Mas vs Laporta (FCO)

El que m'agrada més del president Mas és que és un cap de pont entre la classe mitjana que ha aguantat Catalunya en temps difícils i aquest món de Pedralbes cofoi i castellanitzat que s'ha beneficiat del país tot i odiar-lo. El que m'agrada més de Laporta és la coratjosa humilitat amb què és capaç de fer abstracció de si mateix per defensar els seus ideals. El perill de Laporta és fer el ridícul, però el perill de Mas és quedar atrapat en la teranyina de complicitats que ha anat forjant. La cara d'estaquirot que fa el Sandro Rosell, de la qual tothom parla a Barcelona, és la cara que fan els qui s'han deixat agafar per allà on no toca.  

Mas és l'última versió d'una fórmula intel·lectual que té més de 100 anys; Laporta és l'últim intent de trencar la divisió entre rics i pobres amb la qual la monarquia juga des de fa més de cinc segles, per dominar el país. Laporta porta dins un llibertí; Mas un membre d'aquesta classe dirigent mesquina, que vol manar de franc i carregar els neulers dels seus fracassos als seus compatriotes. Presentar Laporta com un hooligan és tan fàcil com tractar Mas d'empleat. Tot i així, a Laporta li surten botxins per tot arreu, mentre que Mas està envoltat de llepes. Jo mateix he perdut dues feines per parlar de Laporta, en canvi, mai que no he tingut cap problema per parlar de Mas.

Laporta no sap contenir-se, però Mas evita veure -i pensar- res que no pugui controlar. Laporta de vegades sona buit, però de vegades Mas és petit d'ànima. Tots dos estan igual de sols i tot dos es troben en una situació igualment difícil. Tots dos saben una gran veritat, i es preserven amb un punt d'ingenuïtat. Tots dos són conscients que s'ha acabat una època, i tots dos juguen amb honestedat les seves cartes. Mas té més l'escut, però Laporta té la llança. Mas té les formes, però Laporta té la flama. Mas mira d'eixamplar el país per integrar-hi els espanyols, però Laporta mira d'endurir i fer créixer el nucli dur perquè la negociació sigui més fàcil.

És curiós: malgrat que Mas ha tingut molts més vots que Laporta, tots els grans titulars que fa a la premsa semblen pensats contra el seu petit rival. Quan diu que no és un "salvador", quan diu que no és un "alliberador", quan recorre amb insistència a la seva dona, tot allò que fa amb falsa solemnitat, evoca una imatge negativa de Laporta. En el fons, no hi ha cap altre líder que posi Mas tan nerviós, ni que l'obligui a fer la pantomima, perquè no hi ha cap altre líder que li pugui fer ombra o deixar-lo en evidència. Laporta qüestiona la imatge que Mas té de si mateix, mentre que la resta de contrincants són ninots d'una representació que l'afavoreix perquè ha après a dominar-la.

M'agrada que Mas i Laporta siguin de Barcelona. Sempre que aconseguim una mica de llibertat, les millors coses que li passen al país vénen de Barcelona. La nostra capital és com la primavera. És una ciutat que sempre torna, que ha perdut la capacitat de resistència però que reneix de seguida que les condicions milloren. Com pot veure qualsevol turista que visiti Santa Maria del Mar, la gràcia de Catalunya no ve de la retòrica ni de l'opulència, sinó d'una combinació molt delicada d'austeritat i força. Mas i Laporta no se'n sortiran per separat. Per això tot els empeny a enemistar-los i per això m'agradaria que trobessin la manera d'ajudar-se. Al final d'una pel·lícula, la grandesa de Laporta passaria per aconseguir que Mas fes la independència i la grandesa de Mas, per reconèixer de veritat el coratge i la noblesa de Laporta. En el món real, el que pot passar, és que el PP governi la Generalitat d'aquí uns anys. Potser així quedarà clar que Maquiavel no va escriure El príncep pensant en un president d'Autonomia, i que un país sense estat només té la força moral del seus homes per tirar endavant.

(La Fundació Catalunya Oberta ha decidit prescindir dels meus articles d'opinió. Vull donar les gràcies als lectors que han fet d'aquesta columna una les més llegides del butlletí).

