Catalunya i Europa (Una xerrada) (FCO)

L’altre dia el Rotary de Blanes em va convidar a sopar i després em va demanar que fes una xerrada sobre el tema que volgués. Això és el que vaig començar dient –espero que no es faci llarg: “Quan els historiadors es mirin l’època actual probablement discutiran si el segle XX es va acabar el 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, o el 2008, amb la fallida de Lehmann Brothers. L'historiador Eric Hobsbawm, en el seu llibre l’Època dels extrems, va dir que el segle XX havia sigut un segle curt perquè havia començat el 1914 i havia acabat el 1989. Després, va semblar que l’atac a les torres bessones ens allargava el segle fins el 2001, però em fa l’efecte que tot just és ara que estem acabant de tancar les últimes carpetes pendents del segle XX, sobretot a Europa, que ha de ser el nostre punt de referència.”

Click to read more ...

L'Europa comercial (Catalunya Oberta)

Vinc de llegir un llibre del Joaquim Albareda titulat El cas dels catalans. La conducta dels aliats arran de la guerra de Successió (1705-1742). És un llibrot editat per la Fundació Noguera amb aquella aparença dels llibres acadèmics, que sembla pensada per espantar el personal o fer-li venir son. Tot i que sembli infumable, és un llibre amè i recull una colla de documents interessantíssims sobre la guerra de successió i la situació geopolítica de Catalunya en l'Europa del segle XVIII.

Una de les coses que hi he descobert és que Leibniz, un dels autors que Josep Pla citava més en els seus articles de postguerra, era un austriacista intransigent, autor d'un pamflet titulat The Peace of Utrech Inexcusable. El pensador i matemàtic alemany, considerat per molts "l'últim geni universal", creia que els borbons eren uns tirans que només sabien governar a l'otomana. Leibniz estava convençut que els dos grans perills d'Europa eren els borbons i els turcs, i que la llibertat del continent només podia ser preservada per les potències comercials: Anglaterra, Holanda i Prússia.

Del que explica l'Albareda s'entén que els francesos volien una monarquia universal, mentre que els anglesos, els holandesos, els alemanys i els catalans pretenien un mercat universal, és a dir una globalització econòmica avant-la-lettre. En aquesta guerra, Catalunya no se la va jugar per poc, com sovint es dóna a entendre. Hi havia una visió del món i tot un pla de recuperació del Mediterrani, de liberalització del mercat d'Amèrica i d'impuls del parlamentarisme. La guerra de successió va ser una guerra entre dues dinasties, els Borbons i els Habsburg, però també va ser una guerra entre dues concepcions de la política, la que parteix de l'organització de la massa i la que parteix de la llibertat de l'individu.

Si arribem a guanyar aquella guerra no tant sols la nostra història, sinó la de tot Europa, i fins i tot potser la de Sudamèrica, hauria estat diferent. Vam perdre i vam pagar amb les nostres llibertats l'acord entre les potències mercantilistes i l'estatalisme burocràtic de París, tan mal copiat per Espanya i després per la Itàlia unificada. Si la guerra freda entre Rússia i els EUA va mantenir Franco al poder,  la rivalitat entre França i Anglaterra va mantenir els borbons a Espanya, fins i tot quan a París ja els havien tallat el coll. L'Europa de Leibniz,però, també va pagar-ho, perquè les guerres napoleòniques, el complex d'inferioritat alemany i les dues guerres mundials del segle XX són filles de les lògiques polítiques i la concepció de les nacions que es va imposar en aquell conflicte.

Ara que tothom demana als alemanys que liderin la Unió Europea sense complexes no puc deixar de pensar que les seves reticències venen del fet que Berlín encara pensa en clau francesa i que Prússia, la gran Prússia pervertida per Hitler i el nacionalisme de París, cria malves, mentre que els holandesos i els anglesos ja no pinten res al continent. Que els líders de la UE es mirin el món i el seu passat des d'una tradició política que no és la seva no pot ser bo. L'universalisme francès ha fet els drets humans, d'acord. Però resolt això -que potser no hauria calgut afrontar en un continent amb més mercat i menys fronteres-, que se n'ha fet de la via comercial europea ara que caminem cap a una economia cada dia més global?

