Una Europa del Fair Play (FCO)

Estimadíssim Helmut Kohl,

He llegit, en un diari provincial sense importància, que aquesta setmana ha sigut el vostre aniversari. Per molts anys. M’ha sabut greu veure la vostra titànica figura asseguda en una cadira de rodes; la imatge feia autèntica impressió. També m’ha dolgut que encara es recordi el cas de corrupció que us va apartar de la política i del llegat que ens heu deixat. A Catalunya, la xerrameca anticorrupció la deixem a un partit de Skin Heads que es diu Ciutadans, i als periodistes més analfabets. La corrupció és l’obsessió dels ressentits i dels demagogs, és l’opi de les societats decadents i cofoistes. Potser per això veure-us en una cadira de rodes, amb aquest físic imponent, amb aquesta còrpora d’ós salvatge que encara conserveu, m’ha fet pensar tant en Europa.

Em pregunto què en deveu pensar de la vella Europa, què us sembla això que cada dia anem perdent més pes al món. Creieu que estem acabats o podrem tornar-nos a aixecar? Vós pertanyeu a una generació que va patir la II Guerra Mundial. Pertanyeu a una generació que va veure la destrucció del continent i va haver d’aprendre a treballar per un futur millor. Vós vàreu culminar un procés molt llarg. Després d’Adenauer, després d’Schmidt, Alemanya encara va donar un polític tan dotat i tan valent com vós. La reunificació d’Alemanya contra tot pronòstic no va restituir només l’honor de la vostra pàtria, va donar una altra oportunitat a tot Europa. Sou el polític europeu que ha pres un risc més important dels últims cinquanta anys. I encara vau tenir temps de deixar-nos l’euro. Us ho volia agrair.

Sempre he cregut que, trinxant interessadament el vostre símbol, van matar també una mica interessadament la vostra herència. Angela Merkel està bé, però no és una estadista, i dels polítics francesos o anglesos actuals no val la pena ni parlar-ne. Senyor Kohl, quan us veia a la tele, sent adolescent, em fèieu sentir orgullós de ser europeu. Teníeu visió de conjunt –o ho semblava. Quan vós manàveu, semblava que era possible arribar a una Europa amb una fiscalitat comuna, amb una justícia comuna, amb una política econòmica i exterior comuna; que es podria aprofitar la diversitat, evitant la dispersió.

Potser eren temps més romàntics, però aleshores semblava que podríem tornar a ser el melic del món. Segurament els catalans hem posat massa esperances en Europa. Els americans també devien creure-hi força perquè últimament no deixen de publicar llibres i articles donant-nos per perduts. En tot cas, semblava que Alemanya guanyaria la partida al nacionalisme jacobí francès, que ha revifat tant des que vós no hi sou. “El procés de reunificació d’Alemanya i la unificació europea són dues cares de la mateixa moneda”, dèieu vós, quan governàveu. La frase serveix encara avui. La Unió Europa funcionarà a imatge i semblança d’Alemanya o no funcionarà. Funcionarà donant joc a una xarxa de poders regionals o morirà asfixiada pel nacionalisme burocràtic d’inspiració francesa.

Una conseqüència paradoxal del nazisme és la volada que la postguerra va donar al nacionalisme jacobí francès. Em diuen que al Parlament europeu els diputats alemanys encara abaixen el cap quan senten parlar d’Israel, i fan bé. Però tothom que ha llegit una mica és conscient que tots els estats-nació d’Europa tenen la seva història negra. A Revolutionary right, Zeev Sternhell explica molt bé com la síntesis de nacionalisme i de socialisme que va constituir el feixisme dels anys 30 va néixer a França abans de la Primera Guerra Mundial. No crec que fos casualitat. En el fons, Hitler era un provincià, un enamorat de París; era una barreja de Robespierre i de Richelieu que va portar l’Estat nació francès fins a l’extrem, amb aquest excés de gust per l’eficàcia que sempre perd els alemanys.

