Entre el nazisme i la prehistòria (FCO)

He llegit Història d'un alemany, de Sebastian Haffner. Recorda les Meditacions en el desert de Gaziel, pel que fa a la crònica de l'esfondrament d'un món, però té molta més grandesa. Per començar, Haffner no justifica la seva posició i fa autocrítica. L'anàlisi dels mecanismes psicològics que expliquen el daltabaix és més matisada i profunda. M'agrada com mostra la superficialitat de l'alegria dels anys bons de la República Weimar. I com relaciona la sobtada afició per l'esport amb el posterior esclat del militarisme. Diu que la majoria d'alemanys no tenien prou cultura per saber què fer amb la llibertat,  i explica per què la pau demana més consistència espiritual que no pas la guerra. Segons Haffner, la democràcia feia el buit tan gros que molts republicans van rebre alleujats el retorn als conflictes socials i a la l'autoritarisme. Algunes coses que explica d'Alemanya recorden Catalunya, sobretot la barreja d'inseguretat i de sentimentalisme que provoca les nostres oscil·lacions i els nostres atacs de ràbia. També descriu com la desmoralització silencia majories, perquè és impossible desmarcar-se del mal sense combatre'l, i la deshumanització que es produeix quan s'abusa del llenguatge vulgar i s'eliminen les distàncies entre els homes.

Llegint-lo pensava en Ian Kershaw. En el llibre Hitler, the Germans and the Final Solution, l'historiador anglès diu que el nazisme queda tan lluny de la nostra vida quotidiana que cal fer un esforç suprem d'empatia per poder-hi aprofundir i orientar-s'hi. Hi ha un moment que amplia l'exemple a l'stalinisme, al feixisme Italià i al franquisme. Em preguntava què en pensarien els nostres historiadors, tan donats a les fórmules tancades, del concepte d'empatia. Kershaw el posa al centre del problema de la "historització" i en fa un ús permanent. No és un concepte nou. Al segle XVIII, a la Siencia Nuova, Giambatista Vico ja parlava de la relació entre el coneixement i la imaginació. L'article ha de ser curt i no puc allargar-me. Jo penso que el nazisme, pel cas extrem que representa, facilita l'acostament als fenòmens menys explícits del segle XX europeu, a més d'obligar les ciències socials a espavilar-se. Però haver après tantes coses de Catalunya llegint sobre el nazisme m'ha deixat trist i sorprès, amb la impressió que aquí vivim a la lluna o a la prehistòria. M'ha recordat fins a quin punt acostar-se al passat amb por empobreix el pensament -i el disfressa de pedanteria.