La venjança catalana (Catalunya Oberta)

Pel meu gust ja he escrit massa articles sobre el Prenafeta aquests últims mesos, però no seria just arribar a les vacances sense abans recomanar el seu llibre. Una cosa que m'agrada d'ell és que quan li claven una bufetada, el primer que pensa, ja abans d'aixecar-se, quan encara li xiulen les orelles, és com s'hi tornarà. No crec que hi hagi altra manera de viure en llibertat, en aquest país. Els senyors de l'ordre són uns falsaris o uns ingenus. Quin ordre i quina jerarquia vols constituir si les màquines per constituir tal cosa estan en mans de l'enemic? On porta la unitat si sempre paguen els mateixos? En aquest país l'única manera de viure dignament és portar el cor en una mà, i la dalla en l'altre. Era la manera de fer dels catalans. Hi havíem cregut molt en la llibertat. Però ens vam anar amansint, ens vam deixar omplir el cap de complexes i ens vam acostumar a parar l'altre galta adduint una superioritat moral que ha donat ales als aprofitats, als difamadors i als demagogs de tots els colors polítics.

La manca de memòries substancioses és un dels exemples més flagrants del poc sentit de la dignitat que han tingut les nostres elits. Parlo del sentit de la dignitat que confereix tenir una idea pròpia de justícia i lluitar per fer-la valdre, no de la paraula que poses a les pancartes. En aquest punt estem a anys llum de les cultures avançades. Hi ha poques memòries que toquin tendre, que vagin més enllà de l'acte social o de l'exercici estilístic. Amb el segle XX que hem passat, tan ple de sotracs, no és gaire lògic. Tenint en compte l'esperit didàctic del país, és estrany que no mirem de conjuminar més moral i vida. Els dietaris, les memòries, són una resposta a l'adversitat, una justificació amb sentit de transcendència. Surten de l'home determinat a fixar per al futur la seva versió del que ha viscut. Si et claven una bufa injustificada i no t'hi tornes és que ets un vanitós. I si et passes de la ratlla -com els passava als pistolers de la FAI però no només- és que t'has precipitat o, senzillament, és que els traumes i els complexes t'han tornat un foll.

Bé, les primeres 100 pàgines del llibre de Prenafeta són molt bones en el seu gènere. Hi ha informació i estan molt ben escrites. Només algú que hagi mirat d'escriure alguna cosa a cop calent es pot fer idea de com n'era de difícil respondre amb tanta rapidesa. El llibre és una arma de denúncia però, com dic, està molt ben escrit. Les qualitats dels homes suren quan aflora el dolor. La tensió amb el límit aguditza la veritat. La víscera no perd l’autor, i hauria estat fàcil perquè passar per la presó i que la Guàrdia Civil t'exhibeixi com un mico deu ser una experiència dura de pair. Les pàgines en què Prenafeta explica la seva detenció per mi són les millors del llibre. Allà hi veus l'home despullat, fent figa, i el contrast que fa amb la serenor del relat és deliciosa. Suposo que part del mèrit és del Vicent Sanchís, que li ha recollit el testimoni i li ha fet el pròleg, com ja va ajudar-lo amb L'Ombra del poder, un altre llibre que també explica coses, per exemple, de quin peu calça La Vanguardia.

El Sanchis hi desenvolupa una cosa que ja diu Macià Alavedra al seu llibre de Records. El Macià és un home que, cada vegada que obre la boca, et regala una perla. Doncs bé: el Macià ja avisa, amb una finor que no ha estat apreciada -tal com s'ha vist després-, de la força destructiva que tenen les cebes dels jutges espanyols, combinades amb el ressentiment de la premsa provinciana. Quan va esclatar el cas Pretòria, jo passava per Londres i vaig poder observar que allà els diaris si de cas comenten i debaten sentències, no fan judicis paral·lels. Tot això el Sanchis ho explica fins al punt que un comprèn per què és tant extrany trobar catalans que no tinguin a l'arbre familiar algú que hagi passat per la presó sense motiu i, alhora, algú que hagi estat un botifler. Però cal tenir paciència i mirar d'escriure llibres. També aniria bé llegir una mica; per exemple La crisi de l'Autoritat a Catalunya, de Josep Pla, inclòs a Prosperitat i Rauxa de Catalunya, per insistència expressa de l'historiador Jaume Vicens Vives. La venjança és a prop. I consistirà en fúmer el camp d'Espanya i perdonar a tothom. Fins i tot perdonarem l'Arcadi Espada. I aquest el jutge condecorat que em sembla que es diu Mena. I amb aquesta saviesa lul·liana, després conquerirem el món.



Panorama

Aquests dies es divertit llegir la premsa i veure com la classe política i periodística es va retratant davant dels esdeveniments. Vivim una d’aquestes èpoques de fantàstica incertesa en què les perruques volen amb la brisa més lleugera i els discursos diuen més de qui els pronuncia que no pas de la realitat que pretenen descriure.

