El nostre heroi (Avui)

Si la política catalana fos una pel·lícula de capa i espasa, Joan Laporta seria el nostre Scaramouche –o el nostre Zorro, amb els mexicans sempre a punt d’encalçar-lo–. Ja he escrit alguna vegada que Mas i Laporta es necessiten i que si no troben la manera d’ajudar-se no se’n sortiran. Limitat pel seny, Mas cada dia es lliga més a la xarxa de famílies de l’Opus que volen xuclar la sang de CiU i transferir-la a un PSC i un PP a la valenciana, liderats per La Vanguardia. Laporta, fent de la necessitat virtut –en un país on l’ordre és una trampa–, s’escapa com pot de les males arts dels dolents i de la incomprensió dels qui posen els escrúpols en valors equivocats. L’independentisme no té líder però ja comença a tenir heroi. Els herois no sempre se’n surten, tot i que de moment Laporta va esquivant les estocades. Ara s’enfila dalt d’una llotja, ara es penja d’una cortina, ara fa un salt de pantera. El públic s’ho mira amb un punt d’excitació i d’angúnia, sense comprendre el fons de la guerra que s’està lliurant. Laporta és un pecador amb una intuïció genial de la noblesa en un país governat per nobles venals i parasitaris. Se’n sortirà? Com que això no és Hollywood, ho té difícil. De moment ha portat al Parlament un debat històric sobre la independència i ara es disposa a entrar a l’Ajuntament de Barcelona, que és on hi ha el poder real. Alguns titelles d’ERC volien minoritzar l’independentisme per salvar el seu estatus i Laporta s’hi ha hagut d’aliar per impedir-ho. Catalunya sembla una dramatització de Bohemian Rhapsody: “I see a little silhouette of a man, Scaramouche!, Scaramouche!, will you do the fandango?”.

Mas vs Laporta (FCO)

El que m'agrada més del president Mas és que és un cap de pont entre la classe mitjana que ha aguantat Catalunya en temps difícils i aquest món de Pedralbes cofoi i castellanitzat que s'ha beneficiat del país tot i odiar-lo. El que m'agrada més de Laporta és la coratjosa humilitat amb què és capaç de fer abstracció de si mateix per defensar els seus ideals. El perill de Laporta és fer el ridícul, però el perill de Mas és quedar atrapat en la teranyina de complicitats que ha anat forjant. La cara d'estaquirot que fa el Sandro Rosell, de la qual tothom parla a Barcelona, és la cara que fan els qui s'han deixat agafar per allà on no toca.  

Mas és l'última versió d'una fórmula intel·lectual que té més de 100 anys; Laporta és l'últim intent de trencar la divisió entre rics i pobres amb la qual la monarquia juga des de fa més de cinc segles, per dominar el país. Laporta porta dins un llibertí; Mas un membre d'aquesta classe dirigent mesquina, que vol manar de franc i carregar els neulers dels seus fracassos als seus compatriotes. Presentar Laporta com un hooligan és tan fàcil com tractar Mas d'empleat. Tot i així, a Laporta li surten botxins per tot arreu, mentre que Mas està envoltat de llepes. Jo mateix he perdut dues feines per parlar de Laporta, en canvi, mai que no he tingut cap problema per parlar de Mas.

Laporta no sap contenir-se, però Mas evita veure -i pensar- res que no pugui controlar. Laporta de vegades sona buit, però de vegades Mas és petit d'ànima. Tots dos estan igual de sols i tot dos es troben en una situació igualment difícil. Tots dos saben una gran veritat, i es preserven amb un punt d'ingenuïtat. Tots dos són conscients que s'ha acabat una època, i tots dos juguen amb honestedat les seves cartes. Mas té més l'escut, però Laporta té la llança. Mas té les formes, però Laporta té la flama. Mas mira d'eixamplar el país per integrar-hi els espanyols, però Laporta mira d'endurir i fer créixer el nucli dur perquè la negociació sigui més fàcil.

És curiós: malgrat que Mas ha tingut molts més vots que Laporta, tots els grans titulars que fa a la premsa semblen pensats contra el seu petit rival. Quan diu que no és un "salvador", quan diu que no és un "alliberador", quan recorre amb insistència a la seva dona, tot allò que fa amb falsa solemnitat, evoca una imatge negativa de Laporta. En el fons, no hi ha cap altre líder que posi Mas tan nerviós, ni que l'obligui a fer la pantomima, perquè no hi ha cap altre líder que li pugui fer ombra o deixar-lo en evidència. Laporta qüestiona la imatge que Mas té de si mateix, mentre que la resta de contrincants són ninots d'una representació que l'afavoreix perquè ha après a dominar-la.

