L'alçament (Catalunya Oberta)

Estimats Lluís i Macià,

Quina alegria de saber que heu pogut sortir de la presó! Ahir vam anar al pub amb uns amics i no cal que us digui a la salut de qui vam beure -i a qui vam dedicar l’últim pipinot. Heu passat un novembre horripilant però aquest Nadal serà bonic. Hi ha molta gent que us estima, suposo que hores d’ara ja ho heu sabeu. 

Aquests dies tan absurds no he deixat de rumiar perquè el misteriós sentit de la justícia de Madrid us ha volgut donar tanta importància, per què us ha lligat tan fortament a la història del país. Des de Londres, Catalunya sembla una olla de grills, però jo no sóc gens pessimista. Fa dies que no deixo de pensar en aquell article de Joan Maragall que es diu L’alçament. L’heu llegit mai, L’alçament? Jo em sé de memòria un trosset que diu: “Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes. No has sentit mai dir allò de “si tal cosa succeís, fins les pedres s’alçarien?” Doncs som en això: que fins les pedres s’alcen. Que cada home és un tros de terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se..."

Sembla mentida que l’article tingui 100 anys i que es conservi tan jove. Avui, quin diríeu que és "el partit de la conveniència" que “s’escandalitza” perquè una onada d’optimisme recorre el país? Si no esteu d’humor, deixeu-ho córrer, deveu estar baldats. Però si teniu esma us recomano que llegiu l’article i, aquest diumenge, visiteu algun dels pobles que han convocat consulta popular. És el vostre país el que s’ha posat en marxa, és la felicitat que heu preservat la que s'escampa, és gràcies a l’amor que heu posat en la vostra feina que la història continua i la paraula encara és viva, malgrat els “màusers espanyols” dels que parla Maragall. És gràcies a l’Estatut que vas redactar, Macià, i als teus Mossos, i al teu sistema de finançament, i és gràcies a la tele, Lluís, i al suport que vas donar a Pujol durant el cas Banca Catalana que a Catalunya tanta gent s’ha organitzat i s’ha posat a treballar com feia anys que no passava. Hi ha peluts que no entenen, encara, que sou estrofes del mateix poema.

Després hi ha també molts catalans plens de complexes que, com que se senten una merda, perquè el seu pare era estraperlista o militar o vés a saber què, viuen penjats buscant absoluts de perfecció que els alliberin del seu drama personal. Però la justícia humana sempre és un context. Per això els països han de ser lliures, per poder jutjar els seus ciutadans amb el mateix diccionari que l'experiència els ha anat confegint. La mateixa paraula alçament, no trobeu que sona diferent en català que en espanyol? Els països han de ser lliures. Si no, topen amb la retòrica dels barruts que viuen de furgar ferides alienes i, amb l’excusa de fer el bé, empastifen els altres amb les seves misèries.

Lluís i Macià: espero que sigueu els últims representants d'aquesta tradició de catalans que han fet mans i mànigues per encaixar Catalunya dins d’Espanya d’una manera intel·ligent; que han buscat el pacte, que han buscat la convivència i la educació i, de premi, han rebut la infàmia. La llista és llarga, i no és casualitat que tants catalans que a Catalunya són considerats il·lustres hagin passat pels tribunals o la presó. Tampoc no m’estranya gens que el senyor Millet estigui més tranquil que vosaltres perquè, quan el tabú és la llibertat, robar es perdona més que afavorir la intel·ligència.

L’altre dia vaig veure una ministra escocesa defensant la independència del seu país a la BBC1. Quin debat! Quan no s’insulta o s’amenaça, el nivell de les discussions puja increïblement. Però esclar, a la Gran Bretanya, si algú negués que Escòcia és una nació i que té dret a separar-se seria pres per un feixista o per un boig. Quina xauxa ser escocès! I com sempre és només qüestió de diccionaris. A Espanya, quan els diaris de Barcelona publiquen una editorial defensant l'Estatut, a Madrid surten catedràtics de dret constitucional demanant que es processi els autors del text. Per això el periodista més famós de Londres és Jeremy Paxman i el de Madrid és el Losantos.