La política del contrast (Rac 1)

El president Mas va remarcar molt en el debat d’investidura que faria una política tan continuïsta com fos possible amb l’anterior obra de govern. El que no va dir tan alt, seguint el seu estil conciliador, és que tindria més feina a corregir mesures sense cap ni peus, que no pas a conservar -o a desenvolupar- línies engegades. Amb la infinitat de trets al peu que es van disparar els governs del tripartit em fa l’efecte que el nou govern viurà un periode de gràcia extraordinàriament llarg. El consellers rebran d’herència tants bunyols, que tindran ocasions a dojo de lluir-se sense haver d’assumir riscos. Tota noia espavilada sap que la manera més ràpida de suscitar l’admiració del públic és fer-se comparar amb noies ben lletges. La setmana blanca va ser una de les moltes mesures prescindibles i antipopulars que el Tripartit va prendre encegat pels seus dimonis anecdòtics. Rigau l’ha abolit. Amb la crisi, ningú no discutirà que donar feina als professors i deixar els pares tranquils perquè puguin treballar mentre els seus fills estudien, és una bona idea. El tripartit ha fracassat. Però la seva herència servirà per refredar els ensurts que les ofensives espanyoles donaran al nou govern.

El pont estret (Catalunya Oberta)

Benvolgut Artur Mas,

T’escric per felicitar-te per la victòria que has obtingut, tan treballada i tan merescuda. Em va agradar el discurs que vas fer en saber-se els resultats: “Humilitat, responsabilitat i esperança”. Les teves paraules tenien uns ressons churchillians prometedors. Churchill no va triomfar perquè fos un orador agut sinó perquè darrera l’agudesa dels seus discursos, com aquell tan famós del “sang, suor i llàgrimes”, hi havia una persona amb una biografia i uns amors concrets, que els omplien de credibilitat i de contingut.

Rera les teves paraules -humilitat, responsabilitat i esperança- t’hi vaig veure a tu, la història que t’ha dut on ets i per això el discurs em va semblar un començament tan bo. Churchill, que havia estat a la guerra, que coneixia els sacrificis que havia costat aixecar i mantenir l’imperi britànic, va rebre uns quants revesos a la seva vida política. Però això, i el fet de ser fidel sempre a si mateix, va permetre que pogués establir un lligam fortíssim amb el seu país, un cop va arribar l’hora.

No és per espantar-te però la teva situació, benvolgut Mas, té connotacions churchillianes. Si mires enrera veuràs que tot sembla haver conspirat per preparar-te per aquest moment. ¿Creus que és una casualitat que els electors hagin donat una victòria tan ample a un exemple d’autosuperació com tu, ara que tenim aquesta situació tan complicada? Recordo l’actitud que tenies al Majèstic la tarda que vas veure sumar el segon tripartit. Vaig pensar: “Aquest home no entén res”.

El temps t’ha anat a favor. T’has anat polint mentre d’altres que t’havien perdonat la vida queien del cavall. Tens un do que és poc habitual i que és la capacitat de créixer. Durant anys es va sentir a dir que Pujol t’havia triat perquè eres el més tonto de la colla; jo sempre he cregut que et va triar perquè sabia que eres un diamant en brut -encara que potser ara et tingui gelos. La meva mare, que és molt llesta, ja m’ho va dir quan no eres ningú, un dia que et va veure en una foto del grup municipal -i consti que no t’ha votat. Pensa quin malbaratament hauríem hagut de lamentar si haguessis aconseguit la investidura en les primeres eleccions, o en les segones. Aquesta victòria no és tan dolça com les que havies esperat fa uns anys. Però té més importància.

Ens agradi o no en els pròxims anys haurem de passar un pont molt i molt estret. Tenim un pont estret davant i hem de passar a l’altre banda abans que se’ns ensorri el terra sota els peus, tu ho saps i el teu partit ho hauria de saber. Si em permets, acabo de publicar una selecció d’articles d’Augusto Assía que descriu molt bé el procés que va destruir la república de Weimar i va portar els nazis al poder. Allà s’hi veu què passa quan la por, la pedanteria i els interessos partidistes es conjuren i porten els polítics a buscar excuses, a barallar-se per detalls, a retrassar massa l’hora d’agafar el toro per les banyes. Tots els grans partits d’Alemanya sabien que el pacte de Versalles era insostenible i que l’actitud de França era intolerable, igual que tots els partits catalans fa temps que saben que la sentència del Constitucional no deixa cap sortida a Catalunya en el món que ve.

