L'alçament

Sempre he dit que hi ha dos articles de Joan Maragall que es poden recitar en veu alta: un és la ciutat del perdó, aquella crítica tan sentida als carallots de Pedralbes que es pensen que n’hi ha prou de fer trafic d’influències a Madrid per liderar el país; l’altre és l’Alçament. És un article preciós: “Solidaritat és la terra, ho sents? és la terra que s’alça en els seus homes. No has sentit mai dir allò de: “si tal cosa succeís, fins les pedres s’alçarien”? Doncs ara som en això: que les pedres s’alcen; que cada home és un tros de terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç…” L’Uriel Bertran va començar el seu parlament recitant aquest fragment, ahir, en la presentació de la nova Solidaritat Catalana. Normalment és molt senzill ridiculitzar les grans paraules, per això també és tan fàcil saber quan són autèntiques.

Ahir, a la facultat d’econòmiques, les grans paraules prenien el vol com un estel. No s’esmicolaven, no es desfeien, sonaven tan naturals com els consells dels pares i les mares. L’auditori estava pleníssim. Feia molta xafogor, la sala semblava una llauna de conserva al bany maria. La major part de la gent escoltava dreta. Era el mateix personal que havia anat a la manifestació, una representació exacte d’aquella multitud, vull dir. Gent de tota mena, polida i educada, neta, no només en el sentit que anava dutxada i ben vestida, sinó en el sentit que tenia una cultura i, per tant, era poc donada a fer el ridícul o a deixar-se impressionar pel Rei d’Espanya. Hi havia els catalans que han mantingut el país amb tanta paciència; els catalans que saben que és l’honor i no la fama allò que distingeix els cavallers i que fa anys que esperen un senyal d’aquesta gent tan important i tan xerraire que es pensa que és algú.

Després del senyor Bertran, va parlar l’Alfons López Tena. Va començar dient que la votació del Parlament per prohibir els toros ha sigut una gran gran farsa. Diu que tots els parlamentaris han sabut sempre que la tombaran a Madrid demà mateix. També va parlar de com ha estat aniquilada la oligarquia vasca de Madrid, aquella que havia tingut ministres amb Franco i figurava tan integrada en les estructures de l’estat. Va convidar la gent a comparar els càrrecs pels serveis prestats que reben els catalans que treballen per Madrid amb els càrrecs que reben els espanyols. No va caldre que comparés Narcís Serra amb qualsevol polític extremeny de segona perquè s’entengués. “Hi ha catalans i vascos que es pensen que són blancs i quan van a Madrid s’adonen que són negres”. Més o menys aquesta era la frase. Va dir que a Madrid tenen clar que Roma no paga traïdors.

Finalment va sortir Joan Laporta. Mai no l’havia vist parlar. El veig de vegades esmorzant al Pippers i sempre m’ha fet l’efecte que és un home accelerat, hiperactiu, amb una força descomunal, una mena de Sarkozy. Els homes es distingeixen per la seva capacitat de contenir-se en els moments importants; no es distingeixen per la seva capacitat de viure sempre continguts, això ho fan els capats, que és una espècie molt abundant aquí, mercès a la llarga ocupació; la virilitat és la capacitat de canalitzar la força, quan toca, en la direcció adequada. Al Pippers, Laporta sempre surt disparat, amb dues secretàries darrera que prou feina tenen per seguir-lo sense perdre els papers i les carpetes. Ahir va parlar com un gran home. Perdoneu el pes de la paraula, però em va fer aquesta impressió. Parlava lent, tranquil, repartint joc, recollint parts del discurs del senyor Bertran i del senyor López Tena i ampliant-les, passant dels aspectes generals als aspectes més concrets. Va venir a dir que una democràcia consisteix a donar a les persones la capacitat de decidir quin futur volen pels seus fills. Va explicar els aventatges de la independència amb molta senzillesa i alhora molta precisió. Es nota que aquest home és una esponja. Es nota que aquest senyor té molt més sentit de l’honor que tots aquells que s’hi han pixat damunt. Dominava l’escenari. Tenia la calidesa de Felipe González i una convicció que em va fer pensar en Pujol -vull dir en el Pujol jove, el que va escriure des dels Turons a l’altre banda del riu.

Em va fer l’efecte que Laporta, López Tena i l’Uriel Bertran s’entenien i s’entendran bé. Tots tres han hagut de sobreviure als difamadors, a la maquinària tenebrosa de la por que en aquest país s’activa com un rellotge tan bon punt algú apunta maneres d’home lliure. Aquesta cadena de la por, en la qual el que ha rebut sempre acaba repartint llenya per fomentar la ràbia dels petits, s’està a punt de trencar. No ho sé, tot plegat és molt precipitat però n’estic molt segur. Ho diré amb unes paraules que vaig aprendre del meu amic Salvador Sostres: No tingueu por. NO TINGUEU POR. Sostres: deixa de fer palles al palmero d’Alcampell i vine amb nosaltres. És el teu poble, el que s’ha alçat i s’ha posat en marxa.