Si jo fos president de Catalunya recordaria això cada dia a Brussel·les. Recordaria que Europa s'ha fet a partir de la tensió entre la febre comercial dels països marítims i la febre organitzativa i centralitzadora dels països interiors. Recordaria que la tradició comercial ha donat, si es repassa la història, més estabilitat, més llibertat individual i més riquesa que els països burocràtics, però que la tradició burocràtica i centralista ha hegemonitzat el continent. Recordaria que, en aquest equilibri, Catalunya és una baula feble però una baula important, com ho demostra la desastrosa situació del Mediterrani,  la crònica ineficàcia de Madrid per dirigir Espanya i la inhibició dels anglesos amb els assumptes europeus. Fins i tot remarcaria que el lideratge alemany i la regeneració d'Europa passen per la independència de Flandes, Escòcia i Catalunya, però sobretot, sobretot, per prendre consciència que Dalí no s'equivocava quan deia que el melic del món està a Europa, exactament a l'estació de Perpinyà.

La unió Mediterrània (Avui)

Tot fa pensar que l’onada revolucionària que viu el món àrab liquidarà 40 anys de política occidental a la zona i, amb això, els últims vestigis de la guerra freda i del postcolonialisme. Hem de veure encara quin nou ordre sortirà d’aquestes revoltes en cadena però sembla clar que, passi el que passi, les democràcies occidentals hi sortirem perdent, com a mínim a curt termini. Tot i la gesticulació dels nostres líders a favor de les reformes reclamades pels manifestants, la caiguda dels règims autoritaris del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient arriba en una mala època. Als estralls de la crisi econòmica, ara s’hi podria sumar la pèrdua d’influència en un mercat potencial vastíssim i una zona clau per al control dels recursos energètics.

Mentre els nostres periodistes donen lliçons de democràcia, els nostres polítics pateixen, amb raó, pels subministraments de gas i de petroli i pels nostres interessos empresarials en els països sacsejats per la febre democratitzadora. L’efervescència àrab d’aquests dos mesos tindrà conseqüències profundes en l’ordre mundial de les pròximes dècades. Derrocats els titelles que asseguraven l’hegemonia occidental al Mediterrani, ara haurem de disputar-nos aquesta influència amb la Xina. De moment, el govern xinès ja ha votat a favor de portar Gaddafi al Tribunal Internacional per haver actuat contra el seu poble, com ho va fer Deng Xiaoping a Tiananmen, el 1989. El vot no s’entén sense l’interès dels xinesos per atraure’s la simpatia de les bases dels països revoltats.

Només a Líbia ja hi ha 30.000 treballadors xinesos. Si Gaddafi es va atrevir a reaccionar amb tanta violència contra els seus opositors, és perquè els 1,8 milions de barrils de cru diaris que controlava abans de l’esclat revolucionari el feien sentir segur. Sense el petroli no s’entén que un dictador de pinta tan estrafolària, barreja de Michael Jackson i de cleptòman de grans magatzems, s’hagi mantingut 40 anys en el poder. Els libis poden ser un poble incompetent i tenir mal gust, però tot té un límit. Itàlia, França, la Xina, Alemanya, Espanya i els Estats Units, per aquest ordre, eren els principals clients del dictador. El cas de Líbia és una bona caricatura per entendre l’ordre que ha entrat en procés de liquidació.

Totes les comparacions amb la transició espanyola són una pura ingenuïtat. Si bé és cert que Mubàrak i companyia eren uns “moderados”, a l’estil de Franco, la diferència és que Franco va ser prou llest per promoure el desenvolupament econòmic i dessagnar els integristes fins a deixar-los aquella mòmia del Blas Piñar. Al món àrab, els islamistes estan en plena forma i encara els dictadors els han irritat amb la seva corrupció sense límits. Tampoc no es pot dir que els països àrabs tinguin, com tenia Espanya, un entramat de polítics i d’intel·lectuals demòcrates infiltrats en les institucions estatals. Malgrat els discursos dels opositors a favor de la llibertat, la seva força radica en la indignació que ha generat en el poble la manca de perspectives econòmiques, més que no pas en els ideals de quatre universitaris formats a l’estranger.

