Dietari (Censura)

Benvolgut Josep,

Perdona que hagi trigat tant a respondre. Potser sí que quan estic cansat la censura em sembla més pràctica que no pas l’autocensura. Quan un tercer paga el preu moral dels teus silencis la intel·ligència queda alliberada i es pot concentrar en la forma. Quan has de vigilar-te a tu mateix, l’autoestima baixa i és més fàcil perdre profunditat o que, perseguint una idea de bellesa, acabis fent-te mal sense voler -o autodestruïnt-te.

Per exemple: no tinc clar fins a quin punt Josep Pla no hauria acabat com el rosari de l’aurora, sense la dictadura. Ara molts el llegeixen de manera literal, però el món moral d’un poeta sempre és una burla de la seva vida interior. Creus que fent cas dels llibres de Pla és poden escriure 20.000 pàgines? No ho sé. Em fa la impressió que l’aire que Pla té d’escriptor clàssic li ve dels límits que li va imposar el franquisme.

És allò que deia Heine: “Ai, com ens ho farem per escriure, ara que no tenim censura!” Si Catalunya ha tingut un segle XX tan esplèndit des del punt de vista artístic, en part és perquè una bota militar elimina un fotimer de dubtes. Entre un règim de censura i un de llibertat, naturalment jo prefereixo la llibertat. Però la llibertat, fins i tot en el millor dels casos, sempre és una mica teòrica i et deixa mans dels fantasmes i els dimonis invisibles de la societat que la defensa. Això, en un país com aquest, que té una vida subterrània tan torturada i rica, no cal que t’expliqui que suposa -a nivell espiritual és una mica com enfrontar-se a la màfia.

En un entorn de llibertat no n’hi ha prou de tenir un bon qüoficient t’intel·ligència, necessites un coratge proporcional al teu talent per no caure en la vulgaritat. La censura aplana el camí quan l’objectiu és brillar individualment; si l’objectiu és aprofundir en la vida, però, la llibertat dóna més matís al dolor i a la tragèdia. La censura ressalta les virtuts de la ironia i dels discursos unitalerals; la llibertat et deixa sol davant del món i tu mateix sense límits ni excuses. Quan els límits no són clars, és fàcil estirar més el braç que la màniga o adormir-te en els llorers; el risc d’escoltar cants de sirenes augmenta i, com t’he dit, el talent sovint es gasta en tonteries.

Davant la llibertat només hi ha la elevació; enfront de la censura, sempre pots fer cabrioles. La llibertat demana més consistència que la censura perquè no t’ajuda a concentrar les forces i et fa pagar cada decisió que prens. No és extrany que en un país com el nostre, tan acostumat a la censura, la llibertat hagi dut la majoria de la gent a refugiar-se en el relativisme.

Jo diria que la cosa va per aquí. Què et sembla?

Fins aviat,

Enric

Una altra carta

Josep,
No et publicaré pas la resposta si no la signes amb noms i cognoms. Aquesta condició és anterior a qualsevol altre. Per arribar a escriure alguna cosa d’interès cal aprendre a prescindir de la mirada de la gent. Una cosa seria que haguessis decidit de publicar amb pseudònim o escriure en secret tota la vida, però evitar de signar un text només per què no estàs segur que estigui prou ben escrit és com avergonyir-te de la teva nòvia, d’un amic teu o d’un fill tonto.

Avergonyir-se dels amors és un error que s’acaba pagant car, amb l’avorriment i la mediocritat. El país t’hauria de servir d’exemple, tota aquesta gent tan perfecta i tan de poble que renegaria de la mare per estalviar-se un moment de vergonya. No pretenguis amagar el cap sota l’ala i encara, a sobre, que l’ala sigui perfecte. Escriure és un acte d’afirmació. L’art és un acte d’afirmació i no és la puresa de la forma sinó la puresa de l’afirmació allò que té profunditat.

Els textos no sempre surten rodons, igual que no sempre quedem com uns prínceps davant les persones que ens estimen -ni elles davant nostre. I tot i així, oi que quan fallem o defallim també hi ha vincles que es fan més forts? Amb l’escriptura passa igual. L’únic que compten són les virtuts però les virtuts autèntiques, les que són cims entre defectes i limitacions. No hi ha llum sense ombra, ni coratge sense por i és de nena estúpida que vol un príncep blau tenir tanta por de fer el ridícul.

