Estimada Eva,
T’envio el text base de la xerrada que vaig donar l’altre dia a Palma. Dispensa el to oral i la llargada de l’escrit, però m’havia de fer entendre i fer-ho durar una mica. Estirabots i bromes a part, quedi clar que els senyors de l’ACPG, la Núria i el Josep, van organitzar la trobada amb una gran eficàcia i professionalitat. I que, a més, són molt simpàtics.
Bé, això és el que vaig dir:
“Si el Saül Gordillo us ha parlat de tecnologia i de tècniques periodístiques, a mi m’agradaria parlar de pensament. De vegades els empresaris esteu molt pendents dels números, dels resultats immediats, i feu bé, perquè heu d’obrir la barraca cada dia. Però sovint aquesta obsessió fa que oblideu que allò que dóna profunditat a l’economia és la cultura. Si els perfums de París tenen més prestigi i són més cars que els perfums de Londres és gràcies a l’imaginari cultural que hi ha darrera. La base dels negocis, la consistència d’una economia, o d’un sector concret -i és important parlar-ne ara que tot trontolla-, depèn de la solidesa del sistema de valors i de la força de l’imaginari que l’inspira.
L’altre dia el Lluís Foix va publicar un article al diari Avui sobre l’impacte que el desenvolupament tecnològic ha tingut en el periodisme. La tesi de l’article era que internet i tot el ventall d’aplicacions que han proliferat al voltant seu han capgirat l’ofici i els seus punts febles. Foix explicava que fins fa quatre dies el repte dels diaris era aconseguir informació i transmetre-la amb la màxima fidelitat. Recordava que quan els grans corresponsals enviaven les cròniques per carta o les dictaven per telèfon el lector estava totalment a les mans dels periodistes que llegia.
Aleshores les fonts d’informació eren escasses i els mitjans per transmetre-la també. Això donava corda a la imaginació i a la literatura. La gràcia de Josep Pla, d’Eugeni Xammar, de Julio Camba o de Gaziel, deia Foix, era la llibertat que la manca d’informació i les dificultats de transmetre-la els donava. Sense aquesta llibertat no haurien pogut posar més pa que formatge als seus articles o omplir-ne els buits informatius amb literatura, però tampoc no haurien potgut rumiar bé què escrivien i donar profunditat a la interpretació de les notícies que explicaven.
Foix deia que els punts febles del periodisme actual ja no tenen a veure amb la manca d’informació sinó amb la manca de criteri. El seu article em va recordar que durant molts anys vam patir la fal·làcia del periodisme objectiu, que pretenia transmetre la idea que la realitat és un fenomen inequívoc i definit, una “cosa” que passa per davant dels nassos del periodista independentment de la seva mirada. No sé si ho recordeu, però es pintava el periodista com un ésser neutre i lliure de prejudicis que s’asseia a descriure la realitat TAL COM ERA.
Naturalment això era una enganyifa, com ho és el no-nacionalisme i tot el ventall de conceptes pretesament asèptics que les metropolis venen a les provincies per poder exprémer-les sense que s’emprenyin. Al final de l’article, Foix donava una sèrie de recomanacions bibliogràfiques als joves periodistes. Sense haver llegit llibres com Incerta Glòria o Industrials i Polítics, deia, sense conèixer la història de Catalunya, d’Espanya i d’Europa, sense haver llegit els grans mestres de la literatura universal, un periodista no podrà parlar de gairebé res amb una mica de criteri.
Estant completament d’acord amb el senyor Foix, jo encara portaria l’argument més lluny. Durant anys em vaig trencar el cap per aconseguir introduir una assignatura d’història del periodisme català a la facultat on dono classes. Sempre que ho vaig intentar vaig topar amb una paret. Em deien que aquest camp ja quedava resolt amb l’assignatura d’història del periodisme universal. Jo sempre els responia que conèixer John Reed o l’Oriana Fallacci és molt important, però que conèixer bé la nostra tradició (Maragall, d’Ors, Xammar, Sagarra, Pla, etcètera, i la Catalunya de la qual van parlar) és imprescindible pels nostres alumnes perquè els posa en relació amb un passat i un imaginari que els afectarà directament quan surtin al carrer.
En un llibret molt bonic titulat Aprenentatge i heroisme, Eugeni d’Ors cita una obra de Benvenutto Cellini, Trattato de l’Orificeria, que comença amb una mena de calendari platònic dedicat a exaltar els avantpassats que li han servit d’exemple per aprendre el seu ofici. N’hi ha que es pensen que n’hi ha prou amb la vivacitat i l’agudesa per fer bon periodisme, o d’ensopegar amb una bona història o d’aconseguir feina en un bon diari. Però com diu d’Ors, per aprendre qualsevol ofici cal treballar a partir de l’exemple d’uns mestres com més bons i més propers millor.