M'agrada que Mas i Laporta siguin de Barcelona. Sempre que aconseguim una mica de llibertat, les millors coses que li passen al país vénen de Barcelona. La nostra capital és com la primavera. És una ciutat que sempre torna, que ha perdut la capacitat de resistència però que reneix de seguida que les condicions milloren. Com pot veure qualsevol turista que visiti Santa Maria del Mar, la gràcia de Catalunya no ve de la retòrica ni de l'opulència, sinó d'una combinació molt delicada d'austeritat i força. Mas i Laporta no se'n sortiran per separat. Per això tot els empeny a enemistar-los i per això m'agradaria que trobessin la manera d'ajudar-se. Al final d'una pel·lícula, la grandesa de Laporta passaria per aconseguir que Mas fes la independència i la grandesa de Mas, per reconèixer de veritat el coratge i la noblesa de Laporta. En el món real, el que pot passar, és que el PP governi la Generalitat d'aquí uns anys. Potser així quedarà clar que Maquiavel no va escriure El príncep pensant en un president d'Autonomia, i que un país sense estat només té la força moral del seus homes per tirar endavant.

(La Fundació Catalunya Oberta ha decidit prescindir dels meus articles d'opinió. Vull donar les gràcies als lectors que han fet d'aquesta columna una les més llegides del butlletí).

Votar trempat (Catalunya Oberta)

Estimat Joan Safont,

Com estàs? Ja saps qui votaràs o encara dubtes? Aquí, deixant de banda el Sala-i-Martín, que ja ho té decidit, la colònia de catalans no fa altra cosa que mossegar-se les ungles pensant si votarà Mas o Laporta. A mi, patir tant pel vot em sembla una exageració. El vot és una tria i tota tria sempre deixa una mica de recança. A Catalunya, que és un país ocupat, és a dir, un país on el fons és sistemàticament pervertit per la forma, ja hauríem d'estar avesats a aquestes tries radicals, incòmodes. No em diràs que et ve de nou la sensació que sempre ens veiem obligats a triar entre ordre i llibertat?

A mi m'agrada el Mas perquè és un home seriós, però m'agrada més el Laporta perquè té capacitat ofensiva i perquè seria un mal precedent que un català que ha tingut poder i l'ha emprat a favor de Catalunya de manera tan despresa no obtingués un reconeixement. Com explica George Friedman en el seu últim llibre, The Next 100 years, així com el polític més brillant del món no seria capaç de convertir Islàndia en una superpotència, el polític més tonto de la història tampoc no hauria pogut enfonsar Roma.

Els polítics tenen una capacitat de maniobra limitada -i més encara els catalans. Els polítics no guanyen o fracassen tant per la seva genialitat com per la seva capacitat d'adaptació a les circumstàncies i als processos que hi ha en marxa. Pensar que Mas tindrà capacitat per pal·liar la crisi malgrat que no té competències en política econòmica ni d'immigració és com creure que Laporta podrà forçar la independència amb quatre diputats. Mira la recessió, com ha condicionat l'Obama.

Jo de tu votaria el candidat que representi, de manera més aproximada, la teva manera d'estimar el país. És hora que els catalans comencem a fer-nos responsables dels nostres sentiments. Si fas un vot prudent no esperis que el teu líder actui amb valentia; i si fas un vot valent has d'estar disposat a tornar-te a aixecar en cas de perdre. Decideix el que et vingui de gust però ves a votar i no deixis que ningú del teu voltant s'abstingui.  El perill d'aquestes eleccions no és pas el tripartit, que no es farà -això és pura xerrameca-, sinó l'abstenció del món sobiranista que és molt llepafils.

La veritat és que a Nova York estic envoltat de catalans força normals. Lluny de Barcelona, que és una ciutat on la pressió dels llepaculs i dels macarres no deixa de ser alta -com has pogut veure aquests dies- la gent creix bastant sencera i té un pensament més coherent i clar.  Els espanyols que he conegut també estan més relaxats. Tots entenen el català, per exemple. Hi ha un noi que fins i tot l'escriu, i quan li vaig preguntar com l'havia après em va mirar perplex i em va engaltar: "Yegint".

Alguns dels espanyols que he conegut em fan pensar en els catalans federalistes de fa un segle. Estan carregats de bones intencions. Tenen solucions aparentment molt racionals per Espanya i per Europa. Suposo que els remou el sentiment de culpa perquè no creuen en les pàtries i no volen saber res del seu passat. Jo sempre els dic que la història és el tresor d'Europa i que la solució no és oblidar-la ni fer-ne un parc temàtic, sinó que cal aprofitar-la d'experiència, de matèria moral per créixer, sense ressentiment.

