Dietari (Tornar)

A les cinc en punt de la matinada ha sonat el despertador i he vist les maletes esperant-me al costat de la porta, com dos policies. M’he deixat espavilar pel fred i m’he dutxat amb una mica de pressa, sense parar gaire atenció a l’aigua. Normalment la dutxa és un dels millors moments del dia. M’agrada acompanyar dolçament el cos mentre es desperta, notar com la pell recupera a poc a poc la sensibilitat i la memòria.

És un premi poder viure cada matí com un renaixement, assaborint la primera impressió física de les coses. Avui, però, he anat per feina i he passat sense grans ensabonades ni festes d’aigua.

Amb el cos encara crostificat per la son, i un neguit prim i desinflat que bategava dins meu com dins d’una armadura, m’he vestit i he repassat l’habitació. He mirat sota el llit, he tornat a obrir els calaixos i he comprovat si tenia controlades les coses que necessitava tenir a mà durant el viatge.

El silenci em ressonava a les orelles. La respiració de la mestressa era tranquila i navegava pel pis perfectament integrada en l’ambient nocturn. De tant en tant, els meus sospirs aïllats, produïts per una barreja de necessitats d'alliberar tensió i d'agafar forces, trencaven l’harmonia, tot i que m'he vestit i he recollit l'habitació sense fer soroll ni obrir el llum, aprofitant la claror que venia de la porta entreoberta del lavabo.

Ja devien ser dos quarts de sis, quan la mestresa ha trucat a la porta. Dos cops molt fluixos, un toc-toc tímid, suau, imbuit del clima endormiscat de la casa. No l'havia vist mai en pijama. Aquell pitram alliberat sota una samarreta escotada de cors i ossets de peluix m’ha produit una gran tendresa. Ens hem abraçat. Tenia l’alè espès, però suportable. Ha sigut com tornar a abraçar un coixí calent i usat, després d'aixecar-se a fer pipí un dia d'aquests que fas el romancer al llit i pots allargar-te.

M’han vingut ganes d'adormir-me abraçat al seu cos flonjo i voluminós, de pell tan agradable i fina (aquesta pell satinada i tersa, tan sensual, que sovint tenen les grasses); després, fins he pensat en d'altres coses.

Ha sigut, però, una abraçada curta. Li he agrait l'hospitalitat i he travessat el passadís fins a la porta dos cops. Primer he fet passar una maleta i després l’altre. Com que la casa no té ascensor, tot i que és nova (coses de l'austeritat anglesa), he hagut de baixar els dos embalums a pes. Baixar aquells dos morts tres pisos per les escales m’ha accelerat el cor i m’ha agitat de mala manera. L'esforç ha trencat l'encant del comiat i m'ha deixat indefens davant dels sentiments de la partida. He obert la porta del carrer panteixant i trist. De seguida, però, l’aire fresc del carrer m’ha revifat, com quan et llances de cop a la piscina després de prendre el sol durant molta estona.

Abans d’enfilar el camí de l’estació, he triat la música de l'ipot. La llum del pub de la cantonada ja era oberta. He somrigut pensant que la cervesa seguirà rajant igual que ja rajava abans que jo arribés. Quants litres de cervesa hauré de beure encara abans de poder dir que conec bé aquest país? El cel es començava a partir en dues meitats. Darrera meu, a l’altre banda de la rotonda, el carrer que porta cap al centre del poble s’endinsava en un fosca tètrica. Jo caminava en direcció contrària. El dia s'obria davant meu: a l'horitzó, joc de blaus i taronges i, damunt del cap, encara alguna estrella despistada. Ha passat un cotxe. La música sonava com en aquestes pel·lícules de final obert, però optimista:  "Something is gonna happend to make your whole life better, your whole life better someday.

“Tant de bo -he pensat-, tot i que potser val més no tocar res”.

