Dietari (Tornada)

Diumenge

He dormit poc. Ahir a la nit, en tornar a l’hotel, vam trobar-nos que l’habitació de l’Anna havia estat rellogada. La porta era oberta, el llit desfet i per tot arreu hi havia roba i objectes que no pertanyien a la nostra donzella. Afortunadament, no li havien robat res, però quan vam voler avisar a recepció ens vam trobar que era tancada. A les taules de fora hi havia una colla de gais extremats i truculents que fumaven i xerraven amb aquesta cruesa desmenjada de suburbi. Sense èxit, vam buscar un telèfon d’urgència, algun vigilant, el client rellogat, que havia deixat el portable damunt del llit com si al món no existissin lladres, res. A la porta de vidre, un cartell anunciava que l’hotel era ple. Dins l’edifici se sentien corredisses, semblava una casa de colònies. Finalment vam decidir que la donzella dormiria amb mi. Hauria estat més cavalleresc cedir-li l’habitació i dormir amb el Lluís, però quan em dedicava a la música ja em va tocar dormir amb un tio una vegada i vaig passar tot el dia següent amb la sensació que havia dormit en un estable. En canvi, dormir al costat d’una noia, sobretot si fa aquella olor de net….Ahh!

Per l’ocasió m’he dutxat i m’he canviat els calçotets, i m’he posat al llit fresc com una rosa. M’he rentat les dents ben rentades, l’all de les sardines encara em cremava a la panxa.

Això no treu que la donzella es movia i que el llit era estret.

Al matí hem arrencat un petit descompte de compensació i hem enfilat el camí de Barcelona. De tornada, ens hem aturat a Cabestany i Elna. Cabestany és un poblet d’avis i mosques amb un museu excepcional dedicat a una estrella local del temps de l’Art Romànic. El mestre de Cabestany tenia un estil tan personal que s’ha pogut reconstruir la seva vida a través dels capitells que va esculpir. Si les teories dels experts són bones, es va passar la vida amunt i avall. Va omplir de capitells aquest món Mediterrani de poetes i convents enterrat per la política de París, Londres i Madrid. Va deixar obres repartides des de Sant Cugat fins a la Toscana, passant per Tolosa i Navarra. Les representacions dels seus capitells són d’una gran violència sensual i demostren un sentit de la combinatòria vertical i lluminós, d’artista intel·ligent i lliure.

A la sortida, mentre l’encarregada del museu badallava hem remenat els llibres a la venda. N’hi havia un d’història per a nens que m’ha colpit per la claredat de la doctrina. Explicava una revolta catalana contra els francesos que va acabar com el rosari de l’aurora i tancava l’explicació amb una frase que era una síntesi magnífica del relativisme que els vells estats nació han estat impulsant des de la fi de la II Guerra Mundial per justificar-se: “Les hommes, au nom de la memoire de l’histoire q’il re-ecrivent chacun a leur maniere, avaient recommence a se battre.” Diguin el que vulguin, en la relativització de la història hi ha la marca de la culpa -dir del remordiment seria massa, això ho hem deixat als alemanys.

A Elna hem visitat el claustre del conjunt romànic. Una placa recorda que Verdaguer i Gaudí i d’altres catalanistes s’hi van trobar el 1883. En el mirador que hi ha davant la catedral, amb vistes a la plana, hi ha un bust d’Esteve Terrús, pintor tímid i barbut, amb cara de simi, que va ser amic i mestre de Matisse. Se’l considera un precursor del Fauvisme, i veient el cel tan blau i fresc d’aquí i com combina amb el paisatge comprens que no li calia ser cap geni. Mentre el complexe i les exigències provincianes dels clients portaven els pintors catalans a París, els pintors de París baixaven aquí a pintar, amb aquesta llum tan magnífica, que omple el món de colors intensos, primitius i inspiradors.

Hem travessat la frontera per la carretera de la costa i, en un camping, hem dinat un arròs de llamàntol com un sol asteca. Ja no tinc ganes d’escriure més.