Si és veritat que ens trobem en un "turning point", si realment cal que afinem la nostra filosofia de vida i que deixem de comprar compulsivament tot el que els asiàtics fabriquen per equilibrar la balança comercial; si  necessitem fer això, a més, per salvar la "mother nature", com diu el columnista del New York Times Thomas Friedman, la consciència històrica d'Europa és un valor de primer ordre.

Els Estats Units encara són un imperi de la vella escola, basat en la força de la grolleria i de la quantitat, com ho van ser les grans potències europees. Tot just ara comencen a acceptar que porten un ritme de vida insostenible i que el futur de la seva economia passa per extremar el refinament. No sé què en penses tu, però dubto que puguin fer la transició sense nosaltres, que som una civilització més madura, d'una diversitat més consistent i rica, i que ha patit més.

Els nordamericans donen per acabat el paper d'Europa al món perquè se la miren des de la seva òptica hormonada, impacient i vitalista. Però la Unió Europea enganya, perquè es va forjant poc a poc des de la base, al marge de les institucions. Europa és troba en una crisi de creixement similar a la de Catalunya. Té un patrimoni imponderable i el futur obert. Avui tothom se sent més europeu que fa 15 anys, igual que a Catalunya tothom se sent més independentista.

La globalització, que va ser impulsada pels imperis i després va continuar amb les multinacionals, ara ha quedat en mans dels individus i dels col·lectius petits. Això, que dóna una oportunitat a Catalunya, també dóna opcions a Europa per competir amb els monstres demogràfics emergents. Thomas Friedman o Richard Florida expliquen molt bé en els seus llibres que el món dependrà cada cop més de l'empenta dels particulars. Per això et dic: vota qui et motivi més. Deixa estar el vot útil, que és com casar-se per diners, dóna mal caràcter i una trempera d'escassa qualitat. Quan una etapa històrica comença, quan un fenomen és incipient, la pregunta no és què pot fer per tu qui va al davant, sinó que pots fer tu per ell. Passaran uns anys abans que la política no ens pugui tornar a prometre una vida. Aquest cop, no seran els polítics o els buròcrates que treuran els països de la crisi, seran les ganes de la gent o ja ens podem anar calçant.

Estigues bo i disculpa que la carta sigui tan espessa,

Enric



Que vinguin un Cruyff (Catalunya Oberta)

Després de tants anys de treballar i de viure només per tenir coses, potser hauríem de començar a preocupar-nos de ser algú. Enllestida la recuperació material del país, hauríem de modernitzar una mica la mentalitat, plantejar-nos d’iniciar un procés de regeneració moral. Hem aconseguit posar les bases d’un cert desenvolupament i benestar. Encara que el Newsweek ens situï entre les “olive republics”, no vivíem tan a prop del món civilitzat des de feia segles.

La crisi que patim és de model, aquí i a tot arreu. Sempre havíem dit que la terra canviaria d’òrbita, si els xinesos saltaven tots alhora. S’han posat a perseguir diners i el model d’explotació extensiva, de la burocràcia i de la quantitat, ha deixat de funcionar. És normal que a Catalunya patim la crisi amb especial cruesa perquè quan vas a la cua del tren els vagons sempre trontollen una mica més. Però la pregunta no és si ens en sortirem. Ens en sortirem ni que sigui per la força de l’Europa seriosa i productiva. La pregunta és què hem de fer per treure profit del daltabaix.

Necessitem polítics que tinguin dots d’artista i de psicòleg. Necessitem figures com el Johan Cruyff, que ens ensenyin a guanyar i a perdre amb alegria, que descobreixin els punts forts del nostre estil i ens canviïn l’actitud. Amb la mentalitat del patidor del Barça no anirem enlloc. La recuperació econòmica vindrà fruit de la confiança o no vindrà, però és que, a més, si la recuperació no ens marca, si no ens transforma la identitat i la manera de llegir la nostra història, no haurem acabat de fer la feina. Un dia els diners tornaran a marxar igual que ara, per la mateixa raó que van venir.

Catalunya recorda el Barça del motí d’Hespèria, aquell equip de jugadors barruts i arnats que no guanyava ni un partit. La solució jo crec que passa per treballar  els valors de base i el relat, més que no pas per fer grans discursos de gestió. Primer perquè a la Generalitat no hi ha ni un duro i, segon, perquè la política fiscal valdria més deixar-la en mans d’Europa. Necessitem polítics que tinguin un diccionari propi i els conceptes clars. Que treballin per forjar una mentalitat nova, que s’exposin i que aguantin la pressió. De moment, tenim més caspa que alegria, més escolanets tronats i previsibles que esperits forts i emprenedors amb ganes de guanyar. Veig molta por i molt catenaccio. I poca fam de gol i ganes de marcar la diferència. Necessitem polítics que donin joc però que generin sentiment d’equip. Que recordin cada dia als ploramiques que les circumstàncies són les mateixes per tothom.