Aquesta cultura de la intimidació i d’aviam qui crida més, ens ha esmolat l'enginy i potser ens ha fet més tolerants. Però quant temps feia que el país no aplegava tanta força i tanta generositat darrera una il·lusió? Les consultes són la prova de vitalitat més important que Catalunya ha donat des de la victòria inesperada de Pujol el 1980. És el mateix país de sempre carregat de raó: el que el 1975 va optar per anar tirant, per no encabritar feixistes i comunistes. El que vosaltres vau fer progressar carregant-vos de paciència. El de 1714 i el de l’article de Maragall. Per això, quan a Londres em pregunten per les consultes, els dic que si ens ajuden tots hi sortirem guanyant.

Catalunya és l’únic país del sud que podria arribar a funcionar com els del nord, heus aquí perquè alguns grans estats ens miren amb desconfiança (medalla!). Però, això a banda, les consultes són importants perquè són una cosa viva, i l'aire que corre per Europa comença a fer una ferum esgarrifosa de moribund voltat de corbs. Des de la II Guerra Mundial, Europa s’ha anat construint obsessivament de dalt a baix. La por d'una altra guerra, ha anat matant el debat públic i la competència entre les nacions. Els honorables ciutadans s’han adormit i els polítics s’han quedat sols... amb els buròcrates, els banquers i els periodistes. Sabíeu que hi ha un fotimer de càrrecs de la BBC que cobren més que el Primer Ministre? A Catalunya sovint hem sentit a dir que la gent no seguiria els polítics. Doncs mira: ara resulta que la gent els ha passat davant. Trobo que estaria bé aprofitar-ho per fer política, ni que fos per refrescar l'ambient.

Ups!, però ja tallo, que us foto el cap com un timbal. Reposeu i animeu-vos. Penseu que tot serà a fi de bé i que molts remarem perquè així sigui. Espero impacient l'hora d'abraçar-vos.

Enric

Meditacions d'un català a l'underground (Catalunya Oberta)