La supervivència d'Israel (FCO)

A Carnage and Culture l'historiador Victor Davis Hanson desenvolupa una tesi difícil de pair però molt raonable. Segons Davis, la superioritat militar d'Occident no és fruit de la tecnologia, ni d'una perversió del sistema, sinó que és producte directe dels valors universals que ha servit per defensar. Davis explica, a través d'una colla d'exemples, com les guerres posen a prova els punts forts i els punts febles dels pobles i, en definitiva, les idees que organitzen les societats. Les condicions extremes, com és sabut, treuen el millor i el pitjor de la gent. Amb el seu dramatisme, les guerres despullen les cultures de les seves supersticions i les seves pedanteries i deixen al descobert per quina concepció del món i de la vida els homes que en participen són capaços de morir i de matar.

Com dic, Davis posa una colla d'exemples. Comença amb la batalla de Salamina, que va enfrontar grecs i perses, i acaba a Midway, on els Estats Units van derrotar el Japó. Segons Davis, com més democràtics són els valors a través dels quals s'organitza un poble, més violent es torna en un context de guerra. El fet que els soldats defensin interessos particulars concrets, al voltant d'interessos comuns també concrets, i no discursos retòrics al servei d'una casta o d'un cabdill llunyà, torna els exèrcits especialment mortífers. Els països democràtics no s'hi posen per poc, però quan s'hi posen reparteixen llenya amb tota la força de què són capaços perquè compten amb un ample consens i sistemes sòlids de solidaritat i de col·laboració.

Com assenyala Davis, no és casualitat que les grans carnisseries de la història s'hagin produït entre exèrcits occidentals. També és significatiu que Europa hagi controlat vastos territoris colonials amb destacaments molt reduïts. Amb l'excepció dels musulmans a Espanya i dels mongols a l'est d'Europa no hi ha exemples, després de les Termòpiles, d'exèrcits no occidentals derrotant els europeus a casa seva amb armes no europees. Es vulgui o no escoltar, hi ha un veredicte inherent en el resultat de cada guerra. Agradi o no, hi ha una relació entre el resultat de la batalla de Midway i el fet que el Japó dels samurais prohibís les armes de foc per protegir el sistema jeràrquic, tan rígid, del país.

Justament perquè no tots els valors valen igual, no tots convoquen la mateixa força. Això explicaria la diferència entre l'aferrissada resistència de Barcelona el 1714 i el final patètic de la guerra civil. També ajudaria a entendre la capacitat de reacció de la Gran Bretanya davant del nazisme i, aquí volia arribar, la supervivència d'Israel.

N'hi ha prou d'agafar un mapa per comprendre el panorama dels jueus. Israel viu, des de fa dècades, com Txecoslovàquia el 1938. El 1938 Txecoslovàquia era l'únic estat democràtic que quedava al centre d'Europa. Alemanya, Polònia i Hongria anhelaven parts del seu territori i treballaven com llops per la seva desintegració. Les onades d'indignació internacional contra el txecoslovacs provocades per l'explotació propagandística que els nazis feien de la minoria dels sudets va permetre que la Gran Bretanya i França abandonessin el país a la seva sort en el famós pacte de Munich. D'aquesta manera, quan, sola i desmoralitzada, Praga va deixar passar els nazis sense combatre, l'equilibri entre el bé i el mal es va trencar.

Si la invasió de Txecoslovàquia encara havia generat reticències entre bona part del poble i de l'exèrcit alemany, l'atac a Polònia es va preparar en un ambient d'eufòria descordada, absolutament nazificat. Dic això perquè Israel fa un paper de contenció del ressentiment islàmic molt important. A l'Orient mitjà no hi ha la cultura de la compassió que hi ha a Occident; com a mínim en aquest punt s'assembla a l'Europa central dels anys 30, les concessions s'interpreten com una mostra de feblesa. Potser caldria, doncs, preguntar-se, abans de carregar contra Israel, per què un país tan petit, envoltat de tants enemics que volen la seva desaparició, resisteix des de fa tant temps. Per dir-ho pla, resisteix per la força que la seva cultura democràtica dóna als seus 600 caps nuclears.

