Miquel Colomer

El Miquel Colomer em va demanar que fes un petit discurs en la presentació del seu dietari, fa uns dies, a la llibreria Proa. Em va sorprendre que m’ho demanés, perquè la meva oratòria de simi sobrexcitat no és exactament la més addient per fer lluir cap acte, i perquè no recordo haver-li fet mai cap favor, al Colomer. El Colomer no em deu res. Si alguna vegada algú dels dos ha pagat alguna cosa a l’altre ha estat sempre ell qui s’ha rascat la butxaca, i encara sempre ha estat jo qui després li anat a demanar consell. És natural, malgrat el poc interès que tinc a posar en evidència la meva poca traça, que em fes il·lusió parlar una mica del seu llibre. El Colomer és una persona que em desperta certa admiració. Admiro la seva discreció, per exemple, que em sembla que és una virtut que es palpa en la seva prosa.

En relació amb això hi ha la imatge d’home fracassat que impressiona tant a la gent i que a mi em fa tanta gràcia perquè hi veig el gest d’un home presumit però bonhomiós i responsable que vol pagar la seva independència i el seu amor foll a la vida mirant de donar una mica peixet.  En el pròleg, el Colomer transcriu un retrat que li va fer un noi que fa retrats de franc per internet on el pinta com un home que pateix. El Colomer és un home que pateix, diu el retratista, i això li fa molta gràcia. I jo pregunto: i què hem de fer, noi, viure tranquils? Fins el barrut més fantàstic seria incapaç de viure sense patir només que estimés un parell de coses com déu mana. Ens estimem patint perquè, fins i tot quan no volem, patim pels altres, i ja pots evitar el dolorisme tan com vulguis, que no hi ha cura ni remei.

Un altre detall que em crida l’atenció del Colomer és que escrigui amb tanta llibertat i que tot i així sigui tan difícil d’enfadar-s’hi. Aquí hi ha d’haver una certa profunditat, em penso. Potser hi haurà lectors que trobaran que justament aquest és un motiu per menystenir-lo, però em fa l’efecte que al Colomer només se’l pot menystenir des d’una vanitat juvenil de garsa enlluernada. La textura de cuir gastat que té la seva prosa traspua el solatge de les coses autèntiques i segures. El Colomer no és només un senyor d’edat provecta que fuma i que beu whisky, també té un sentit de la intimitat molt fi, amb unes dosis de cinisme i de sentiment de culpa molt equilibrades que fa que en els seus textos t’hi puguis trobar còmode i, alhora, força a prop de la veritat.

Com que és una persona cansada i parsimoniosa, i la seva prosa no té pressa ni respon a cap necessitat més enllà del fet d’escriure per ell mateix, com que el Colomer no mira mai a càmera o, si hi mira, ho fa sempre amb discreció, de vegades pot semblar que és gris, però no crec que ho sigui gens. El Colomer és una persona que ha viscut. És un home que ha tingut la valentia d’equivocar-se i la intel·ligència de buidar la motxilla de pretensions per anar una mica més lleuger.

Sovint cometem l’error de llegir i escriure des dels paràmetres de la vida social, que és l’imperi de les aparences. Oblidem que la gràcia de llegir i escriure és que, tan aviat com un s’hi posa, deixa de comptar tot allò que normalment té importància:  els diners, el país, els títols, la gràcia per explicar acudits, res del que has robat o t’ha vingut donat és important quan llegeixes o escrius. En la literatura compta la màgia de l’amor, llegim i escrivim per conjuminar raó i fe, per retrobar-nos amb el món a través d’una dimensió més pura de les paraules. Si en la literatura tot val és perquè l’escriptor i el lector només responen davant de Déu. L’únic que importa quan escrius és que sàpigues donar-te. Saber donar-te, heus aquí el que volia dir, recony de conys reconsagrats! El Colomer sap donar-se quan escriu. A diferència de la majoria de gall d’indis que corren pels blocs i pels diaris el Colomer se sap donar. Per això m’agrada llegir-lo i aquest llibre seu, Tot el que tinc, trobo que fa tanta companyia.

Pedacets al sol d'Àstrid Bierge (FCO)

Estimadíssima Àstrid,

Anava a escriure una d'aquestes cartes que em deixen estès al llit més groc que un ciri i que després el públic llegeix en diagonal. Volia parlar de la relació entre el militarisme i la democràcia, volia explicar perquè Catalunya ha perdut totes les guerres, però m'ha vingut a la memòria que és Sant Jordi i que avui presentes el teu primer llibre, i he canviat de pensament. 

