Un poble creatiu (Catalunya Oberta)

He començat a llegir The rise of the creative class -el llibre estrella del Richard Florida, el famós sociòleg nordamericà aquest amb cara d'actor de cine, que ha guanyat un munt de quartos fent conferències sobre les noves formes de crear riquesa i d'aprofitar el talent. Relacionant economia i creativitat, Florida desenvolupa un tema que ja va introduir fa uns anys aquell especialista japonès en pensament estratègic, Kenichi Omahe, i que fins i tot es comença a respirar en alguns discursos sobre el declivi de França, com ara el que fa Antoine Compagnon a Le souci de la grandeur.

Florida explica molt bé com l'individualisme ha anat desmantellant la cultura de les grans organitzacions que es va consolidar a finals del segle XIX, i que va tenir la seva punta més bèstia amb els totalitarismes. En les societats avançades, l'estat-nació entès com un sistema de control social i de robatori organitzat, sobretot de control i de robatori del poble veí, ha esdevingut un obstacle pel progrés, una font d'engorroniment i de passotisme. Sense colònies ni panacees col·lectives per oferir, el model d'estat-nació sorgit de la Revolució Francesa, amb el seu centralisme i la seva cultura oficial, amb el seu exèrcit d'erudits i de buròcrates, ha esdevingut un paràsit en un cos malalt. Més poèticament es podria dir que el racionalisme genocida ha matat massa sabors i que, a còpia de matar sabors i de pervertir els gustos de la gent per fer-la obeir, ha adormit la curiositat i l'esperit emprenedor fins a extrems insostenibles.

Del que llegeixo, se'n desprèn que les noves identitats polítiques tendiran a configurar-se a partir de la creativitat, que és el valor que avui mou l'economia i les persones de talent. La creativitat ve a ser l'I+D aplicat a tots els àmbits, és el concepte de les pedres en fem pans portat al paroxisme. Això toca el moll de l'os de la nostra història. La persistència de l'anomalia catalana dins d'Europa s'explica en gran part per la força amb què la creativitat individual ha compensat d'altres mancances del país. Catalunya no és un país de gestors, ni d'organitzadors, ni d'esclaus; cada poble té les seves virtuts i aquí hem sobresortit en moments en què la imaginació ha comptat més que la força, en què la creació de valors ha estat més important que l'obediència. Quan ha vingut l'hora d'anar a toc de xiulet, quan s'ha imposat l'execució freda i precisa de fórmules donades, hem quedat tan esborrats que se'ns ha donat per morts.  Però és precisament per la nostra capacitat d'abstracció i d'integració de bones solucions que podem arribar a ser tan pragmàtics i discrets.

Per això dic tan sovint que l'auge de l'independentisme té poc a veure amb l'Estatut o amb el fracàs del Tripartit; ni tant sols té gaire a veure amb el ressentiment que Aznar ha anat covant des que el president Pujol el va humiliar en el pacte del Majestic. Des que Aznar va haver de dir que parlava català en la intimitat la política del PP ha girat en el sentit de fer sortir el ratolí de l'amagatall. Ens han omplert el cau de fum. Però el pla ha tingut dos problemes: el primer és que quan ja ens esperaven ben armats per rematar-nos ha vingut la crisi; l'altra cosa que ha succeït és que la llibertat ha deixat de ser un luxe, ha passat de ser un anhel sentimental a convertir-se en un motor econòmic de primer ordre.

Sense llibertat no hi ha creativitat i sense creativitat no hi ha negoci. I resulta que la creativitat demana un marge de maniobra, exigeix una autoestima i un atreviment, vol una capacitat per explotar la pròpia herència i els propis recursos, en definitiva, necessita uns nivells de tolerància vers l'autenticitat que els catalans no trobaran mai dins l'estat espanyol. També hi ha una altre factor determinant. Com diu Josep Pla, la cosa que més molesta el català és el paràsit, probablement perquè la lluita contra el parasitisme en aquest país fa segles que dura. Un cop el paràsit s'ha tornat demòcrata i europeu i ha de guardar les formes, doncs, és lògic que persones que fa un temps no haurien arriscat ni un pèl per aconseguir la independència hi apostin cada vegada més.

