Dietari (Amb Mas a can Cruylles)

Fa dos dissabtes, la família Cruylles-Rosàs va convidar-me a menjar un suquet a la seva torre d’Aiguablava. Uns dies abans havia rebut un correu on m’anunciaven l’assistència d’Artur Mas i m’animaven a portar vestit de bany. La casa dels Cruylles-Rosàs està als peus d’una cala poètica i solitària, relativament verge, a tocar de la casa que s’hi va fer construir el líder de la Lliga Ventosa i Calvell abans de la guerra, quan la Costa Brava era encara, tota ella, un paratge idílic.

Dissabte al matí ja vaig veure que podia descartar la capbussada. Havia plogut tota la nit i feia un dia suau i malenconiós, amarat d’aquesta calma blanca que banya l’ànima després d’una gran plorera. A l’autopista, el Montseny sobresortia per damunt d’una fumerada de núvols baixos i fantasmagòrics, una mica operístics. El cel era baix però ample, i la vegetació i l’asfalt lluïen amb una abundància lírica. L’aigua havia deixat una alegria musical sobre les coses. Els núvols formaven una capa compacte i prima de grisos perlejats que cobria el cel sense deixar ni una escletxa i, de lluny, semblava que la punta dels arbres els gratés la panxa.

Quan vaig arribar, el senyor Mas prenia l’aperitiu a la terrassa amb alguns dels convidats. La terrassa arribava als peus del mar i tenia una piscina de disseny discreta i fina. Al fons, una línia clara subratllava l’horitzó, que es perdia més enllà dels límits de la cala. La claror d’aquella línia aureolada contrastava amb l’aigua del mar que havia agafat un color tèrbol, tirant a vinós, a causa del mal temps. El senyor Mas vestia amb el punt just d’informalitat i lleugeresa que permet el cap de setmana. Em vaig fixar que tots dos portàvem una camisa blanca per fora i que aquell color, combinat amb la metereologia, transmetia una frescor i una netedat molt agradable.

Li vaig donar les gràcies per la propaganda que em va fer del llibre sobre Pla i l’amfitriona, la Mireia, em va dir que ella l’havia llegit i que li havia agradat molt. Em va explicar que justament per això m’havia convidat. El seu marit em va dir que ell havia quedat més convençut de les tesis que defensa el llibre de Companys i em va demanar si hi havia divisió entre els lectors. La veritat és que jo trobo que el llibre de Pla és més eqüànim, encara que justament sembli el contrari.

De seguida vam passar cap dins i ens vam asseure a taula, una taula llarga per una quinzena de persones. Vam haver de fer una mica de temps perquè el Lluís Amiguet, aquell periodista de La Vanguardia que fa unes entrevistes tant i tant interessants s’havia perdut i no trobava la casa. Ara veig que ha escrit una gasetilla anònima de la trobada, amb la fina objectivitat pròpia del seu diari. Finalment, quan vam tenir el boy assegut a taula -estimadas lectoras: a pesar de su edad el pimpollo estaba monísimo, divino de la muerte!- vam aplaudir la cuinera i ens vam menjar el suquet.

La conversa va ser animada i agradable, és a dir, ben sorollosa. A l’hora de les postres, la Mireia ens va fer callar i va donar-nos una hora llarga per parlar off de record amb el  senyor Mas. El senyor Mas ha après a somriure i ha perdut aquell aire de llepafils que em feia pensar tant amb la meva àvia de l’eixample -al cel siguis, ja saps que et duc al cor.  Cada vegada que el veig ho fa millor. Té la força de l’home que s’està descobrint a ell mateix i això fa que transmeti una certa esperança.

En aquest aspecte, Mas em recorda al senyor Laporta. Jo trobo que són els dos únics candidats capaços d’evitar que ens converteixin Catalunya en la Cuba del Mediterrani. I no ho dic només perquè són els únics que poden mantenir una conversa en anglès, cosa que havent caigut tan baix gairebé podria semblar un mèrit. Són els únics que tenen fusta de líder, els únics que tenen conviccions prou fortes per superar situacions dures sense convertir-se en titelles i prou caràcter per aprendre dels errors.

El que han aconseguit fins ara és més fruit de les seves virtuts -tan oposades- que no pas dels seus defectes, cosa que no es pot dir ni de Montilla, ni de la Camacho, ni de Carretero, ni molt menys de Puigcercós. Representen força bé les dues ànimes del país i estaria bé que no caiguessin en la dinàmica de desqualificacions i d’apriorismes que va emmetzinar les relacions entre Pujol i Maragall. Tot i que, esclar, tenint en compte el nivell de salvatgisme dels nostres patriotes, això serà difícil.

