Dietari (Guerra)
Monday, May 10, 2010 at 08:26AM Dissabte
De vegades entres en guerra amb un tema -amb una idea que no t’acaba de sortir- i la teva vida es converteix en un camp de batalla. La barba creix, descuides més del que és habitual la forma de vestir i fins i tot pot ser que, a còpia de pensar, t’oblidis de posar-te el desodorant o de dutxar-te -en els casos més extrems- abans de sortir de casa. El menjar perd gust i perds el fil de les converses, i camines d’esma pel carrer, arrossegat com una closca de petxina en un mar de confusió. És patètic. I com més et costa veure-hi clar més miserable et sents i amb més consternació contemples el preu de la vida que has triat. I tu, que vas començar a escriure empès pel noble anhel d’il·luminar l’obscuritat, veus com tot es va enfosquint al teu voltant, fins que arriba un punt que és com si t’enterressin viu o et caigués un munt de runa a sobre. No podries ser més lluny del món ni tampoc més conscient de l’absurd que te’n separa. A l’últim -la història sempre ha anat així fins ara-, aconsegueixes desencallar el tema o substituir-lo per un altre i tornes a la vida estabornit però content de respirar aire fresc. Ja fora de la cova t’ho mires tot amb aquest encantament meravellat i una mica primitiu del supervivent d’una catàstrofe o de l’home que torna d’un viatge llarg, per força més feréstec.
Diumenge
L’obra és una Arca de Noé on l’escriptor mira de salvar la seva vida de les inundacions de la vanitat i de l’orgull.
Dilluns
Sorprès i fastiguejat de veure la facilitat amb què la merda de Catalunya arriba fins a Londres. En general tothom veu la palla a l’ull de l’altre i està massa satisfet d’haver marxat del seu país per poder pensar una mica lliurement. Aquests dies, llegint Joyce, m’ha semblat entendre millor el seu miniaturisme i la cura que tenia amb els detalls. L’única manera d’universalitzar la Irlanda que estimava era agafar el microscopi, tan insignificants són les misèries dels països ocupats.
La Rodoreda també descriu, minuciosament, un ambient d’ignorància fosca i de crueltat, en els seus llibres. En aquests universos enverinats pels puritans, i pel ventall ric i normal de sangoneres que en els pobles colonitzats viuen d’assecar la tradició, hi ha una mala llet tan còsmica, tan petita, que tot ho has d’agafar amb pinces i has de ser un geni per filar prou prim i donar consistència a les històries. Espero no ofendre cap expert amb la comparança. Malgrat que a Barcelona tot s’hi val: recordo un Intel·lectual del segle XXI que va presentar una escriptora del món dels Ciutadans com la primera catalana escèptica des de Rodoreda. Era tan escèptica que, hores d’ara, fins i tot ell la deu haver oblidat.
La Rodoreda. La Rododera creia en la “força indestructible” de la nostra paciència i jo també hi crec. Oh i tant que sí. Truca la mare que ha dut els néts al cinema. I han hagut d’anar a la quinta forca, a l’única sala de Barcelona on donaven la pel·lícula que els nens volien veure en català. A mi m’agradaria contribuir a crear un sentit del gust que torni a la claveguera totes aquestes ratotes engreixades a base d’empobrir el país. Que no és un ideal bonic? Els defectes morals dels països no són una tara ètnica, sinó política i cultural. És a dir que alguns culpables es poden assenyalar amb el dit. Per això m’agrada el Sostres. Cal tenir molt talent per insultar com ell ho fa. Gargantua pixant litres d’orina sobre el cap dels parisencs; si jo tingués la seva gràcia, encara insultaria més.
P.d. Buscant i rebuscant he trobat aquesta nota en un arxiu remot del meu ordinador: ”M’hauria agradat que la meva obra fos important, important al nivell dels més grans escriptors del món, i no per mi, que en aquest sentit no tinc la menor vanitat personal, sinó perquè la seva importància hauria revertit sobre el país”. Mercè Rodoreda. Autoretrat (dedicat a tots els pallangues erudits). Guanyarem perquè tenim ordinadors i veiem pel·lícules nord-americanes.