Pla, tunejat (Catalunya Oberta)

Benvolguda Patrícia Gabancho,

Vinc de llegir el teu últim llibre, El retorn dels catalans. M'agrada que siguis tan optimista. També estic content de veure't publicar amb aquest ritme tan xiroi, d'allegro ma non tropo. El país necessita plomes fresques i ordenades, que passin com l'aigua. Necessitem aigua, moltíssima aigua. Necessitem torrentades d'aigua clara per revifar el jardí i fer una mica de neteja. Un ocellet m'havia dit que parlaves de mi, però no m'esperava ser el centre d'una obertura triomfal -amb el permís de la teva gosseta, evidentment.

En les tres primeres pàgines del llibre expliques molt bé la moral d'El nostre heroi Josep Pla. Com dius tu, s'han rendit pocs honors als catalans que van defensar el país durant el franquisme. Com dius tu, l'èpica del país està massa monopolitzada per la immigració. Veig que l'anècdota del meu avi, llançat del tramvia per disculpar-se en català, et va frapar. Dius que ho explico de passada, com si res, i és veritat, està fet amb tota la intenció: la publicitat que em fas del llibre demostra que no calia posar-hi pas més èmfasi.

A Catalunya abusem del lirisme, com a mínim, des d'Antoni de Capmany, aquell savi que es va passar la vida intentant que els borbons li retornessin les propietats que la corona havia robat a la seva família el 1714. El lirisme ens ha permès estimar la utilitat per defensar allò que era necessari. El lirisme ha cantat el doble patriotisme, que ens ha servit per anar tirant. El liberalprovincialisme ha fet discursos llarguíssims, però la crua veritat l'hem dit sempre amb concisió i veu baixa. L'altre dia, un amic m'explicava que el seu avi havia conegut el Campesino, l'insigne revolucionari espanyol. Es veu que abans d'una batalla -no sé si a Belchite o a Biruhega- el Campesino va reunir la tropa. Va fer una gran arenga. Entre d'altres coses va dir que la guerra era culpa de Catalunya i que esperava que l'endemà els franquistes pelessin tots els catalans. L'home acabava la narració amb aquest laconisme: "Així és com la República pensava guanyar la guerra".

Jo, que tinc tantes coses a dir, admiro el do de la síntesi. La discreció és el llenguatge de la llibertat. La veritat és com la fama, només l'has de deixar treballar. Cal tenir paciència, perquè la gent té molta feina i no pot canviar de prejudicis cada dia. La gent només veu allò que li interessa, i la veritat ja ho és d’interessant, però costa d'empassar. Fa unes setmanes, llegint una biografia de Hitler, vaig ensopegar amb una nota que Thomas Mann va escriure al seu dietari el 1933: "Ben mirat, no és cap calamitat que s'hagi posat fi d'una vegada al domini del sistema legal per part dels jueus". No només em va sorprendre que l'antinazi per excel·lència escrivís això mentre famílies senceres eren portades a la misèria, sinó també que el biograf, Ian Kershaw, interpretés així la nota: "Mann va incórrer en certes vacil·lacions inicials respecte al nou règim i va insinuar una aprovació de la llei antijueva" (la negreta és meva).

Em vaig adonar que, si Hitler no arriba a posar el gas, potser avui els jueus correrien per Europa menjant herba i nosaltres faríem teories la mar de creatives sobre el seu comportament. Dels crims dels estats, només en percebem el significat moral quan el món els anomena amb grans paraules, com ara genocidi o crims de guerra. Sense gas, és lògic que la història dels catalans generi confusions. Quina importància té el Campesino? A qui pot treure el son que ens hagin "tunejat" a Josep Pla? Celebro que subscriguis la meva tesi, encara més tenint en compte que Pla és un personatge que no t'agrada.

