Jailhouse Rock (Catalunya Oberta)

Estimat Quim, 

He començat a llegir el llibre de la sèrie Sí,ministre que has publicat amb traducció del Toni Aira. Veig que els autors de l'invent, l'escriptor Anthony Jay i l'actor Jonathan Lynn, tenien clara la missió; no és estrany que els sortís un producte tan ben acabat. A la nota introductòria ja remarquen com n'és d'important d'explicar bé l'ús que els polítics fan del llenguatge. L'exministre Josep Piqué, en la presentació que vàreu fer del llibre, va parlar-ne, de la "semàntica creativa" dels polítics. Fins va explicar un parell d'anècdotes dignes d'emmarcar, relacionades amb l'art de "dir les coses per fer el contrari del que es vol dir i fer". Fa anys, l'escriptor George Orwell també va tocar el tema. Orwell té un assaig brillantíssim que relaciona la decadència d'Europa amb la politització del llenguatge. La política, deia, ha desplaçat la literatura i la ciència i ha corromput el pensament amb el seu llenguatge eufemístic i empobrit. 

No passa res. Abans el poder doblegava les voluntats aplicant la violència directament sobre els seus súbdits; ara, aplica la violència sobre les paraules que fan servir: l'estalvi de sang i llàgrimes és evident; el progrés, indiscutible. La gent cada dia és més tonta però cada dia viu més tranquil·la. Els ciutadans estan convençuts que saben llegir, i quan no troben paraules per entendre què els passa van al psiquiatre i se'ls recepta una pastilla. Això no vol dir que ens haguem de conformar, però. Ni que els polítics tinguin la culpa dels nostres problemes. De vegades penso que són els únics que, en els últims anys, han fet bé la seva feina. Em sembla que se'ns moren d'èxit, els polítics. Han guanyat la partida amb tanta facilitat que s'han quedat sense límits i contrapesos. I ja se sap: quan les passions no troben resistència, es podreixen; per això els homes necessiten les dones, els nens necessiten els pares i els japonesos van necessitar la bomba atòmica. 

Pregunta't una cosa: si ara tots comencessim a parlar i a pensar amb el llenguatge dels metges, dels futbolistes o dels militars, el país aniria millor? Tenint en compte que la democràcia ha desplaçat la violència al camp de la semàntica, no trobes escandalosa la facilitat amb què la política ha imposat el seu llenguatge i les seves actituds? Quina corrupció trobes més indigna, la dels polítics o la dels intel·lectuals, editors, acadèmics, empresaris i carronyers de tota mena que adopten les seves formes per beneficiar-se dels seus favors? Tenint en compte que la democràcia fomenta el verbalisme, no creus que el món de la cultura ha donat poc els últims anys?

El punt feble de la democràcia és que basa el seu funcionament en la intel·ligència dels ciutadans, mentre que els ciutadans basen la seva intel·ligència en la propaganda. Per això quan la política puja, la cultura baixa i, per això, potser, seria bo restar importància als polítics. Potser hauríem d'equilibrar la balança. La cultura dóna consistència als homes, integra els interessos individuals i col·lectius en un cercle virtuós. En aquest país, la cultura ha tingut una difusió modesta però decisiva. On seríem sense els nostres artistes, després del segle XX que hem passat? Goethe va escriure que, gràcies a la cultura, els francesos podrien perdre guerres però no serien mai colonitzats. Com s'ho haurien fet sense els escriptors, amb els polítics que han tingut? D'acord, sort de l'exèrcit nord americà. Però per què Madrid no va ser mai alliberat? I una altra cosa: no veus cap relació entre la inconsistència d'Europa i la literatura de Saramago? 

La cultura fa que quan un país cau, caigui sobre alguna base. Relaciona l'acte amb la potència, la tàctica amb l'estratègia, i dóna direcció. L'altre dia escoltava una conferència de Robert Kaplan força pessimista. Deia que els xinesos aviat seran els reis del mambo, i esgrimia raons de pes: Europa ha abandonat els Estats Units, i la força demogràfica i militar de la Xina ha desplaçat l'eix mundial a l'Oceà Índic i al Pacífic. Els xinesos creixen amb l'energia acumulada de tants anys d'ostracisme, i una eufòria juvenil. Però ja veurem què passarà. Tu veus sèries nordamericanes? No són pas com Sí, ministre. Aquella sèrie era molt bona i divertida, compte, i has fet bé de publicar-la. Però reflectia una Gran Bretanya ja força acomplexada, disminuïda de l'esperit shakespearià.