Sóc al metro de Londres. Dret. M'estic fent pipí i el tren s'ha aturat en un túnel fosc i estret per no sé quins problemes en una estació de la línia. Aquest matí, venint cap al centre, ha passat el mateix. La gent s'ho ha pres igual que ara, amb una paciència filosòfica gens mesella (aquesta és la impressió). El conductor del tren informa regularment els passatgers i, a canvi, els passatgers accepten les explicacions com una pregària. Tot queda reduït a la bona educació, ben entès que cadascú fa el que pot. Quanta estona estarem aturats, però? Aquest matí no havia passat pel pub i la cervesa no pressionava, no m'ha costat gens mantenir la calma. Prop meu, un home llegia The English, el best seller de Jeremy Paxman, que és un collapolítics com la Terribas però amb l'experiència que dóna portar durant dècades el mateix programa. El número d'octubre del New York Book of Review parlava de l'èxit que tenen a Anglaterra els llibres dedicats a la història i el caràcter nacional. El fenomen és recent. Els anglesos comencen a mirar-se el melic. Fins i tot es pot dir que comencen a buscar-se'l. Com que ja només els lliga la BBC i el sistema sanitari, miren de recuperar referents col·lectius per definir-se i justificar-se. Que estan desorientats és evident. Els agrada flagelar-se i llibres com el de Paxman o l'últim de Piers Brendon, The decline and fall of the British Empire, són extremadament autocrítics. Els anglesos enyoren l'imperi i per això l'odien. A més, el metro els ha quedat obsolet, el sistema electoral també, el partit racista guanya adeptes, Afganistan és una carnisseria i la senyora grega que m'acull, tot i fer vint anys que viu a Londres, no perd ocasió de criticar els costums del país. Anglaterra ha perdut pistonada però encara té naus per cremar. Les biblioteques obren fins a les dotze de la nit. Els morts es recorden i s'honoren. Els anglesos, com totes les nacions europees importants, s'han forjat a base de superar grans crisis. Vés! El tren arrenca; això no és la Renfe. A diferència d'Espanya, que és com una cadira de tres potes, aquí l'estructura funciona i aguanta les reformes i els petits problemes. Fins i tot suporta sacsejades, com la caiguda de la lliura; al contrari que a Catalunya on ens ofeguem en un got d'aigua. A Catalunya no hi ha un problema de possibilitats sinó de confiança. Com que el país no es recolza en la seva base, tot trontolla. La desconfiança s'atia des de dins i des de fora. El fet que la catalanitat es presenti com un peatge escampa tots els sentiments associats a la mandra, com l'enveja, el ressentiment o l'utopisme. La demagògia que s'ha fet amb el cas Pretòria demostra fins a quin punt els polítics formen part del gruix del país menys disposat a treballar i a esforçar-se. Pitjor que el patrioterisme, a Catalunya hi ha encara una altra cosa, que és el radicalsocialisme. El radicalsocialisme és una actitud basada en exigir-ho tot i no donar res, com el patrioterisme però sense militars i, d'uns anys ençà, sense armes. La qüestió és sucar el melindro en la xocolata dels altres. Sí senyor, sucar bé i sucar de franc. Per això ningú no se sent en deute amb ningú ni es pregunta com és que tots els catalans que han deixat un llegat concret al país ho han pagat tan car. Mentre escric això per distreure el pipí, repasso noms i no falla: qualsevol nom que pensi, des Prat de la Riba fins a Pujol, passant per Ors, Gaziel, Cambó, Pla, Fabra, o Layret, encaixa en aquest principi: si tu fas una contribució al país reps, de felicitació, una bufetada. Per això ningú no recorda que Alavedra va ser un dels redactors de l'Estatut i es pregunta per quina raó seria impossible que Garzón tractés igual un pare de la Constitución. Per això ningú no recorda que Prenafeta va muntar TV3 al marge de la llei, però val més que no hi insisteixi. A Catalunya fer coses és perillós i el currículum resta. Per això els mateixos polítics que tenen la barra d'anar a les eleccions sense tenir un mínim de formació són els primers a donar lliçons de moral. Per això els periodistes que no s'han jugat mai la feina per una idea de veritat o de justícia són els primers a fer d'inquisidors. A Catalunya només compten els drets i la demagògia de barriada. Per això, Mas ha de parlar del Dret a Decidir, quan hauria de parlar del Deure de Decidir. Per això tants independentistes prefereixen confiar en la justícia espanyola que sortir del seu cofoisme repugnant. Per això els conceptes del ciutadà soldat i de la qualitat per damunt de la quantitat, que han forjat la civilització europea, a Catalunya es consideren immorals. Per això el millor que va fer Companys va ser morir afusellat. Per això preferim pensar que les multinacionals obligaran Madrid a construir-nos un port, un aeroport i una línia d'alta velocitat que no pas agafar el toro per les banyes. Per això, tot i que estem en una regió ideal per ser un país capdavanter, si en comptes de trobar-me en un tren anglès, em trobés en un tren català, hauria acabat fent-me pipí a sobre. En canvi, ara sóc a 3 minuts de casa: "This is Fairlop. Please, mind the gap between the train and the platform". Goodbye.

Nous productes!

Click to read more ...