(Ai! quan no em sento sol, em sento massa acompanyat; de vegades, tornar a Londres em sembla la solució, d'altres em fa l'efecte que és una trampa; el camí cada cop és més estret i cal seguir avançant. Potser l'ocasió mereixia una banda sonora més rockera: "I'm just another empty head/ I got my self a one-way ticket/ I'm gonna Ride On/ One of these daaaays/ I'm gonna, ha,/ Change my evil waay/ Yeah, Ride on")

La dona de l’estació m’ha obert la porta lateral perquè passés les maletes amb més facilitat. El vigilant dels ullets de murri ha deixat de xarrupar el te un moment i ha sortit de la cabina per acomiadar-me. Quan he agafat el tren tenia un nus a la gola; Barcelona semblava tant lluny! M’he instal·lat en un racó i he començat a escriure això. A l'inici del trajecte el vagó era ple de treballadors estabornits per la son, però poc a poc els passatgers han començat a entrar i a sortir amb més i més energia. A mesura que clarejava, Londres se m'anava fent estrany, la distància entre la ciutat i jo augmentava i abans d’arribar a l’aeroport ja em semblava mentida no haver arribat encara a Barcelona.

Londres ha marxat molt abans que jo acabés de tornar.

Ride on, yeah: pedala i no caiguis. Cal mantenir el ritme.

Aquesta entrada va dedicada a l'Abel Cutillas, que se'n va a Berlín. Que els homes fem el cor fort no vol dir que no tinguem sentiments!

Dietari (Fent la maleta)

Aquesta tarda, tot fent la maleta, he trobat un llibre de versos que havia dut de Barcelona i he quedat una estona encantat, llegint-lo. És curiós amb quin candor fem previsions quan marxem de viatge. Quantes coses que ens emportem, i que considerem imprescindibles. Es podrien escriure retrats d'una tendresa infinita amb les coses que la gent s'emporta de viatge. La diferència entre l'ànima dels homes i de les dones explicada a través d'una cosa tan pueril com l'interior d'una maleta. De fet, no necessitem res excepte l'esperança. Som el silenci que tenim capacitat de resistir i de transformar. Som els quilos de matèria morta amb què comprem l'extra de paciència que ens cal per no rendir-nos. Som una jerarquia d'afectes confosos i marxar de viatge....

No sé per què collons escric aquestes grandiloqüències -deu ser la influència dels versos que acabo de llegir.

Amb la distància -aquest és el fet- els afectes s'ordenen i és més fàcil ser just amb el món i amb tu mateix. És una llàstima que la solitud estigui tan estigmatitzada, que només es pugui parlar amb Déu de cara a la Galeria. Hem convertit la virtut en una oficina d'atenció social, en una colla de petits favors vistosos. Hi ha una tirania de l'amabilitat molt emprenyadora, una tirania que no ens deixa pensar ni créixer. Que vol dissoldre'ns en l'anècdota.

Des de petits ens inculquen, amb un fanatisme subtil i persistent, el temor a la independència. Tot i que els discursos progressistes diguin el contrari, durant el nostre procés educatiu som sistemàticament convidats a castrar-nos, a col·laborar amb el ramat sense protestar. La solitud es pinta com un càstig, com la pena natural dels miserables i els egoistes. ¡Quantes vegades em van retreure el meu poc esperit participatiu a l’escola! Jo que sempre feia els deures, jo que mai no parlava a classe, jo que l’únic cop de puny que vaig donar va ser per defensar un noi miop i gros que reclamava a crits l'amor dels companys, amb la seva covardia.

Amb una maldat candorosa que es transmet de pares a fills se'ns dóna a entendre que, de totes les formes d'egoisme, la més condemnable és el desig d'anar per lliure. Si tant es diu que naixem i morim sols, a què treu cap aquesta fúria gregària? És evident que el vici de la solitud està més mal vist que no pas el vici de la companyia, per força algú ha de guanyar-hi alguna cosa. Per descomptat, hi guanya aquesta gent que mai no s'oblida de convidar-te tan amablement als seus autohomenatges, però també em sembla que hi guanyen els qui, per protegir-se de l'amabilitat dels altres, arriben a desenvolupar alguna mena d'excentricitat creativa.

Ja sé que cal molta gent obedient perquè la humanitat funcioni, i també una quantitat considerable d'innocents perquè els llops puguin menjar carn tendre. Ja sé que no s'ha de menysprear la por i la necessitat que tenim dels altres per superar-la. Però això no treu que l'amabilitat és la forma que pren el mal en les èpoques de decadència. Això s'ha de dir ben alt i ben fort. Quan l'única cosa que l'home espera dels altres és que siguin amables és que ha perdut l'interès en la seva ànima, o que ja no té forces per créixer. Si no fos que avui estic tovet, diria que tinc força raó.