Deixa que t'expliqui una anècdota. En l'apogeu mediàtic del meu llibre, van venir tres senyors de Madrid, vestits de turistes anglesos i suant la cansalada de l'estiu urbà. Em van muntar un plató a casa i em van fer una entrevista llarguíssima, amb l'escriptori del meu avi de fons, damunt del qual hi tinc una bola del món preciosa. Eren l'equip de Culturas-es, de TVE. L'entrevistador va mostrar molt interès a saber si considerava Pla un escriptor bilingüe. Vaig citar cartes recollides a l'epistolari Pla-Cruzet, vaig citar el seu famós article El bilingüismo, vaig mirar d'explicar-li les peculiaritats de la guerra civil i del franquisme a Catalunya, li vaig raonar per què Pla no va rebre el premi d'honor de les lletres catalanes, li vaig parlar dels contactes amb Tarradellas i de com es va treure de sobre Manuel Aznar, quan l'avi de l'expresident el va voler fitxar per La Vanguardia als anys 60.

Vaig mirar de fer-li entendre la importància que té l'autenticitat pels escriptors i que el drama de la censura no radica només en allò que no et permet de dir sinó, sobretot, en allò que t'obliga a dir; per com t'estrafà l'humanitat obligant-te a encaixar els pensaments en lògiques argumentatives i sistemes de conceptes que tu mai no empraries.

Vam parlar de moltes coses. El presentador va fer-me llegir fragments de Pla davant la càmara. No recordo si li vaig llegir aquella carta de Pla a Porcel on li diu que no escrigui sobre Espanya sinó sobre els Països Catalans. Li vaig explicar que la pagesia és la base de qualsevol país i que, per tant, era l'univers que permetia Pla connectar amb la Catalunya políticament decapitada i culturalment emmudida. Tot i que m'entrebanco quan parlo, el presentador em va felicitar per un parell o tres de reflexions "molt interessants". Va explicar-me que havia entrevistat una colla de catalans més: Xavier Pla, Arcadi Espada, Salvador Panikker, Carles Sentís, Xavier Pericay, Lluís Bonada, Maria J. Gallofré, Jordi Pujol, Valentí Puig. Abans de marxar, em va dir que, a Madrid, Pla no el llegeix ni Déu. El valor que Espanya dóna a Pla l'he comprovat personalment a la biblioteca de l'Instituto Cervantes de Londres, on tenen un sol llibre seu en un racó, entre la resta de literatura indígena. Com ja m'esperava, sóc l'únic de la colla que no surto al reportatge. Ara, per escriure't aquesta carta, m'he pres la molèstia de buscar-lo a internet i comprovar-ho.

Quan parlen del Premi d'honor de les Lletres catalanes, Boadella diu: "Pla fue víctima de esta lacra catalana que mezcla lo político i lo civil". Immediatament, la veu en off remata que la marginació de Pla a Catalunya va ser compensada amb "el reconocimiento de los príncipes de España". Sentís explica l'anècdota de la bullabesa; Pujol com, durant la transició, intentava convèncer a Pla "que Espanya ha canviado". Espada agafa l'article Retorno de un catalán a Gerona i l'explica a la seva manera. Aznar s'infla com un periquito parlant de l'amistat entre l'escriptor i el seu avi i diu que Pla és un "gran escritor español". I afegeix: "Tiene algo que no és muy propio de los espanyoles, que es el sentido del humor". És un reportatge interessant. Al final, has entès perquè la cultura espanyola té tanta capacitat de matís i tan prestigi al món.

No hi ha res que hagi contribuit tant a forjar la cultura espanyola com la combinació de la lírica liberalprovincialista de Barcelona i la retòrica patriotera de funcionari ras que gasten a Madrid. A mi, com pots comprendre, ja m'agrada que m'ho posin fàcil. Jo escric. A Catalunya hi ha hagut massa escriptors polititzats, pendents de quin país tenien darrera per escriure. Ara fa quatre dies em va trucar un autor que ven novel·les a cabassos. Em va felicitar pel llibre, em va dir que era molt valent: "Jo no hauria tingut els collons d'escriure el que tu escrius de La Vanguardia". La veritat: si no m'arriba a dir que havia devorat El nostre heroi, m'hauria deprimit. A mi, només m'interessa arribar a escriure prou bé per posar paraules a les nostres petites misèries i heroïsmes; justament perquè són tan petites sospito que han de ser molt universals.

