La solitud d'Israel

El més trist de les crítiques ferotges que la bona gent d'Europa fa contra Israel és que no van a favor de la pau sinó de la guerra. Potser m'equivoco, però dubto que la mera pressió internacional aconsegueixi forçar Israel a aixecar el bloqueig de Gaza. Tanta indignació segur que aquí allibera moltes consciències però a l'Orient Mitjà més aviat atia la por d'un bàndol i el ressentiment de l'altre. Els estats sòlids no prenen les decisions a l'estil d'Aznar i Zapatero, per raons d'imatge, sinó per un balanç fred i calculat de guanys i costos a mig i llarg termini.

Si Israel practica la política dura amb els palestins no crec que sigui per un odi irracional sinó perquè el contrari no li surt a compte. Això pot ser emprenyador, però al capdavall és com funciona la política. Els ideals de justícia i llibertat, per més universals o constitucionals que siguin, finalment depenen de la seva adaptació a necessitats concretes, com s'està veient, a Espanya, amb la discussió de l'Estatut. Hi ha les formes, esclar, i n'hi ha de més civilitzades que d'altres. No és el mateix organitzar consultes populars o servir-se del Tribunal Constitucional que tirar pedres o posar bombes -com també fa ETA. Però darrera les formes de la política sempre hi ha la crua realitat. És a dir, les relacions de força i la intel·ligència amb què cada poble és capaç de gestionar-les.

Si Israel, que és un país que funciona i que ha crescut en un entorn hostil, dóna tanta corda al seu exèrcit deu ser per alguna raó pràctica. La radicalització de què se l'acusa és un bon mirall de l'evolució que l'islamisme ha seguit els últims anys. A més, el fraccionament dels palestins i dels països àrabs dóna poques possibilitats a la política de diàleg i compromís. Les divisions internes del món àrab, alhora que reforcen la superioritat militar d'Israel, també fan difícil posar la fe en grans accions diplomàtiques. És veritat que els israelians fomenten aquestes divisions, però també és de calaix que un adversari que no pugui mantenir la unitat per ell mateix és un adversari poc de fiar; pactar-hi és perillós, perquè sempre et pot trair manipulat per un tercer o a través d'una fracció rebel.

Mentre la guerra contra Israel sigui l'únic factor susceptible d'unir el món àrab, els jueus veuran el terrorisme i les campanyes internacionals com un mal menor. El resultat de les guerres anteriors va deixar Egipte i Síria fora de la cursa armamentística i va desplaçar la geopolítca de tots dos països cap a d'altres interessos. No és casualitat que ni Egipte ni Siria hagin desafiat el bloqueig de Gaza. Tampoc no és casualitat que ho hagi fet una floteta de vaixells turcs. L'escàndol motivat per l'afer de la floteta turca ha descobert l'emergència d'un nou país disposat a utilitzar el conflicte palestí a favor de la seva política. Que Turquia hagi trobat en Palestina la seva forma més vistosa de venjar-se dels menyspreus de la Unió Europea ens hauria de fer pensar una mica. És significatiu que el partit que els turcs han tret dels seus morts hagi fet reaccionar tan de pressa a l'Iran, que ha ofert a Hezbol·là d'escortar vaixells "humanitaris" cap a Gaza.

Si els turcs troben en el conflicte palestí una manera de guanyar protagonisme això augmentarà l'intervencionisme d'Iran a la zona, i tot plegat podria facilitar el rearmament de Síria i Egipte. Als jueus els deu fer gràcia veure com el mateix llepafilisme que porta Europa a vetar l'ingrés de Turquia a la UE serveix per donar-li corda quan busca influència lluny de casa. Els jueus són, com sempre, el mirall de les inconsistències d'Occident i el seu purgatori. Una cosa ha canviat, però. Aquest cop un gran conflicte a l'Orient Mitjà ja no tindria un fons nacionalista i limitat, com als anys 60 i 70, sinó religiós, i això desencadenaria forces de més abast i molt més fanàtiques. Els jueus saben que la seva seguretat va lligada a la del món cristià i no estan disposats a tornar pagar la crisi moral de les democràcies europees. Per això, com més sols se sentin, amb més duresa actuaran. Mentre l'islamisme utilitzi els palestins com un ariet contra Occident, em temo que hi tenen més a guanyar que a perdre.

La supervivència d'Israel (FCO)

A Carnage and Culture l'historiador Victor Davis Hanson desenvolupa una tesi difícil de pair però molt raonable. Segons Davis, la superioritat militar d'Occident no és fruit de la tecnologia, ni d'una perversió del sistema, sinó que és producte directe dels valors universals que ha servit per defensar. Davis explica, a través d'una colla d'exemples, com les guerres posen a prova els punts forts i els punts febles dels pobles i, en definitiva, les idees que organitzen les societats. Les condicions extremes, com és sabut, treuen el millor i el pitjor de la gent. Amb el seu dramatisme, les guerres despullen les cultures de les seves supersticions i les seves pedanteries i deixen al descobert per quina concepció del món i de la vida els homes que en participen són capaços de morir i de matar.