Creu-me, no hi ha res més sa que fer el ridícul. El ridícul oxigena la intel·ligència i la vanitat, i forja la capacitat de superació. La gent petita es preocupa de què diran, la gent que val s’ocupa de perseguir la seva llibertat. Tot això va començar perquè tu em demanaves l’opinió. Vols saber com escrius? Exposa’t i ho sabràs. No pas pel que et diran els altres, evidentment. La majoria de la gent només diu bestieses. Però deixa que el món t’ajudi a créixer i et doni informació sobre el sentit de les teves il·lusions. Només si t’endinses en la nit i en el misteri de la teva vocació entendràs què vull dir quan insisteixo que l’estil és una cosa viscuda, i no pas pensada. També veuràs que l’esforç sempre té una recompensa; d’una manera o altre l’amor sempre torna, encara que no sigui de la forma que esperaves. Jo, per exemple, m’he pres la molèstia de pensar una estona abans de respondre’t aquest correu. Espero que t’ajudi a decidir-te en un sentit o en l’altre.

Cordialment,

Enric

Un correu

Josep,

És veritat que escrius una mica massa polit i calculat, com si et perfumessis abans d’asseure’t a redactar els correus que m’envies. Tranquil, home, tranquil. El primer que has de fer si vols escriure és confiar en el valor del que vols dir. Si creus que el valor del que dius depèn de la imatge que el lector es faci de tu estàs perdut. El triomf d’un escriptor es produeix quan la gent li dóna la raó tot i considerant que personalment és un imbècil. Escriure és aventurar-se a descobrir què hi ha d’autèntic en un mateix. L’estil no pot ser una cosa pensada, ha de ser una cosa viscuda. L’estil és l’ànima. Està fet de tot el desig i tot el dolor, de tots els cops i totes les ferides que ens fem estimant vida, de les espurnes que la nostra idea de bellesa fa saltar quan entra en contacte amb el món. L’estil és la superació de l’experiència. Hi ha gent que es pensa que per viure perillosament cal saltar en paracaigudes. No, no. N’hi ha prou d’intentar creure seriosament en un mateix. Si vols escriure evita les fórmules. Les fórmules, els sistemes trancats, les fugides endavant, tot allò que et dóna més superfície que profunditat, és enemic de l’escriptura. L’estil no t’ha de fer patir. La forma ja anirà sortint a mesura que creixi la confiança en tu mateix, a mesura que demostris la teva solidesa -la solidesa dels teus amors. L’estil és la capacitat de posar-se un mateix com argument d’autoritat. Patir per si copies l’estil d’aquell o d’aquell altre és una pèrdua innecessària d’energia. Tu preocupa’t que s’entengui què vols dir. A mi m’ha agradat la descripció que fas dels problemes que tens per acabar els textos. Deixa estar si tens 27 o 56 anys. Si necessites repetir 3 o 15 vegades cada text. No pateixis tant per saber si tens “talent”: el 90 per cent del talent és paciència. Amb tanta tonteria sembles aquests escriptors que no es barregen amb d’altres escriptors per no quedar contaminats -o aquells que només es fan entre ells per dissimular que són unes pepes. Si vols escriure l’únic consell que et puc donar és: “escriu”. Estàs segur que necessites dir alguna cosa sí o no? Si necessites dir alguna cosa a dir, diga-la. Arriba al final com sigui, ni que sigui vomitant. És probable que et faci bé. Si no, val més que ho deixis córrer com abans millor.

Cordialment,

Enric

Dietari (l'últim cop de puny)

Dimarts

Se li ha posat malalta la mare i cada dia està més angoixada. Quan les persones grans decauen intenten vampiritzar els fills i com que els fills s’hi resisteixen aleshores els martiritzen a través del sentiment de culpa. La por ens torna uns salvatges. Els avis no volen morir-se i les persones madures no volen desaprofitar les últimes engrunes de la seva plenitud. Abans, quan parava per explicar-me les seves coses me la treia de sobre -les dones de fer feines són molt xerraires-; ara no tinc més remei que escoltar-la, però. Avui m’explicava que fa dos dies que no veu el marit i que ahir va haver d’eixugar el pompis de la mare. El panorama és fotut perquè se li planten els germans del pueblo a casa amb aquella barra que dóna haver viscut sempre de subsidis i ella, que s’ha fet un tip de treballar, pateix un xoc cultural que no lliga amb els discursos que ha sentit. Ja vestida de carrer m’anava explicant penes mentre jo l’empenyia subtilment cap a la porta i, quan ja la tenia al rebedor a punt de sortir, em diu: “Y los médicos no me dicen que se vaya a morir pronto”. Ho ha dit amb aquella ingenuïtat pueril que dóna la incultura, i un esclat de desesperació als ulls commovedor.