Resposta al director del Directe.cat

Estimat sr Puig, Moltes gràcies per l’oferiment i per l’amabilitat però, per respondre en els seus termes tan educats i intel·ligents, no pel mer fet de ser més amable tindrà més raó ni dirà més la veritat. Primer: és mentida que jo hagi demanat mai res al Directe.cat. Vostès em van demanar una entrevista i jo, agraït, vaig proposar de fer-me-la jo mateix per estalviar feina a la redacció, atès que se’m va dir que anaven curts de gent. Punt dos: el diari em va demanar d’agafar de franc els meus articles i jo vaig donar permís per triar i remenar i reproduir els que la direcció considerés més addients. ¿No és una mica agafat pels pèls escollir un article meu per publicar-lo de franc al diari de vostès i després presentar-lo com una ensabonada d’assalariat? Si fos per mi rai, però el discurs de l’article era la típica merda que, durant anys, s’ha estat llançant damunt dels senyors Prenafeta i Alavedra, i que tant ha ajudat a crear l’ambient actual. Article informatiu? Amb un titular que diu: “Ensabonant Prenafeta”? Si jo no fos tant tonto em pensaria que em pren el pèl. Quin objecte tenia aquell article a banda de fer mal i d’estigmatitzar les persones que defensem una determinada posició? Si l’autor de l’article té ganes d’anar al Via Véneto ja el convidarem però que no es confongui; és veritat que el Lluís Prenafeta fuma puros però la seva panxa no és producte de l'opulència: no he conegut en la meva vida algú que mengi tan poc. Si va al Via Véneto, ara ho entenc, deu ser perquè no li robin la cartera determinats pinxos. I tres: pel que fa als insults, han complert l’efecte que buscaven: expressar un sentiment i provocar una reacció ràpida. Gràcies per haver retirat tan de pressa la meva firma del seu honorable diari. Agraït també dels  elogis al meu llibre sobre Pla. Entenc que el Directe no vulgui reconèixer que s’ha equivocat, però, mentre no ho faci, abans preferiria publicar els meus articles al diari de la Model. Cordialment, Enric Vila

Click to read more ...

La vostra abominable manca de talent (Carta al Directe.cat)

Ha sigut una setmana horripilant. Trobar-me lluny de Barcelona no m’ha estalviat ni una gota de dolor per la infàmia que pateixen el Lluís i el Macià. Ja no és la presó, només, ni la sòrdida cultura de comissaria que tenen els espanyols, és la utilització política, vomitivament hipòcrita i immoral, que s’està fent del cas a Catalunya. Sembla que totes les rates de les clavegueres de Barcelona s’hagin posat d’acord per sortir alhora. L’alè podrit de Robespierre que m’arriba fins aquí és profundament desmoralitzant. Fa tres dies que no tinc ni esma per sortir. París em sembla trist. Ni tan sols l’illa de Sant Louis, tan bonica i tan graciosa, que destil·la amb tan bon gust les millors virtuts d'aquest país, no em distreu de cap manera. Les coses boniques em fan venir ganes de plorar. La ràbia no em deixa dormir. M’ha sortit un hemorroide, i li he posat Garzón. Estic disposat a patir una hemorroide per culpa d’un jutge espanyol però no estic disposat a patir-la per cap polític ni cap periodista català. Avui havia aconseguit tenir una tarda serena però quan he arribat a casa m’he trobat al correu aquest article del Directe.cat: http://www.directe.cat/punt-de-mira/ensabonant-prenafeta-17335#comentaris. Com se sol fer amb la gasòfia, el diari l’ha publicat sense signar. No sé qui és el consumidor de polles socialista que l’ha escrit i més igual, tampoc no penso comentar l'article: els fills de puta ja es retraten tots solets. Només diré dues coses. Fa uns mesos la directora del Directe.cat em va demanar si podia reproduir de franc els meus articles i, amb molt de gust, li vaig donar permís. A partir d’ara cada article que publiqueu meu, senyors del Directe, el consideraré robat. També demano que retireu els que ja heu publicat com abans millor, no vull tenir res a veure amb un diari que publica aquesta porqueria. No us enganyeu, i això va per tots els purificadors: el patiment del Lluís i el Macià només taparà durant un temps la vostra abominable manca d'idees, de coratge i de talent. Espero el dia que trobareu  la Justícia, tots aquests que avui n'esteu tan assedegats.