I bé: així vaig passar el dissabte. Després de dinar encara vaig fer un gintònic. Vaig poder parlar amb el Joan Coll, nét de l’inefable Coll i Llach, un dels amics que el president Companys tenia a la Unión Patriótica en temps de la dictadura de Primo de Rivera i que després va comandar els guàrdies d’assalt en el cop del 6 d’Octubre. Ell mirava de fer-me veure que el nostre mal no vol soroll, i jo mirava de fer-li veure justament tot el contrari.

Mentre xerràvem, anava admirant la casa, que és blanca i apaisada, amb grans finestrals i vidrieres i aquest esperit funcional tocat de fantasia que Le Corbusier imprimia al seu estil. Tot i que no vaig poder fer gaire el xafarder, em va semblar entendre que el conjunt està format per una part rectangular i una part cúbica. En la part rectangular hi ha el menjador i la sala d’estar i en la part cúbica, que queda una mica enlairada i té un sostre la mar d’original amb forma de paraigua invertit, hi ha les habitacions, de deuen ser per esplaiar-s’hi.

Quan van tocar les set, vaig repartir petons i mans i vaig tornar cap a Barcelona. No sé quina imatge s’havia fet de mi, la Mireia -potser ha llegit aquests articles sobre cabres que de tant en tant escriu el Salvador Sostres-, però m’anava dient, mentre m’acomiadava: “Et felicito. T’has portat molt bé”.

No vaig trencar cap vas, és veritat, ni em vaig tacar la camisa amb el suc del peix. Aviam si hi ha sort i em convida l’any que ve. Diu que vindrà la Pilar Rahola; si fes bo -tatxini-tatxini- la veuria en biqui



Pla, tunejat (Catalunya Oberta)

Benvolguda Patrícia Gabancho,

Vinc de llegir el teu últim llibre, El retorn dels catalans. M'agrada que siguis tan optimista. També estic content de veure't publicar amb aquest ritme tan xiroi, d'allegro ma non tropo. El país necessita plomes fresques i ordenades, que passin com l'aigua. Necessitem aigua, moltíssima aigua. Necessitem torrentades d'aigua clara per revifar el jardí i fer una mica de neteja. Un ocellet m'havia dit que parlaves de mi, però no m'esperava ser el centre d'una obertura triomfal -amb el permís de la teva gosseta, evidentment.

En les tres primeres pàgines del llibre expliques molt bé la moral d'El nostre heroi Josep Pla. Com dius tu, s'han rendit pocs honors als catalans que van defensar el país durant el franquisme. Com dius tu, l'èpica del país està massa monopolitzada per la immigració. Veig que l'anècdota del meu avi, llançat del tramvia per disculpar-se en català, et va frapar. Dius que ho explico de passada, com si res, i és veritat, està fet amb tota la intenció: la publicitat que em fas del llibre demostra que no calia posar-hi pas més èmfasi.

A Catalunya abusem del lirisme, com a mínim, des d'Antoni de Capmany, aquell savi que es va passar la vida intentant que els borbons li retornessin les propietats que la corona havia robat a la seva família el 1714. El lirisme ens ha permès estimar la utilitat per defensar allò que era necessari. El lirisme ha cantat el doble patriotisme, que ens ha servit per anar tirant. El liberalprovincialisme ha fet discursos llarguíssims, però la crua veritat l'hem dit sempre amb concisió i veu baixa. L'altre dia, un amic m'explicava que el seu avi havia conegut el Campesino, l'insigne revolucionari espanyol. Es veu que abans d'una batalla -no sé si a Belchite o a Biruhega- el Campesino va reunir la tropa. Va fer una gran arenga. Entre d'altres coses va dir que la guerra era culpa de Catalunya i que esperava que l'endemà els franquistes pelessin tots els catalans. L'home acabava la narració amb aquest laconisme: "Així és com la República pensava guanyar la guerra".

Jo, que tinc tantes coses a dir, admiro el do de la síntesi. La discreció és el llenguatge de la llibertat. La veritat és com la fama, només l'has de deixar treballar. Cal tenir paciència, perquè la gent té molta feina i no pot canviar de prejudicis cada dia. La gent només veu allò que li interessa, i la veritat ja ho és d’interessant, però costa d'empassar. Fa unes setmanes, llegint una biografia de Hitler, vaig ensopegar amb una nota que Thomas Mann va escriure al seu dietari el 1933: "Ben mirat, no és cap calamitat que s'hagi posat fi d'una vegada al domini del sistema legal per part dels jueus". No només em va sorprendre que l'antinazi per excel·lència escrivís això mentre famílies senceres eren portades a la misèria, sinó també que el biograf, Ian Kershaw, interpretés així la nota: "Mann va incórrer en certes vacil·lacions inicials respecte al nou règim i va insinuar una aprovació de la llei antijueva" (la negreta és meva).

