L'exemple de Flandes (Catalunya Oberta)

El meu enyorat amic Martí Bonet, que viu a Gant des de fa ja molts anys, m’ha escrit aquesta carta, que reprodueixo:

“Hola Enric,

Quatre coses a raó de la discussió sobre el català a la universitat. No cal que ens inventem un debat nou ni que traguem les coses de mare: una sotragada més forta ja la van tenir a Flandes a finals dels anys seixanta, quan els estudiants de la Universitat Catòlica de Lovaina van exigir la docència en neerlandès -fins aleshores en francès. Va caure un govern pel tema lingüístic, es va crear una nova universitat en francès (la Louvain-La-Neuve), la valuosa biblioteca es va partir entre les dues universitats i no es va pas ensorrar el món.  El reglament de la Universitat de Gant (link http://www.ugent.be/nl/onderwijs/administratie/regelgeving/oer20102011.pdf) prescriu que l’ensenyament universitari és en neerlandès, amb excepcions similars a les recollides pel nostre projecte de decret.  La llengua d’investigació és l’anglès (art 46).

Llegint el nostre projecte de decret veig que es fan les degudes excepcions amb els professors visitants i emèrits i també, molt important, amb aquells professors que les universitats privades dictaminin. S’ha tingut una cura escrupulosa amb la iniciativa privada, com ha de ser. Una altra cosa és l’enfocament de la llei: jo no vull que els professors m’acreditin que saben català, vull que donin les classes en català. Però, esclar, quan predomina la barra i la desconfiança, la burocràcia és inevitable; en el país de la picaresca, necessitem certificats.

Dit això, la reacció dels docents la trobo trista: o bé són uns mantes o bé no tenen gens de respecte pel català. Se suposa que són intel·ligents i que estan acostumats a estudiar, per ells l’examen de nivell C hauria de ser una passejada. També crec que cal desmuntar la fal·làcia que com més català, més provincians: que l’idioma principal sigui el català no exclou d’altres idiomes. Per evitar el provincianisme, més aviat hauríem de començar a situar el castellà al lloc que li correspon en el context mundial. El segon idioma dels catalans hauria de ser l’anglès, i després hi ha el francès i l’alemany (molt més importants a Europa que el castellà), i també xinès.

Segons el meu parer en Xavier Sala i Martin s’ha equivocat.  A qui representa que hem de caure simpàtics? I com dimoni es mesura aquesta simpatia?  Em sorprèn que ell, que sempre publica articles ben referenciats amb dades, surti ara apel·lant a les emocions. Li aporto dades: Bèlgica és el tercer país més exportador per càpita del món, després de Singapur i de Hong Kong. Comptant només la regió de Flandes, crec que estaria en segon o en primer lloc. Més: l’educació a Flandes és en neerlandès des de primària fins a la Universitat i mira: les Universitats flamenques estan en les top 200 en un total de 15.000 (Shangai Ranking, Times Ranking, Leiden Ranking). La primera planta transgènica es va preparar a la Universitat de Gant; són punters en la tecnologia de cèl.lules mare; la multinacional número 1 del món en salut, la Johnson & Johnson, deu els seus beneficis farmacèutics a la filial flamenca Janssen Pharmaceutica, que va comprar els anys 60.

Flandes i per extensió Bèlgica no han tingut mai la simpatia de la premsa anglesa; sempre n’han rebut crítiques i menyspreus ferotges. Però si els haguessin fet cas, no serien pas on són. Fins i tot un historiador com el Tony Judt, que tu citaves l’altre dia, té un assaig en el llibre Reappraisals tractant el tema lingüístic de Flandes amb paternalisme, aïllant-lo, com si la cultura, la política i l’economia fossin móns desconnectats. Els flamencs també porten molts segles avesats a la dominació estrangera de torn: hi ha passat tothom (romans, merovingis, carolingis, burgondis, habsburgs i castellans, austríacs, francesos, alemanys). El que passa és que aquí no són gaire impressionables i, sobretot, no són rucs. Per això et parlaran moltíssims idiomes però, sempre, tenint cura del flamenc. Saben molt millor que nosaltres que amb els valors de casa no s’hi juga perquè són els que garanteixen les condicions per crèixer.

