Dietari (Subsòl)

Dijous

A classe, debat sobre el canvi climàtic. Em toca defensar la postura ecologista i faig una broma:

- Tothom sap que per culpa del canvi climàtic les tortugues embarranquen a Florida i els óssos polars s’han tornat caníbals. Però fins i tot suposant que el canvi climàtic no sigui cert, igualment és una excel·lent propaganda per aturar la Xina

Quin geni, el xinès!

Si cada vegada que els companys de classe han ridiculitzat Catalunya hagués tret aquest caràcter, encara hauria hagut un mort. A la gent li agrada parlar de diversitat i tolerància però l’única diversitat que tolera és la que té una capacitat de resposta violenta.

Frase d’Orwell: “If its wrong for one nation to defend its national sovereignty, then its wrong for all nations. If its right for any nation, then pacifism is nonsense.”

Divendres

Acaba de sortir un llibre que fa la competència al mite de Joan Pujol, l’espia que va enganyar els alemanys sobre el desembarcament de Normandia. Ara resulta que els aliats també van enredar els alemanys en l’inici de l’ofensiva italiana. Al final potser costarà d’explicar perquè va durar cinc anys la puta guerra. En tot cas, sembla que els anglesos van fer creure als nazis que desembarcarien  a  Grècia. La gràcia és que no van fer servir un espia sinó el cadàver d’un rodamon que s’havia suicidat amb matarrates. El llibre diu que la idea va ser d’Ian Fleming, l’autor de James Bond. Diu que gràcies a les despulles d’aquell desgraciat es van estalviar un fotimer de morts –tenint en compte les 7.000 vides que va costar la broma es pot dir que va pagar amb escreix les despeses de la beneficiencia. Segons llegeixo, van disfressar el cadàver de paracaigudista i el van llençar a la costa espanyola des d’un avió. El cos portava la documentació d’un militar extingit de mort natural, i papers falsos sobre el desembarcament. Un pescador el va recollir i els espanyols van passar la informació als nazis. Tot de pel·lícula. Com que no sortiran historiadors proalemanys a contradir-ho, tant li fa. Sort en tenen els anglesos de la II Guerra Mundial. Mai no donem prou les gràcies de les coses que hem fet bé -vull dir realment bé, amb totes les forces en contra. I després alguns es foten del meu perfeccionisme -degenerats!

Diumenge

Aquest retorn a Londres em resulta sobrer. No em trec Barcelona del cap, i la sensació de viure les engrunes d’una etapa. Ara tocarà abrigar-se, com sempre que la intuïció m’ha dut a un carreró sense sortida. Sempre la mateixa paret, però pintada d’una altra manera. Baixar i baixar per veure’t des de més amunt. No hi ha res més, tot és arrapar-se al que ets –perdó: al que la vida et va ensenyant que ets. Va: quina merda de profunditat, val més que parli de les notícies del diari.

La mestressa riu al menjador amb unes amigues, amb aquesta rialla histèrica de la gent que no riurà mai prou per compensar tot el que ha plorat. Ha demanat menjar xinès i hem sopat junts, després m’he tancat a l’habitació. L’alegria forçada m’irrita perquè no sé què és sobreviure.

……. (Una estona)

Ahhhhhhhhhhh! Ara entenc perquè els capellans espantaven als nens dient-los que es tornarien tontos, és com si el líquid baixés directament del cervell. És així, amb aquesta serenitat crua i diàfana, de fosforescent, com les dones veuen les coses? Sembla que m’hagi posat les ulleres. De vegades només dramatitzes perquè fa massa dies que has oblidat el manteniment. Veure les coses sempre tan enfocades deu ser molt avorrit. Però una mica, de tant en tant, ajuda a viure. Mare de déu senyor, quina tranquilitat.

Dilluns

Al metro –com cada dia. De sobte una olor em remou l’estómac. Són les 9 del matí. Al meu costat, una senyora grassa amb un abric de pell de cantant d’ópera caiguda en desgràcia ha desembolicat un paper de plata i s’ha posat a menjar. Em sembla que hi porta un pit de pollastre. El va esquinçant amb els dits i es posa els trossos a la boca ostentosament -a la romana. Insisteixo, són les nou del matí. Ningú no sembla impressionat, ni molest. Si un argentí es posés a tocar l’acordió i mirés de passar el plateret entre els viatgers li trencarien la cara per gandul i per lladre. El fons troglodita d’aquesta ciutat mai no deixa de recordar-te que mot “suburbà” és un mot d’origen anglès.

