Dietari (Perpinyà i Port-Vendres)

Dissabte

Com ja era preveure, la tal Corinne també ha quedat ben sorpresa i solidàriament indignada que l’internet de l’hotel no funcionés i m’he hagut de tornar a empassar un “vuelva usted mañana” a la salsa de París. He ficat l’ordinador al cotxe esperant de trobar wi-fi en un bar. Aquest matí hem visitat Perpinyà. Hem començat pel palau dels reis de Mallorca, que és un edifici majestuós, marcat per aquesta elegància tan severa i mística, tan autènticament senyorial, característica del nostre gòtic. Tenint en compte la facilitat amb què a França converteixen tota pedra en un decorat de conte, hem trobat extrany l’estat de deixadesa del palau, però també ho hem agraït. El fet que l’edifici estigués polsos i escrostonat, a mig restaurar, amb alguna bastida vella i abandonada al mig del pas, li donava un caràcter més real, remarcava el poder escenogràfic d’aquesta combinació de calidesa i força bruta que el nostre gòtic buscava en la simplicitat de línies i l’enormitat nua dels espais.

Ens ha venut l’entrada una tieta maria que era néta d’un senyor de l’empordà. “Poc a poc ens van exterminant”, ha dit en veure les nostres expansions d’alegria i, resignadament, ens ha deixat per atendre una companya que li demanava alguna cosa amb aquest francès de broma que parlen aquí dalt. En una sala del castell, hem trobat una noia asseguda rera una taula. Era guapa, tot i que d’aquesta bellesa de perruqueria, un pèl postissa. Damunt la taula hi tenia una ampolla de vi per encetar i, per distreure’s, llegia un llibre de butxaca. Darrera seu es veia, a través d’una petita porta guarnida amb columnes cantoneres i un graciós arc de mig punt, una cambra plena de taules i cadires de plàstic. Era una cambra enorme.  “Quan comença la festa?”, li he dit. “Il n’y a pas de festa”, m’ha respòs amb la típica cara de badall d’aquí. “I el vi?” “Dégutation”. Amb la mirada he buscat algun vas, algun llevataps, cartells de propaganda i res: només l’ampolla de vi i el llibre de butxaca. No l’he volgut molestar més.

Acabada la visita i esquivades exitosament les caques de gos que hi ha disperses pel sorral que dóna accés al Palau, hem anat al casc antic. A l’antiga llotja, que és l’edifici més bonic del centre, hi ha una pizzeria. Els habitants semblaven estrangers, o fills dels suburbis dels voltants. L’efecte no és tan revoltant com el que fa el centre de València, perquè l’escenari no és tan bonic i França té més consistència, però l’ambient és xavacà. Hi havia cartells de l’ajuntament promocionant sardanes. I botigues que venen enganxines del nostre ase. I també he vist restaurants de cuina local passada per París. Els indígenes que treballen pels turistes fan uns ulls rodons, de dòlar, quan veuen un català. De tant en tant trobes un cambrer que fa l’esforç d’atendre’t amb una llengua desballestada, apresa en un bar de Cadaqués o Roses. Veure com es deixen cargolar servilment quan els dius que haurien de practicar més la llengua del país fa molta pena. Si el futur no els ofereix cap al·licient, el passat els queda ja molt lluny.

Això ho he vist a Sant Genís de Fontanes. Llegeixo en un fulletó que l’oposició dels monjos als francesos va precipitar la decadència de l’abadia. He vist unes fotografies d’abans de la I Guerra Mundial on es veu el Claustre convertit en un magatzem de vi. Poc després, un antiquari de París el va comprar i el va vendre a peces. Tal com està restaurat avui, el conjunt té un aire de fort mexicà una mica exòtic. L’interior de l’església, que és una construcció d’una austeritat de catacumba, està guarnida amb figures del catòlic més kitch que he vist a la meva vida. La noia de l’entrada ens ha atès, molt amablement, en un català esforçat que li omplia la cara de ganyotes. Mirava de ser simpàtica i jo me l’escoltava, però pensava que ja és ben bèstia haver de viure de les engrunes grapejades de les glòries que t’han pres, un cop hi has renunciat.

