Quadernet místic d'estiu

Dilluns

Masnou. De seguida que deixes la primera línia de mar entres en un món més endreçat on la civilització té límits clars i els banyistes semblen bàrbars. 3 velletes pugen pel carrer del cinema ajudant-se del bastó; hi ha un silenci tropical, com si el poble quedés lluny de Barcelona. Arribo a casa als pares però no hi ha ningú. La solemnitat d’aquesta casa quan és buida sempre em fa respecte i m’hi passejo sense fer soroll. A la tarda celebrem del sant de N., que ve amb les criatures: els nens semblen robotets de corda enfollits, impossible no quedar absorbit per espectacle. L’O. gatejava amunt i avall buscant graons per aixecar-se; J. passa l’època poruga i qualsevol cosa el fa plorar, l’A. comença a tractar el món de tu a tu i té la moral alta. Quan les criatures arriben, et treuen les cabòries del cap i, quan se’n van, quedes buit i descansat com si vinguessis del gimnàs. Sopem a l’eixida a les 10, i el pare se’n va a dormir d’hora. La mare comença mirant la tele i acaba endreçant la casa. Passaria la nit en blanc si no pogués deixar-ho tot  a lloc. Diu que em tornarà a Barcelona, si no baixo a la platja; veig que aquí també ha arribat la conspiració perquè els fills estiguin vermellets i grassos. De moment, llegeixo Nietzsche. Aquest sí que la tenia llarga. A les fosques, la casa es va fent gran. Quedo sol amb Nietzsche, com una verge al llit de noces. I ara tigre, què em faràs?

Dimarts

Ni una ullada de sol en tot el dia. La mare no ha trobat arguments per arrossegar-me a la platja. Diu que enguany l’aigua està molt neta i que va plena de peixets, però jo prefereixo aquest silenci, poder gaudir del meu quietisme. No tinc internet, no sento cotxes, els borratxos no em desperten. Només quan el món calla puc sentir la meva veu i només quan sento la meva veu estic tranquil. Malgrat que els pares fan vida a la casa i de vegades vénen visites i els nebots entren i surten, res d’això no em destorba, igual que no em destorba el piu piu dels ocellets. El que corca l’esperit és el soroll hostil, aquest fregit constant que tot ho contamina. Encara que en alguns moments la casa sembli una ambaixada, l’ambient és net. És veritat que de vegades penso: i aquestes criatures on punyeta tenen el piu que diu turn off? O: per què no toca el dos d’una vegada aquesta garsa. Però ho penso amb un somriure divertit, perquè en puc fugir si vull, mentre que normalment no pots anar enlloc, hi ha soroll a tot arreu, fins i tot allà on no hi ha ningú o és ple de gent intel·ligent. Ai! pobre de mi. Tinc les parets de l’esperit tan primes que semblen les parets d’un pis modern!

Dimecres

La platja. El meu pare diu que la platja és avorrida, però posats a criticar-la jo també diria que fa venir picor. Per neta i transparent que estigui l’aigua sempre tens la sensació que necessites una dutxa. La mar té propietats curatives naturals, però mai no saps si algú està fent pipi prop teu, i la crosta de sal i sorra que s’enganxa al cos resulta molt incòmode. Després hi ha la calorada, aquest ambient de forn que mata les neurones. Tothom sospira com un bou i es mou pesadament. Les pells llueixen enrogides i més d’un sembla escaldat a bufetades. Amb l’excés de sol i aigua, la gent va com drogada i parla massa alt. El principal estímul de la platja és la xafarderia. A la platja hi veus moltes de les coses que normalment la gent amaga: els cossos de les verges, les panxes de les mares, la decrepitud dels vells. La gràcia de pertànyer a un club que té el seu tros privat de platja és que veus com es corromp la carn d’un any per l’altre i també l’evolució de les relacions socials. A la platja tot queda exagerat. El vent i el sol esmolen les línies i els volums i et fa l’efecte que mires el món a través d’una gran lupa. Els detalls prenen una força exorbitada: els colors vius dels biquinis; la sensualitat dels pits i els culs; i també l’escuma fresca de les lanxes i el moviment pacífic de les veles, que transmeten aquella sensació de pau. La platja és un món en si mateix. Hi ha un ambient d’irrealitat i de bombolla a punt de rebentar-se. Sobretot, però, la platja és avorrida. I tot em pica quan hi vaig, per més neta i tropical que estigui l’aigua.

I bé: pobret, mato Nietzsche sota un para-sol, moll com un ànec.

Dijous

Comentari lliure d’El Convit, de Plató

L’amor és un esforçar-se a fer créixer l’altre per arribar al cel a través seu. L’Amor és amor a la nostra capacitat de crear bellesa. Per això qui no en té prou amb el material humà mira de fer-ho a través de l’art. Per això els amics s’allunyen, quan ja no s’aporten res. Les persones poc creatives es fan vegetarianes o posen l’afecte en una bèstia que els no porti la contrària. I els qui tenen fe en allò que creen, viuen sols amb la veritat.

Comentari lliure Nietzsche (Així parlà Zaratrusta):

1.- És difícil d’escriure tan fluid amb un estil tan sincopat.

2.- És difícil escriure tan profund, rient com ell ho fa –des de Rabelais que no llegia res igual.