Per exemple, em fa l’efecte que quan Mas diu que Catalunya no està madura per un procés d’independència el que està dient és que ell i el seu partit no estan madurs per liderar-lo. Si ho expliqués així probablement resultaria més creïble i es guanyaria la centralitat que busca. És natural sentir l’abisme davant d’un moment decisiu. L’hora de la veritat sempre provoca un cert mareig, però el que marca la diferència entre les persones no és la por, que és universal, sinó la manera de gestionar-la.

Una cosa que distingeix els escagarrinats és que, per no haver de passar a l’acció, són capaços de dir el que calgui i de xerrar pels descosits. En aquest sentit no puc evitar de llegir amb un somriure els articles que l’Enric Juliana escriu arrapat a la bandera europea. Quan era petit hi havia un corrent d’intel·lectuals i de polítics prosoviètics fracassats que, per dissimular i allargar una mica la comèdia, es van posar a reivindicar l’eurocomunisme, no sé si algú se’n recorda.

Un altre articulista que fa bo de llegir aquests dies és l’Arcadi Espada. Bé, ara és en un hotel del Pedigord preocupant-se pel preu de les oques i pel menjar de les gallines, seguint una teràpia intel·lectual basada en Montaigne i Josep Pla. Però fa uns dies vaig llegir un article seu comparant un discurs de Montilla amb un de Hitler que em va fer abandonar tota esperança que els escrits d’aquest home serveixin mai d’alguna cosa més que d’enciclopèdia de la follia.

Potser l’Arcadi necessita esdevenir víctima d’alguna barbàrie pitjor que la franquista per sentir-se lliure de culpa. Les herències humiliants generen un fort resentiment en les persones que tenen un orgull exagerat. Si Catalunya es convertís en un estat feixista potser li donaríem una alegria, però ho veig difícil. De caràcters destructius com l’Arcadi, el país en va ple. D’eurocatalanistes tan salats com el Juliana, també. Són coses de l’ocupació.

Un altre clàssic del país és el patidor professional tipus Puigverd. Quan tinc ganes de deprimir-me llegeixo el Puigverd. No hi ha res més depriment que llegir el Puigverd, per això em va fer gràcia el títol de la crònica que va escriure després de la manifestació: “El articulo más triste”, va batejar l’escrit o una redundància per l’estil. Un altre gran humorista inconscient amb tendències depressives, sobretot ara que ningú ja no li segueix la veta a banda de quatre skin heads, és el Fèlix de Azúa: “La manifestació feia un tuf dretà innegable”, va escriure el gran catedràtic d’Estètica. Deixeu-me riure un moment i agafar aire que em desconcentro.

La manifestació ha deixat tothom fora de lloc, no només per la massa de gent que va convocar sinó, sobretot, per la bellesa que transmetia. Tanta llum ens ha deixat a tots ben encegats. Fins i tot el meu admirat Salvador Sostres ha perdut  l’oremus. Veig que insisteix a pintar els manifestants com el fruit d’un país de cridaires que després mai no dóna la cara. La tàctica d’espolsar-se la responsabilitat de sobre menyspreant el poble baix és més vella que la sentència de Guadalupe i no ens ha anat mai bé. Jo també estic acollonit. Però també veig que no hi ha sortida i que, si no ens encomanem a Sant Jordi i posem tota la força per guanyar, aquest país es convertirà en el paradís dels quinquis i dels dissenyadors.

Sovint els catalans, enduts pel narcisisme moral típic de l’esclau, oblidem que Madrid també juga i que, en una partida, no sempre hi ha la possibilitat de triar una opció o d’escollir el moment de fer una cosa. En general, guanyar no depèn tant de les decisions que es prenen com de l’actitud amb què s’executen. Tot és més senzill, i no cal fer tanta comèdia. Era la naturalitat que es respirava a la manifestació el que ha posat tothom tan nerviós, perquè, volguem o no, ens interpel·la i fins i tot ens deixa en evidència.

Història del bilingüisme (Catalunya Oberta)

Benvolgut Arcadi Espada, 

He rebut d'un amic la carta que cada diumenge escrius pel director d'El Mundo, aquesta que encapçales "Querido J". No sé si Don Pedro et llegeix gaire. Jo et llegeixo poc, i potser per això m'has fet pensar en la primera vegada que et vaig veure. Estava al Tirsa amb uns amics i vas aparèixer amb la teva banda. Tens el cap gros i em vas semblar més baixet que a la tele. Em va impressionar la teva mirada tigresca i fosca, i el teu pit de pollastre del Prat. També recordo l'admiració que et professava el teu seguici, et vaig trobar un autèntic personatge. 

Te'n deus haver oblidat, però vaig venir a felicitar-te pel teu llibreContra Catalunya. Et vaig dir que era una obra patriòtica. Em vas respondre amb un silenci d'estranyesa, et devies pensar que et volia pendre el pèl. Però deixa'm insistir-hi: Contra Catalunya és un llibre patriòtic, és com les xiulades que Julio Camba dedicava a les obres de teatre espanyoles, quan circulava per aquests móns de Déu. Pobre Camba: "¿Cómo convencerlos de que el mal patriota era el autor y de que el patriotismo consistía precisamente en silbarlo?", es preguntava en un article. He vist que el citaves en la carta de diumenge. Potser tu, quan et sents sol, et preguntes el mateix.