I bé, hem acabat el dia a Port-Vendres, poble de tradició marinera amb un port natural que ja va fer les delicies dels romans. Hi hem trobat una calma sorprenent, més pròpia de l’hivern que de l’estiu. La tranquilitat exagerava l’aparença monstruosa dels excessos urbanístics i donava a la trista somnolència dels carrers una ombra de terror nocturn. Hem passejat i ens hem assegut en una terrassa del port, deserta i amb bones vistes. Algunes parts del poble encara conserven el regust tradicional. A mesura que la llum es retirava, les façanes encarades a mar obert s’incendiaven  de colors gauguinescos, una mica fauves, i aquest efecte tardoral retornava al poble una certa màgia, un cert pintoresquisme. Les teules de les cases refulgien i el color verd dels pins que treien el cap per damunt seu agafava una intensitat artificial. Jo m’ho mirava de la cadira estant, com qui veu una pel·lícula. Així no pensava en el cambrer, que semblava imbuït per la morositat del poble i mantenia una plàcida conversa amb un grup de compatriotes magrebins. Els meus amics feien fotos i xerraven. A l’entrada del port, arran de mar, s’hi anava concentrant una massa vaporosa de vermells i violetes més aviat prècaria, de decorat dels pastorets. Un vaixell l’ha travessat i ha entrat a port majestuosament, la proa esvelta i els pals nus. Ben aviat, l’aigua ha tornat a quedar llisa, cada cop més apagada i mat, com la superficie d’un mirall antic. Quan el cambrer s’ha dignat a venir, li he demanat un pipermin amb gelat de menta. M’he afegit a la conversa i, a la nit, després de prendre unes sardines a la brasa per a turistes, he sabut que el meu correu havia arribat.



Dietari (A Catalunya nord, I)

Dijous

Perpinyà. Hi arribem després de travessar una immensa concentració de núvols negres i ben carregats d’aigua damunt dels Pirineus. L’hotel és una merda. Internet no funciona. Hem anat a avisar la recepcionista, que es pensa que parla francès, i ens ha dit que era l’oratge. El temps! Com si fóssim imbècils o  visquéssim en l’època de la televisió en blanc i negre. M’ha recordat una vegada que dinàvem en una terrassa de la plaça major de Prades i un amic es va trobar una mosca a l’entrecot. Vam fer venir el cambrer d’urgència, amb l’espinada electritzada pel fàstic i li vam assenyalar l’insecte indignats. “Ah, la mousche”, va dir ell. I va agafar-la amb els dits directament del plat, la va rebotir contra terra i va tornar cap dins fent que no amb el cap, com l’Obèlix quan diu allò de “són folls aquests romans”.

Divendres

Llevat d’hora i esmorzat cap a dos quarts de nou en una merda de bufet. Internet encara no funcionava, però ens han promès que quan tornem a la nit trobarem el problema resolt. Fa un dia espaterrant. La llum natural accentua la sordidesa de l’hotel -del típic hotel de país comunista on el client sempre molesta. Ho comentem amb el Lluís mentre tirem cap a Sant Martí del Canigó, sota un cel blavissim. A la cresta de les muntanyes la saturació de llum genera una calitxa que difumina els pics més alts rera un vel de blaus més minerals i foscos.

A les 12 arribem al monestir. Les vistes: petits poblets navegant en un mar immens de muntanyes i el mateix verd que a la nostra Catalunya, aspre i sec. El monjo que ens ha fet la visita ha sortit del monestir amb barret de platja i ulleres de sol. Habillat amb la túnica blanca de rigor, semblava un turista nordamericà entregat a la vida contemplativa. Era alt i prim i es movia d’una manera poc humana; de vegades semblava que sota la túnica blanca només hi havies de trobar un esquelet. Quan mirava de ser simpàtic se li dibuixava un somriure inquietant, d’una profunditat psicològica tenebrosa, talment com si s’hagués tancat al convent per no acabar tancat a la presó o al manicomi.