La democràcia al món àrab, si arribés massa d’hora, podria acabar radicalitzant l’islamisme, com la república va radicalitzar el nacionalisme espanyol o l’alemany als anys trenta. D’altra banda, encara que es consolidés un procés liberalitzador, això no assegura que es produís seguint els valors occidentals. Més aviat, el que pot passar a la llarga, si tot va bé, és que d’aquesta onada revolucionària en surtin règims democràtics a l’estil musulmà, que encara no sabem ben bé quin estil és. Aquest estil podria tenir més en comú amb la Xina que amb nosaltres. Davant d’això, una política intel·ligent de la Unió Europea seria mirar de promoure una mena d’unió econòmica mediterrània que tingués com a prioritat el desenvolupament material d’aquests països. Una bona política mediterrània de la UE faria més per la democràcia que tots els discursos morals. Això ens obligaria a treballar més, però Occident no es pot permetre el luxe de perdre l’hegemonia en el Mediterrani com ja ha perdut la de l’Índic i el Pacífic.

Crisi total (Catalunya Oberta)

Estimat Joan Safont,

Quan llegeixis aquesta carta jo ja seré dalt de l’avió. Si vols que et digui la veritat procuro no pensar massa en l’hora de tornar a Barcelona. Em fa l’efecte que Nova York és com París, que no es pot abandonar sense una mica de recança, de tristesse. Aquestes ciutats inabastables que t’ho poden donar tot i t’ho poden prendre tot tenen una ressaca dura, de femme fatale. Elles t’obliden a l’instant i tu quedes atrapat pel seu encant monstruós, condemnat a omplir la seva absència de manera permanent. De fet, no és tan mal tracte: si visquéssim al centre de Manhattan on aniríem a buscar la motivació? En alguna ciutat del Brasil o de la Xina? Quin horror…

Tot i que evito pensar massa en la tornada, he anat seguint la campanya electoral. Els espots pseudopornogràfics m’han fet força gràcia. Veure tanta indignació en els mateixos mitjans que fa anys que mantenen a ratlla tota discussió que toqui temes substancials ha sigut una lliçó. No sé de què es queixen: la pornografia és la culminació d’una política de molts anys. Comences relativitzant el franquisme i sobrevalorant les minyones i els taxistes; després fas Montilla president i al final tens la pornografia. Si jo fos Mas li hauria dit al senyor Rivera en el debat de l’altre dia:

- Senyor Rivera: miri com parla el senyor Montilla. Li fa gràcia? Doncs és producte del model de societat que la senyora Camacho i vostè realment ens proposen .

T’hi vas fixar que tots els candidats estaven en fals? L’únic que anava suelto era el Rivera, que viu de la feblesa de les institucions que el justifiquen i li donen de menjar. Això de parlar com si el mal i les relacions de poder no formessin part d’aquest món ja ho van fer Maragall i Companys, abans de topar amb Madrid. Després hi ha la lògica centralista del PP, que s’ha carregat la Nebrera i el Piqué, com es carregarà sempre tota intel·ligència que miri d’arrelar a Barcelona. Si a Génova no haguessin perdut els nervis i el PSC no hagués menyspreat tan el país, Mas hauria pogut discutir amb algú de més nivell i hauria estat millor.

S’acosten temps difícils. Els polítics europeus han endeutat els seus països mirant de salvar el sistema que els legitimava i ara es troben amb uns deutes astronòmics i un sistema obsolet. Sense guerres ni colònies per engreixar les arques de l’estat, els governs han anat malacostumant la gent per mantenir l’autoritat fins a esgotar tots els recursos. Avui els ciutadans de les velles potències europees ja no tant sols no serveixen per anar a robar i saquejar d’altres països, sinó que en molts casos no serveixen ni per treballar. Se sent a dir que la gent no creu en la política, però és que els polítics tampoc no creuen en la gent.