Al meu entendre, no havíem tingut el vent tant a favor des de l'edat mitjana. Ara que a Occident tot trontolla i es transforma i, com a mínim durant un temps, la nova cultura econòmica estarà més basada en la intel·ligència que en la força, s'obren grans possibilitats pel país. La síntesi que s'està produint en les societats avançades entre els valors protestants del treball i els ideals bohemis connecta amb el millor de la nostra tradició. Amb una mica de tenacitat i de mà esquerra, els temps que vénen podrien donar-nos la raó en algunes coses. Per exemple, els estudis d'activitat econòmica de Florida posen Barcelona al centre d'un món que ha quedat ofegat per la política durant els últims segles. Aquesta àrea ja va dibuixar-la el Doctor Trueta a L'Esperit de Catalunya i comprèn l'antiga Occitània, la geografia que va omplir de capitells el mestre Cabestany i que és el nostre espai natural de relacions.

Aquestes coses, avui per avui, només les poden dir un nordamericà o un japonès, esclar. En certa manera estem en un punt de partida semblant al de la primera convocatòria dels jocs florals, quan després de l'acte d'inaguració un amic de Milà i Fontanals -aquell cetaci asfixiat i purità que feia servir anxoves de punt de llibre- va comentar tot content: "En Manuel ha parlat tres hores en català i ningú no s'ha posat a riure". Encara que sigui sense dir-ho gaire alt, doncs, per allò de no despertar ningú, potser hi podríem començar a pensar.

Lluny del galliner (FCO)

Estimada Àstrid,

Aquesta és l'última carta que puc escriure des de Londres (ohhhh). Tu sempre em dius que les dones sou princeses i que els gestos gratuïts dels homes els necessiteu com les flors l'aigua per viure. Deixa'm quedar com un gentleman abans de tornar a Barcelona. Digues als teus pretendents que no s'alarmin, explica'ls que la carta és un d'aquests gestos estètics que les senyores que s'ho mereixen inspiren als senyors que valen la pena. Les converses de mascles, a més, s'han tornat difícils. A Catalunya tothom viu amb els sentiments a flor de pell però molt lluny dels altres. La banalitat és l'única matèria de conversa que s'accepta -com sol passar en els guettos. Per tant, jo ara em poso a escriure les meves ruqueries i tu fes com les parisenques, que són les reines en l'art de fingir interès, mentre pensen en una altra cosa.

Com saps, els mesos que he estat aquí m'he fet un tip de rumiar. He pres notes sobre el que he vist i he llegit molt. Els diaris són intel·ligents, fins i tot a tu t'agradarien. En treuries pasta de novel·la, hi trobaries vides marcades per l'atzar i debats morals autèntics, basats en casos individuals. Als diaris no hi surt qualsevol, has d'haver patit com una bèstia o ser molt important per aparèixer-hi. Els debats polítics tenen volada. Sobretot, es parla de la Xina. Es diu que els xinesos marcaran el segle XXI igual que els nordamericans van marcar el segle XX. Sembla que a la Xina les ciutats comencen a fer aquella pudor de nou de trinca que els Estats Units feien tot just fa un segle. Que et semblaria un món a la mida dels xinesos? La setmana passada la professora d'anglès ens va demanar que presentéssim a la classe algun tema que ens "apassionés" i l'estudiant xinès va estar dos dies dubtant entre dos temes: els dinosaures i els virus. Tu diràs: és biòleg, doncs és economista. És un economista apassionat per l'extinció dels dinosaures i la capacitat mortífera dels virus. Em temo que en un món a la mida dels xinesos el friquisme i l'angoixa augmentarien encara més, no trobes?

El món ens necessita. El món ens necessita i nosaltres necessitem el món. Si l'estada a Londres m'ha servit d'alguna cosa és per veure que Catalunya no la salvarem quedant-nos a casa. Cal sortir fora. No només per conèixer d'altres maneres de fer i per donar-nos a conèixer; sobretot per descobrir-nos a nosaltres mateixos! Per escoltar la nostra veu una mica reposadament. A Espanya tothom crida. He quedat parat de la quantitat de soroll que suportem. Cal sortir del galliner o, si més no, viure-hi amb un peu a fora, buscar un espai de transició que ens relacioni amb la vida sense passar per les ofenses de Madrid ni els nostres traumes. La primera cosa que cal aprendre és a viure separat. Quan algú et parla de molt a prop, llançant-te capellans, perds la perspectiva i la capacitat de pensar positivament. És igual que quan estimes molt una cosa o tens por de perdre-la, corres el perill de matar-la tu mateix. Em fa l'efecte que rebaixant el nivell d'excitació, ens queixaríem menys i treballaríem més.