Tots els meus escriptors preferits diuen que si vols entendre el món sense tornar-te mico has de mantenir una relació distesa amb l'erudició. Els escriptors que a mi m'agraden solen creure que la ciència diu veritats superficials. A mi em costa prescindir dels llibres i, quan són gruixuts, em sento molt segur. No tinc imaginació, no tinc res a dir. Sempre dubto i, com que alguna cosa he d'escriure, faig com els pingüins, que són purs carronyaires però tot i així fan certa gràcia. Llegeixo com un foll, doncs, per posar el meu ou cada setmana. I construeixo teories amb prudència, mirant de no agafar una indigestió. 

A mi m'agradaria saber despullar-me amb la teva naturalitat, m'agradaria mostrar-me amb la teva senzillesa, ser tan lliure com tu a l'hora d'explicar-me. És veritat que de vegades ensenyo la cama. Però només és la meva cama de fusta. Em penso que si em despullés com tu, amb aquesta confiança cega que tens en les paraules, el públic no veuria res, seria com si l'home invisible es posés a fer un estriptease -es veuria, tant sols, ballant una dansa horripilant i estrafolària, la meva cama de pirata, i tothom quedaria mut excepte alguna noia verge, que cridaria de terror. 

En els teus escrits sovint hi trobo una combinació poderosa d'elements. Tu ets foc i aigua, i jo només sóc terra, una terra eixuta i polsegosa, com la terra d'aquells testos que, el setembre, queden sols i abandonats a les terrasses dels apartaments d'estiu. De vegades, en aquestes terres desmineralitzades hi sobreviu un gerani tossut i descolorit que no s'acaba de morir mai i que les àvies compassives reguen cada agost corpreses per la seva resistència. Em fa por, quan et llegeixo, que res del que jo seré capaç d'escriure produïrà mai una sensació de vida més intensa de la que donen aquests patètics vegetals soferts. 

La meva ànima és un misteri, és una caverna de viscositats i ressonàncies fantasmals indefinides. Quan la miro no l'entenc, per això m'agrada llegir-te. Els teus textos donen una sensació de netedat que m'assossega. Transmeten la il·lusió d'un esperit angèlic, de culet o, siguem correctes, d'esqueneta de criatura que fa creure en la vida i la puresa. Llegint-te aprenc coses importants, veig els meus defectes i racons de l'ànima que encara puc il·luminar. Quan et llegeixo veig créixer flors a tot arreu, i fins els geranis s'eixoriveixen. 

La prova que el teu llibre és bo, és que em fa parlar de mi. M'agrada la carnaliltat de la teva prosa. M'agrada aquesta escuma efervescent i fresca que hi ha en les teves frases i que fa entrar les idees pels sentits. La teva relació amb el ritme i les paraules està tan plena d'erotisme que fins i tot els mots més abandonats i més bohemis t'estimen i et sonen naturals. Tens el do de la plasticitat. Tens el do de l'harmonia. Les coses que saps les saps molt bé, i per això en els teus escrits hi ha aquesta combinació de simpatia i transparència tan difícil de cuinar. Per dir-ho d'un sol cop, em sembla que tens aquest sisè sentit per la bellesa típic de les dones, que és capritxós i demagògic en moltes circumstàncies, però que, quan domineu tot el conjunt, esdevé tan absolut.

Perdona'm els elogis i aquest excés de serpentines. De vegades, la pedanteria dóna, a les femelles que volen destacar, un aire de prostituta o de set-ciències excessivament marcat. Tu no tens aquest problema. Has escrit un llibre curt i de tall net. El valor del llibre dependrà també de què facis a partir d'ara, no cal dir-ho. Però escrius molt bé. I trobo que, en aquest país desertitzat pels polítics i pels lletraferits, els escriptors que surten de la pàgina per dir-te alguna cosa cal cuidar-los com tresors. No hi ha res més terrible que el desert. La solitud és una manera tràgica de convertir-se en un insecte. Els anys passen i ens anem fent grans. Si mai em desperto de panxa enlaire, amb una closca untuosa i fastigosament cruixent, oi que tindràs la caritat de venir-me a dur un terrosset de sucre, Àstrid?