He vist que t’han dedicat un article al full parroquial. Fa gràcia que determinats columnistes parlin del fracàs dels socialistes en tercera persona.

La setmana que ve et va bé dinar? (a Barcelona, esclar).

Martí”.



Els bons marxen (Rac 1)

El govern ha corregut a destacar, davant les dades tan eloqüents que dóna l’informe sobre educació de la OCDE, que l’Estat espanyol està per damunt de la mitjana en termes d’inversió per habitant. El problema és que les deficiències que patim no tenen tant a veure amb els diners com amb el control del coneixement i el poc prestigi que té l’esforç i la formació. És difícil que els joves posin esperances en l’escola si els nostres líders són els primers que presenten currículums de pa sucat amb oli. És lògic que els universitaris no trobin feines qualificades si el model econòmic afavoreix els negocis fàcils i és tant curterminista com la política. En aquest país, les persones amb paciència i sensibilitat passen per idealistes que no saben com va el món. El sentit que solem donar a la paraula talent, ja ens dóna una pista del problema. Es parla del talent com d’una capacitat sobrenatural que ve donada pels déus; però el talent té a veure amb la insistència, amb l’esforç i el temps que un és capaç de dedicar a desenvolupar una capacitat. Ja podem posar ordinadors a les escoles. Mentre el sectarisme i els drets adquirits passin per davant dels mèrits no arreglarem res. El primer que cal fer és donar eines a l’individu per defensar-se de les castes. Si les persones qualificades no haguessin de marxar a l’estranger tindríem la base del problema resolt, perquè  l’ambient canviaria. Però a Catalunya els bons que marxen cada dia són més.

Un context difícil (Rac 1)

L’educació és la base d’un país però també és el reflex dels seus fonaments. Vull dir que si els fonaments d’un país són inconsistents és una mica utòpic esperar que l’educació funcioni sola, com una illa paradisíaca al mig de l’oceà. En un país on persones sense formació ocupen càrrecs de tanta importància com la presidència de la Generalitat o del Parlament; en un país on la llengua pròpia és laminada sistemàticament i s’ha de fer perdonar encara no se sap ben bé quins pecats; en un país que porta un segle rebent quantitats ingents d’estrangers sense poder fer polítiques d’immigració; en un país que té por de reivindicar les escoles d’elit i on les polítiques d’educació han esborrat la identitat i la ideologia dels centres; en un país on els grans diaris viuen de les subscripcions dels organismes públics de torn; en un país on la història s’explica pendent de no ofendre ningú i els alumnes universitaris troben normal demanar acabar la classe abans de l’hora perquè juga el Barça; en un país així, on hi ha poc compromís i tothom se l’agafa amb paper de fumar, cal reconèixer que el context no anima els nois a treure bones notes. Si a més hi sumes els problemes de descomposició normals de les societats democràtiques avançades, aleshores s’entén que el conseller Maragall sigui optimista i vegi el vas mig ple.

Antifranquisme de pissarrí (Rac 1)

La vaga convocada pel sindicat de mestres posa de relleu l’evidència que el problema de l’educació no se solucionarà només amb lleis. N’hi ha prou d’escoltar el sindicat per veure el paper que l’antifranquisme té encara avui en els mals del país. La retòrica de l’antifranquisme tenia valor durant el franquisme però ha derivat en un idealisme autojustificatiu que permet totes les inconsistències amb la condició que es perpetrin en nom de paraules boniques -com aquelles que escrivíem amb gumets als murals de l’escola. Jo sóc del parer que el primer que caldria fer per millorar l’educació és endurir la carrera de magisteri, que sempre ha estat la carrera dels tontos. Si la carrera fos tan difícil com la de medicina el percentatge de mestres sense vocació baixaria i també disminuiria el nombre de mestres histèrics i amb tendència a la depressió. Per atraure gent forta i intel·ligent caldria que les escoles paguessin millor. Si paguessin millor potser els mestres no serien tan bones persones però segurament l’educació també hi guanyaria. Ens queixem dels pares, però els responsables de donar exemple a les escoles també es mereixen una bona repassada. Ancorats en els valors i el complex de superioritat de l’antifranquisme, comprenc que no s’entenguin amb el conseller Maragall, que és el prototip d’antifranquista oportunista evolucionat cap al cinisme.