Si vols, pots escoltar-te la senyora Rahola quan diu que els votants de Laporta han respost a un impuls sentimental d’energumen de primera. Avui és gratis fer sobre Laporta el discurs que els espanyols feien contra el pujolisme quan el pujolisme posava les bases de l’etapa que hem tancat. També pots creure’t les recomanacions dels columnistes d’El Mundo de pactar amb el PP, tot i que no sé si copiar l’estratègia que el PSC va seguir amb ERC serà una bona idea.

Facis el que facis, ho tindràs difícil. L’ou que li van llençar al Miquel Iceta al crit de viva España; l’ensurt que ens va donar Plataforma per Catalunya; el pedigrí que comença a prendre Ciutadans, el seguidisme que la Camacho fa dels partits radicals, i la quantitat d’independentistes desmoralitzats que no van votar o que van votar en blanc -te’n podria presentar uns quants-, tot això, barrejat amb la situació d’Europa, són senyals que la cosa pot complicar-se de mala manera si no s’afina molt.

Per això em va agradar que comencessis parlant d’humilitat, de responsabilitat i d’esperança. Com que has guanyat tan amplament i, a més, si tu no te’n surts ara mateix darrera teu no hi ha ningú, tindràs més marge que mai per actuar. En el seu llibre de memòries, Tony Blair diu que com més contundent és una victòria més gran és la solitud del guanyador. El desitjo molta inspiració, doncs, i que la intel·ligència i el coratge sempre t’acompanyin a l’hora de prendre decisions.

Ben cordialment,

Enric Vila

Votar trempat (Catalunya Oberta)

Estimat Joan Safont,

Com estàs? Ja saps qui votaràs o encara dubtes? Aquí, deixant de banda el Sala-i-Martín, que ja ho té decidit, la colònia de catalans no fa altra cosa que mossegar-se les ungles pensant si votarà Mas o Laporta. A mi, patir tant pel vot em sembla una exageració. El vot és una tria i tota tria sempre deixa una mica de recança. A Catalunya, que és un país ocupat, és a dir, un país on el fons és sistemàticament pervertit per la forma, ja hauríem d'estar avesats a aquestes tries radicals, incòmodes. No em diràs que et ve de nou la sensació que sempre ens veiem obligats a triar entre ordre i llibertat?

A mi m'agrada el Mas perquè és un home seriós, però m'agrada més el Laporta perquè té capacitat ofensiva i perquè seria un mal precedent que un català que ha tingut poder i l'ha emprat a favor de Catalunya de manera tan despresa no obtingués un reconeixement. Com explica George Friedman en el seu últim llibre, The Next 100 years, així com el polític més brillant del món no seria capaç de convertir Islàndia en una superpotència, el polític més tonto de la història tampoc no hauria pogut enfonsar Roma.

Els polítics tenen una capacitat de maniobra limitada -i més encara els catalans. Els polítics no guanyen o fracassen tant per la seva genialitat com per la seva capacitat d'adaptació a les circumstàncies i als processos que hi ha en marxa. Pensar que Mas tindrà capacitat per pal·liar la crisi malgrat que no té competències en política econòmica ni d'immigració és com creure que Laporta podrà forçar la independència amb quatre diputats. Mira la recessió, com ha condicionat l'Obama.

Jo de tu votaria el candidat que representi, de manera més aproximada, la teva manera d'estimar el país. És hora que els catalans comencem a fer-nos responsables dels nostres sentiments. Si fas un vot prudent no esperis que el teu líder actui amb valentia; i si fas un vot valent has d'estar disposat a tornar-te a aixecar en cas de perdre. Decideix el que et vingui de gust però ves a votar i no deixis que ningú del teu voltant s'abstingui.  El perill d'aquestes eleccions no és pas el tripartit, que no es farà -això és pura xerrameca-, sinó l'abstenció del món sobiranista que és molt llepafils.

La veritat és que a Nova York estic envoltat de catalans força normals. Lluny de Barcelona, que és una ciutat on la pressió dels llepaculs i dels macarres no deixa de ser alta -com has pogut veure aquests dies- la gent creix bastant sencera i té un pensament més coherent i clar.  Els espanyols que he conegut també estan més relaxats. Tots entenen el català, per exemple. Hi ha un noi que fins i tot l'escriu, i quan li vaig preguntar com l'havia après em va mirar perplex i em va engaltar: "Yegint".