Això que dic, però, ja ho expliques tu a El fil secret de la història. La cultura catalana ha tingut sempre un component d'esoterisme, de subversió subterrània, s'ha desenvolupat a les catacumbes de la història per una combinació màgica d'heroïsme i covardia. En el nou llibre parles com si ara aquest país  hagués de sortir a la superfície. Jo també percebo canvis, però no ho sé, ja en parlarem del "retorn dels catalans". Em sembla que si tornen serà a poc a poc, com aquestes bèsties esquelètiques i desconfiades que no mengen a la teva mà fins després de moltes vegades de deixar-los el menjar en una safata. De vegades, de tan porugues i escèptiques que s'han tornat es moren igualment de gana, i les seves despulles serveixen per alimentar una bèstia més tonta i més grassa.

Dóna records a la Dina, és una gosseta encantadora.

Enric

Dietari (Enric, el conqueridor)

Divendres

Un detall que m’ha sorprès i que m’agrada dels diaris britànics és que, llegint-los, aprens coses. El periodisme de declaracions no existeix. Les notícies expliquen fets concrets, sense postissos ni moralina; són, com aquí les anomenen, històries, relats que tenen en compte la importància de l’anècdota i es prenen la molèstia de relacionar l'actualitat amb informació de fons. Com que les notícies tenen substància, no cal que ningú vengui la camama de l’objectivitat -que és al periodisme la mateixa llufa que el patrioterisme és a la pàtria. Els diaris tenen consistència i, fins i tot passats els dies, quan el paper ja s’ha esgrogueït, hi ha molts articles que encara s’aguanten. Des que sóc aquí n’he retallat uns quants per si un dia he de fer un plagi d’urgència.  A còpia de pensar, de vegades esmicolo tan les coses que al final no trobo res i m’ofego en un got d’aigua.

Dissabte

La importància de les companyies. Igual que un país s’acaba assemblant als diaris més llegits, nosaltres ens assemblem a les persones que ens envolten. S’ha de conèixer molta gent i mirar de comprendre tothom però cal saber posar cadascú al seu lloc. Créixer és això, prendre la consistència necessària per posar la gent al seu lloc sense haver-ne de fugir ni d'insultar-la. Això em costa molt, a mi. La gent se'm fica dins. Els llibres, igual que els diaris i la tele, m’entren pel cap, els veig les trampes d’una hora lluny. Les persones m’entren pel cor i em generen unes contradiccions de por. Si n'hi ha de diferència, entre una frase llegida en lletra impresa i una frase dita per algú que m’estimo! Quan algú que m’estimo diu alguna cosa perdo tota la imparcialitat i em costa molt defensar-me’n. Acabo justificant coses absurdes -és a dir que sóc terriblement manipulable. Per això em passo tantes hores llegint, i la gent em cansa tant.

Diumenge

He anat a veure Up i he plorat com una magdalena, quina vergonya. Quan era jove no plorava mai; ara tinc feina a contenir-me fins i tot en públic –com un iaio que no s’aguanta els pets. És com si les òsties m’haguessin afluixat alguna rosca.

Gran sopar de la mestressa. Pollastre i macarrons, a la grega. He menjat tot pensant en els disgustos que li ha donat vida. Per què no deixa la seva feina? Jo crec que la deixarà, però de moment no pot. Quan la ferida és més gran que tu només saps viure -només saps trobar sentit a la vida- aprofundint en la ferida -curant-la.

Dilluns

La Kannita ja no té nòvio. Les noies insegures perden llum quan perden el nòvio. I la culpa no la té l'amor, sinó la vanitat.

Estic pensant de no tornar a Barcelona per Nadal. La distància em va molt bé. Ho vaig escriure al llibre de Pla per pura intuició: viatjar és com encendre la llum a la nit quan tens un mal son. Fa marxar els fantasmes. Quina dutxa, tu! He estat molt temps sobrevivint i ara toca sortir de la trinxera. Ara que torno a tenir forces per equivocar-me, toca passar a l’ofensiva i guanyar una mica de terreny. No em vull passar la vida vivint amb quatre coses, vull viure en un país més gran. I em sembla que ja sé com m'ho faré. Però encara no es pot dir! (Enric el conqueridor, hahaha!)