Em vaig adonar que, si Hitler no arriba a posar el gas, potser avui els jueus correrien per Europa menjant herba i nosaltres faríem teories la mar de creatives sobre el seu comportament. Dels crims dels estats, només en percebem el significat moral quan el món els anomena amb grans paraules, com ara genocidi o crims de guerra. Sense gas, és lògic que la història dels catalans generi confusions. Quina importància té el Campesino? A qui pot treure el son que ens hagin "tunejat" a Josep Pla? Celebro que subscriguis la meva tesi, encara més tenint en compte que Pla és un personatge que no t'agrada.

Deixa que t'expliqui una anècdota. En l'apogeu mediàtic del meu llibre, van venir tres senyors de Madrid, vestits de turistes anglesos i suant la cansalada de l'estiu urbà. Em van muntar un plató a casa i em van fer una entrevista llarguíssima, amb l'escriptori del meu avi de fons, damunt del qual hi tinc una bola del món preciosa. Eren l'equip de Culturas-es, de TVE. L'entrevistador va mostrar molt interès a saber si considerava Pla un escriptor bilingüe. Vaig citar cartes recollides a l'epistolari Pla-Cruzet, vaig citar el seu famós article El bilingüismo, vaig mirar d'explicar-li les peculiaritats de la guerra civil i del franquisme a Catalunya, li vaig raonar per què Pla no va rebre el premi d'honor de les lletres catalanes, li vaig parlar dels contactes amb Tarradellas i de com es va treure de sobre Manuel Aznar, quan l'avi de l'expresident el va voler fitxar per La Vanguardia als anys 60.

Vaig mirar de fer-li entendre la importància que té l'autenticitat pels escriptors i que el drama de la censura no radica només en allò que no et permet de dir sinó, sobretot, en allò que t'obliga a dir; per com t'estrafà l'humanitat obligant-te a encaixar els pensaments en lògiques argumentatives i sistemes de conceptes que tu mai no empraries.

Vam parlar de moltes coses. El presentador va fer-me llegir fragments de Pla davant la càmara. No recordo si li vaig llegir aquella carta de Pla a Porcel on li diu que no escrigui sobre Espanya sinó sobre els Països Catalans. Li vaig explicar que la pagesia és la base de qualsevol país i que, per tant, era l'univers que permetia Pla connectar amb la Catalunya políticament decapitada i culturalment emmudida. Tot i que m'entrebanco quan parlo, el presentador em va felicitar per un parell o tres de reflexions "molt interessants". Va explicar-me que havia entrevistat una colla de catalans més: Xavier Pla, Arcadi Espada, Salvador Panikker, Carles Sentís, Xavier Pericay, Lluís Bonada, Maria J. Gallofré, Jordi Pujol, Valentí Puig. Abans de marxar, em va dir que, a Madrid, Pla no el llegeix ni Déu. El valor que Espanya dóna a Pla l'he comprovat personalment a la biblioteca de l'Instituto Cervantes de Londres, on tenen un sol llibre seu en un racó, entre la resta de literatura indígena. Com ja m'esperava, sóc l'únic de la colla que no surto al reportatge. Ara, per escriure't aquesta carta, m'he pres la molèstia de buscar-lo a internet i comprovar-ho.

Quan parlen del Premi d'honor de les Lletres catalanes, Boadella diu: "Pla fue víctima de esta lacra catalana que mezcla lo político i lo civil". Immediatament, la veu en off remata que la marginació de Pla a Catalunya va ser compensada amb "el reconocimiento de los príncipes de España". Sentís explica l'anècdota de la bullabesa; Pujol com, durant la transició, intentava convèncer a Pla "que Espanya ha canviado". Espada agafa l'article Retorno de un catalán a Gerona i l'explica a la seva manera. Aznar s'infla com un periquito parlant de l'amistat entre l'escriptor i el seu avi i diu que Pla és un "gran escritor español". I afegeix: "Tiene algo que no és muy propio de los espanyoles, que es el sentido del humor". És un reportatge interessant. Al final, has entès perquè la cultura espanyola té tanta capacitat de matís i tan prestigi al món.