Alguns dels espanyols que he conegut em fan pensar en els catalans federalistes de fa un segle. Estan carregats de bones intencions. Tenen solucions aparentment molt racionals per Espanya i per Europa. Suposo que els remou el sentiment de culpa perquè no creuen en les pàtries i no volen saber res del seu passat. Jo sempre els dic que la història és el tresor d'Europa i que la solució no és oblidar-la ni fer-ne un parc temàtic, sinó que cal aprofitar-la d'experiència, de matèria moral per créixer, sense ressentiment.

Si és veritat que ens trobem en un "turning point", si realment cal que afinem la nostra filosofia de vida i que deixem de comprar compulsivament tot el que els asiàtics fabriquen per equilibrar la balança comercial; si  necessitem fer això, a més, per salvar la "mother nature", com diu el columnista del New York Times Thomas Friedman, la consciència històrica d'Europa és un valor de primer ordre.

Els Estats Units encara són un imperi de la vella escola, basat en la força de la grolleria i de la quantitat, com ho van ser les grans potències europees. Tot just ara comencen a acceptar que porten un ritme de vida insostenible i que el futur de la seva economia passa per extremar el refinament. No sé què en penses tu, però dubto que puguin fer la transició sense nosaltres, que som una civilització més madura, d'una diversitat més consistent i rica, i que ha patit més.

Els nordamericans donen per acabat el paper d'Europa al món perquè se la miren des de la seva òptica hormonada, impacient i vitalista. Però la Unió Europea enganya, perquè es va forjant poc a poc des de la base, al marge de les institucions. Europa és troba en una crisi de creixement similar a la de Catalunya. Té un patrimoni imponderable i el futur obert. Avui tothom se sent més europeu que fa 15 anys, igual que a Catalunya tothom se sent més independentista.

La globalització, que va ser impulsada pels imperis i després va continuar amb les multinacionals, ara ha quedat en mans dels individus i dels col·lectius petits. Això, que dóna una oportunitat a Catalunya, també dóna opcions a Europa per competir amb els monstres demogràfics emergents. Thomas Friedman o Richard Florida expliquen molt bé en els seus llibres que el món dependrà cada cop més de l'empenta dels particulars. Per això et dic: vota qui et motivi més. Deixa estar el vot útil, que és com casar-se per diners, dóna mal caràcter i una trempera d'escassa qualitat. Quan una etapa històrica comença, quan un fenomen és incipient, la pregunta no és què pot fer per tu qui va al davant, sinó que pots fer tu per ell. Passaran uns anys abans que la política no ens pugui tornar a prometre una vida. Aquest cop, no seran els polítics o els buròcrates que treuran els països de la crisi, seran les ganes de la gent o ja ens podem anar calçant.

Estigues bo i disculpa que la carta sigui tan espessa,

Enric



Dietari (Amb Mas a can Cruylles)

Fa dos dissabtes, la família Cruylles-Rosàs va convidar-me a menjar un suquet a la seva torre d’Aiguablava. Uns dies abans havia rebut un correu on m’anunciaven l’assistència d’Artur Mas i m’animaven a portar vestit de bany. La casa dels Cruylles-Rosàs està als peus d’una cala poètica i solitària, relativament verge, a tocar de la casa que s’hi va fer construir el líder de la Lliga Ventosa i Calvell abans de la guerra, quan la Costa Brava era encara, tota ella, un paratge idílic.

Dissabte al matí ja vaig veure que podia descartar la capbussada. Havia plogut tota la nit i feia un dia suau i malenconiós, amarat d’aquesta calma blanca que banya l’ànima després d’una gran plorera. A l’autopista, el Montseny sobresortia per damunt d’una fumerada de núvols baixos i fantasmagòrics, una mica operístics. El cel era baix però ample, i la vegetació i l’asfalt lluïen amb una abundància lírica. L’aigua havia deixat una alegria musical sobre les coses. Els núvols formaven una capa compacte i prima de grisos perlejats que cobria el cel sense deixar ni una escletxa i, de lluny, semblava que la punta dels arbres els gratés la panxa.

Quan vaig arribar, el senyor Mas prenia l’aperitiu a la terrassa amb alguns dels convidats. La terrassa arribava als peus del mar i tenia una piscina de disseny discreta i fina. Al fons, una línia clara subratllava l’horitzó, que es perdia més enllà dels límits de la cala. La claror d’aquella línia aureolada contrastava amb l’aigua del mar que havia agafat un color tèrbol, tirant a vinós, a causa del mal temps. El senyor Mas vestia amb el punt just d’informalitat i lleugeresa que permet el cap de setmana. Em vaig fixar que tots dos portàvem una camisa blanca per fora i que aquell color, combinat amb la metereologia, transmetia una frescor i una netedat molt agradable.

