Sobre la unitat i els toros

Aquesta obsessió de l'independentisme per assolir la unitat em fa pensar en els esforços que va fer ERC per disfressar-se de partit convencional en la punta del seu èxit. La unitat, quan és autèntica, és un signe de fortalesa i de salut col·lectiva i arribar-hi està molt bé. Però la unitat no es pot forçar. La unitat té valor quan és el resultat d'un procés de síntesi i de destil·lació, quan és el fruit d'una veritat fonda i treballosament forjada. Aleshores, com que recull un ventall ben ample de matisos, és flexible i alhora que dóna força també dóna agilitat. Ara: quan la unitat  és una escenificació esdevé un podrimenter, una fira de complexes i de mones amb corbata.

Que els espanyols critiquin la nostra manca d'unitat és natural perquè voldrien poder matar la criatura abans que creixi. Així ho van fer amb ERC, a còpia d'explotar-li les inseguretats. Cal tenir present que la manera més professional de matar algú és que es mati ell mateix, i que això també serveix en la política. Per tant, no cal avergonyir-se de la manca d'unitat, ni deixar-se dur per la impaciència. El problema seria que tothom marqués el pas, com passava fa ben poc. La divisió és una exhuberància de la llibertat i només demostra que manquen estructures addients per expressar-la. Aquesta divisió és una sort, comparada amb la unitat mortal que hi havia fa poc temps.

Aviam: la divisió genera competència i la competència és bona perquè ajuda a veure qui és millor i a enfortir totes les parts. Desmoralitzar-se per la manca d'unitat és com desmoralitzar-se perquè el teu fill encara és verge. Jo no m'encaparro per aquestes coses, com si el conjunt depengués de mi o fos l'únic que pensés. Prefereixo concentrar-me en la part que em toca. I deixar que el món sigui món i que el vi sigui vi, i treballar a favor dels meus amb  confiança. Jo no em crec mai qui apel·la a la por o intenta avergonyir-me. Estimo els qui em menyspreen, perquè a la seva manera em fan créixer, però no crec que calgui fer-los gaire cas.

Ai! he conegut homes nobles que perderen llur més alta esperança. I llavors calumniaren totes les altes esperances.

D'aleshores ençà han viscut insolents enmig de breus plaers, i a penes s'han proposat fites més enllà d'un dia.

Antany pensaren convertir-se en herois: cràpules són ara. Corcó i horror per a ells és l'heroi.

Però pel meu amor i per la meva esperança jo et conjuro: no llencis lluny de tu l'heroi que hi ha en la teva ànima!

Serva santa i salva la teva més alta esperança! (Així parlà Zaratustra)

Una altra cosa: llegint la premsa de Barcelona he tingut la impressió que la llei dels toros l'havia aprovat un parlament d'extraterrestres. He vist que tothom se'n rentava les mans o que hi trobava pegues. Igual que quan manava Pujol, sembla que cada victòria política necessiti una sessió d'autoflagel·lació per compensar (no fos cas que un excés de moral ens desbordés).  Com en els vells temps, cal llegir diaris europeus. L'article és llarg, però complert.

http://www.guardian.co.uk/world/2010/jul/31/bullfighting-ban-is-sweet-revenge-for-catalonia