No hi ha res que hagi contribuit tant a forjar la cultura espanyola com la combinació de la lírica liberalprovincialista de Barcelona i la retòrica patriotera de funcionari ras que gasten a Madrid. A mi, com pots comprendre, ja m'agrada que m'ho posin fàcil. Jo escric. A Catalunya hi ha hagut massa escriptors polititzats, pendents de quin país tenien darrera per escriure. Ara fa quatre dies em va trucar un autor que ven novel·les a cabassos. Em va felicitar pel llibre, em va dir que era molt valent: "Jo no hauria tingut els collons d'escriure el que tu escrius de La Vanguardia". La veritat: si no m'arriba a dir que havia devorat El nostre heroi, m'hauria deprimit. A mi, només m'interessa arribar a escriure prou bé per posar paraules a les nostres petites misèries i heroïsmes; justament perquè són tan petites sospito que han de ser molt universals.

Això que dic, però, ja ho expliques tu a El fil secret de la història. La cultura catalana ha tingut sempre un component d'esoterisme, de subversió subterrània, s'ha desenvolupat a les catacumbes de la història per una combinació màgica d'heroïsme i covardia. En el nou llibre parles com si ara aquest país  hagués de sortir a la superfície. Jo també percebo canvis, però no ho sé, ja en parlarem del "retorn dels catalans". Em sembla que si tornen serà a poc a poc, com aquestes bèsties esquelètiques i desconfiades que no mengen a la teva mà fins després de moltes vegades de deixar-los el menjar en una safata. De vegades, de tan porugues i escèptiques que s'han tornat es moren igualment de gana, i les seves despulles serveixen per alimentar una bèstia més tonta i més grassa.

Dóna records a la Dina, és una gosseta encantadora.

Enric

La desgràcia catalana (FCO)

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/3415

continuació

Pla no era franquista, així?

No tant com els comunistes i la major part del catalanisme montserratí, això segur. Com els anys van demostrant, va ser dels poc catalans del seu temps capaç de veure-hi més enllà de la dictadura i de l’eterna filferrada. Per això el llegim amb tant de gust, encara. 

Aquesta és la tesi del llibre?

Sí, pot ser! El llibre es pot llegir com un homenatge a Madrid i els seus seqüaços per haver fomentat, amb el seu odi, un amor tan profund per la literatura i pel país, en Pla.

Té molta mala bava, vostè.

Si m’obrissin la porta de la gàbia em relaxaria, li ho asseguro. De tota manera, la mala bava no és cap defecte, el defecte és emprar-la malament.

I vostè ja l’empra bé?

Miro de convertir-la en combustible per l’amor, que és molt més destructiu amb tot allò que cal destruir. Em sembla que en aquest llibre ho he aconseguit bastant. Fixi's que l’estil és més suau, més treballat, més simpàtic i subtil que el de Companys. Alguns diran que m’he estovat. Però espero que el públic sigui comprensiu: per un català, escriure és molt difícil.

Escriure mai és fàcil.

Esclar. Però resulta que a Catalunya ho és menys perquè escriure és aprofundir en la pròpia veritat i, en els països normals, hi ha uns principis de veritat que no cal discutir. Aquí cal discutir-ho tot, sempre. Cal vèncer tants obstacles per arribar al fons d’un mateix que els escriptors acaben passant de la banalitat al surrealisme sense solució de continuïtat.

Per això Pla reivindicava el realisme i la naturalitat?

És probable. Pensi que Pla tenia molta més mala bava que jo perquè era molt més intel·ligent. Em penso que va enganyar a tothom.

I si l’ha enganyat també a vostè?

Faré un altre llibre. Tota manera això dependrà de com evolucionin les coses. No és veritat que el passat no canviï. El passat canvia perquè depèn del present. Això Pla ho sabia, em sembla. Per això la seva literatura és tan bona i tan perillosa.

Vostè sí que és perillós: no és molt dur amb La Vanguardia?

Per què? Només dic amb la boca gran el que la majoria diu amb la boca petita i a més ho dic amb educació. Sóc sentimental, i m'agrada deixar constància de les coses, res més. 

I tot el que diu de l'erotisme, de l'amor, els amics, i de les dones, i de Carles Sentís, i de Martí de Riquer i de Sàpiens i de l'herència del franquisme, i del franquisme mateix?

Exactament igual: tot tòpics dits amb veu baixa, cap novetat.

I les cartes, i els testimonis?