Però havia començat parlant d'un llibre de versos. El poema que m'ha fet parar màquines era sobre un amor impossible. Un amor impossible és un amor que no hi ha collons de fer passar per la trituradora de la realitat. El millor de l'amor és abans de començar i tot això. El poeta té por de pansir la flor que veu en la seva estimada i canta la necessitat de separar-se'n per deixar-la créixer. De fet, es treu la responsabilitat de sobre. Ho fa bonic, això sí, els poetes la saben molt llarga. La saben tan llarga que de vegades s'enreden ells mateixos: potser la flor fràgil que perilla és la del poeta, d'una banda amenaçada per la seva por al fracàs i, de l'altre, per l'instint depredador de la dona.

Quan les dones estan somiadores s'enamoren dels poetes per la força renovadora que exerceixen sobre els esperits que s'hi acosten, però tard o d'hora els surt la mestressa de casa i comencen una guerra de desgast per convertir-lo en oficinista. Jo vull pensar que tot serveix d'adob per una flor, si és una flor autèntica. No obstant fa dies que em pregunto: és possible que dues flors creixin juntes, una ben a prop de l'altre, sense matar-se? Suposo que haurien de ser dues flors molt pures.

Ja em puc enfilar com una esparreguera, però, que, per ser franc, la raó d'aquestes línies és més senzilla: tornar a Barcelona se'm fa una muntanya. Tornar a desenvainar l'espasa, l'espectacle de veure la gent menjant-se els uns els altres, el soroll, la sang. Osti, quina mandra. Tinc punxades a l'estómac...

Dietari (Guerra)

Dissabte

De vegades entres en guerra amb un tema -amb una idea que no t’acaba de sortir- i la teva vida es converteix en un camp de batalla. La barba creix, descuides més del que és habitual la forma de vestir i fins i tot pot ser que, a còpia de pensar, t’oblidis de posar-te el desodorant o de dutxar-te -en els casos més extrems- abans de sortir de casa. El menjar perd gust i perds el fil de les converses, i camines d’esma pel carrer, arrossegat com una closca de petxina en un mar de confusió. És patètic. I com més et costa veure-hi clar més miserable et sents i amb més consternació contemples el preu de la vida que has triat. I tu, que vas començar a escriure empès pel noble anhel d’il·luminar l’obscuritat, veus com tot es va enfosquint al teu voltant, fins que arriba un punt que és com si t’enterressin viu o et caigués un munt de runa a sobre. No podries ser més lluny del món ni tampoc més conscient de l’absurd que te’n separa. A l’últim -la història sempre ha anat així fins ara-, aconsegueixes desencallar el tema o substituir-lo per un altre i tornes a la vida estabornit però content de respirar aire fresc. Ja fora de la cova t’ho mires tot amb aquest encantament meravellat i una mica primitiu del supervivent d’una catàstrofe o de l’home que torna d’un viatge llarg, per força més feréstec.

Diumenge

L’obra és una Arca de Noé on l’escriptor mira de salvar la seva vida de les inundacions de la vanitat i de l’orgull.

Dilluns

Sorprès i fastiguejat de veure la facilitat amb què la merda de Catalunya arriba fins a Londres. En general tothom veu la palla a l’ull de l’altre i està massa satisfet d’haver marxat del seu país per poder pensar una mica lliurement. Aquests dies, llegint Joyce, m’ha semblat entendre millor el seu miniaturisme i la cura que tenia amb els detalls. L’única manera d’universalitzar la Irlanda que estimava era agafar el microscopi, tan insignificants són les misèries dels països ocupats.

La Rodoreda també descriu, minuciosament, un ambient d’ignorància fosca i de crueltat, en els seus llibres. En aquests universos enverinats pels puritans, i pel ventall ric i normal de sangoneres que en els pobles colonitzats viuen d’assecar la tradició, hi ha una mala llet tan còsmica, tan petita, que tot ho has d’agafar amb pinces i has de ser un geni per filar prou prim i donar consistència a les històries. Espero no ofendre cap expert amb la comparança. Malgrat que a Barcelona tot s’hi val: recordo un Intel·lectual del segle XXI que va presentar una escriptora del món dels Ciutadans com la primera catalana escèptica des de Rodoreda. Era tan escèptica que, hores d’ara, fins i tot ell la deu haver oblidat.

