Els capats (Catalunya Oberta)

Benvolgut senyor Agustí,

Moltes gràcies per enviar-me el llibre sobre la castració de l’home quebequès: és molt interessant, va tenir una gran idea. La teoria que desenvolupa el seu amic -l’autor- és perfectament traslladable a Catalunya, suposo que ja ho sap. No voldria que semblés que m’enfilo dalt de la cadira, però ja fa temps que vaig dient que els catalans viuen atrapats entre Espanya i els fogons de casa seva. La gent, esclar, s’ho pren com un estirabot.

- Aviam Vila, explica’ns aquesta nova teoria…

I bé: jo els explico que si les nostres dones no es beneficiessin d’Espanya, la majoria d’homes del país que avui tenen una mica de poder dormirien al sofà. Els dic que dominar el mascle a través de la femella és més vell que l’anar a peu. Els pregunto per què creuen que les institucions més feministes i espanyoles de Catalunya són els mitjans de comunicació. El pobre home català, com volen que pixi dret si per una orella li entren els sermons dels periodistes i per l’altre els retrets de la parella? Jo sempre insisteixo que, fins ara, a Catalunya, la factura de l’emancipació l’hem pagat els homes. Però això s’acaba. D’una banda, com més aspiracions personals tinguin les dones, més toparan amb Madrid i el seu poder; i de l’altra, la virilitat dels nostres homes ja no es pot esprémer més.

No sé quant temps fa que viu a l’estranger, senyor Agustí, però si tornés es pensaria que els catalans s’han operat el sexe: són ambigus, susceptibles, vanitosos, porucs i xafarders; fins i tot els quinquis semblen senyoretes. Cada cop tinc més notícies de noies que deixen els seus xicots perquè no funcionen bé al llit. Les noies insatisfetes es consolen pensant que els homes espanyols són uns masclistes. Però si comparessin el “masclisme” dels espanyols amb el dels els alemanys o els holandesos veurien que estan molt mal acostumades perquè han basat la seva llibertat en la feblesa d’un mascle desposseït.

El procés de castració dels quebequesos descrit pel seu amic filòsof coincideix perfectament amb el cas dels catalans. Primer es produeix una gran derrota, que deixa els homes indefensos. Amb els homes desarmats, les dones busquen la protecció dels capellans, que tenen més marge davant de l’invasor, perquè compten amb el suport de Roma. Els capellans veuen la possibilitat d’ampliar la parròquia i de guanyar terreny al poder civil, i converteixen l’església en el refugi de les essències nacionals. Aleshores, ensinistrades pels mossens, les dones comencen a pressionar els marits perquè es portin bé. Poc a poc, l’home descobreix que no ha perdut només el control del seu país, sinó que a casa seva li volen prendre els pantalons.

Així, tot queda a punt per capar el mascle. El capellà, que ara té interessos amb els estrangers, explota els complexes femenins cada cop més excitat pel poder que té d’atraure les senyores. La dona, ressentida per les privacions de la derrota i secretament enamorada del capellà, comença a exigir al seu home es comporti com un sant. L’home és despullat dels seus poders. El guerrer és substituït pel mossèn i el Pantocràtor per la Moreneta. La defensa del país queda en mans dels capellans i de les dones, i l’home només pot triar entre tres maneres de capar-se. Una és abandonar-se a la bohèmia, de la qual surten faldillers, humoristes i poetes fracassats. La segona és trair la pàtria, que ha donat la figura del fatxenda.

El fatxenda és l’home que besa els peus de l’enemic per recuperar els oripells del mascle, però que aleshores, conscient de la seva humiliació, els exhibeix de forma exagerada per dissimular que, en realitat, és un covard. L’exemple més brillant d’aquesta espècie estrafolària és la nostra elit d’opinadors, artistes i empresaris. L’antítesi seria el senyor Laporta. La indignació que provoca no ve de com es diverteix, sinó d’allò que NO fa per divertir-se, que és agenollar-se davant dels espanyols, cosa que deixa en evidència molta gent.

La tercera forma de capar-se és la paciència, que crea la figura heroica del Sant Baró, l’home que vol arribar al cel a través del mossèn i la senyora. Trottier és sublim explicant les dificultats que l’home d’un país ocupat es troba per desenvolupar el rol de pare. La frase que fa sobre la dificultat del fill per construir-se a partir del silenci del pare és excepcional. En aquest país trobar el to és dificilíssim perquè els pares tenen l’autoritat qüestionada de base. Això alimenta un món de complexes i de llacunes subterrànies que produeix un mar de fons terrible en un ambient aparentment tranquil, de calma blanca.

Així doncs, les expressions normals de virilitat són reprimides. La repressió genera una mala llet còsmica, i aquesta cultura del seny i de la rauxa típica dels països ocupats. No sé si es recorda que en el llibre de l’heroi explico que l’assassinat de Josep Maria Planes es produeix enmig del silenci de tothom. Aquestes són les actituds que maten els virils i que fan plorar els capats. Un altre personatge que encaixa en l’esquema de Trottier és Josep Pla, que va passar com va poder entre verges i espanyols.

Ara, sóc en el punt del llibre on el seu amic explica que l’interior de l’home quebequès ha esdevingut una mena d’estepa russa. Assetjat per tot arreu, el català també ha desenvolupat una gran capacitat per entomar-les i per retirar-se cap endins. Els russos sempre van trobar aliats per portar a terme les seves reconquestes. Els catalans i els quebequesos ho tenim més fumut per vèncer la buidor. Com explica Trottier, el feminisme ha esdevingut la columna vertebral del discurs de la feblesa que els Estats han adoptat per sobreviure a dues guerres mundials. No és casualitat que a Catalunya els partits que vénen de la tradició franquista i comunista siguin els que exploten més el feminisme per legitimar-se. Per això dic que la independència la faran les dones, i que els homes no recuperarem la integritat fins el dia que elles, cansades de tractar-nos com infants i assedegades d’una fam de sexe secular, es treguin de sobre aquest hàbit de Madre Superiora que en el fons les engavanya. Quan això passi, quan les dones surtin del seu cofoisme i, enlloc de creure en els capellans, tornin a creure en els seus homes, la festa que s’organitzarà serà una cosa memorable.

Salut i feina -i una Amazona com Déu mana, si pot ser.

Enric Vila

(Jean-Philippe Trottier. Le grand mensonge du féminisme. Ou le silence sur la triple castration de l’homme québécois. Montreal: Michel Brûlé, 2007)