Click to read more ...

Els meus

Escric aquesta entrada com un llamp, mentre preparo les maletes. Demà al matí me’n vaig tres mesos de Barcelona, i me n’aniré molt trist. Veure com la Guàrdia Civil grapejava el Lluís Prenafeta i el Macià Alavedra m’ha sabut molt greu. No sé de què els acusa Garzon. Però el Lluís i el Macià són i seran sempre amics meus, això primer. Després, jo la justícia espanyola no la reconec. Aquí és ple d’ànimes pures, nornalment atees, que parlen de la justícia com si la impartís Déu. No, encara que sembli mentida, la justícia espanyola la imparteix l’Estat espanyol. La imparteixen els mateixos que il·legalitzen partits per guanyar eleccions, els mateixos que utilitzen el Tribunal Constitucional per frenar estatuts aprovats per referèndum, els mateixos que van enfonsar el banc de Pujol als anys 80 (per després quedar-se’l), els mateixos que van enfonsar el banc de Pere Coromines als anys 30 (mentre es redactava l’Estatut de Núria); els mateixos que van detenir independentistes indiscriminadament el 1992, els mateixos que no han aconseguit, encara, alternar-se en el poder sense polititzar la justícia de manera barroera i utilitzar-la com una arma contra l’adversari.

Ja ho he dit més d'una vegada: la justícia espanyola no ha condemnat mai cap dolent de debò, per això Espanya és com és. Fa un temps, quan tenia la columna quinzenal de l’Avui, vaig escriure un article que es titulava Torna l’ogre. Hi he pensat molt, aquesta tarda. En l’article hi deia que, davant la crisi que patim, amb un Estat que ha esgotat les reserves econòmiques a copia d’espoliar i de privatitzar, el govern exacerbaria el populisme. Ja tenim l’ogre aquí. En plena crisi, no hi ha res millor que jugar a perseguir corruptes per distreure l’atenció. Quan les coses no van bé, la terregada es torna molt receptiva als culebrots estil “Los ricos también lloran”. A més, no m’empasso que els atacs a la Trias Fargas i a la Fundació Catalunya oberta tinguin res d’innocents. Sempre que a Catalunya neix un brot d’intel·ligència que Espanya no paga i no controla sorgeix algun problema.

Si finalment el Lluís i el Macià són trobats culpables d’alguna cosa, només els podré retreure que hagin fet massa el Robin Hood. A diferència de la majoria de polítics actuals, el Macià i el Lluís s’haurien guanyat millor la vida dedicant-se a l’activitat privada. Tots dos han donat el millor d'ells mateixos al país, i no els embolico amb la bandera, parlo de coses concretes. Parlo del Copca i del finançament, parlo de TV3, parlo de Catalunya Ràdio, parlo la Fundació Catalunya Oberta, parlo de com han protegit la llibertat d’expressió d’una colla d’escriptors que, sense la seva tasca i el seu mestratge, ho hauria tingut encara més difícil per exposar els seus punts de vista: parlo del Jordi Graupera, parlo del Salvador Sostres, parlo de l’Astrid Bierge, i parlo de mi, naturalment. I d’un planter de joves del qual sentirem a parlar molt aviat.

No sé si s’han embutxacat alguna cosa que no és seva. Però si s’arribés a provar que ho han fet, els hauré de donar les gràcies per la part que me n’ha tocat. Jo no la penso pas tornar. L’experiència m’ha fet massa sensible als matisos perquè una toga bruta m'impressioni. Un país és un sentit de la justícia. Mentre no existeixi una justícia catalana, qualsevol que hagi treballat a favor de la llibertat de Catalunya és dels meus. El moralisme dels desesperats, vingui de la terregada o vingui determinats polítics sense idees, em fa vomitar. Enmig de tota aquesta merda, Lluís i Macià, la vostra superioritat. Aguanteu, que el final serà molt bonic. Ara és l'hora de fer servir Maquiavel.

Click to read more ...