La Rodoreda. La Rododera creia en la “força indestructible” de la nostra paciència i jo també hi crec. Oh i tant que sí. Truca la mare que ha dut els néts al cinema. I han hagut d’anar a la quinta forca, a l’única sala de Barcelona on donaven la pel·lícula que els nens volien veure en català. A mi m’agradaria contribuir a crear un sentit del gust que torni a la claveguera totes aquestes ratotes engreixades a base d’empobrir el país. Que no és un ideal bonic? Els defectes morals dels països no són una tara ètnica, sinó política i cultural. És a dir que alguns culpables es poden assenyalar amb el dit. Per això m’agrada el Sostres. Cal tenir molt talent per insultar com ell ho fa. Gargantua pixant litres d’orina sobre el cap dels parisencs; si jo tingués la seva gràcia, encara insultaria més.

P.d. Buscant i rebuscant he trobat aquesta nota en un arxiu remot del meu ordinador: ”M’hauria agradat que la meva obra fos important, important al nivell dels més grans escriptors del món, i no per mi, que en aquest sentit no tinc la menor vanitat personal, sinó perquè la seva importància hauria revertit sobre el país”. Mercè Rodoreda. Autoretrat (dedicat a tots els pallangues erudits). Guanyarem perquè tenim ordinadors i veiem pel·lícules nord-americanes.

Dietari (Desconsol)

Dijous

Sortint de la biblioteca m’he trobat M., el cigarret als llavis i aquell núvol de fum que sempre l’envolta. Té els llavis prims, els pòmuls marcats i els ulls brillants, enfonsats en unes conques tràgiques, com un personatge de Tim Burton. Sembla una flor arrencada d’un jardí romàntic. És social i molt simpàtica, però no és per això que vam connectar de seguida. Com sempre que no calen gaires introduccions, ens vam trobar en la processó que va per dins i les coses que mai no podrem aprendre. Aquesta gent que la veus, i l’abraçaries. Hem quedat per fer una cervesa de comiat.

A la biblioteca llegia George Elliot. Té una prosa boníssima, molt sensible i continguda, és tot llum i intel·ligència. Potser massa. Li sobra aquest punt de pedanteria de la dona que vol homologar-se en un món d’homes: el tabú sexual acostuma a donar, a les femelles que volen destacar, un aire de set-ciències.

Divendres

Quan estava desorientat i tenia por en cada noia hi veia una vida i aquesta multiplicació de possibilitats m’angoixava. És ara que he recuperat una certa confiança que m’adono que no hi ha diverses vides, sinó diverses circumstàncies i que si només tenim una vida és perquè amb una ja n’hi ha prou per definir-nos. La vida és un procés de síntesi. Només hi ha una vida perquè només tenim una ànima. El que sí que hi ha, com és lògic, és diverses circumstàncies, i la temptació de morir amb elles o la força per treure’n partit i superar-les. Val més aprendre dels errors, ja que els paguem de tota manera. Les circumstàncies són intercanviables; el que no és intercanviable és la nostra actitud davant les circumstàncies. Per això hi ha gent que busca escalfor i gent que escalfa.

Dissabte

Stern, Fritz. The politics of cultural dispair. Dues idees: les arrels del nazisme es troben en el pensament antimodern que es va escampar per Europa durant el segle XIX i el primer terç del XX. Aquest pensament compensava la lúcida crítica del present amb la idealització del passat i un salt místic cap al futur que permetia conservar, a través de l'exaltació de la fe i la irracionalitat, l'esperança que la crítica racional del present destruïa. La tradició idealista alemanya era un camp més adobat que la tradició materialista occidental per la cristal.lització d'aquesta crítica antimoderna en un moviment totalitari. Es pot dir que l'estandarització de l'idealisme alemany a les necessitats de l'estat nació va portar al nazisme com abans l'estandarització del materialisme europeu va portar a la revolució francesa i Napoleó. En tots dos casos, però, l'element decisiu  va ser l'estat nació i la cultura de la raó d'estat, el maquiavelisme dels petits regnes i les ciutats-estat interpretat pels barbars del nord i posats al servei de maquinàries de poder exagerades.

En relació a això, l’altre dia el diari portava la història de Gareth Jones, un periodista anglès que va escriure sobre les polítiques genocides d’Stalin a Ucraina, el 1930. El règim comunista va matar de fam uns quants milions d’ucrainesos i Jones va mirar de denunciar-ho. Ningú no el va creure i, al cap de dos anys, va morir assassinat a la Xina, probablement a mans dels russos. Ara han aparegut els seus dietaris i la Universitat de Cambridge els posa a disposició del públic durant uns dies. Deixant de banda si els dietaris han aparegut realment ara, pensava que l’odi et permet fer una carnisseria, però matar de gana premeditadament milions de persones, siguin africans, ucraïnesos o xinesos, això només t’ho permet fer la raó d’estat. La decadència d’Europa té molt a veure amb aquesta confusió interessada. Per justificar els estats i el seu nacionalisme burocràtic, s’ha sobrevalorat el paper de les passions en els desastres del segle XX, i així hem creat un ciutadà poruc i sense pols. L'escepticisme com a sistema de pedanteria.