3.- Això que diu que Déu ha mort escanyat per la seva pròpia compassió retrata una intuïció que m’ha acompanyat des de ben petit. Sempre he pensat que molta gent que mor de malaltia en realitat mor de no saber viure, de l’amor que ha deixat podrir dins seu, per covardia o per por de destorbar la pau cofoia de la gent del seu voltant. Ha sigut una molèstia haver trigat tants anys a llegir-ho. Aquesta fórmula tan senzilla i que tant bé havia intuït, de l’amor convertit en un infern, m’ha tombat dues vegades: primer em va atacar el cos i després, quan em vaig haver recuperat, em va deixar l’ànima baldada. Resistir-me a aquesta idea m’ha fet tan mal que si no l’hagués viscut no l’entendria bé. Ens resistim a creure en les coses que d’antuvi ja sabem perquè sentir-se viu és un voler transformar-se a través del coneixement que dóna l’experiència. La intuició no té matís; i el matís ho és tot, perquè en el seu extrem els valors són intercanviables.

Divendres

Ara fa un any, per aquesta època, vaig agafar la dèria de tancar-me uns quants dies en un monestir. Volia veure quin efecte em feia el silenci. Si em passés uns dies sense poder parlar amb ningú suposo que començaria a tenir idees estranyíssimes i que veuria ballar unes quantes mòmies davant meu i treuria la pols a tot de peces d’anticuari. El silenci és l’aigua de l’esperit, si el deixes penetrar una estona et revifa. Una dosi forta de silenci, però, no sé com deu ser. Diria que deu ser com passar el delirium tremens; deus fer net de moltes coses però a condició de demostrar un cert valor. Volia fer-ne un reportatge, doncs, explicar fins a quin punt la quietud pot arribar a tenir tots els ingredients d’una aventura a cel obert. Un dietari del que et passa pel cap quan calles uns quants dies;  ja dic que deu sortir una quantitat de merda increïble, però justament això és el que ho fa emocionant; quina gràcia tindria sinó el recolliment? El pla previst era aquest: primer dia, bé; segon dia, eufòria; tercer dia, tremolor; quart dia, avall; cinquè dia fosquet; sisè dia fosquíssim; setè dia lleugera recuperació; vuitè dia una mica de llum; novè dia picors a tot el cos. I el desè dia sortir del monestir convertit en substància mística.

Dissabte

Dinant al nàutic pesco aquesta conversa com sortida de la màquina del temps:

- Així tu li parles català al gos?

- I què vols que li parli?

- Ah, la meva cosina li parla castellà.

- Ah…

- És que el va portar a un entrenador perquè l’eduqués. Però si a tu ja et creu…

- Home, i si no em creu li foto un crit.

A la tarda, parlem de Gaudí amb la senyoreta Punsoda. “Per què d’Ors li tenia tanta mania? Cap l’arquitecte de la seva generació treballava amb una concepció de Catalunya que lligués tan bé amb la teoria orsiana de l’imperialisme”. Em penso que és el problema que hi ha hagut sempre en aquest país entre el fons i la forma. A Gaudí li interessava la substància i a d’Ors la representació. Ors volia convertir Barcelona en París, mentre que Gaudí era molt més universalista. Ni d’Ors ni la resta de noucentistes no estaven disposats a pagar el preu de Gaudí, és el que critica Francesc Pujols quan diu que arribarà un dia que els catalans ho tindran tot pagat. Personalment, Ors i Gaudí estaven molt lluny l’un de l’altre; el problema és que entremig hi havia poca cosa. Per això mai no acabem  d’establir una continuitat entre víscera i raó. I per això sempre ens fotem la patacada.

Diumenge

Retornat de Barcelona, llegeixo els llibres que C. em va portar ahir. Aquesta nit ha fet parada a casa una noia de Tolosa. Complerta, doncs, la teoria de C. segons la qual als bars hi passen coses. La noia no era enginyera de l’airbus però era molt simpàtica; se’m va posar a regar les plantes tan bon punt vam entrar al pis. Suposo que a hores d’ara ja deu ser a França. Me la vaig endur perquè plovia i  els bars tancaven, i no sabia on passar l’última nit a Barcelona. La veritat és que C. es va oferir abans que jo, però com que va anar de bad boy tota la nit, la noia no se’n refiava. No se m’ha endut res: ni la guitarra, ni l’ordinador, ni el sobre dels bitllets. Quan m’he llevat, només he trobat una nota i la recompensa que acompanya tota bona acció: vull dir, que algú et faci un favor i encara et  doni les gràcies. (ara tothom agafarà la frase pel costat pervers)

Dilluns

Mig matí dedicat a llegir els llibres de C i mig matí dedicat a respondre una carta. He quedat tan satisfet dels meus arguments que he cregut que la cosa s’arreglaria. Després m’he desinflat. La tristesa descoloreix el món i apaga la música de les coses. Li he demanat N. que em deixés connectar a Internet i he esborrat el quadernet místic d’estiu, que m’ha semblat una merda com un piano.  Sopant descobreixo un ginger ale fantàstic, no com el xarop de la Schweppes. Miro aquesta casa i veig tantes coses que m’agradaria descriure: l’escala, la barana de l’escala; l’eixida, el desmai de l’eixida; el menjador, les cadires del menjador; la cuina, la volta catalana de la cuina. La malencolia t’arracona i et concentra en els detalls. El detall es fa gros, es converteix en un abisme. Només escric tonteries. És patètic escriure tonteries, però més patètic és llegir-les i encara més deixar comentaris ofensius. L’última connexió telepàtica abans d’anar a dormir: ara deu llegir filosofia amb els taps a les orelles; aguantant-se el cap de carabassa amb les mans.