Tots amb kimono

Encara no he llegit el llibre del Roger Albinyana sobre la Xina però em deleixo per fer-ho. Diuen que a la Xina no perds la cobertura del mòbil ni dins les mines de carbó; que la sanitat, allà on n’hi ha, està més informatitzada que a Europa. Diuen que les carreteres són noves i lluents, com als Estats Units després de la II Guerra Mundial, i que la gent té una grolleria i una empenta que nosaltres hem perdut.

Es diu que els xinesos van per davant d’Occident en força aspectes.

Caldrà veure què passa amb les diferències socials i amb l’envelliment de la població provocat per les polítiques maoistes, però és evident que la Xina, malgrat els seus problemes, viu un take off de manual, una autèntica febre d’or. 

A Occident creiem que la riquesa de les nacions és proporcional al seu compromís amb la llibertat. L'auge de la Xina ha coincidit amb l’estovament del règim comunista i, d'entrada, sembla que això ens dóna la raó. Tothom espera que les tensions entre l'economia de mercat i el partit únic augmentaran a mesura que la Xina creixi, i que el país s’occidentalitzarà. Es dóna per fet que, a còpia de perseguir dòlars i euros, els xinesos entraran al nostre joc. 

Potser confio poc en la força alliberadora dels diners, però em rosega la possibilitat que la Xina consolidi una idea pròpia de prosperitat. No seria la primera vegada que una gran potència discuteix els principis d'Occident: durant el segle XX, Alemanya i Japó, i després la Unió Soviètica, ja van intentar establir models basats en l’autoritarisme i la força de les multituds. Actualment tenim l'Islam, que monopolitza les nostres pors i, en el fons, potser ens distreu. 

Com que la democràcia s'ha escampat per tot el món, estem molt orgullosos i creiem que tot va bé. La nostra fe en la llibertat té arrels en la Grècia clàssica i suposem que, si dura, és perquè funciona. No ens preocupa que els Estats Units perdin l’hegemonia del Pacífic ni que Europa ja no compti com a potència militar. No donem importància al fet que els països que constitueixen el bressol dels valors universals es trobin en una inferioritat de forces sense precedents. 

De la relació entre la riquesa dels països i la seva capacitat militar no en volem sentir a parlar. Però la Xina, juntament amb l’India i el Japó, i d'altres potències orientals, participen en la cursa pels recursos amb exèrcits cada dia més moderns. En 20 anys, Àsia ha fet una revolució i està capgirant el món. En part, això pot ser bo per Catalunya, perquè quan l'Atlantic baixa el Mediterrani puja. Tot i així, la voracitat d'una classe mitjana asiàtica com l'europea del segle XIX, és a dir, cada cop més multitudinària i més materialista, em fa una mica de por.

Esclar que vull llegir el llibre de l'Albinyana, no és qüestió de seguir badant. Des que va caure el mur de Berlín, que Europa no ha fet res de bo. Un fet simbòlic: els xinesos volen comprar el port grec del Pireu. Senyor editor de Dau, que em faria arribar el llibre? Dispensi, però cada dia sóc més pobre; segurament perquè cada dia sóc més sensible i més intel·ligent.

La solitud d'Israel

El més trist de les crítiques ferotges que la bona gent d'Europa fa contra Israel és que no van a favor de la pau sinó de la guerra. Potser m'equivoco, però dubto que la mera pressió internacional aconsegueixi forçar Israel a aixecar el bloqueig de Gaza. Tanta indignació segur que aquí allibera moltes consciències però a l'Orient Mitjà més aviat atia la por d'un bàndol i el ressentiment de l'altre. Els estats sòlids no prenen les decisions a l'estil d'Aznar i Zapatero, per raons d'imatge, sinó per un balanç fred i calculat de guanys i costos a mig i llarg termini.