Jo crec que no és casualitat que encara avui les facultats de periodisme passin de puntetes per la nostra tradició -ni que les plomes més rellevants de la nostra premsa es caracteritzin, totes, per haver tingut problemes amb les autoritats: inclús Manyé i Flaquer, pobre, que Pla comparava amb un guàrdia civil, va escriure durant anys en un diari de Montpellier per estalviar-se la censura-. Em fa l’efecte que si els nostres periodistes coneguessin millor l’herència disponible els diaris es vendrien més i els polítics no dirien tantes bajanades perquè el mateix univers comunicatiu no els ho permetria.
En tot cas, si acceptem que disposar de criteri propi és tan important per exercir el periodisme com disposar d’informació, haurem d’admetre el paper fonamental que la tradició i la memòria juguen en l’exercici de l’ofici. Haurem de concloure que fer periodisme és explicar uns fets a la llum d’una cultura. Amb tota l’amplitud i els matisos que es vulgui, podem dir que una cultura és un sistema de referències i valors que ens permeten posicionar-nos i reaccionar davant de la vida d’una manera eficaç i lleial als nostres interessos. Una cultura és un sistema de llistes -més o menys sofisticades i fruit d’un procés de sedimentació generat per l’experiència- que et donen una idea esquemàtica del bé i el mal en una comunitat concreta.
Cada cultura posa al centre del seu interès la comunitat que en participa, igual que tot individu psicològicament sa es posa a si mateix al centre de les seves decisions. Per això la cultura espanyola i la cultura catalana sovint entren en conflicte, perquè tenen interessos diferents i centres de poder i àrees d’influències diferents. Ningú no negarà que el centre de la cultura espanyola és Madrid i que el centre de la cultura catalana és Barcelona. Quan Víctor Balaguer deia que la política de Madrid havia propiciat la decadència del Mediterrani perquè no havia permès Barcelona defensar la seva posició parlava d’aquests interessos diferents. Així mateix, si féssim una mica d’història de l’imperialisme veuríem que la ploma sempre acompanya l’espasa i que no hi ha expoli econòmic sense minorització cultural. I que el poder només és violent quan no té d’altres formes de persuasió alternatives més suaus. Tot això és evident, em sembla, però mai se sap.
Si estem d’acord fins aquí, també estarem d’acord que tot diari o periodista treballa amb una idea de ciutadà al cap. Penseu en El País, en l’ABC, en El Mundo: tots aquests diaris tenen una idea d’espanyol al cap, amb unes característiques de base comunes i unes diferències que poden ser molt cridaneres però que no són substancials. El periodisme és l’intermediari entre el poder i el poble. En les societats lliures, o les societats en què les institucions defensen la cultura pròpia, el periodisme i el poder comparteixen una base d’idees i conceptes que no es discuteixen. L’enfrontament pot ser tan dur com vulguis que els fonaments queden sempre intactes. Hi ha paraules i conceptes bàsics que queden fora de la discussió perquè tothom hi està d’acord. Aquesta base permet elevar el nivell del debat –és a dir la profunditat dels raonaments- i fins i tot la violència del llenguatge. Quan les institucions polítiques són una emanació natural del poble que representen no cal explicar-ho tot des del principi ni moralitzar contínuament per justificar les posicions de partida. Això permet certes filigranes.
En les societats regides per institucions provincianes que es deuen a un poder foraster, en canvi, l’ofici del periodisme es complica. El criteri del qual parla Foix es torna un concepte inestable i boirós, la memòria fa aigües -quan no es podreix a les profunditats com un vaixell naufragat en alta mar-, i el periodista ha de demostrar extres d’audàcia i de duresa. Si fer periodisme és explicar uns fets a la llum d’una cultura, fer funcionar un diari consisteix a fer xantatge al poder polític que representa aquesta cultura per obtenir privilegis i diners. Els diaris necessiten el poder per viure. Però el poder necessita els diaris per arribar a la població. El xantatge no pot ser -allò que deia abans- una esmena a la totalitat, ha de preservar uns principis perquè tothom pugui viure –i així es produeixi el petit miracle de l’intercanvi comercial. D’aquesta manera el periodisme acompleix la seva doble funció: representar els interessos dels ciutadans davant el poder constituït i alhora legitimar les institucions com a garants de la llibertat i el benestar dels ciutadans.
Quan les institucions són provincianes i tenen un poder prim i delegat fer funcionar un negoci periodístic a redós seu té un preu: la precarietat econòmica i, com a conseqüència, la manca de llibertat. És casualitat que els diaris més incissius d’Espanya tinguin la seu a Madrid? No, esclar que no. Pla i Xammar ja deien que la manca de polèmica no és un signe de civilització, sinó més aviat tot el contrari, de provincianisme i colonització. No hi ha res més provincià que la llet d’ametlles intel·lectual. A l’àfrica es maten però no es discuteixen. Quan la violència no es canalitza per la via de la paraula, en el millor dels casos s’expressa soterrada amb aquesta mala hòstia còsmica que tots diem que tenen les persones reprimides –mal follades: perdó. La hipocresia és necessària per a la civilització però arribats a un punt és signe de mollesa i decadència. Els discursos sense una base forta d’autenticitat només beneficien el qui els paga.