Si teniu esma, senyor Kohl, agafeu aquests mapes que es publiquen sobre l’activitat econòmica europea. Hi veureu encara els dos models polítics que han dividit el continent des de fa més de tres segles. Al voltant de París i de Madrid hi veureu un vast desert, una quietud immensa; a Anglaterra, a Itàlia, i a l’Alemanya reunificada i la seva àrea d’influència, la riquesa repartida per tot el territori.  A França i Espanya hi ha dos forats negres que ho vampiritzen tot: Madrid i París. Els catalans resistim en un espai partit pels dos estats que és la quarta regió d’Europa més potent, tot i no tenir trens ni aeroports com cal. Alemanya, curiosament, està construint un espai econòmic ple de reminiscències: recordeu el Sacre Imperi Romanogermànic, aquell món d’estats petits que la França de Richelieu i de Lluís XIV va aniquilar?

Amb aquests mapes, es veu què estava en joc a Europa a començaments del segle XVIII. Amb aquests mapes, no costa gaire entendre perquè Barcelona i València es van aferrar a la causa dels Habsburg, durant la guerra de Successió. És fàcil comprendre què va perdre Barcelona el 1714. Fins a quin punt els ports de Barcelona, de València i de Marsella eren un perill per l’hegemonia de París i de Madrid, com ho tornen a ser avui. Em fa l’efecte que, si seguint les pretensions dels austriacistes, Catalunya s’hagués consolidat com una Holanda del Mediterrani, la història d’Europa hauria estat força diferent. El permís de comerciar amb Amèrica, obtingut després de la derrota, va ser un trist consol pels catalans. Amb la guerra de successió Catalunya va perdre molt més que les Constitucions. Va perdre la possibilitat de desenvolupar l’arc Mediterrani, sense el qual Europa sempre anirà coixa. I, en canvi, es va lliurar al saqueig colonialista, com la resta de nacions.

Pel que fa als alemanys, el complex d’inferioritat respecte a França es comença a forjar en aquell moment. El pecat original del nazisme es troba en aquella guerra, per la victòria que va suposar de la raó d’Estat contra la lògica històrica i comercial; pel pervers equilibri de poders que va establir i la febre imperialista que va desencadenar. Per la sobtada aparició de Prússia. Alguns historiadors diuen que els autèntics vencedors de la guerra de successió van ser els anglesos. Probablement. Durant tres segles, la raó d’estat anglesa ha actuat d’acord amb una idea tant simple com que una Europa massa pròspera seria una amenaça per Anglaterra. Per evitar aquest escenari, els anglesos han signat tota mena d’aliances i n’han incomplert tantes com ha fet falta. En el seu profund egoisme, no han contemplat mai la possibilitat de liderar Europa, o de construir-la, només s’han preocupat que el continent es mantingués en conflicte permanent.

Si llegíssiu aquesta carta potser us preguntaríeu on vull anar a parar. Vós sou catòlic, un alemany romanitzat. Deveu saber que Europa no es pot construir d’esquena al Mediterrani, on la civilització occidental té el seu bressol. Ara que l’Índia i la Xina han ressuscitat, a més, Europa haurà de reforçar les rutes del sud o no se’n sortirà. La força d’Europa sempre ha estat la competència interna que ha generat la diversitat. Fins el 1945, aquesta competència es pagava amb guerres interiors que van acabar amb el desastre de la II Guerra Mundial. Durant 50 anys, hem avançat patint per aquell record, amb el fre de mà posat. Com que França va guanyar la guerra, tot just ara es comença a reconèixer que el nacionalisme burocràtic dels vells estats-nació va contra l’economia i el mercat. Per això seria bo que Escòcia, Flandes i Catalunya s’independitzessin, per introduir competidors frescos i una cultura nacional menys agressiva. I per això només una Alemanya curada del nazisme pot liderar una Europa del fair play, on les regions puguin desenvolupar-se i competir, sense matar-se.