Pretendre, doncs, que l'exèrcit d'un país democràtic que ha decidit una mesura tan dramàtica com un bloqueig actuarà amb la flexibilitat d'un policia de república bananera, d'aquests que sobornes amb quatre dòlars, pel sol fet que et disfressis amb la paraula "Pau", denota molta frivolitat o molta perversió. Entre l'error d'Israel i la indignació de Turquia, que té un currículum genocida tan impecable; entre els soldats d'un exèrcit de lleva que viu mobilitzat des de fa 60 anys i uns premis Nobels que posen en risc les seves vides per fer el joc a Hamàs, hi ha poc color.

És injust exigir només a Israel que reflexioni. El conflicte entre israelians i palestins és la metàfora de tots els conflictes perquè és un conflicte entre els pàries de dos móns; vull dir que el problema és que, passi el que passi, sempre qui guanya és un tercer. Si la desgràcia dels palestins és el mirall de la ineptitud rabiüda del món musulmà, la contundència d'Israel és directament proporcional a la seva solitud, al tractament perdonavides i cofoïsta que rep de les democràcies occidentals. Israel i Palestina fan la feina bruta a dues civilitzacions. L'extremisme amb que el conflicte es viu a l'exterior n'és la prova més evident. No cal dir que en la mesura que això no es corregeixi correm el perill de prendre mal.

El mur (Catalunya Oberta)