No tinc una bola de vidre, però si no ens espavilem correm el perill de quedar atrapats a la bodega d’un vaixell que s’enfonsa. Europa és cosa de França i d’Alemanya, que són els que paguen i els que històricament han posat els morts i el pensament al servei de l’ideal. El discurs dels espanyols respecte a la Unió Europea dóna poques esperances. Recorda al que fan respecte Catalunya. Vull dir que es basa en aquest igualitarisme i aquest oblit interessat del passat, en aquest cosmopolitisme de casino, que els catalans ens podem creure però que els francesos i els alemanys saben perfectament que són arguments per viure de gorra.

La crisi de l’euro és positiva perquè servirà per posar els països al seu lloc, i per establir jerarquies sobre una base de veritat. Els anglesos i els nord-americans voldrien que l’euro s’enfonsés però l’euro aguantarà perquè França i Alemanya el necessiten per mantenir la seva posició al món i perquè els països europeus que podien prescindir-ne ja ho van fer en el seu moment, a l’espera que el procés d’integració estigui més avançat. Una altra cosa és el futur d’Espanya, que des d’aquí fa la sensació que podria acabar orbitant entre la perifèria de Sudamèrica i d’Europa, a mesura que se li vagin tancant les possibilitats de tractar de tu a tu amb francesos i alemanys.

Els hispans dels Estats Units cada dia estan més forrats. Mèxic i Brasil són dues potències emergents, fins al punt que Washington ja preveu una guerra amb Mèxic cap a finals del segle XXI. Cap dels tres madrilenys que he conegut no està entusiasmat amb la idea de tornar a Espanya. Un diu que la universitat espanyola és “un sistema de destrucción masiva del espíritu”; un altre que si no es queda a Nova York anirà a redactar la tesi a Buenos Aires o a Mexic D.F. L’altre es planteja anar a París.

La impressió que m’emporto de Nova York és que aquí es guanyen el lideratge cada dia, que viuen molt menys còmodes que nosaltres. Per les històries que sento, la mandra es paga cara. Aquí tot va al límit i tothom porta una volta més de tornavís. Els pidolaires sempre troben algú que els dóna caritat, a diferència del que passa a Barcelona, perquè la majoria de la població passa la maroma sense xarxa i tothom sap que pot caure. La competitivitat fomenta un individualisme a ultrança, però també genera una solidaritat de base -una consciència de trobar-se en el mateix barco- que resulta entranyable.

Una altra cosa que es veu clara és la força revolucionària que està adquirint la globalització de les fonts de coneixement. Aquí, la separació entre les persones que cobren per pensar i les que cobren per servir la gent que pensa és diàfana. La possibilitat d’un món cada cop més dividit entre societats de gent brillant i societats grises i pobres, des de Nova York no sembla gens remota. Aquesta crisi s’endurà les últimes prerrogatives postcolonials que han permès Europa anar tirant sense esforçar-se. Ara es veurà que la intel·ligència no és només una qüestió de cultura i de neurones, sinó també de sentit de la dignitat i de força de caràcter.

El món s’està reordenant i no podem badar. Ens queden 10 o 12 anys. Després ja no tindrem només un problema amb Espanya, el tindrem amb tot Europa. L’altre dia un català que viu a Nova York m’explicava que quan es queixava dels espanyols, els americans sovint li preguntaven: “Ok man: però a més de protestar tu què fas per tirar endavant el teu país i alliberar-lo d’aquestes injustícies?” És una pregunta que ens haurem de fer més seriosament els anys que vénen, si de veritat volem fer alguna cosa.

Fins a la tornada,

Enric



El nacionalisme invisible (Catalunya Oberta)

Vaig llegir en el llibre Postwar, de Tony Judt, aquest historiador recentment traspassat al qual la mort ha donat un vernís de fama, que França no va reconèixer oficialment la seva participació en l'extermini jueu fins a l'època de la presidència de Jacques Chirac, és a dir, ara fa dos dies. També a Holanda, diu Judt, el discurs sobre la II Guerra Mundial va resistir-se durant molt temps a donar carta d'especificitat a la repressió que van patir els ciutadans jueus sota l'ocupació nazi i, malgrat l'impacte dels diaris d'Anna Frank i l'explotació que se n'ha fet, oficialment la tragèdia dels jueus no va ser reconeguda com un cas a part fins el 1995.

