Still Got de Blues

Llegeixo que el guitarrista Gary Moore ha mort, que se n'ha anat mentre dormia tot sol en un hotel de platja, a Màlaga. M'ha sabut greu perquè era un dels pocs ídols vius que encara em quedava a la vitrina i perquè no fa per un músic de la seva categoria aquesta manera de morir, encara que li agradés el rock i que portés melena.

Moore no tenia la tècnica d’un Joe Satriani, ni el sentit de l’espectacle d’un Steve Vai o d’un Eddie Van Halen. No es pot dir que hagi trencat esquemes com Jimi Hendrix o Roger Blackmoore i, malgrat tot, és l’únic de la colla de solistes que he esmentat que encara em commou com quan era jove, fins i tot al meu pare li agradava.

A les mans de Moore, la guitarra elèctrica agafava profunditat i força emotiva, s'humanitzava. Molt més culte i sibarita, només Mark Knophler toca amb una calidesa i un sentit musical semblants. Moore va ressucitar el blues quan tothom el feia un gènere passat de moda o exclusiu de pedants com Eric Clapton. El vaig descobrir abans que publiqués el disc que el va fer famós, Still got de blues, quan ja tenia aquella cara demacrada d’alcohòlic que acaba de sortir d’un tractament de rehabilitació.

Tant per la manera de tocar, com per la seva timidesa, em fa l’efecte que va viure sempre com com un llir entre cards. Els anys que va passar amb Thin Lizzy van ser forts, tot i que haver passat la infantesa a Belfast ja li devia haver donat un cert entrenament. El veig emborratxant-se amb els amics amb l’esperit a mil quilòmetres de distància. Ni la misèria ambiental ni els rituals absurds del Heavy no van aconseguir espatllar-lo i això es notava quan tocava. En els seus solos no hi ha ni un bri fatxenderia;  és tot autenticitat, amb brots de sensibilitat finíssima.

Era rude i la manca de cultura el limitava, però tenia una ànima exquisida i la qualitat de base fins i tot li permetia cantar bé sense tenir una veu dotada. Em sembla que el problema és que la guitarra li va salvar la vida però no va aconseguir que la fama li pugés al cap. Tocava com si no tingués pell, posant en joc una fragilitat i una delicadesa que la melena de quinqui no dissimulava. No defugia el dolor -segurament perquè no en sabia- i això té un preu. Però em revolta que hagi mort així, amb aquest aire d’advertència. 58 anys i un hotel de Màlaga. Diumenge a la matinada. Els bons artistes, precisament perquè la creació és una lluita per conquerir la llibertat, haurien de tenir alguns dret sobre l’escenografia d’aquests tràmits.