Resposta al director del Directe.cat

Estimat sr Puig, Moltes gràcies per l’oferiment i per l’amabilitat però, per respondre en els seus termes tan educats i intel·ligents, no pel mer fet de ser més amable tindrà més raó ni dirà més la veritat. Primer: és mentida que jo hagi demanat mai res al Directe.cat. Vostès em van demanar una entrevista i jo, agraït, vaig proposar de fer-me-la jo mateix per estalviar feina a la redacció, atès que se’m va dir que anaven curts de gent. Punt dos: el diari em va demanar d’agafar de franc els meus articles i jo vaig donar permís per triar i remenar i reproduir els que la direcció considerés més addients. ¿No és una mica agafat pels pèls escollir un article meu per publicar-lo de franc al diari de vostès i després presentar-lo com una ensabonada d’assalariat? Si fos per mi rai, però el discurs de l’article era la típica merda que, durant anys, s’ha estat llançant damunt dels senyors Prenafeta i Alavedra, i que tant ha ajudat a crear l’ambient actual. Article informatiu? Amb un titular que diu: “Ensabonant Prenafeta”? Si jo no fos tant tonto em pensaria que em pren el pèl. Quin objecte tenia aquell article a banda de fer mal i d’estigmatitzar les persones que defensem una determinada posició? Si l’autor de l’article té ganes d’anar al Via Véneto ja el convidarem però que no es confongui; és veritat que el Lluís Prenafeta fuma puros però la seva panxa no és producte de l'opulència: no he conegut en la meva vida algú que mengi tan poc. Si va al Via Véneto, ara ho entenc, deu ser perquè no li robin la cartera determinats pinxos. I tres: pel que fa als insults, han complert l’efecte que buscaven: expressar un sentiment i provocar una reacció ràpida. Gràcies per haver retirat tan de pressa la meva firma del seu honorable diari. Agraït també dels  elogis al meu llibre sobre Pla. Entenc que el Directe no vulgui reconèixer que s’ha equivocat, però, mentre no ho faci, abans preferiria publicar els meus articles al diari de la Model. Cordialment, Enric Vila

Click to read more ...

La vostra abominable manca de talent (Carta al Directe.cat)

Ha sigut una setmana horripilant. Trobar-me lluny de Barcelona no m’ha estalviat ni una gota de dolor per la infàmia que pateixen el Lluís i el Macià. Ja no és la presó, només, ni la sòrdida cultura de comissaria que tenen els espanyols, és la utilització política, vomitivament hipòcrita i immoral, que s’està fent del cas a Catalunya. Sembla que totes les rates de les clavegueres de Barcelona s’hagin posat d’acord per sortir alhora. L’alè podrit de Robespierre que m’arriba fins aquí és profundament desmoralitzant. Fa tres dies que no tinc ni esma per sortir. París em sembla trist. Ni tan sols l’illa de Sant Louis, tan bonica i tan graciosa, que destil·la amb tan bon gust les millors virtuts d'aquest país, no em distreu de cap manera. Les coses boniques em fan venir ganes de plorar. La ràbia no em deixa dormir. M’ha sortit un hemorroide, i li he posat Garzón. Estic disposat a patir una hemorroide per culpa d’un jutge espanyol però no estic disposat a patir-la per cap polític ni cap periodista català. Avui havia aconseguit tenir una tarda serena però quan he arribat a casa m’he trobat al correu aquest article del Directe.cat: http://www.directe.cat/punt-de-mira/ensabonant-prenafeta-17335#comentaris. Com se sol fer amb la gasòfia, el diari l’ha publicat sense signar. No sé qui és el consumidor de polles socialista que l’ha escrit i més igual, tampoc no penso comentar l'article: els fills de puta ja es retraten tots solets. Només diré dues coses. Fa uns mesos la directora del Directe.cat em va demanar si podia reproduir de franc els meus articles i, amb molt de gust, li vaig donar permís. A partir d’ara cada article que publiqueu meu, senyors del Directe, el consideraré robat. També demano que retireu els que ja heu publicat com abans millor, no vull tenir res a veure amb un diari que publica aquesta porqueria. No us enganyeu, i això va per tots els purificadors: el patiment del Lluís i el Macià només taparà durant un temps la vostra abominable manca d'idees, de coratge i de talent. Espero el dia que trobareu  la Justícia, tots aquests que avui n'esteu tan assedegats.

Click to read more ...