La supervivència d'Israel (FCO)

A Carnage and Culture l'historiador Victor Davis Hanson desenvolupa una tesi difícil de pair però molt raonable. Segons Davis, la superioritat militar d'Occident no és fruit de la tecnologia, ni d'una perversió del sistema, sinó que és producte directe dels valors universals que ha servit per defensar. Davis explica, a través d'una colla d'exemples, com les guerres posen a prova els punts forts i els punts febles dels pobles i, en definitiva, les idees que organitzen les societats. Les condicions extremes, com és sabut, treuen el millor i el pitjor de la gent. Amb el seu dramatisme, les guerres despullen les cultures de les seves supersticions i les seves pedanteries i deixen al descobert per quina concepció del món i de la vida els homes que en participen són capaços de morir i de matar.

Com dic, Davis posa una colla d'exemples. Comença amb la batalla de Salamina, que va enfrontar grecs i perses, i acaba a Midway, on els Estats Units van derrotar el Japó. Segons Davis, com més democràtics són els valors a través dels quals s'organitza un poble, més violent es torna en un context de guerra. El fet que els soldats defensin interessos particulars concrets, al voltant d'interessos comuns també concrets, i no discursos retòrics al servei d'una casta o d'un cabdill llunyà, torna els exèrcits especialment mortífers. Els països democràtics no s'hi posen per poc, però quan s'hi posen reparteixen llenya amb tota la força de què són capaços perquè compten amb un ample consens i sistemes sòlids de solidaritat i de col·laboració.

Com assenyala Davis, no és casualitat que les grans carnisseries de la història s'hagin produït entre exèrcits occidentals. També és significatiu que Europa hagi controlat vastos territoris colonials amb destacaments molt reduïts. Amb l'excepció dels musulmans a Espanya i dels mongols a l'est d'Europa no hi ha exemples, després de les Termòpiles, d'exèrcits no occidentals derrotant els europeus a casa seva amb armes no europees. Es vulgui o no escoltar, hi ha un veredicte inherent en el resultat de cada guerra. Agradi o no, hi ha una relació entre el resultat de la batalla de Midway i el fet que el Japó dels samurais prohibís les armes de foc per protegir el sistema jeràrquic, tan rígid, del país.

Justament perquè no tots els valors valen igual, no tots convoquen la mateixa força. Això explicaria la diferència entre l'aferrissada resistència de Barcelona el 1714 i el final patètic de la guerra civil. També ajudaria a entendre la capacitat de reacció de la Gran Bretanya davant del nazisme i, aquí volia arribar, la supervivència d'Israel.

N'hi ha prou d'agafar un mapa per comprendre el panorama dels jueus. Israel viu, des de fa dècades, com Txecoslovàquia el 1938. El 1938 Txecoslovàquia era l'únic estat democràtic que quedava al centre d'Europa. Alemanya, Polònia i Hongria anhelaven parts del seu territori i treballaven com llops per la seva desintegració. Les onades d'indignació internacional contra el txecoslovacs provocades per l'explotació propagandística que els nazis feien de la minoria dels sudets va permetre que la Gran Bretanya i França abandonessin el país a la seva sort en el famós pacte de Munich. D'aquesta manera, quan, sola i desmoralitzada, Praga va deixar passar els nazis sense combatre, l'equilibri entre el bé i el mal es va trencar.

Si la invasió de Txecoslovàquia encara havia generat reticències entre bona part del poble i de l'exèrcit alemany, l'atac a Polònia es va preparar en un ambient d'eufòria descordada, absolutament nazificat. Dic això perquè Israel fa un paper de contenció del ressentiment islàmic molt important. A l'Orient mitjà no hi ha la cultura de la compassió que hi ha a Occident; com a mínim en aquest punt s'assembla a l'Europa central dels anys 30, les concessions s'interpreten com una mostra de feblesa. Potser caldria, doncs, preguntar-se, abans de carregar contra Israel, per què un país tan petit, envoltat de tants enemics que volen la seva desaparició, resisteix des de fa tant temps. Per dir-ho pla, resisteix per la força que la seva cultura democràtica dóna als seus 600 caps nuclears.

Pretendre, doncs, que l'exèrcit d'un país democràtic que ha decidit una mesura tan dramàtica com un bloqueig actuarà amb la flexibilitat d'un policia de república bananera, d'aquests que sobornes amb quatre dòlars, pel sol fet que et disfressis amb la paraula "Pau", denota molta frivolitat o molta perversió. Entre l'error d'Israel i la indignació de Turquia, que té un currículum genocida tan impecable; entre els soldats d'un exèrcit de lleva que viu mobilitzat des de fa 60 anys i uns premis Nobels que posen en risc les seves vides per fer el joc a Hamàs, hi ha poc color.

És injust exigir només a Israel que reflexioni. El conflicte entre israelians i palestins és la metàfora de tots els conflictes perquè és un conflicte entre els pàries de dos móns; vull dir que el problema és que, passi el que passi, sempre qui guanya és un tercer. Si la desgràcia dels palestins és el mirall de la ineptitud rabiüda del món musulmà, la contundència d'Israel és directament proporcional a la seva solitud, al tractament perdonavides i cofoïsta que rep de les democràcies occidentals. Israel i Palestina fan la feina bruta a dues civilitzacions. L'extremisme amb que el conflicte es viu a l'exterior n'és la prova més evident. No cal dir que en la mesura que això no es corregeixi correm el perill de prendre mal.