Quan acabada la visita hem sortit fora hi havia un d’aquests sobtats embussos de núvols que de vegades es produeixen damunt dels Pirineus i, per un moment, l’ambient ha agafat aquella intimitat de llum d’espelma que tan m’agrada. El monestir és bonic, però té un aire un pèl artificial, forçadament místic. Pensava en els últims vuit monjos que van demanar permís per secularitzar-se i abandonar-lo poc abans que esclatés la revolució francesa. Què devia passar per què es posessin d’acord? com deu ser trencar una tradició de vuit segles? L’eufòria de la il·lustració va arribar fins aquí dalt o van baixar amb el cor encongit, de la muntanya?

Hem arribat a Vilafranca del Conflent, assedegats i morts de gana. El poble emmurallat va ser nomenat vila fidelíssima per Lluís XIV, a diferència de Prats de Molló, em sembla, que va perdre les muralles després de revoltar-se contra els francesos. Dues cerveses d’una tirada i uns musclos amb patates fregides –la combinació no té gaire gràcia. Per pair, passejem:  entre les muralles i la muntanya -que sembla que hagi de caure damunt del poble- els carrers queden molt entaforats. Hem volgut visitar Sant Miquel de Cuixà, però no hem pogut. Quedaven tres quarts d’hora per les sis però el senyor de la recepció ens ha explicat amb un català impecable i aquesta inflexibilitat soviètica de funcionari francès ben entrenat que el reglament diu que els turistes han de marxar un quart d’hora abans de tancar i que no hi havia temps. La mateixa cara de badall que les noies de l’hotel. Només és una intuïció però em penso que les feines que a París donen als negres perquè s’integrin, aquí les donen a la joventut local.

Més: hem passejat per Prada i he de dir que en el disseny d’algunes torres decimonòniques s’hi endevina una interpretació tan deliciosament candorosa de la bonheur importada de França que, en fantasia, no tenen res a envejar a les nostres torres modernistes. He enredat la colla per anar a prendre una cervesa a la terrassa de la mouche. Hi tenien un cartell que deia: Aquí parlem en català. És mentida: hi ha un cambrer que el parla, la resta ni l’entenen. La senyora que ens ha atès era tan antipàtica que ens ha fet riure una estona. A la plaça sonava una orquestra de jazz que feia proves pel concert de la nit, com en els vells temps de periodista a la Universitat Catalana d’Estiu.

Quan anàvem a buscar el cotxe hem enfilat un carrer estret. Veníem de llegir una placa que deia: “Enlloc del món no hi ha aqueix entusiasme per la llengua propia; enlloc del món no trobarà el filòleg tantes facilitats per estudiar la llengua viva. Antoni Maria Alcover.” A mig carrer hem vist una mena de restaurant àrab, amb una llàntia d’aladí a l’aparador i tres homes al carrer, un d’ells tan gras que fins i tot tenia sacsons al coll; semblava que esperessin que entrés algun client. He fet un comentari sobre la llengua viva i, aleshores, l’àrab gras li ha dit a un nen que jugava a pilota més amunt: “Tu, vine cap aquí” (o una cosa semblant). Si no fos tan tímid li hauria fet una entrevista curta:

- Perdoneu, m’ha semblat que li parlaveu català al noi.

- I què voleu que li parli en francès, potser?

- No, per l’amor de Déu!

Tornant cap a l’hotel, la carretera buida i el cel ple d’ala deltes. Internet encara no funciona. Diu la noia de recepció que demà al matí parli amb una tal Corinne que segur que m’ho solucionarà. No m’ho crec i estic molt emprenyat perquè he d’enviar un correu. Però collons, Al·là és gran.