Tot plegat és molt senzill. Si tens un ull de poll, evitaràs passar pels llocs on te'l trepitgen o, si jugues un partit, punyeta, deixa estar el penalty injust, oblida els cracs lesionats i estigues per la pilota. Un país és un punt de partida. Viure dels èxits dels teus avantpassats és gairebé tan patètic com viure de les seves derrotes. Un país ha de ser un estímul, no un quadre per emmarcar. És bo saber que Flandes i el Quebec tenen unes seus precioses, a Londres, amb unes grans banderes penjant enmig del carrer, i que nosaltres només hi tenim un despatxet. És bo saber que n'hi hauria prou amb la vaixella de l'ambaixada espanyola per pagar les nostres delegacions. És bo saber que l'Instituto Cervantes té la seu en una gran casa luxosa mentre l'Institut Ramon Llull passa amb una taula i un ordinador ambulant. (Per cert: diuen que els cursos de català no interessen però has de contractar un detectiu per saber quan els comencen.) Tot això és important dir-ho, però encara és més important de dir que no he trobat cap català servint en les cadenes de menjar ràpid  -igual que no hi he trobat suïssos, francesos o alemanys. En canvi, hi he trobat força espanyols, i dependents d'altres països amb estat. Haver nascut a Catalunya també deu tenir alguna avantatge, pregunto.

Sempre que algú em diu que som uns perdedors penso que ho diu per ell. Un país és un sentit del gust defensat per un exèrcit. Aquesta frase a Catalunya pot sobtar, però aquí l'he provada i ningú no me la discuteix. I bé: quants països sense exèrcit des de fa com a mínim tres cents anys tenen el nostre potencial? Després de tantes bufetades encara hi som. Tenim una experiència a explotar i un sentit del gust per exportar. He llegit el japonès Kenichi Ohmae, que parla de la decadència dels Estats nació i del futur de les regions-estat, entre les quals cita "the Languedoc-Roussillon region, centered on Tolouse, with its tight linkages with Catalonia". També he llegit el gurú aquest nord americà, el Richard Florida, i he vist el seu mapa basat en l'activitat lumínica. Saps que ens situa al centre d'una de les quaranta "megaregions" megaplenes de talent que diu que han de protagonitzar el futur? No diries mai amb quin espai coincideix el territori de què parlen tots dos: amb el que August Rafanell descriu a La il·lusió occitana, amb l'univers de Pla, de Maragall, de Prat de la Riba i del doctor Trueta. La realitat és tossuda i la base de les coses costa de matar. Però, esclar, tenim el cervell tan estovat que necessitem que les bones notícies ens les donin els japonesos o els nordamericans.

Hauríem d'escoltar més la inspiració. Ara que el món es reorganitza no és lògic que ens preocupi més quin dia desapareixerem que no pas com aprofitarem les oportunitats. Ara que el futur és dels emprenedors, aquest pessimisme només amaga mandra de competir i por a la llibertat. La política és important. La punyetera independència és important. Però qui diu que les coses s'hagin de fer en un ordre preestablert? Ara que l'auge de la Xina afavoreix el Mediterrani, ara que l'afebliment de les fronteres ha ressucitat la geografia, ara que les solidaritats naturals i el treball en xarxa tenen més bona propaganda que el saqueig i l'amenaça, ara que el futur treballa en contra dels estats que ens volen anihilar, quin sentit tenen les nostres actituds tan defensives? Tenim una herència per descobrir i per explotar. Vivim amb una mina sota els peus que ni la de Califòrnia. Però esclar, per treure l'or, hauríem d'agafar el pic i la pala. N'hi ha prou de sortir a respirar per adonar-se'n. En el fons, no hi ha res com ser català. Segur que tu també hi estàs d'acord, Àstrid. Espero que la teva novel·la vagi endavant i que, quan surti, deixis calba d'enveja la Zadie Smith.

Fins aviat, darling

Enric