Li vaig donar les gràcies per la propaganda que em va fer del llibre sobre Pla i l’amfitriona, la Mireia, em va dir que ella l’havia llegit i que li havia agradat molt. Em va explicar que justament per això m’havia convidat. El seu marit em va dir que ell havia quedat més convençut de les tesis que defensa el llibre de Companys i em va demanar si hi havia divisió entre els lectors. La veritat és que jo trobo que el llibre de Pla és més eqüànim, encara que justament sembli el contrari.

De seguida vam passar cap dins i ens vam asseure a taula, una taula llarga per una quinzena de persones. Vam haver de fer una mica de temps perquè el Lluís Amiguet, aquell periodista de La Vanguardia que fa unes entrevistes tant i tant interessants s’havia perdut i no trobava la casa. Ara veig que ha escrit una gasetilla anònima de la trobada, amb la fina objectivitat pròpia del seu diari. Finalment, quan vam tenir el boy assegut a taula -estimadas lectoras: a pesar de su edad el pimpollo estaba monísimo, divino de la muerte!- vam aplaudir la cuinera i ens vam menjar el suquet.

La conversa va ser animada i agradable, és a dir, ben sorollosa. A l’hora de les postres, la Mireia ens va fer callar i va donar-nos una hora llarga per parlar off de record amb el  senyor Mas. El senyor Mas ha après a somriure i ha perdut aquell aire de llepafils que em feia pensar tant amb la meva àvia de l’eixample -al cel siguis, ja saps que et duc al cor.  Cada vegada que el veig ho fa millor. Té la força de l’home que s’està descobrint a ell mateix i això fa que transmeti una certa esperança.

En aquest aspecte, Mas em recorda al senyor Laporta. Jo trobo que són els dos únics candidats capaços d’evitar que ens converteixin Catalunya en la Cuba del Mediterrani. I no ho dic només perquè són els únics que poden mantenir una conversa en anglès, cosa que havent caigut tan baix gairebé podria semblar un mèrit. Són els únics que tenen fusta de líder, els únics que tenen conviccions prou fortes per superar situacions dures sense convertir-se en titelles i prou caràcter per aprendre dels errors.

El que han aconseguit fins ara és més fruit de les seves virtuts -tan oposades- que no pas dels seus defectes, cosa que no es pot dir ni de Montilla, ni de la Camacho, ni de Carretero, ni molt menys de Puigcercós. Representen força bé les dues ànimes del país i estaria bé que no caiguessin en la dinàmica de desqualificacions i d’apriorismes que va emmetzinar les relacions entre Pujol i Maragall. Tot i que, esclar, tenint en compte el nivell de salvatgisme dels nostres patriotes, això serà difícil.

I bé: així vaig passar el dissabte. Després de dinar encara vaig fer un gintònic. Vaig poder parlar amb el Joan Coll, nét de l’inefable Coll i Llach, un dels amics que el president Companys tenia a la Unión Patriótica en temps de la dictadura de Primo de Rivera i que després va comandar els guàrdies d’assalt en el cop del 6 d’Octubre. Ell mirava de fer-me veure que el nostre mal no vol soroll, i jo mirava de fer-li veure justament tot el contrari.

Mentre xerràvem, anava admirant la casa, que és blanca i apaisada, amb grans finestrals i vidrieres i aquest esperit funcional tocat de fantasia que Le Corbusier imprimia al seu estil. Tot i que no vaig poder fer gaire el xafarder, em va semblar entendre que el conjunt està format per una part rectangular i una part cúbica. En la part rectangular hi ha el menjador i la sala d’estar i en la part cúbica, que queda una mica enlairada i té un sostre la mar d’original amb forma de paraigua invertit, hi ha les habitacions, de deuen ser per esplaiar-s’hi.

Quan van tocar les set, vaig repartir petons i mans i vaig tornar cap a Barcelona. No sé quina imatge s’havia fet de mi, la Mireia -potser ha llegit aquests articles sobre cabres que de tant en tant escriu el Salvador Sostres-, però m’anava dient, mentre m’acomiadava: “Et felicito. T’has portat molt bé”.

No vaig trencar cap vas, és veritat, ni em vaig tacar la camisa amb el suc del peix. Aviam si hi ha sort i em convida l’any que ve. Diu que vindrà la Pilar Rahola; si fes bo -tatxini-tatxini- la veuria en biqui