Total: quan el xantatge que els diaris poden fer a les seves institucions polítiques de referència és limitat per la manca de poder i solidesa d’aquestes institucions, el volum del negoci es redueix i la qualitat del periodisme també. No és casualitat que la premsa més lliure sigui la dels països democràtics més estables i poderosos. De fet, quan el poder és feble es dóna un fenomen curiós: les tornes s’inverteixen i l’extorsionador es converteix en extorsionat, per això en les societats en què les institucions no estan consolidades la propaganda augmenta. Com que hi ha poc poder a repartir, la mateixa feblesa de les institucions fa que els diaris tinguin molt poques defenses davant les seves pressions.
Les institucions provincianes, doncs, tendeixen a traslladar la seva precarietat als diaris que les haurien de fiscalitzar. Polititzen el periodisme fins a llevar-li una de les seves dues grans funcions que hem vist que tenien, que és representar els interessos de la gent davant del poder. Pressionats per unes institucions que necessiten legitimar-se no només davant del seu poble sinó també davant d’un poder superior i foraster, els mitjans han de treballar amb discursos importats de la metropoli i models de ciutadà que no engresquen el lector perquè no el posen al centre de l’univers, ni apel·len a la seva memòria ni desenvolupen les seves intuïcions i sentiments viscerals.
Per poder vendre la moto de les institucions provincianes, els diaris han d’augmentar la densistat dels eufemismes. Així et trobes que alhora que fan grans discursos morals de caire genèric fan l’orni davant de determinats problemes concrets. Incapaços de defensar els interessos bàsics dels seus lectors, temerosos de mossegar la mà que els alimenta, perden l’urpa i l’instint crític, que és el motor de tot negoci periodístic. Els diaris es tornen xarons i necessiten subvencions. I el negoci de la premsa baixa. Perquè els lectors i els anunciants sovint tendiran a preferir un diari incisiu, amb caràcter, que un diari mesell, encara que l’incisiu sigui foraster.
I aquí és on entren els blogs. En certa manera els blocs fan una funció similar als pamflets que van néixer als cafès del Londres divuitesc per contrarestar els diaris controlats per la corona. En les societats on la cultura pròpia no té institucions fortes que la defensin, els blogs permeten portar els debats més enllà dels interessos polítcs, i divulgar les interpretacions del món i del passat soterrades per la propaganda oficial. Per dir-ho d’una altra manera, els blogs fan aflorar l’underground -que és l’adob de tota societat viva i dinàmica. Pensem en la feina divulgadora que els blogs han fet amb l’obra del periodista assassinat per la FAI Josep Maria Planes, que té bona part dels seus articles penjats a internet, o de Josep Pla, que tampoc no vaig estudiar a la carrera i que també té alguns blogs magnífics dedicats a la seva obra i figura. O penseu en el blog del Salvador Sostres, que va fer patir tant el Tripartit i que ara comença a fer patir Convergència. O si no és abusar, deixeu-me esmentar el meu blog, que m’ha ajudat tant a vendre llibres i m’ha permès no desaparèixer el mapa quan m’he quedat sense tribuna als diaris.
Els blogs refresquen l’ambient, eixamplen els marcs de discussió i permeten esporgar la cultura d’oficialismes provincians. Estableixen ponts entre la cultura popular i l’alta cultura, que a provincies sempre té un aire d’excelsitud especialment inaccessible. Els blogs equilibren, doncs, les relacions entre la intel·ligència i el poder -tan complicades, com he dit, quan les institucions són febles. En la mesura que tothom pot obrir un blog i fer-se seva una comunitat de lectors, els diaris perden força per pressionar els columnistes i al seu torn això fa que els polítics també perdin força per pressionar els diaris. A més, en els entorns on la tradició local està minoritzada, les passions solen estar molt contingudes i trobar una forma natural de dir les coses és difícil. Els blogs també són un bon laboratori, en aquest sentit. L’estil directe dels blocs contribueix a modernitzar el llenguatge i a donar intensitat a la vida intel·lectual.
Encara que resultin incòmodes, els blogs fan un favor a tothom. A la llarga augmenten el nivell del debat públic i aquesta millora del nivell dóna recursos a les empreses periodístiques davant dels polítics i els ajuda a veure per on van els seus lectors. Els blocs permeten que la gent s’emmiralli en ideals de ciutadà més actius i menys calçasses, més àvids de saber i de discutir i per tant més susceptibles de fer augmentar la tirada dels diaris i l’eficàcia dels polítics. Jo crec que els editors de premsa en català haurien de tenir menys estómac i més visió de conjunt i comprendre el rol que juga cadascú en un espai com el nostre tan asfixiat. És veritat que molts diaris han incorporat els blocs a les seves edicions digitals però ho han fet sense aprofitar el component subversiu que reivindico i que ben aprofitat a la llarga donaria rendiments econòmics. En resum, els blocs no només són una magnífic mur de contenció en les cultures i els sistemes de comunicació minoritzats, també amplien els espais de llibertat.
Thursday, March 24, 2011 at 09:30AM