Dietari (Accents, v.2)

Dissabte La vida és una lògica cruel al servei d’una finalitat útil. Ara no sé d’on trec la frase. Però m’agrada. Em fa l’efecte que madurar deu consistir en assumir aquest principi sense ressentiment. Potser fins i tot cal assumir que aquesta "finalitat útil" només s'assoleix en el millor dels casos i després de treballar durant anys com una mula. Ara bé: si això és la vida, ¿per què a l’escola i a casa ens fan creure més aviat al contrari? I per què ens ho fan creure en nom de l’amor? Per què van trigar tant a dir-me  que els reis eren els pares? Suposo que les males notícies necessiten un coixí de bons sentiments per poder païr-se. El sentimentalisme és a l'home el que la música és a les feres (mira, aquesta frase té gràcia). Cal haver patit una mica per civilitzar-se (una altra!). Per  patir cal posar el llistó ben alt, haver covat grans sentiments i grans expectatives. De vegades, però, trobo que en fem un gra massa. Dimarts El Jordi m'ha organitzat un dinar amb el Carles Boix. És tímid i molt “polite”. Té un somriure lluminós i paternal, i un front alt de matemàtic. Viu als Estats Units des de fa molts anys amb la família. Això se li nota, sobretot, en la cara de benestar, però també en la manera d’explicar-se. Parla i escriu sense afectació, amb la naturalitat planera dels nordamericans. Aquí les bufetades han deixat una tendència irreprimible a la comèdia. El sentit comú és tan prim, la cohesió és tan fràgil, que la gent que pensa pel seu compte gesticula i es fa passar per boja per evitar ser percebuda com una amenaça. Sortint del restaurant ens hem trobat el Bernat Dedéu. Hem anat a fer un cafè a casa el Jordi. Com sempre, dones i política; el Dedéu molt divertit. Em sembla que el seu geni filosòfic es troba en la subtilitat amb què se'n fot d'ell mateix. Dimecres Continuo sense sentir la necessitat de posar en marxa l’aire condicionat. És un aparell gros i vell. L’àvia que va viure en aquest pis abans que jo tampoc no el devia posar gaire, i gràcies a això encara funciona.  A la tarda, he hagut de passar l'article de l'Avui  per la rentadora unes quantes vegades per deixar-lo tan educat i polit com jo volia (o sigui que no he pogut sortir a comprar les cortines de la dutxa, i demà tornaré a fotre un escampall). http://paper.avui.cat/article/dialeg/169326/vigilants/erudits.html Dijous A la facultat repassant diaris. La premsa cada dia és més feixuga de llegir. Veus totes aquestes velles meuques presumides de pits caiguts i penses: quan es quedaran sense clientela? A La Vanguardia, llegeixo que el Guillamón diu que l’Abel Cutillas i jo ens “autoqualifiquem” de descarats. Si el crític de referència del gran diari de referència té la necessitat de recórrer a mètodes de ridiculització tan ínfims, vol dir que anem per bon camí. També llegeixo la crítica del Jordi Gracia a El País. És ideològica, pedant, puritana, i diu mentides. Cap sentit de l’humor; quan vol fer una gracieta li surt la ràbia. Està escrita amb un català pretensiós d’acadèmia nocturna. Veig que, quan escriu en català, es posa l'accent obert a la "a", de Gracia, com qui es posa una perruca. Després repasso els articles sobre Porcel. Què en quedarà passades les salves? Al vespre cap a  les Borges: sis llibres, una garrafa d'oli, una ampolla de vi i un sopar ben agradable. Arribo a casa a la 1 de la matinada i aleshores, au, fes d'una volada la pastilla de Rac 1

Click to read more ...

Amb la bufanda al coll

Vaig una mica piripi. Visca el Barça! Ara em sap greu haver sigut tan agre amb el Guillamón. En aquest país, el més difícil, l'obstacle més fomut de vèncer, és el rencor. Hauria de mirar de no contribuir-hi. Què vull? Justícia? Semblo un jueu d'abans de la guerra. Ja sabem que aquí l'Autoritat només tolera allò que prèviament no ha pogut matar.  Ja sabem que els escriptors catalans mai no ho fem prou bé i que els escriptors espanyols mai no ho fan prou malament. Reconec que viure en carn pròpia l'aplicació del reglament m'ha sorprès. També he de dir que si no hagués llegit el llibre de Pericay ho hauria portat molt millor (encara em queda una mica de modèstia). Lamento treure el tema, eh?, però ja n'estic tip. Aquí o ens escalfem tots o llencem l'estufa al riu! Em dol haver trobat en el Guillamón tantes ganes de restar, tan poques ganes d'entrar en el llibre, aquest mensypreu que es respirava en la crítica de Vilanova, i en la del Mayayo sobre Companys, i que és com una declaració de guerra. M'espanta que tot sigui tan real i tan cru. Trobar-ho tot tan previsible. Com si jo ara digués que el llibre de Guillamón sobre l'exili està ple d'informació supèrflua, i que és una llàstima poder anar fins a l'altre punta de món a parlar amb gent que ha patit tant i només saber descriure'n el color de la camisa. És fàcil caricaturitzar, ni tant sols cal que diguis coses que no penses per mentir. Però on porta?, si no respon a una imperiosa necessitat de sobreviure. Cal valorar el conjunt; orientar. Si el Guillamón volgués orientar faria una gran feina. Un crític literari hauria de tenir una certa feblesa pels escriptors que no estan acabats, encara, i a ell sembla que li passi justament el contrari. Però val més deixar-ho estar: per què? per què? per què? Els jueus devien pensar el mateix mentre els pelaven. Doncs perquè sí i punt. Això m'espanta, veure fins a quin punt en aquest país els ponts són febles i el debat intel·ligent es trenca tan bon punt rasques una mica. Au va a fer nones. Hauria estar content de veure que la tesi del meu llibre queda tan ben representada .

Click to read more ...