El mur (Catalunya Oberta)

El desembre de 1944, el general Guderian va córrer a avisar Hitler que l'exèrcit Roig es disposava a envair Alemanya. Els contingents aplegats a la riba del Vístula duplicaven en infanteria els soldats que els nazis havien enviat contra la URSS el 1941, i pel que fa als tancs i l'aviació la desproporció era grotesca. Guderian demanava reforços, però, en aquell moment, Hitler i el seu estat major preparaven l'ofensiva de les Ardenes i no van voler saber res de la notícia. El van despatxar dient que l'exèrcit Roig era "un bluff", que no tenia capacitat ofensiva per trencar el front de l'Est, i es van concentrar en les seves il·lusions de reconquesta. Els mes engrescats ja es veien a París altra vegada, malgrat que la Wermatch no tenia gasolina ni per sortir de casa. Stalin assaboria el moment a la seva Datxa. Un parell d'anys abans, durant el setge de Stalingrad, un general havia etzibat a uns presoners alemanys, assenyalant la seva ciutat en runes: "Així us deixarem Berlín!". Era el moment de la revenja. I, amb la revenja, Stalin veia l'oportunitat de crear un imperi damunt les runes del nazisme. Així, mentre la premsa soviètica motivava els soldats amb articles incendiaris, als territoris fronterers tremolaven per la imatge que la mateixa propaganda nazi donava dels russos i també per la prohibició del govern d'evacuar de civils de les poblacions més exposades. Com havia predit Guderian, el front es va ensorrar i els soviètics van entrar a mata degolla. El record de les atrocitats comeses pels nazis, barrejat amb la sorpresa de descobrir la riquesa de les terres que anaven conquerint, convertia els soldats en bèsties. Aquell exèrcit de desarrapats i d'analfabets embogia quan pensava que un poble tan ric havia saquejat casa seva. Negra paradoxa, la propaganda de Goebbels va resultar certa. Uns dos milions d'alemanyes, des de velles fins a nenes, van ser violades, bona part repetidament. Fins i tot els arbres eren tractats com enemics pels soviètics. El saqueig va ser tan violent que algunes zones de Prússia van quedar irreconeixibles per sempre. Combatent amb l'única esperança de rendir-se a les democràcies, Berlín es va defensar casa per casa, sota un núvol de pols i cendra, mentre els dirigents nazis bevien xampany i se suïcidaven al búnquer presidencial. Després, encara havia de venir el Tribunal de Nuremberg, les pel·lícules de Hollywood i llarga Guerra Freda. Explico tot això, inspirat pel vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín que hem viscut aquesta setmana. Seguint la celebració, diria que Alemanya és l'única potència occidental que ha fet els deures. L'exquisida modèstia i generositat amb què Angela Merkel va tractar els russos, va ser un bell reflex de les fotografies publicades a la premsa. Al costat de Gordon Brown, que és un polític trist i malenconiós, que cada dia es disculpa d'alguna cosa; al costat de Sarkozy, que és un cínic cofoista, amb més testosterona que coneixement; al costat de Medvedev, que encarna aquesta Rússia mafiosa i ressentida, que odia els nord-americans però que va amb Texans a tot arreu; al costat de Hilary Clinton, que és una garsa amb vestit jaqueta, o de Berlusconi, que és un vell verd; entremig de tanta decadència, Angela Merkel apareixia fresca i ufana com una rosa, amb aquesta alegria i aquesta naturalitat que les velles democràcies han perdut i que haurien de recuperar si no volen acabar parlant xinès o àrab. Després d'un segle XX terrible, els alemanys semblen haver fet les paus amb el món i amb ells mateixos. La premsa anglesa ha remarcat força, aquests dies, que encara els queda un tros per superar el passat. Tant de bo no ho facin mai. Algú ha de portar la creu de les idees que van engendrar el nazisme, i val més que siguin els alemanys. D'altra banda -i a Catalunya ho sabem prou-, sempre hi ha els amants de la piromania, tan aficionats a cremar el paller dels altres. Ara mateix un francès ha tret un llibre exigint l'expulsió de Heidegger dels programes de filosofia: si es fa ric millor per ell. Però és un fet que Alemanya ha après més del segle XX i de les seves derrotes vergonyoses, que no pas França o Anglaterra de les seves heroiques victòries. Fins a cert punt, la reunificació d'Alemanya és la historia d'un grup de líders i diplomàtics europeus que van transformar un terratrèmol inesperat en un nou ordre polític. També és la història de la força que té la societat civil quan es planta davant d'un estat decadent. Però, sobretot, és la història d'un examen de consciència, d'una força moral extraordinària. Hi ha un mur interior fet d'excuses i de mandra que només produeix pedanteria i ressentiment. Molt sovint, anomenem tolerància o injustícia a la por que ens fa la nostra covardia o la nostra ràbia, per exemple. Sempre hi ha un mur interior que et separa d'allò que més estimes; és el primer que has de tirar a terra, si vols que caiguin els de fora. Hi ha les circumstàncies. Però les oportunitats arriben i, si no estàs a punt, el tren passa de llarg. En 60 anys, els alemanys han fet molta feina; em fa l'efecte que, a la resta de grans països europeus, s'ha dormit molt més.

Nous productes!!

Click to read more ...

