Dietari (Desfogament)

Dilluns

He aprofitat que X. viu a prop de Trafalgar Square per passar per la National Gallery i acomiadar-me del meu quadre preferit, The execution of Lady Jane Grey, de Paul Delaroche. El quadre no és res de l’altre món. Delaroche és un pintor fàcil, el típic romàntic del segle XIX al servei del nacionalisme d’Estat. La mateixa concepció ensucrada de la història que Alexandre Dumas o Walter Scott en la literatura. La passió meva per aquest quadre em tenia acomplexat fins que vaig llegir que a Nancy Mitford també li agradava. Ho vaig llegir en una carta a Evely Waugh, on li confessa que de jove li inspirava fantasies sexuals i tot. Suposo que el braç monstruós amb què el botxí aguanta la destral de cap per avall, en estat de repòs abans d’anar per feina, devia excitar la seva imaginació. A mi –gràcies a déu- sempre m’ha corprès més Lady Grey. No em cansaria mai de mirar-la. Quan sóc davant del quadre sempre em captiva aquella barreja de dolor, de por i de fatalisme que hi ha en el seu cos defallit, tan ben resumida en la ganyota que fa amb la boca. Aquella boca. Sense la boca, el quadre no valdria res. Tenir talent és tenir aquest toc capaç d'elevar la vulgaritat del conjunt amb un detall. Saber on neix i on mor la força. Trobar el desllorigador.

Dimarts

Conversa per skipe amb un amic que està tip de la nòvia. La majoria de dones ignoren completament l’esforç que cal fer per evitar l’avorriment i, en el fons, malgrat la retòrica de l’emmancipació, només volen un home que els faci un bombo i les distregui. La idea que per tenir això que elles diuen “realitzar-se” cal pencar molt no l’han assumit. No tenen ni idea de l’esforç que hi ha darrera les vanitats que elles consumeixen, gairebé sempre a través dels homes. La igualtat de sexes ha tornat moltes dones als conflictes de l’època victoriana. Assolir la llibertat ha esdevingut més tràgic que somiar-la. El fet que la maternitat i la bellesa hagin deixat de ser absoluts ha esdevingut una font de buidor més gran –com més opcions, més tragèdia. Ara ja no n’hi ha prou de fer sort i trobar un bon marit. Llançades a les delicies de les vanitats masculines, si l’home és més intel·ligent que elles l’envejen en comptes d’ajudar-lo i si és més tonto l’avorreixen. La llibertat sexual, a més, devalua el cos de la dona sense alliberar-la de les seves servituds. Al final, resulta que la dona moderna ni viu ni deixa viure. És massa mandrosa per treballar si no és per obligació: per això la natura les va encadenar als fills. Les dones són capricioses però, sense els vells tabús, si són intel·ligents ho són encara més perquè justifiquen la seva inconstància amb arguments lògics que tard o d’hora es giren contra elles. Posades en peu d’igualtat respecte els homes, els capricis ja no són de franc, com en els vells temps. Això moltes no ho han entès encara, i quan no puguin ajornar més la factura pagar-la serà un drama.

Dimecres

La italiana de la classe: brusca, seca, amb aquesta mirada animal que donen els suburbis. Em pensava que era de Nàpols i és de Roma: marxa avui. Fa uns dies va arribar una coreana. El seu nom sona igual que “summer” en anglès. És dolça i convencional, vull dir que no transmet la sensació de llunyania típica dels orientals. Sembla que tingui sentiments.

Desfogament: sap moltes coses però el perd una lascivia de rei moro que el porta a fer-ho tot en funció d’un profit hedonista infantil, molt primari. Ni tant sols li interessen els diners, perquè els diners exigeixen unes responsabilitats i ell vol tenir-ho tot pagat. És insaciable i acaparador, li agrada estar a tot arreu. De les lectures i la vida universitària no li importa el coneixement que en pugui destil·lar sinó la vida que li ofereix; els viatges pagats, els actes socials, les xafarderies i el prestigi de la posició que ocupa i del tema que estudia. La seva xicota n’és un bon reflex: és guapa i curteta, n’hi ha més fora que dins. La manera com escriu també: quan escriu per l’acadèmia no se l’entén i quan busca el públic fa frases bufades amb llargs circumstancials introductoris per dissimular que no té res a dir. Se m’acosta amb por, dividit entre la curiositat i el càlcul. No em fara mai mal, però no en puc esperar res. I em sap greu perquè em cau bé. Quina cosa: pensant en la tornada, m’he recordat d’ell.