Dimecres

Em llevo afònic, gairebé mut, suposo que per l’efecte del cansament d’aquests dies, i repasso el llibre de T, que té moments bons. Rumio diversos articles sense decidir-me a escriure res. No és només la mandra d’escriure, sobretot és la mandra d’exposar-me. Escriure en una llibreta em permet dir les coses tal com ragen, sense la necessitat d’acabar de definir-les amb l’estil. Si l’estil és l’esmòquing de la literatura, últimament només tinc ganes d’escriure amb samarreta i calçotets, tancat a l’habitació, per mi sol. És a dir que no tinc ganes d’escriure perquè no tinc força per Ser.

Dijous

Les històries més boniques, les que commouen més a la gent, són aquelles en les quals algú s’ho juga tot a una carta i, malgrat que la carta no és gaire bona, o fins i tot és dolenta, al final guanya perquè una mà divina, una circumstància misteriosa -un atzar o un fet excepcional, un imprevist- hi posa el granet de sorra que ho capgira tot. La màxima expressió d’aquest sentiment és el vertigen. La gent que té ganes de tirar-se daltabaix quan veu una caiguda de pel·lícula no és que vulgui matar-se, vol sentir-se viva -necessita creure. Això és així perquè en el fons tots viuríem, si poguéssim, a través de sentiments inconfessables i perquè tots sabem que els únics amors que ens salven són aquells que som capaços de portar més enllà de l’esperança, de defensar a les palpentes amb l’última reserva de força, abans d’abandonar. Sempre ens salva l’últim cop de puny -i només quan som capaços de donar-lo ens en sortim realment bé. Per això és tan important triar bé les guerres i no perdre el temps amb aquelles en les quals la disposició a lluitar fins al final és poc segura.

Què ha passat

Val a dir que sabia que la meva col·laboració saltaria després de les eleccions des que vaig tornar de Londres, ara farà un any. Quan va esclatar el cas Pretòria ja vaig advertir que l’estat mirava d’espantar els guardians del galliner. El corral estava esvalotat i calia posar ordre. No és que el butlletí fos, abans d’aquell subtil toc d’atenció, un exemple de pluralitat. Però els exemples de pluralitat els haurien de donar els diaris. El dia que els diaris deixin de fer política i provin de guanyar diners, la Generalitat es podrà estalviar moltes subvencions i la cultura del país pujarà tant de nivell que ni tant sols caldrà que ens defensem del castellà.

Desgraciadament, quan algú es fa llegir, en aquest país, sempre surt algun cap de colla a advertir-lo que s’està  passant de llest, com en els pobles i com en les barriades perilloses. O com a les presons. Allà on l’esperança s’ha perdut, els pinxos són els amos. Així és difícil que la premsa encomani als lectors aquella espurna d’audàcia i d’optimisme que fa rutllar els països.

El butlletí no era un exemple de pluralitat però va néixer amb l’intenció de compensar el sectarisme socialista. Es parlava molt de llibertat. I, malgrat que la semàntica política s’ha de prendre sempre amb precaucions, la veritat és que mai no he escrit articles tan a gust. El director tenia una paciència infinita. El preu de l’article era decent i això em donava temps per pensar què volia escriure. Després del cas Pretòria, vaig poder despistar tocant temes de política internacional. Però la manifestació del 10 de juliol va posar histèrics els partits, i va fer que escriure per sumar amb els qui treballaven pel nou ordre es fes cada dia més difícil.

I això és el que ha passat. El partit de Laporta està verd i per CiU les llibertats de Catalunya són com aquelles pulseres esotèriques que anunciava el Cristiano Ronaldo. Tot fa pensar que seguirem allargant, sota el pessimisme vanitós de sempre, l’actitud cofoia del rendista que a còpia de guardar els diners al banc sense invertir-los un dia descobreix que els estalvis se li han evaporat.

Isaiah Berlin insistia que triar entre el Bé i el Mal és molt fàcil, i que la consistència dels sistemes es prova allà on un Bé entra en conflicte amb un altre Bé. Quan no hi ha coratge per defensar una idea completa de justícia, la por s’escampa i les visions de conjunt es perden. “Vostè és un idealista i em fa més pena que el tonto del poble”, li diu el General rialler al Coronel Dax, a Paths of Glory. D’acord, d’acord, tot i que no veig clar que la guerra pugui ser tan divertida. Amb els partits d’esquerra cremant-se en la seva inconsistència, era evident que el sobiranisme pujaria i que els garants de la unitat trucarien a Madrid. Jo només dic una cosa: si en comptes d’aprofitar el poder per consolidar posicions i protegir el moviment de base, CiU es dedica a adormir les ovelles i a fer la feina bruta al PP i al PSC, a la llarga ho pagarem molt car.

Jo menys, perquè els escriptors vivim a part i una desgràcia sempre és un bon tema.