Dietari (Prosaïc)

Divendres

Conversa amb el vigilant de l’estació de Fairlop. La màquina de les targetes no funcionava i li he demanat ajut. És un home eixerit i treballat que alguns matins fa capcinades a la guixeta ben tapat amb l’anorak i el barret de llana. De vegades llegeix el diari amb una tassa de te fumejant al costat, tot a la vista. Si no l’he de distreure, el saludo. Passa de la seixantena i té uns ullets irònics, de gat vell. Està mosca perquè el govern li ha rebaixat el sou. M’ha explicat que els amics que viuen retirats a Espanya tenen feina per passar amb la pensió, des que la lliura s’ha devaluat. Diu que els bancs són uns lladres i que la pobresa augmentarà perquè l’antic imperi britànic s’ha refugiat en les finances i “aquí només s’ho passa bé un 10 per cent de la gent, mentre que la resta es fa un tip de pencar per res”. La baixada de la lliura ha deixat els assalariats sense el luxe de consolació que representaven les vacances a l’estranger, quan la moneda era forta. Que ara el govern retalli el sou als funcionaris és un altre cop. A mesura que parlàvem, revifava embriagat per aquesta excitació, aquesta sensualitat i aquesta bonhomia de pub amb què els xerraires es lliuren al plaer de la tertúlia, sobretot en hores de feina. M’he acomiadat de bon humor, amb la impressió que havia fet l’obra del dia donant-li conversa.

Dissabte

Hi ha l’escriptor que explica el món des de dins, i hi ha l’escriptor que explica el món des de fora. Hi ha el prosista i hi ha el poeta; hi ha l’home que sent la vida i l’home que sent la mort. No es tracta de què t’agrada més encadenar, si rodolins o frases, sinó de que intentes definir quan escrius, si el contingut o l’absència. La posició respecte el món dóna l’estil. El prosista és un home aclaparat, que necessita marcar distàncies; el poeta és un exiliat que s’enyora i vol tornar. El prosista qüestiona, el poeta afirma; el prosista descobreix, el poeta oblida o recorda. Probablement, el poeta troba la vida més insípida que no és, mentre que el prosista peca d’optimista perquè sempre acaba dient: “Al capdavall, la vida no és tan mal negoci”. Davant d’una llimona, per exemple, el prosista diria: “fem una llimonada ben fresca”. El poeta no té un sentit tan prosaic de l’èpica i respondria: “si l’exprems et moriràs de set, val més que n’escriguis una oda”. El prosista interpel·la l’experiència del lector i el poeta interpel·la el seu sentit de la transcendència. El prosista ennobleix el detall, el poeta la categoria, el prosista necessita esmicolar la realitat i donar un valor a cada cosa, el poeta resseguir el fil sagrat que ho travessa tot, glòries i penes – fins i tot les més modestes. De vegades el prosista és massa obvi; el poeta pot ser buït o del tot incomprensible. Escriure és estar sol, però la substància lírica surt de la voluntat de crear una intimitat nova, més autèntica, amb l’entorn. Escriure és allunyar-se dels altres per tornar-hi per un camí fet a mida. Així com la prosa defineix l’home que hi ha entre el pensament i el món, la poesia defineix l’última frontera de la vida, allà on tot neix i mor.

Diumenge

Fullejo un llibre de Henry James sobre Londres, i apunto: “Vaig assaborir algunes d’aquestes salses que, segons la dita francesa, et permetrien menjar-te l’àvia sense tenir mala consciència”. Una altra de bona: “Són admirables aquestes mansions plenes d’hospitalitat, d’activitat i de bonhomia, quan la boira i el fred fan impossible la vida al carrer.” Si ara plagiés aquestes frases, quin mal faria? “Quan els anglesos aconsegueixen posar-se d’acord assoleixien una unitat fascinadora”. Heus aquí la Gran Bretanya de la II Guerra Mundial profetitzada un segle abans. “En les angleses guapes les faccions petites i bovines -poc expressives- que té la gent de l’illa agafen una duresa delicada i lluminosa, francament entranyable.” Aquesta frase és meva. Si ara li llegís a la noia de la barra potser em convidaria a una altra cervesa -si ho hagués escrit fa un segle probablement també.

Dilluns

Cada vegada és redueix més la proporció de països que combinen un règim de llibertat amb una capacitat militar seriosa. Com més evolucionada és una cultura, més costa d’aguantar la tensió entre la sensibilitat que cal per crear bellesa i la brutalitat que cal per defensar-la. L’impuls prosaic erosiona els principis sagrats, i va estrenyent i estrenyent el pont sobre l’abisme. Ara la Gran Bretanya també es planteja disminuir el seu exèrcit. Xina, Rússia, Iran, l’India i Corea del Nord es deuen estar fregant les mans.