Consti que m'agrada que critiquis les inconsistències del país i que vagis sempre per davant, assenyalant les posicions que prendran els espanyols. En la teva carta a don Pedro deies que el bilingüisme és una càrrega; donaves a entendre que cal ser un pallús o un ignorant per qualificar-ho de riquesa. Felicitats; si bé és curiós, tu que mai no t'estàs de demostrar tot el que saps, que deixessis d'informar a don Pedro de l'article que Pla té sobre el bilinguisme. Pla el va escriure per respondre un elogi enverinat de l'Enrique Badosa, com aquests que tu li has fet quan ja era mort i no es podia defensar. O com aquests que fas als nostres nens intel·ligents abusant de la seva vanitat. 

Quan Pla va escriure que el bilinguisme és una tragèdia, el problema tenia una solució relativament senzilla i democràtica. Em sembla que ja saps la història, però te l'explico per si de cas. En un acte d'humilitat i patriotisme, una colla d'intel·lectuals catalans encapçalats per Carles Riba es tapen el nas i juguen l'última carta que li resta al país. Som als anys 50 i el règim no només no s'acaba sinó que està més fort que mai. Aquesta colla sap que el país passa un pont estret i que si la continuïtat es trenca tot anirà pel forat de l'aigüera. Convençuts que han de guanyar temps perquè el país arribi viu a la fi del règim, s'avenen a pactar amb una colla de falangistes espanyols que han sentit la crida de la democràcia, sobtadament. 

Aquesta colla, encapçalada per Dionisio Ridruejo, Antonio Tovar i Laín Entralgo, se sent incòmoda amb Franco. S'adona que l'única possibilitat de modernitzar l'Estat passa per Catalunya. El catalanisme és l'única oposició a Franco decent, l'única alternativa liberal. Els comunistes, els monàrquics, tota l'oposició espanyolitzant és una catàstrofe. Si els intel·lectuals catalans necessiten l'ajut dels intel·lectuals castellans perquè el país respiri, els castellans necessiten els catalans per sentir-se espanyols una mica civilitzats. Aquestes són les bases del diàleg i aquesta és la història del bilingüisme. Ridruejo es compromet amb Carles Riba a donar suport a la llengua catalana davant del règim a canvi que els intel·lectuals catalans reconeguin obertament el castellà com una llengua del país. 

D'aquí ve la parida que el bilingüisme és una riquesa, que ara tu escarneixes amb tanta valentia. Durant anys, aquest tòpic ha estat una manera de fer de la necessitat virtut. Si durant la dictadura va ser l'argument dels catalanistes, aquests últims 30 anys ha estat la cançoneta hippi de l'espanyolisme interessat en oblidar el passat sense passar per caixa. Naturalment, el gest de Ridruejo va servir de poca cosa. La publicació de llibres en català no va igualar les xifres del 1936 fins al 1977, quan el mercat i la societat de masses havien canviat completament. Tot això està molt ben explicat en un llibre nou que et recomano. Es diu Les millors obres de la literatura catalana comentades pel censor (Acontravent).

"Pompeyo Fabra es un catalanista furibundo -hi podràs llegir-. Pero a pesar del matiz catalanista de la obra, como la vida catalana se ha castellanizado gracias al Movimiento, y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconveniente en que esta obra pueda publicarse." En un informe sobre Incerta Glòria, es llegeix: "para saber el diario de un miliciano no hace falta escribir una obra en catalán con pujos filosóficos a todo paso y con memeces". Mirall trencat és vista així: "Novela un tanto confusa y de escaso interès". De Badia i Margarit, en diuen això: "Defiende el bilingüismo pero no he encontrado nada ofensivo al uso del castellano". Però el resum de tot plegat em sembla que és aquest: "Novela en la que claramente sobran muchos besos."

Si el problema hagués estat només la prohibició de l'idioma, rai. El problema de la censura a Catalunya és la cultureta que va escampar a través de les generacions. Havent crescut en un context tan pervertit entenc que la intel·ligència et forgés aquesta mala llet de poll ressucitat. Però tranquil, que no ets l'última coca-cola del desert. Com a molt ets l'última coca-cola del neofalangisme desnatat dels anys 70, rotllo Fernández de la Mora. T'has parat a pensar per què, d'un temps ençà, quan busques joves intel·ligents només trobes independentistes? Trobo molt bé que critiquis el país; però quan la crítica viu més de les febleses i els errors dels altres que no pas de la voluntat d'esmena, acaba sent autodestructiva i banal. Fer el fatxenda és fàcil, per pixar només t'has de posar a favor del vent. Però tard o d'hora arriba la factura, i aleshores queda al descobert quant d'amor i quant de fum hi havia en les coses que has anat fent. Per això, la tradició catalana té encara els seus problemes, però la tradició espanyola, a Catalunya, no val res.

Cordiament,

Enric Vila