Estimat mestre Berlin (Catalunya Oberta)

Aquests últims mesos he tornat a llegir Isaiah Berlin. Aquest pensador jueu, russoparlant, nascut a Letònia poc abans de la revolució boltxevic i exiliat de ben jove a la Gran Bretanya, va tenir el seu moment daurat a Catalunya a finals del segle XX, quan jo el vaig conèixer. Me'l va fer llegir un professor canari de la facultat de Comunicació Blanquerna que es deia Carles Ruiz i tenia l'amabilitat de donar les classes en català.

El teló d'acer havia caigut, la reunificació d'Alemanya removia Europa, Rússia havia perdut les últimes colònies i Barcelona era un carnaval de relativistes. Era el temps del populisme multicultural. Qualsevol porqueria que vingués de fora era una meravella. El nacionalisme tenia la culpa de tot i tothom criticava els Estats Units però vivia cofoi sota la seva hegemonia. Ruiz donava ètica del periodisme i ens va fer llegir El fuste torcido de la humanidad, l'obra de Berlin potser més coneguda.

El llibre em va fer molta impressió. Igual que Montaigne uns anys abans, en aquell país mediatitzat pels clixés dels historiadors marxistes, els complexes pujolistes i la caspa de les últimes mòmies de la Gauche Divine, el discurs de Berlin tan intel·ligent i tan flexible, tan càlid i tan sensible a la condició humana, tan empíric i profund, em va enlluernar. En els seus llibres m'hi vaig trobar còmode, amb permís per circular-hi i sentir-m'hi persona. Hi vaig trobar una visió del món que no violentava els meus sentiments de català, ni el testimoni dels meus avantpassats.

El nucli de la seva doctrina, el pluralisme de valors, em va semblar una superació del relativisme i de l'anomenat pensament feble -que n'era la destil·lació més trista. En aquella època, la manera més segura d'arribar a bon port era explicar contes de fades. Tothom podia dir estupideses amb la condició que fossin optimistes i es cantessin amb entusiasme. Recordo un filòsof que defensava el final de la història amb més convicció que Fukuyama. Recordo molts discursos de postal, que parlaven de tolerància, igualtat i llibertat amb l'alegria que els nens fan la carta als reis.

Contra tota aquesta tonteria, Berlin t'explicava que les nacions i els grups ètnics existeixen, que els individus topen, que els valors morals tenen un preu pràctic, que la raó sense imaginació no és res, que els objectius nobles sovint són incompatibles entre ells i que el sacrifici i la tragèdia són elements essencials de la vida individual i col·lectiva.

Com Montaigne, Berlin no deia coses gaire originals, s'explicava amb estil i arguments sòlids. Més que un filòsof acadèmic o un ideòleg amb un sistema clar, em va semblar un moralista amb molt sentit comú i molta cultura. Tot i que acabava de morir (era el 1997), no vaig dubtar que la seva obra duraria. Ara, rellegint-lo, he arrodonit la imatge que em vaig fer d'ell. El clima ha canviat. Hem passat del cofoisme al cinisme, Estats Units ha perdut força i comencem a tenir por. Berlin continua funcionant, però li ha caigut una mica la pintura i se li nota més allò que tenia de producte d'una època.

Berlin es pot considerar, per biografia, un supervivent del nazisme i del comunisme. El seu pensament no s'entén sense les massacres del segle XX i les contradiccions que això li va generar. El seu pluralisme de valors és una doctrina de mínims. En aquest sentit fa pensar en Montaigne i en Josep Pla i es pot dir que és un dels pares de l'Europa d'avui, poruga i escèptica, tot i que això és més responsabilitat dels seus deixebles, que no pas d'ell. Berlin buscava una alternativa al perfeccionisme que havia dut el món fins a la II Guerra Mundial. La seva obra és un intent de refer l'esperit europeu amb els pedaços d'una trencadissa moral apocalíptica. El seu pluralisme no és el pluralisme sense subjecte de determinada demagògia actual que parla a la gent com si estigués tot pagat. Entre la frívola fugida endavant del relativisme i la càrrega vanitosa de l'existencialisme, Berlin va buscar un terme mig, serè i constructiu.

Més moralista que ideòleg, més comprensiu que prescriptiu, amb la seva actitud els jueus no haurien aconseguit un Estat ni Churchill hauria guanyat la guerra. Ell mateix reconeixia que la seva fascinació per determinats romàntics venia de la manca de coratge que trobava faltar dins seu. No amagava la provisionalitat de les seves tesis, ni el fet que eren fruit d'una Europa decadent. Però el seu pensament és fidel a la idea nuclear del seu discurs, segons la qual el valor d'un sistema moral és proporcional al dolor amb què hom sacrifica unes prioritats en benefici d'unes altres. Berlin va voler assegurar la base, perquè d'altres poguessin continuar. No volia deixar passar el centenari del seu naixement sense donar-li les gràcies.

Clica aquí!

Click to read more ...