Macià-Montilla

Quin rotllo aquesta fal•lera que li ha agafat al president Montilla amb Macià. És el segon Nadal consecutiu que, aprofitant l’aniversari de la seva mort, el reivindica. Enguany l’ha posat com a paradigma del pragmatisme. El fet que Macià pactés la Generalitat amb el govern d’Espanya després d’haver proclamat la República catalana, és a dir, que reduís  una independencia de facto a una esquifida autonomia, va ser, segons Montilla, un acte de realisme polític que cal prendre com a exemple. L’anàlisi de Montilla és sensacional, té tots elements de la barra espanyola més castissa. No dic que la cessió de Macià no fos un acte de realisme polític, però expliquem-ho tot. Va ser un acte de realisme polític perquè l’alternativa era una guerra contra Espanya, una guerra que, desgraciadament, la majoria de partits catalans no estaven disposats a recolzar, i dic desgraciadament perquè tenint en compte com va anar la guerra civil que va esclatar només sis anys després encara ens hauríem estalviat uns quants morts. El realisme, doncs, va consistir a cedir al xantatge de la violencia que els castellans i els seus pobles assimilats han exercit històricament contra Catalunya. La pregunta, la gran pregunta, és si encara perdura aquest xantatge. Per la resta, em sembla ridícul que un president que s’ha passat la vida cobrant de l’administració amb el cul clavat a la cadira, i que ha fet de seva condició d’immigrant en un país ocupat el seu principal valor polític, es compari amb Macià. El president Macià ho va arriscar tot per Catalunya: la vida, la fortuna, la familia i la seva professió de militar; el president Montilla només hi ha guanyat amb Catalunya i, encara, agrait ell, hi juga i la posa al servei dels seus interessos partidistes, amb temes tan importants com el finançament. Macià no és sant de la meva devoció, però va pactar per evitar un bany de sang; Montilla cedeix per evitar que el treguin de la trona com a Maragall. Per això, més enllà del significat que cadascú doni al concepte pragmatisme, un era un cavaller i el que tenim ara és una altra cosa.

Click to read more ...

El lampista de Madrid (Avui)

El president Montilla s’ha compromès a no permetre el mal acord de finançament que, segons ell, els independentistes d’ERC i de CiU desitgen per justificar la separació d’Espanya. Anem bé. Fa uns anys, l’enemic a demonitzar era el nacionalisme, ara ja és l’independentisme. Tinc curiositat per veure fins on seran capaços d’arribar els suposats demòcrates espanyols a mesura que caiguin les màscares. Què diran quan els catalans s’atreveixin a dir que no els cal cap més raó per defensar la llibertat del seu país, que la llibertat mateixa? Si en els bons temps de Pujol el nacionalisme català es va arribar a comparar amb el nazisme, quines metàfores buscaran per criminalitzar l’independentisme? Ara resulta que els col·lectius que ja lluitaven per un finançament just quan el president encara defensava l’espoli tradicional, ara volen un mal acord? A mi em sembla que el president només mira d’augmentar el dramatisme de la negociació per dissimular que, en realitat, l’acord ja el té pactat. Tot aquest teatre de l’enfrontament és peixet que li donen a Madrid per ajudar-lo a tapar les inconsistències d’un Estat de dret que només serveix per recaptar impostos i minoritzar cultures. D’aquí a uns mesos veurem el president presentant un finançament a so de bombo i platerets que serà pura caritat per anar passant fins a la pròxima crisi. No entenc per què no canvia de bàndol ara que encara hi és a temps; per què no deixa de fer de Pepe Goteras de Madrid i fa, per fi, de president de Catalunya.

Click to read more ...