El desembre de 1944, el general Guderian va córrer a avisar Hitler que l'exèrcit Roig es disposava a envair Alemanya. Els contingents aplegats a la riba del Vístula duplicaven en infanteria els soldats que els nazis havien enviat contra la URSS el 1941, i pel que fa als tancs i l'aviació la desproporció era grotesca. Guderian demanava reforços, però, en aquell moment, Hitler i el seu estat major preparaven l'ofensiva de les Ardenes i no van voler saber res de la notícia. El van despatxar dient que l'exèrcit Roig era "un bluff", que no tenia capacitat ofensiva per trencar el front de l'Est, i es van concentrar en les seves il·lusions de reconquesta. Els mes engrescats ja es veien a París altra vegada, malgrat que la Wermatch no tenia gasolina ni per sortir de casa. Stalin assaboria el moment a la seva Datxa. Un parell d'anys abans, durant el setge de Stalingrad, un general havia etzibat a uns presoners alemanys, assenyalant la seva ciutat en runes: "Així us deixarem Berlín!". Era el moment de la revenja. I, amb la revenja, Stalin veia l'oportunitat de crear un imperi damunt les runes del nazisme. Així, mentre la premsa soviètica motivava els soldats amb articles incendiaris, als territoris fronterers tremolaven per la imatge que la mateixa propaganda nazi donava dels russos i també per la prohibició del govern d'evacuar de civils de les poblacions més exposades. Com havia predit Guderian, el front es va ensorrar i els soviètics van entrar a mata degolla. El record de les atrocitats comeses pels nazis, barrejat amb la sorpresa de descobrir la riquesa de les terres que anaven conquerint, convertia els soldats en bèsties. Aquell exèrcit de desarrapats i d'analfabets embogia quan pensava que un poble tan ric havia saquejat casa seva. Negra paradoxa, la propaganda de Goebbels va resultar certa. Uns dos milions d'alemanyes, des de velles fins a nenes, van ser violades, bona part repetidament. Fins i tot els arbres eren tractats com enemics pels soviètics. El saqueig va ser tan violent que algunes zones de Prússia van quedar irreconeixibles per sempre. Combatent amb l'única esperança de rendir-se a les democràcies, Berlín es va defensar casa per casa, sota un núvol de pols i cendra, mentre els dirigents nazis bevien xampany i se suïcidaven al búnquer presidencial. Després, encara havia de venir el Tribunal de Nuremberg, les pel·lícules de Hollywood i llarga Guerra Freda. Explico tot això, inspirat pel vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín que hem viscut aquesta setmana. Seguint la celebració, diria que Alemanya és l'única potència occidental que ha fet els deures. L'exquisida modèstia i generositat amb què Angela Merkel va tractar els russos, va ser un bell reflex de les fotografies publicades a la premsa. Al costat de Gordon Brown, que és un polític trist i malenconiós, que cada dia es disculpa d'alguna cosa; al costat de Sarkozy, que és un cínic cofoista, amb més testosterona que coneixement; al costat de Medvedev, que encarna aquesta Rússia mafiosa i ressentida, que odia els nord-americans però que va amb Texans a tot arreu; al costat de Hilary Clinton, que és una garsa amb vestit jaqueta, o de Berlusconi, que és un vell verd; entremig de tanta decadència, Angela Merkel apareixia fresca i ufana com una rosa, amb aquesta alegria i aquesta naturalitat que les velles democràcies han perdut i que haurien de recuperar si no volen acabar parlant xinès o àrab. Després d'un segle XX terrible, els alemanys semblen haver fet les paus amb el món i amb ells mateixos. La premsa anglesa ha remarcat força, aquests dies, que encara els queda un tros per superar el passat. Tant de bo no ho facin mai. Algú ha de portar la creu de les idees que van engendrar el nazisme, i val més que siguin els alemanys. D'altra banda -i a Catalunya ho sabem prou-, sempre hi ha els amants de la piromania, tan aficionats a cremar el paller dels altres. Ara mateix un francès ha tret un llibre exigint l'expulsió de Heidegger dels programes de filosofia: si es fa ric millor per ell. Però és un fet que Alemanya ha après més del segle XX i de les seves derrotes vergonyoses, que no pas França o Anglaterra de les seves heroiques victòries. Fins a cert punt, la reunificació d'Alemanya és la historia d'un grup de líders i diplomàtics europeus que van transformar un terratrèmol inesperat en un nou ordre polític. També és la història de la força que té la societat civil quan es planta davant d'un estat decadent. Però, sobretot, és la història d'un examen de consciència, d'una força moral extraordinària. Hi ha un mur interior fet d'excuses i de mandra que només produeix pedanteria i ressentiment. Molt sovint, anomenem tolerància o injustícia a la por que ens fa la nostra covardia o la nostra ràbia, per exemple. Sempre hi ha un mur interior que et separa d'allò que més estimes; és el primer que has de tirar a terra, si vols que caiguin els de fora. Hi ha les circumstàncies. Però les oportunitats arriben i, si no estàs a punt, el tren passa de llarg. En 60 anys, els alemanys han fet molta feina; em fa l'efecte que, a la resta de grans països europeus, s'ha dormit molt més.

Nous productes!!

Click to read more ...

Estimat mestre Berlin (Catalunya Oberta)

Aquests últims mesos he tornat a llegir Isaiah Berlin. Aquest pensador jueu, russoparlant, nascut a Letònia poc abans de la revolució boltxevic i exiliat de ben jove a la Gran Bretanya, va tenir el seu moment daurat a Catalunya a finals del segle XX, quan jo el vaig conèixer. Me'l va fer llegir un professor canari de la facultat de Comunicació Blanquerna que es deia Carles Ruiz i tenia l'amabilitat de donar les classes en català.

El teló d'acer havia caigut, la reunificació d'Alemanya removia Europa, Rússia havia perdut les últimes colònies i Barcelona era un carnaval de relativistes. Era el temps del populisme multicultural. Qualsevol porqueria que vingués de fora era una meravella. El nacionalisme tenia la culpa de tot i tothom criticava els Estats Units però vivia cofoi sota la seva hegemonia. Ruiz donava ètica del periodisme i ens va fer llegir El fuste torcido de la humanidad, l'obra de Berlin potser més coneguda.