Com dic, Davis posa una colla d'exemples. Comença amb la batalla de Salamina, que va enfrontar grecs i perses, i acaba a Midway, on els Estats Units van derrotar el Japó. Segons Davis, com més democràtics són els valors a través dels quals s'organitza un poble, més violent es torna en un context de guerra. El fet que els soldats defensin interessos particulars concrets, al voltant d'interessos comuns també concrets, i no discursos retòrics al servei d'una casta o d'un cabdill llunyà, torna els exèrcits especialment mortífers. Els països democràtics no s'hi posen per poc, però quan s'hi posen reparteixen llenya amb tota la força de què són capaços perquè compten amb un ample consens i sistemes sòlids de solidaritat i de col·laboració.

Com assenyala Davis, no és casualitat que les grans carnisseries de la història s'hagin produït entre exèrcits occidentals. També és significatiu que Europa hagi controlat vastos territoris colonials amb destacaments molt reduïts. Amb l'excepció dels musulmans a Espanya i dels mongols a l'est d'Europa no hi ha exemples, després de les Termòpiles, d'exèrcits no occidentals derrotant els europeus a casa seva amb armes no europees. Es vulgui o no escoltar, hi ha un veredicte inherent en el resultat de cada guerra. Agradi o no, hi ha una relació entre el resultat de la batalla de Midway i el fet que el Japó dels samurais prohibís les armes de foc per protegir el sistema jeràrquic, tan rígid, del país.

Justament perquè no tots els valors valen igual, no tots convoquen la mateixa força. Això explicaria la diferència entre l'aferrissada resistència de Barcelona el 1714 i el final patètic de la guerra civil. També ajudaria a entendre la capacitat de reacció de la Gran Bretanya davant del nazisme i, aquí volia arribar, la supervivència d'Israel.

N'hi ha prou d'agafar un mapa per comprendre el panorama dels jueus. Israel viu, des de fa dècades, com Txecoslovàquia el 1938. El 1938 Txecoslovàquia era l'únic estat democràtic que quedava al centre d'Europa. Alemanya, Polònia i Hongria anhelaven parts del seu territori i treballaven com llops per la seva desintegració. Les onades d'indignació internacional contra el txecoslovacs provocades per l'explotació propagandística que els nazis feien de la minoria dels sudets va permetre que la Gran Bretanya i França abandonessin el país a la seva sort en el famós pacte de Munich. D'aquesta manera, quan, sola i desmoralitzada, Praga va deixar passar els nazis sense combatre, l'equilibri entre el bé i el mal es va trencar.

Si la invasió de Txecoslovàquia encara havia generat reticències entre bona part del poble i de l'exèrcit alemany, l'atac a Polònia es va preparar en un ambient d'eufòria descordada, absolutament nazificat. Dic això perquè Israel fa un paper de contenció del ressentiment islàmic molt important. A l'Orient mitjà no hi ha la cultura de la compassió que hi ha a Occident; com a mínim en aquest punt s'assembla a l'Europa central dels anys 30, les concessions s'interpreten com una mostra de feblesa. Potser caldria, doncs, preguntar-se, abans de carregar contra Israel, per què un país tan petit, envoltat de tants enemics que volen la seva desaparició, resisteix des de fa tant temps. Per dir-ho pla, resisteix per la força que la seva cultura democràtica dóna als seus 600 caps nuclears.

Pretendre, doncs, que l'exèrcit d'un país democràtic que ha decidit una mesura tan dramàtica com un bloqueig actuarà amb la flexibilitat d'un policia de república bananera, d'aquests que sobornes amb quatre dòlars, pel sol fet que et disfressis amb la paraula "Pau", denota molta frivolitat o molta perversió. Entre l'error d'Israel i la indignació de Turquia, que té un currículum genocida tan impecable; entre els soldats d'un exèrcit de lleva que viu mobilitzat des de fa 60 anys i uns premis Nobels que posen en risc les seves vides per fer el joc a Hamàs, hi ha poc color.

És injust exigir només a Israel que reflexioni. El conflicte entre israelians i palestins és la metàfora de tots els conflictes perquè és un conflicte entre els pàries de dos móns; vull dir que el problema és que, passi el que passi, sempre qui guanya és un tercer. Si la desgràcia dels palestins és el mirall de la ineptitud rabiüda del món musulmà, la contundència d'Israel és directament proporcional a la seva solitud, al tractament perdonavides i cofoïsta que rep de les democràcies occidentals. Israel i Palestina fan la feina bruta a dues civilitzacions. L'extremisme amb que el conflicte es viu a l'exterior n'és la prova més evident. No cal dir que en la mesura que això no es corregeixi correm el perill de prendre mal.