El canvi (Avui)

Tots els experts que vaig llegint coincideixen que no sortirem d'aquesta crisi sense haver experimentat un profund canvi de paisatge. La cosa va per llarg, diuen, potser 30 anys, però canviarem la manera de consumir, de treballar, de relacionar-nos; fins i tot és possible que puguem canviar algunes banderes. Més que una crisi, ja es veu que això és un part, i hem de pensar que tota aquesta destrucció és creativa, encara que resulti dolorosa.

En les èpoques de crisi és quan s'inventa més, perquè res no fa rumiar tant com la mancança. Per això fa unes setmanes deia que l'atur era una solució perquè ja no podrem tornar enrere i com més ens aferrem a les estructures del passat més grossos es faran els problemes. Entre final del segle XIX i primers del segle XX la societat burgesa va deixar pas a la societat de masses, i cap burgès, ni cap polític, ni tan sols Ortega i Gasset, que era un torero, no va poder evitar-ho. Pensem en el cotxe, que va ser el gran tòtem dels països avançats: el cotxe va substituir el cavall enmig de canvis dolorosos i dues guerres mundials, però avui ja representa poca cosa al costat de l'ordinador portàtil.

Quan la humanitat canvia de pell, els polítics poca cosa poden fer, a banda de posar-hi imaginació i donar exemple. A tot Occident hi ha una lluita entre els polítics i els diners, perquè quan li pots penjar el mort a algú sempre és més fàcil conduir la massa. Si la vella transició espanyola es va fer amb soroll de sabres, la nova transició es farà amb amenaces de fallida financera, per això hi han posat Rajoy, que és com un placebo, i les eleccions tenen aquest aire d'autonòmiques.

A Espanya l'únic polític que realment podria manar és Aznar, igual que en temps de Suárez en part manava Franco. L'exèrcit no compta com abans, però Aznar y sus muchachos defensen el que volen i no juguen a tres bandes. Per sort, de moment no es poden pagar la seva idea d'Espanya, o aparèixer a primera fila. Seria una llàstima que els catalans acabessin sacrificats altra vegada, com el 1978, enmig del foc creuat entre la dreta i l'esquerra.

Valors i senyals de trànsit (rac 1)

A mi ja m’agrada conduir a poc a poc i estalviar-me embussos, i que a la nit les carreteres tinguin un punt d’il·luminació romàntica, de sopar íntim amb espelmes. Però aquestes relacions que estableix el PSOE entre les polítiques viàries i la crisi econòmica em fan pensar en les metàfores de Mas quan li pregunten per la llibertat de Catalunya. El que hauria de fer Zapatero, en comptes de fer de sargidora de pedaços, és comprar-se uns pantalons nous i cantar la canya al poble. Dir: “senyors, s’ha acabat el bròquil. Tants anys de viure d’Europa, de Catalunya i de fer el fatxenda amb els diners de les privatitzacions dels monopolis franquistes ens han deixat pelats com unes rates. Queda prohibit criticar els catalans, mirar el futbol i sortir a fumar al carrer o fer el carajillo en hores de feina. Ja n’hi ha prou de tocar el bombo. Fa més d’un segle que vam perdre Cuba i Filipines i ni de Catalunya ni d’Europa ja no en treurem ni un duro.” El que necessita Espanya, en definitiva -igual que Catalunya, que amb això anem de bracet-, és que les classes dirigents deixin de tractar els ciutadans com si fossin criatures consentides. En les democràcies febles, quan el poder es deslegitima la propaganda augmenta. S’hauria d’aconseguir anar justament en direcció contrària. Són els valors que cal concentrar-se a canviar i no els senyals de trànsit. Si els polítics miressin de dir més les coses pel seu nom, en comptes buscar tantes solucions màgiques, potser el sentit de la responsabilitat augmentaria i la insatisfacció disminuïria.

Llum i democràcia

La pujada de la llum no afavorirà pas les polítiques anticrisis, però era una cosa tan previsible com el nomenament de Mascarell. Diguem que és una d’aquestes fatalitats que no es poden evitar, que responen a engranatges  consolidats, a l’inèrcia dels anys que ens han dut fins on som ara. Ens trobem en un temps de transició on els morts fan cara de vius i els vius encara no se sap si viuran prou anys per poder canviar alguna cosa. En el sector de l’energia, els problemes de base que contaminen la política es veuen molt bé. A tot el món passa que els països que van sobrats de matèries primeres no tenen consum intern, mentre que els països que tenen una demanda interna forta no tenen matèries primeres. Espanya no és especial perquè consumeixi més energia de la que produeix. El que fa Espanya diferent és que els Estats amb cara i ulls, com ara França o Alemanya, tenen una cosa que es diu política energètica nacional, que els ajuda a expremer els recursos amb eficàcia. Aquí, com que pretenem produir l’energia a l’estil medieval, amb sol, vent i aigua; com que tothom s’omple la boca parlant de nacions però encara és hora que algú elabori un Pla Energètic Nacional -espanyol o català; com que tothom va pel seu compte però la unitat de la pàtria és sagrada; en resum: com que els discursos es barnissen de poesia i els problemes no es plantegen d’una manera honesta i decidida, l’energia ens costa un ronyó i part de l’altre.  Aquest any vinent, faci’n-me un favor: quan obrin el llum pensin en la relació que hi ha entre la factura que rebran i la feblesa de la nostra democràcia.