El llibre em va fer molta impressió. Igual que Montaigne uns anys abans, en aquell país mediatitzat pels clixés dels historiadors marxistes, els complexes pujolistes i la caspa de les últimes mòmies de la Gauche Divine, el discurs de Berlin tan intel·ligent i tan flexible, tan càlid i tan sensible a la condició humana, tan empíric i profund, em va enlluernar. En els seus llibres m'hi vaig trobar còmode, amb permís per circular-hi i sentir-m'hi persona. Hi vaig trobar una visió del món que no violentava els meus sentiments de català, ni el testimoni dels meus avantpassats.

El nucli de la seva doctrina, el pluralisme de valors, em va semblar una superació del relativisme i de l'anomenat pensament feble -que n'era la destil·lació més trista. En aquella època, la manera més segura d'arribar a bon port era explicar contes de fades. Tothom podia dir estupideses amb la condició que fossin optimistes i es cantessin amb entusiasme. Recordo un filòsof que defensava el final de la història amb més convicció que Fukuyama. Recordo molts discursos de postal, que parlaven de tolerància, igualtat i llibertat amb l'alegria que els nens fan la carta als reis.

Contra tota aquesta tonteria, Berlin t'explicava que les nacions i els grups ètnics existeixen, que els individus topen, que els valors morals tenen un preu pràctic, que la raó sense imaginació no és res, que els objectius nobles sovint són incompatibles entre ells i que el sacrifici i la tragèdia són elements essencials de la vida individual i col·lectiva.

Com Montaigne, Berlin no deia coses gaire originals, s'explicava amb estil i arguments sòlids. Més que un filòsof acadèmic o un ideòleg amb un sistema clar, em va semblar un moralista amb molt sentit comú i molta cultura. Tot i que acabava de morir (era el 1997), no vaig dubtar que la seva obra duraria. Ara, rellegint-lo, he arrodonit la imatge que em vaig fer d'ell. El clima ha canviat. Hem passat del cofoisme al cinisme, Estats Units ha perdut força i comencem a tenir por. Berlin continua funcionant, però li ha caigut una mica la pintura i se li nota més allò que tenia de producte d'una època.

Berlin es pot considerar, per biografia, un supervivent del nazisme i del comunisme. El seu pensament no s'entén sense les massacres del segle XX i les contradiccions que això li va generar. El seu pluralisme de valors és una doctrina de mínims. En aquest sentit fa pensar en Montaigne i en Josep Pla i es pot dir que és un dels pares de l'Europa d'avui, poruga i escèptica, tot i que això és més responsabilitat dels seus deixebles, que no pas d'ell. Berlin buscava una alternativa al perfeccionisme que havia dut el món fins a la II Guerra Mundial. La seva obra és un intent de refer l'esperit europeu amb els pedaços d'una trencadissa moral apocalíptica. El seu pluralisme no és el pluralisme sense subjecte de determinada demagògia actual que parla a la gent com si estigués tot pagat. Entre la frívola fugida endavant del relativisme i la càrrega vanitosa de l'existencialisme, Berlin va buscar un terme mig, serè i constructiu.

Més moralista que ideòleg, més comprensiu que prescriptiu, amb la seva actitud els jueus no haurien aconseguit un Estat ni Churchill hauria guanyat la guerra. Ell mateix reconeixia que la seva fascinació per determinats romàntics venia de la manca de coratge que trobava faltar dins seu. No amagava la provisionalitat de les seves tesis, ni el fet que eren fruit d'una Europa decadent. Però el seu pensament és fidel a la idea nuclear del seu discurs, segons la qual el valor d'un sistema moral és proporcional al dolor amb què hom sacrifica unes prioritats en benefici d'unes altres. Berlin va voler assegurar la base, perquè d'altres poguessin continuar. No volia deixar passar el centenari del seu naixement sense donar-li les gràcies.

Clica aquí!

Click to read more ...