Si Israel practica la política dura amb els palestins no crec que sigui per un odi irracional sinó perquè el contrari no li surt a compte. Això pot ser emprenyador, però al capdavall és com funciona la política. Els ideals de justícia i llibertat, per més universals o constitucionals que siguin, finalment depenen de la seva adaptació a necessitats concretes, com s'està veient, a Espanya, amb la discussió de l'Estatut. Hi ha les formes, esclar, i n'hi ha de més civilitzades que d'altres. No és el mateix organitzar consultes populars o servir-se del Tribunal Constitucional que tirar pedres o posar bombes -com també fa ETA. Però darrera les formes de la política sempre hi ha la crua realitat. És a dir, les relacions de força i la intel·ligència amb què cada poble és capaç de gestionar-les.

Si Israel, que és un país que funciona i que ha crescut en un entorn hostil, dóna tanta corda al seu exèrcit deu ser per alguna raó pràctica. La radicalització de què se l'acusa és un bon mirall de l'evolució que l'islamisme ha seguit els últims anys. A més, el fraccionament dels palestins i dels països àrabs dóna poques possibilitats a la política de diàleg i compromís. Les divisions internes del món àrab, alhora que reforcen la superioritat militar d'Israel, també fan difícil posar la fe en grans accions diplomàtiques. És veritat que els israelians fomenten aquestes divisions, però també és de calaix que un adversari que no pugui mantenir la unitat per ell mateix és un adversari poc de fiar; pactar-hi és perillós, perquè sempre et pot trair manipulat per un tercer o a través d'una fracció rebel.

Mentre la guerra contra Israel sigui l'únic factor susceptible d'unir el món àrab, els jueus veuran el terrorisme i les campanyes internacionals com un mal menor. El resultat de les guerres anteriors va deixar Egipte i Síria fora de la cursa armamentística i va desplaçar la geopolítca de tots dos països cap a d'altres interessos. No és casualitat que ni Egipte ni Siria hagin desafiat el bloqueig de Gaza. Tampoc no és casualitat que ho hagi fet una floteta de vaixells turcs. L'escàndol motivat per l'afer de la floteta turca ha descobert l'emergència d'un nou país disposat a utilitzar el conflicte palestí a favor de la seva política. Que Turquia hagi trobat en Palestina la seva forma més vistosa de venjar-se dels menyspreus de la Unió Europea ens hauria de fer pensar una mica. És significatiu que el partit que els turcs han tret dels seus morts hagi fet reaccionar tan de pressa a l'Iran, que ha ofert a Hezbol·là d'escortar vaixells "humanitaris" cap a Gaza.

Si els turcs troben en el conflicte palestí una manera de guanyar protagonisme això augmentarà l'intervencionisme d'Iran a la zona, i tot plegat podria facilitar el rearmament de Síria i Egipte. Als jueus els deu fer gràcia veure com el mateix llepafilisme que porta Europa a vetar l'ingrés de Turquia a la UE serveix per donar-li corda quan busca influència lluny de casa. Els jueus són, com sempre, el mirall de les inconsistències d'Occident i el seu purgatori. Una cosa ha canviat, però. Aquest cop un gran conflicte a l'Orient Mitjà ja no tindria un fons nacionalista i limitat, com als anys 60 i 70, sinó religiós, i això desencadenaria forces de més abast i molt més fanàtiques. Els jueus saben que la seva seguretat va lligada a la del món cristià i no estan disposats a tornar pagar la crisi moral de les democràcies europees. Per això, com més sols se sentin, amb més duresa actuaran. Mentre l'islamisme utilitzi els palestins com un ariet contra Occident, em temo que hi tenen més a guanyar que a perdre.

Controls (Rac 1)