Qui és el barrut (Rac 1)

La primera cosa que ens hauríem preguntar és si els controladors són un col·lectiu de folls o de barruts sense escrúpols. Si la resposta és afirmativa, aleshores donem gràcies a Déu perquè el nombre de catastrofes aèries ha estat realment acceptable fins ara, malgrat l’espectacular augment del trànsit d’avions. Una altra opció és pensar que aquesta gent és, com a mínim, igual de professional i d’assenyada que la majoria de ciutadans –cosa que no és dir gaire, cal admetre-ho. En aquest cas, la seva reacció extrema indica que potser estan desesperats i això demanaria un esforç per mirar de ser una mica equitatiu. Ja sé que a la gent només li interessen les seves vacances pagades a preu de saldo. Però per què tothom està tan enfadat amb els controladors i tan poc enfadat amb el govern? Per què els diaris han deixat tan en segon pla la veu dels controladors durant la negociació? És veritat que arriben a treballar fins a 200 hores mensuals? Per què sabem tan poc de la seva feina? Per què la gent no recomana als seus fills que es facin controladors, en comptes d’excitar-se tan quan s’esbomba el seu sou? Què hauria passat si hagués estat un govern del PP i no del PSOE el que hagués recorregut a l’exèrcit? Per què el govern va aprovar la llei just abans del pont i no després? Arrossegant tants mesos de conflicte, no havia previst el govern que els controladors podien reaccionar així o ha utilitzat el pont –i els estalvis de la massa irritable i viatgera– per guanyar-los la partida?

Llàtzer de Tormos

Acabo de llegir l'estudi del Jordi Bilbeny sobre l'anomenat Lazarillo de Tormes. Segons Bilbeny, el famós anònim de la picaresca espanyola hauria estat originalment escrit en català i caldria llegir-lo en clau política, com un fruit de la revolta de les Germanies. Bilbeny no és el primer que relaciona l'obra amb els països catalans. Durant la dictadura, Azorín ja va suggerir, discretament, la possibilitat que l'autor fos valencià i, els últims anys, l'estudiós Francisco Calero ha atribuït el text a l'humanista Joan Lluís Vives.

Fins ara les incongruències de l'obra es justificaven amb dues menes d'arguments: o bé se'ls atribuïa un simbolisme obscur i barroquitzant, d'acord amb els tòpics més suats de la tradició literària espanyola, o bé es reconeixia que l'autor coneixia poc la llengua castellana i la geografia on transcorre -suposadament- l'acció del llibre. Mai no s'anava més enllà. Malgrat les contradiccions i les catalanades de l'obra, fins que va arribar Bilbeny ningú no havia gosat aventurar que la primera edició -avui desapareguda- podria transcórrer a l'horta de València, anar firmada amb noms i cognoms i, encara menys, estar escrita en català.

Bilbeny pinta el Llàtzer de Tormos -com ell creu que cal anomenar l'obra- com una víctima prototípica de la política uniformitzadora seguida per la monarquia hispànica en la seva etapa de consolidació. No sé prou història per valorar les conclusions del llibre. Però és remarcable que les tesis de Bilbeny sobre Colom comencin a rebre suport internacional. A França i a la Gran Bretanya hi ha acadèmics que discuteixen l'existència de Molière i de Shakespeare i no s'enfonsa el món. Tenint en compte els esforços que els vells estats-nació han fet durant cinc segles per controlar la fe i el coneixement, les tesis de Bilbeny sobre la manipulació de la història per part de la censura no haurien de generar tanta sorpresa; haurien de constituir una línia normalitzada d'investigació.

Hi ha dues coses que m'han corprès de l'estudi. La primera és la força que té la lectura de Bilbeny i la transformació que l'obra experimenta quan la llegeixes a través seu. Només per això ja val la pena fer prova. Bilbeny fa aparèixer un text sòlid i lluminós, net d'aquesta pàtina de gratuïtat i de cinisme -de menyspreu per la innocència- que traspua la versió castellana del llibre. L'altre aspecte interessant són les preguntes que li fa al text. Les universitats catalanes, sobretot les d'història, són plenes de babaus i de policies erudits incapaços de fer-se una pregunta intel·ligent. La tradició científica es forja a través de les preguntes. L'adoració dels documents és com l'adoració de les vaques de Calcuta, un problema d'incultura. Les preguntes: és a través de les preguntes que veiem el món, perquè només a través seu establim relacions profundes entre les coses.

Jo no sé fins a quin punt Bilbeny té raó, però és evident que les esmenes a la totalitat que se li fan responen a motius polítics i econòmics. La viabilitat d'una teoria depèn dels interessos de la comunitat de científics que en resulta afectada. Ja m'agradaria que la frase fos meva però és d'un catedràtic d'història de la ciència. Els estats no subvencionen ni controlen les acadèmies per què sí, ni tampoc no és per què sí que Foucault va poder escriure aquell assaig sobre la bogeria defensant que hi ha més lucidesa als manicomis que al carrer.

La ciència legitima el poder perquè té el monopoli de la Veritat, com abans el tenia l'església. Per això a Catalunya, que és un país ocupat, prolifera aquesta espècie de fals perfeccionista, de torracollons cofoi i llepafils que, en comptes d'atrevir-se a desenvolupar els seus punts de vista, viu d'assenyalar comes mal posades i d'atiar discussions estèrils. En aquest cientifisme d'associació filatèlica fruit de les meselles supersticions de sempre, disfressades de cultura i de racionalisme, hi ha resumit tot el problema d'Espanya i de Catalunya: una por tercemundista al passat i al pensament.