Dietari (El mètode)

Dijous

Sortint de la biblioteca m’he trobat M., el cigarret als llavis i aquell núvol de fum que sempre l’envolta. Té els llavis prims, els pòmuls marcats i els ulls brillants, enfonsats en unes conques tràgiques, com un personatge de Tim Burton. Sembla una flor arrencada d’un jardí romàntic. És social i molt simpàtica, però no és per això que vam connectar de seguida. Com sempre que no calen gaires introduccions, ens vam trobar en el desconhort, en la processó que va per dins i les coses que mai no podrem aprendre. Aquesta gent que la veus, i l’abraçaries. Hem quedat per fer una cervesa de comiat. 

A la biblioteca llegia George Elliot. Té una prosa boníssima, molt sensible i continguda, és tot llum i intel·ligència. Potser massa. Li sobra aquest punt de pedanteria de la dona que vol homologar-se en un món d’homes: el tabú sexual acostuma a donar, a les femelles que volen destacar, un aire de set-ciències.

Divendres

Quan estava desorientat i tenia por en cada noia hi veia una vida i aquesta multiplicació de possibilitats m’angoixava. És ara que he recuperat una certa confiança que m’adono que no hi ha diverses vides, sinó diverses circumstàncies i que si només tenim una vida és perquè amb una ja n’hi ha prou per definir-nos. La vida és un procés de síntesi. Només hi ha una vida perquè només tenim una ànima. El que sí que hi ha, com és lògic, és diverses circumstàncies, i la temptació de morir amb elles o la força per treure’n partit i superar-les. Val més aprendre dels errors, ja que els paguem de tota manera. Les circumstàncies són intercanviables; el que no és intercanviable és la nostra actitud davant les circumstàncies. Per això hi ha gent que busca escalfor i gent que escalfa.

Dissabte

Stern, Fritz. The politics of cultural dispair. Dues idees: les arrels del nazisme es troben en el pensament antimodern que es va escampar per Europa durant el segle XIX i el primer terç del XX. Aquest pensament compensava la lúcida crítica del present amb la idealització del passat i un salt místic cap al futur que permetia conservar, a través de l’exaltació de la fe i la irracionalitat, l’esperança que la crítica racional del present destruïa. La tradició idealista alemanya era un camp més adobat que la tradició materialista occidental per la cristal.lització d’aquesta crítica antimoderna en un moviment totalitari. Es pot dir que l’estandarització de l’idealisme alemany a les necessitats de l’estat nació va portar al nazisme com abans l’estandarització del materialisme europeu va portar a la revolució francesa i Napoleó. En tots dos casos, però, l’element decisiu  va ser l’estat nació i la cultura de la raó d’estat, el maquiavelisme dels petits regnes i les ciutats-estat interpretat pels barbars del nord i posats al servei de maquinàries de poder exagerades.

En relació a això, l’altre dia el diari portava la història de Gareth Jones, un periodista anglès que va escriure sobre les polítiques genocides d’Stalin a Ucraina, el 1930. El règim comunista va matar de fam uns quants milions d’ucrainesos i Jones va mirar de denunciar-ho. Ningú no el va creure i, al cap de dos anys, va morir assassinat a la Xina, probablement a mans dels russos. Ara han aparegut els seus dietaris i la Universitat de Cambridge els posa a disposició del públic durant uns dies. Deixant de banda si els dietaris han aparegut realment ara, pensava que l’odi et permet fer una carnisseria, però matar de gana premeditadament milions de persones, siguin africans, ucraïnesos o xinesos, això només t’ho permet fer la raó d’estat. La decadència d’Europa té molt a veure amb aquesta confusió interessada. Per justificar els estats i el seu nacionalisme burocràtic, s’ha sobrevalorat el paper de les passions en els desastres del segle XX, i així hem creat un ciutadà poruc i sense pols. L’escepticisme com a sistema de pedanteria.