Catalunya triomfant (Catalunya Oberta)

Estimat Jordi,

Com estàs? Fa dies que no sé res de tu. És agradable, la metereologia, a Nova York? A través del Facebook veig que et fas un tip de llegir. Nietszche, Nelson Goodman, Graham Greene, Carl Schmitt. Caram, quina sort. A mi l’escriure no em deixa ni un moment pels llibres. Fa dies que penso en allò que deia Josep Pla: “He escrit una miqueta perquè he llegit bastant”. Des que sóc a Barcelona que no trobo el moment, tinc els dos volums de l’Ian Kershaw en el punt aquell en què les dones comencen a regalar-li corretges de gos a Hitler, i és un drama perquè, en aquest país on sempre discutim els mateixos temes i sempre amb la mateixa graponeria, llegir és l’única possibilitat d’escriure alguna cosa interessant.

Per descomptat, parlo de llegir llibres i diaris estrangers. Tot i que avui la premsa porta la bona notícia de les cartes adúlteres entre Ferran Soldevila i Rosa Leveroni, que s’acaben de publicar. També llegeixo que Glòria Casals ha inaugurat l’any Maragall reclamant una biografia del poeta que parli “de l’home, sense por”. Suposo que estava pensant en el follador i en el revolucionari reprimit, i en l’artista i patriota derrotat per la família, però cal valorar el pas. Un dels problemes del país és l’escassetat de relats coherents sobre la vida. Quan la cultura no serveix per explicar els fracassos dels millors homes acabes fent estampetes de nadal i creixent amb pòsters del Che Guevara a l'habitació. Es produeix la dislocació entre ètica i estètica típica d’aquest país. La cultura es banalitza i no et serveix per entendre res. Aleshores proliferen els toreros i els escolanets, i tothom explica sopars de duro per no desentonar ni haver de lluitar pels seus amors. La tradició es ven com una marca de detergent, segons els interessos del context.

L'altre dia li deia a la meva mare. Tan fans que els meus avis eren de les pel·lícules bèl·liques i van ser tots dos desertors. No és que em sembli malament que desertessin a la guerra. Però em fa gràcia recordar la passió amb què l’avi Enric m'explicava Solo ante el peligro, sobretot quan penso com retratava la covardia del poble que abandona el xèrif davant dels dolents, ell que va viure tota la vida tan escagarrinat. Una altra pel·lícula que li agradava era Las quatro plumas. L’has vista mai? Va d’un noble anglès, objector de consciència avant la lettre, que ha d’anar fins a Egipte i convertir-se en un heroi per recuperar el respecte de la família i els amics. No dubtis que els avis me’ls estimo molt. Però expliquen el país perfectament, des del militant histèric de Reagrupament fins al típic intel·lectual xaró de La Vanguardia que, de tant en tant, se sent rebel i escriu epístoles flamejants per emocionar les verges i les tietes. I no m’oblido dels neofalangistes de saló, aquests que s'han passat la vida  estudiant Pla, Maragall o Verdaguer i parlen del nacionalisme català com si fos un invent de Convergència. Aquest també són part del drama nacional.

T’explico tot això perquè veig que l’Obama té previst ordenar una retallada “dràstica” dels arsenals nuclears. Diu que els Estats Units han de donar exemple al món. Diu que no es veu en cor “d’evitar que altres països desenvolupin armes nuclears si els Estats Units no fan el mateix”. Entenc que és una mesura per calmar la Xina, Iran i Corea del nord. Però creus que funcionarà? No trobes que la superioritat moral caldria demostrar-la de forma menys exhibicionista i més consistent. No trobes que Obama actua amb la mateixa frivolitat que aquests WASP que s’oposen a la seva reforma sanitària amb grans proclames sobre la llibertat, però després necessiten que siguin els hispans i els negres morts de gana que la defensin a l’Iraq? Em fa l'efecte que Occident està entrant en un procés de catalanització una mica perillós. Cada vegada tinc més la impressió que ja no ens afecta només els catalans, la febre estètica. Ja no som només nosaltres que abusem de l’autoengany. No hi ha res més destructor que la hipocresia quan es gira contra la cultura i la civilització. Com que d’això aquí en sabem un quilo, em pregunto si no ens acabaran contractant com assessors. Recordes la frase de Clinton? “El món serà català o serà talibà”. Jo em pensava que només volia afalagar-nos la vanitat.

Bé, plego que TV3 està donant un debat sobre la independència de Catalunya i el vull seguir. Hi ha moments de consultori psiquiàtric, ja m’entens: excepte els polítics, todo er mundo er güeno. Però constato que anem avançant. Les consultes han tocat tendre i es va despertant el país dels pans i de les pedres. Ves a saber si mai no ens necessitaran, els americans. Hollywood ja no creu en la autoconfiança primària de John Wayne i fins i tot Clint Eastwood s'ha ensucrat. Recordes Harry el brut? "Abans de morir fes-te aquesta pregunta: Em sento afortunat?" Tot això és història. Els herois d'ara tenen cara de babau, i són cada dia més complaents amb els espectadors. M’han dit que Spielberg estrena una altra superproducció sobre la II Guerra Mundial, amb Tom Hanks, que ha costat una fortuna. Ja veuràs quin èxit que tindrà. I tant entre els ecopacifistes de l’Obama, com entre els culs de sofà de pet i llufa, fidels als republicans. El públic de les pel·lícules violentes cada cop és més marieta i està més gras. No tinc una mica de raó?

Records i abraçades,

Enric