Anècdotes per entretenir-se. Si per creure una obvietat necessites proves, és igual les proves que et donin, no la creuràs mai. Ahir el fill de Josep Vergés, director de Destino, m'explicava que el seu pare sempre deia que, a Hendaya, Franco havia intentat negociar amb Hitler la manera de netejar Catalunya de catalans. "Ens ho han pres tot i no ens deixen fer res, però com a mínim som aquí", es veu que deia sempre. Creu que m'ha sorprès? 

Home, però sí que diu coses noves: Pla patriota, molts li ho discutirien...

Mira: em sembla que, Oppenheimer, un dels inventors de la bomba atòmica, té un aforisme que diu: "la intel·ligència no consisteix a descobrir coses noves sinó a veure el que tothom mira i ningú no veu". Aquesta és l'aspiració del llibre.

I la seva aspiració és arribar a ser un segon Pla, oi? Per això el llibre té forma de dietari

No sigui ruc! Jo imito els grans per aprendre. El problema és que a Catalunya, a causa de tants anys de repressió, no hi ha gaire per triar ni per fer barreja.

I el format de dietari?

És el gènere normal dels marginats. Em va semblar que cauria bé en un país com aquest, on totes les coses arriscades s'han de dir a títol personal.

El seu amic Sostres diu que vostè es el seu heroi.

El meu amic Sostres i jo sempre ens entendrem perquè tenim molt clar que Déu dóna pa a qui no té dents.

Dietari (Despistat)

Dijous (matí) Quedo amb una estudiosa nordamericana de Pla, que dóna classes a la Universitat de Buffalo. Parla de les beques com si les regalessin, de la vida universitària com si fos alegre i civilitzada, experimento, sense que ella pretengui fer-m'ho notar, la sensació de viure al tercer món. Cada any ve a Catalunya amb una beca o una altra. L’any passat es va estar dos mesos a Calella només per ambientar-se. -  A l’estiu és una olla insuportable. -  És veritat que hi ha gent. Però jo estava en un apartament molt bonic dels afores, la mar de tranquila. Un català excel·lent. Una amabilitat exquisita i aquesta pell desnatada dels blancs nordamericans. Em diu que als Estats Unitys hi ha un interès creixent pel món català i un cert circuit universitari a fer. Li parlo d' un cronista d'esports anglès, una mica barrut i dandi, de mitjans XIX. El nostre equivalent, Josep Maria Planes, va néixer un segle més tard.  Aquests nordamericans potser trobarien exòtic que algú els expliqués com es forja una tradició sota censura. Dijous (tarda) Presentació a Santa Coloma de Farners. Entre el públic l’Anna, el Lluís i el Pere. És el tercer míting que s'empassen. Mentre parlava, pensava en els lectors que em demanen humilitat. Cal ser humil amb les persones que respecten el teu esforç i volen el teu bé; això és una virtut. Fer passar la humilitat per l’ull d’una agulla és humiliar-se. A més, la referència a la universitat on treballo tenia uns ressons inquietants, de plumífer del PCE, de la FAI o de Falange. Hi ha gent que em diu, no contestis: "guarda't el roc a la faixa". Es pensen que m'ha ferit l'amor propi, o que vull venjança, però tot plegat és menys artístic. A mi em fa patir la nevera buida. Amb una mica de coixí, la meva filosofia s'elevaria. És el que li vaig dir a un amic meu: "Ben mirat, hi ha gent, que si donés per bo el meu llibre, s'hauria de llençar per la finestra, i tampoc no és això."   Divendres El finançament i l'estatut: tothom diu, encara, que té por que les negociacions fracassin, però, en el fons, això ja és el que la majoria desitja. Truca el XP per dir-me que la família Ensesa està encantada amb el llibre i que volen deixar-me unes cartes.  Això m'anima perquè coneixien bé Pla i Luján. A la tarda, presentació a Sant Feliu de Guíxols, poble escampat i confús, com si l'haguessin despertat a cops de puny a mig conte de fades; igual que Santa Coloma. Dissabte Truca L. molt simpàtica. De sobte aquest diàleg: -  Fot una calor insuportable -  Tu rai que tens aire acondicionat -   Jo, aire condicionat? -  Si, no?  - No, on? - Al menjador... - [busco amb els ulls]. Ai, sííí! -  (Ella amb aquell el seu sarcasme trencat) Òstia Vila, tu també. Apunta això al teu dietari: “Visc-a-la-lluna”. L. ha estat dues vegades a casa meva. Jo fa dos anys i mig que hi visc -em sembla.

Click to read more ...