Les sèries nordamericanes tenen visió, no són de país vençut i decadent. T'expliquen que el bé i el mal es mouen, que de vegades el dolent és a l'esquerra, que d'altres és a la dreta i que, de vegades, ets tu mateix. T'expliquen que el destí el forgem entre tots amb la nostra lluita contínua per tirar endavant, i que el coneixement és una barreja indesxifrable de raó i de fe. T'expliquen que no hi ha democràcia sense demòcrates, i que la llibertat necessita persones prou independents i lliures per poder-la defensar. N'hi ha prou de comparar qualsevol sèrie d'aquestes que trobes al FNAC amb Ventdelplà o Los hombres de Pacoper entendre que la superioritat dels Estats Units va més enllà dels portavions. Com t'ho diria, porto uns dies escoltant música pop xinesa. Està bé, però tu que ets més gran que jo deus recordar diferències substancials entre Miguel Ríos i Elvis Presley. Els matisos són decisius i em sembla que el senyor Elvis serà un factor cada cop més important. 

La cultura marca la qualitat de les fidelitats i de les reaccions dels individus. Els xinesos poden tenir més tancs però entre un xinès i un nordamericà encara hi ha una diferència de qualitat. La qualitat va salvar els britànics dels alemanys durant la II Guerra Mundial i si els catalans encara som aquí, malgrat els nostres veïns, també deu ser gràcies a certs matisos culturals. Per això t'escric, per recordar-te la importància del que has fet. Quan vas començar, tothom deia que t'arruïnaries, però encara hi ets i espero que alguns s'apuntin la lliçó. El polític George Freche, que acaba de renovar com a president del Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló, va dir, una vegada: "Els catalans em fan cagar. Els enculeu durant dos anys, els deixeu reposar dos anys més i els dos finals [els mandats del Consell són de sis anys] els construïu un petit institut per a quatre setciències i tothom content". No cal que aquí rebaixem la política a un nivell tan insignificant, però si els escriptors aconseguíssim influir més, el país hi guanyaria. En el pròleg del teu primer llibre et vaig escriure: "La vida és lluita, no podem saber si és res més. Lluitem, doncs, amb sentit de l'honor i generositat, donant feina a l'enemic, com els antics cavallers." Gràcies per fer-me costat, Quim. A mi, al Sostres i a l'Abel Cutillas. And let's rock -everybody wanna rock, in the jailhouse Counts.

Enric

Dietari (Oració)

Dissabte

Jo he patit força a la vida –sempre per tonteries. He patit força i per això sóc calb. Ara pateixo menys, però en canvi tinc molta més por. Abans, encara que patís, no se’m acudia pensar: “Collons, això es farà molt llarg”. El patiment quedava circumscrit a la circumstància i no prenia categoria metafísica. Una vegada els pares em van portar al psiquiatre perquè es pensaven que estava deprimit i vaig plegar a la segona sessió. Li vaig dir al senyor de la butaca: “Miri, ara estic trist però si li segueixo pagant aquest dineral acabaré deprimit”. La vida no m'espantava. Uns anys més tard em vaig trencar el braç i quan va arribar l’hora de treure’m el guix el traumatòleg va dir donant-se importància: “Això encara no està, haurem d’esperar dues setmanes”. Quan vaig arribar a casa em vaig tancar al lavabo, em vaig treure el guix amb unes tisores de cuina i em vaig posar a tocar la guitarra. El cos aguantava i la voluntat tenia aquesta mateixa resistència, una mica d’aire fresc ja em consolava. Tot i que el cos ja fa uns anys que no segueix, fins ara la voluntat no m’havia fallat mai: “No need to run and hide, what a wonderful, wonderful life.” Aquesta força ha irritat molta gent i ha fet que se’m titllés de Quixotesc, que és el mateix que titllar-me tonto, però era una altra cosa, era abundància. Bé: l’abundància s’acaba, noto que em vaig fent pobre. Ara pateixo menys, la cuirassa s’ha endurit, però començo a tenir por que si no em reservo això se’m farà una mica llarg. Ave maria puríssima: he provat d’amagar-me sota els llençols, però són molt prims, sisplau ajuda’m, que la por no em tregui el coratge. Si no és demanar molt, dóna’m també una mica de disciplina –em sembla que ve una mica de pujada.