A Polònia, fins a la caiguda del règim comunista, el milió i mig de persones exterminades a Auswitch eren presentades a la llum de la nacionalitat que constava en el seu passaport. Els turistes eren passejats davant de dentadures, rellotges, flocs de cabell i d'altres pertinences privades de suposats polonesos, alemanys, holandesos, italians; no eren informats que el 90 per cent del milió i mig de morts eren jueus. Es devia considerar superflu.

Durant molts anys, a Europa va ser normal denunciar els camps de concentració alemanys sense fer esment dels seus hostes més nombrosos i soferts. És significatiu que els primers llibres de Primo Levi fossin rebutjats per les grans editorials del continent i que només a Alemanya tinguessin un èxit important. Irònicament, els progroms que va viure la Polònia de postguerra contra els jueus supervivents són tan poc coneguts com les brutals expulsions que van patir les comunitats d'alemanys instal·lades fora del seu país. Una anècdota que trobo molt bèstia però extraordinàriament il·lustrativa és la manifestació que es va organitzar al districte 4 de París contra un jueu que el 1945 va tornar reclamant un pis de la seva propietat.

Pensava en tot això aquests dies, després de llegir a la premsa l'última pallassada del líder de Ciutadans Albert Rivera. No pretenc comparar el cas dels jueus amb el cas dels catalans sota el franquisme o la dictadura de Primo de Rivera. No obstant, en la mesura que la brometa de Rivera és il·lustrativa de la manera com Espanya afronta la seva història, les comparacions amb la manera com la resta d'Europa ha afrontat la seva surten soles. Encara que el segle XX tingui, a cada lloc, els seus fantasmes particulars, la gravetat del cas jueu i la força amb què posa en evidència la cara fosca del nacionalisme d'Estat, té l'aventatge que serveix d'exemple general. Seria llarg d'explicar, però, en gran part, l'antisemitisme europeu va canalitzar el ressentiment acumulat pels mètodes etnocides dels vells estats nació. El va canalitzar i ha posat les bases per curar-lo, en la mesura que el record de l'holocaust ha fet del rebuig a la idea d'extermini i al recurs de la violència contra pobles i minories indissolubles, un dels fonaments de la nova identitat del continent.

Com diu Judt, Europa s'ha plantat al segle XXI amb l'experiència necessària per tornar a liderar el discurs dels valors universals. El cofoisme nord-americà després de l'enfonsament de la URSS, ha donat al procés d'integració europea un valor inesperat. Els errors de lideratge que els Estats Units ha comès els últims anys han fet recaure sobre el model europeu grans expectatives -probablement una mica exagerades. Desgraciadament, però, com diu Judt, el segle XX encara pesa massa a Europa. El passat encara és massa una excusa per moralitzar, per abandonar-se a les complaences del pessimisme o del relativisme moral, més que no pas una eina de coneixement per comprendre el món d'avui i actuar-hi amb decisió, com fan els nordamericans.

Això es veu molt bé a Espanya, on les presses per oblidar han portat fins a l'extrem aquesta tendència continental a utilitzar la història com una forma d'esnobisme, més per marcar distàncies amb el passat i envernissar els discursos que no pas per comprendre el present i apujar el nivell de les discussions. Que Rivera pugui comparar la política lingüística de la Generalitat amb el franquisme com ja s'ha fet des de Madrid tantes vegades és la mínima cosa que pot passar en un Estat que no ha jutjat cap dels seus criminals del segle XX; o en un país on els mateixos que converteixen Garzón en màrtir de l'antifranquisme són els que van legitimar la transició i van callar quan aquest jutge detenia independentistes vulnerant l'Estat de dret. La brometa de Rivera fins i tot podria acabar tenint sentit com argument. No debades, l'estudi del nacionalisme espanyol i de les seves obsessions continua essent –per sorpresa d’alguns historiadors de fora- un vast desert, tot i les proclames a favor de la democràcia i la llibertat que se senten cada dia.