Ahir al matí, mentre l’avió s’enlairava, vaig llegir un reportatge sobre el nen de papà aquest que ha canviat la carrera d’economista per la de terrorista aeri. No era un reportatge agradable de llegir, amb l’avió envolant-se, però en aquell moment estava massa content. Pitjor hauria estat haver-lo hagut de llegir a terra. Per circumstàncies llargues d’explicar, vaig encalçar l’avió després d’un esprint de 500 metres amb dues bosses de 10 quilos que es balancejaven d’un costat a l’altre, enduent-se per davant tot el que trobaven. No sé si vaig fer caure cap turista durant la carrera, només sé que vaig arribar a la porta d’embarcament groc, marejat i tossint com un tuberculós. Que sortint de casa a les 5.20 hagis d’esprintar per agafar un vol a les 9.20, és una mica exagerat. Part de la culpa la va tenir el metro de Londres que ja està molt atrotinat. Però el que va estar a punt de deixar-me a terra van ser els controls de seguretat. Quan et ve d’un minut, la visió d’una cua de gent que es treu les sabates i es discuteix per una ampolla sabó és un espectacle. El temps s’alenteix, els sentits s’aguditzen i veus cada escena com si succeís a camara lenta, amb un detall extraordinari. De vegades, es diu que aquests controls són inútils però jo els trobo imprescindibles. La movilitat és el cor del sistema occidental, i s’ha de protegir amb tots els mitjans. Calen molts controls inútils perquè un passatger pugui reduir un terrorista dalt de l’avió. No només perquè cada filtre compta, sinó perquè, més enllà de l’eficàcia concreta dels controls, la seguretat és una actitud.

Finlàndia imperfecte (Rac 1)

Finlàndia, el país més armat del món després dels Estats Units i el Iemen; Finlàndia, el país amb el millor sistema educatiu d’Europa. Finlàndia, un país riquíssim i amb un alt índex de suicidis. Finlàndia, un exemple de civilització i de clima dur. Diuen que la manca de llum provoca un dèficit de vitamines que afavoreix les depressions. Quan es produeixen casos com aquests, els articles de la premsa i els comentaris que la gent penja a internet són una eina estupenda per aprendre coses i fer-se una idea dels fantasmes que ens assetgen. Com que opinar és gratis i, de vegades fins i tot et paguen, tothom juga a fer de sociòleg i de policia, i el ventall d’explicacions resulta extraordinari. Cal dir que si Finlàndia no fos una bassa d’oli i no tingués un sistema educatiu exemplar, la notícia perderia part del seu component morbós. L’enveja és un ressort humaníssim. Ara internet va ple de comparacions entre l’informe Pisa i les últimes enquestes sobre la felicitat dels nostres nens. Ara ja tenim arguments per dir que els nostres nens són mal estudiants però almenys no organitzen carnisseries. Tots els sistemes fallen, per perfectes que siguin. Penso en els policies que van interrogar l’assassí el dia abans, deuen estar desfets. Seria una llàstima que aquestes matances a la nordamericana es posessin de moda; que aquests successos acabessin limitant la tinença d’armes a Finlàndia, tant afeccionats com són allà a la llibertat i a la caça.

Click to read more ...

El repte (Avui)

Fa la pinta que l'hegemonia establerta per les velles democràcies després de la Guerra Freda (només destorbada per Bin Laden i un parell de dictadors sonats) comença a trontollar. Geòrgia és el moment de màxima tensió entre Washington i Moscou, des de l'ensorrament de l'URSS; també desafia l'orgull europeu d'haver imposat l'esperit pacifista entre els països democràtics (si és que Europa té orgull). L'ajut humanitari ordenat per Bush és una excusa per demostrar a Putin que els EUA no renuncien al paper de policia mundial; i una manera d'advertir-lo que no somiï en "Txecoslovàquia 1968". Si Rússia ha trobat en la ineptitud del govern georgià la manera de començar a temptejar una reconquesta del terreny perdut, les reaccions dels EUA i el Regne Unit denoten pressa per tornar el gos a la gossera abans no sigui tard. Les llibertats que s'ha pres Rússia fan pensar que Moscou té moltes ganes de marcar perfil propi (perfil de tancs, policia, capitalisme primitiu i una vaga democràcia). Rússia exigeix un tros més gran de pastís i, a més, l'exigeix fora de la tutela occidental. L'ascens de Rússia i de la Xina arriben en un mai moment per a Europa i els EUA; un moment de dirigents grisos i de recessió econòmica (que és quan els governs tenen menys marge de maniobra i els exèrcits més pressa per sortir). Aviat tindrem l'oportunitat de demostrar que la nostra hegemonia se sustenta en veritats més sòlides que el "Yes, we can" i d'altres delícies del màrqueting

Click to read more ...