Dilluns

Cap  a l’Instituto Cervantes. Pel camí demano orientació a una noia molt guapa que camina sola i decidida amb el seu trajo jaqueta per un d’aquests carrers tan elegants del Londres polític. “Eres español, verdad?”, em diu de seguida, i quedo una mica frustrat, pensant que potser en faig un gra massa amb això de Catalunya. Aleshores entro al Instituto i prenc lloc com si fos casa meva. No és casa meva, és una altra galaxia. He sortit amb un sentiment estrany d’exiliat, perplex com la víctima d'un crim perfecte.

Dimarts

Fa uns dies, CC em va trucar i em va recomanar que llegís els assajos de George Orwell. “És senzill i diu coses”, em va dir. Efectivament, és el primer escriptor amb el qual he pogut establir una certa intimitat a pesar de l’anglès. Els autors que havia llegit fins ara m’havien deixat un regust eixut, d’informe o de manual d'electrodomèstic. L’idioma se’m feia insalvable i en el millor dels casos accedia a la informació pelada. Llegint Orwell m’arriben les radiacions del seu sentit de la sensualitat i del seu ideal de llengua anglesa. Puc deixar-me bressolar per la cadència de les frases, anar i tornar del text, preveure un gir o endevinar la intenció d’una paraula; m’hi trobo molt bé, com una vaca en un prat. Un altre autor que estic llegint amb prou naturalitat és Chesterton, la seva Petita història d’Anglaterra. També li sento la veu, però té un to de mestretites que em molesta. Quina mania d’explicar-ho tot amb paradoxes, aquest didactisme de pedant de casinet! Per l’amor de Déu!, res no delata tant la impostura d’un autor com l’abús d’un mateix truc o d'un mateix registre.

Dimecres

La professora nova, que és una actriu extravagant i progre i, per tant, creu en la pedagogia recreativa, ens ha demanat que parléssim de les nostres experiències amoroses. Ha escrit a la pissarra: “Romantics gestures” i tothom ha estat molt content. Jo preferiria fer gramàtica, francament; les tertúlies les deixaria pel bar, que surten més barates i puc triar la companyia. El 90 per cent de les classes pretesament divertides, a més, acaben sent una estafa i la meva noció de romanticisme té poc a veure amb els viatges a Venècia o els rams de roses. Els gestos romàntics solen ser gestos silenciosos i tristos. La persona que es beneficia d’un gest romàntic poques vegades està en condicions de veure’l ni molt menys d’agrair-lo. L’altruisme només existeix en la consciència de qui el practica, i encara gràcies. D’altra banda, jo he estat un amant tirant a desgraciat, i m’he trobat en la dificultat afegida d’inventar-me una història per no aixafar la guitarra als nens i nenes de la classe.

Dos apunts: 1.- Si he estat desgraciat en amors és per culpa meva perquè les dones que m'han tocat han sigut totes unes santes. 2.- Parlant més seriosament, em passa que, quan prenc de referència les paraules dels altres, em sento un desgraciat; en canvi, quan la referència són els fets materials de la seva vida, ho entenc tot millor i m’agafen ganes de donar les gràcies. Aquest decalaix em desorienta i em fa sentir sol, de vegades. Ara penso en aquesta aborigen australiana que s'acaba de morir i que durant tants anys va ser l'última parlant d'una llengua que ja ningú no coneixia. Escric per traduir al meu idioma les paraules dels altres.

P.S. Escriure i resar: d'escriure ja n'he après; potser ara la qüestió seria aprendre el pare nostre.