Que venguis un munt de llibres,

Enric

Dietari (Prosaïc)

Divendres

Conversa amb el vigilant de l’estació de Fairlop. La màquina de les targetes no funcionava i li he demanat ajut. És un home eixerit i treballat que alguns matins fa capcinades a la guixeta ben tapat amb l’anorak i el barret de llana. De vegades llegeix el diari amb una tassa de te fumejant al costat, tot a la vista. Si no l’he de distreure, el saludo. Passa de la seixantena i té uns ullets irònics, de gat vell. Està mosca perquè el govern li ha rebaixat el sou. M’ha explicat que els amics que viuen retirats a Espanya tenen feina per passar amb la pensió, des que la lliura s’ha devaluat. Diu que els bancs són uns lladres i que la pobresa augmentarà perquè l’antic imperi britànic s’ha refugiat en les finances i “aquí només s’ho passa bé un 10 per cent de la gent, mentre que la resta es fa un tip de pencar per res”. La baixada de la lliura ha deixat els assalariats sense el luxe de consolació que representaven les vacances a l’estranger, quan la moneda era forta. Que ara el govern retalli el sou als funcionaris és un altre cop. A mesura que parlàvem, revifava embriagat per aquesta excitació, aquesta sensualitat i aquesta bonhomia de pub amb què els xerraires es lliuren al plaer de la tertúlia, sobretot en hores de feina. M’he acomiadat de bon humor, amb la impressió que havia fet l’obra del dia donant-li conversa.

Dissabte

Hi ha l’escriptor que explica el món des de dins, i hi ha l’escriptor que explica el món des de fora. Hi ha el prosista i hi ha el poeta; hi ha l’home que sent la vida i l’home que sent la mort. No es tracta de què t’agrada més encadenar, si rodolins o frases, sinó de que intentes definir quan escrius, si el contingut o l’absència. La posició respecte el món dóna l’estil. El prosista és un home aclaparat, que necessita marcar distàncies; el poeta és un exiliat que s’enyora i vol tornar. El prosista qüestiona, el poeta afirma; el prosista descobreix, el poeta oblida o recorda. Probablement, el poeta troba la vida més insípida que no és, mentre que el prosista peca d’optimista perquè sempre acaba dient: “Al capdavall, la vida no és tan mal negoci”. Davant d’una llimona, per exemple, el prosista diria: “fem una llimonada ben fresca”. El poeta no té un sentit tan prosaic de l’èpica i respondria: “si l’exprems et moriràs de set, val més que n’escriguis una oda”. El prosista interpel·la l’experiència del lector i el poeta interpel·la el seu sentit de la transcendència. El prosista ennobleix el detall, el poeta la categoria, el prosista necessita esmicolar la realitat i donar un valor a cada cosa, el poeta resseguir el fil sagrat que ho travessa tot, glòries i penes – fins i tot les més modestes. De vegades el prosista és massa obvi; el poeta pot ser buït o del tot incomprensible. Escriure és estar sol, però la substància lírica surt de la voluntat de crear una intimitat nova, més autèntica, amb l’entorn. Escriure és allunyar-se dels altres per tornar-hi per un camí fet a mida. Així com la prosa defineix l’home que hi ha entre el pensament i el món, la poesia defineix l’última frontera de la vida, allà on tot neix i mor.

Diumenge

Fullejo un llibre de Henry James sobre Londres, i apunto: “Vaig assaborir algunes d’aquestes salses que, segons la dita francesa, et permetrien menjar-te l’àvia sense tenir mala consciència”. Una altra de bona: “Són admirables aquestes mansions plenes d’hospitalitat, d’activitat i de bonhomia, quan la boira i el fred fan impossible la vida al carrer.” Si ara plagiés aquestes frases, quin mal faria? “Quan els anglesos aconsegueixen posar-se d’acord assoleixien una unitat fascinadora”. Heus aquí la Gran Bretanya de la II Guerra Mundial profetitzada un segle abans. “En les angleses guapes les faccions petites i bovines -poc expressives- que té la gent de l’illa agafen una duresa delicada i lluminosa, francament entranyable.” Aquesta frase és meva. Si ara li llegís a la noia de la barra potser em convidaria a una altra cervesa -si ho hagués escrit fa un segle probablement també.

Dilluns

Cada vegada és redueix més la proporció de països que combinen un règim de llibertat amb una capacitat militar seriosa. Com més evolucionada és una cultura, més costa d’aguantar la tensió entre la sensibilitat que cal per crear bellesa i la brutalitat que cal per defensar-la. L’impuls prosaic erosiona els principis sagrats, i va estrenyent i estrenyent el pont sobre l’abisme. Ara la Gran Bretanya també es planteja disminuir el seu exèrcit. Xina, Rússia, Iran, l’India i Corea del Nord es deuen estar fregant les mans.