Un altre Scaramouche

Hola Àstrid,

Com va per Londres? Perdona que no t’hagi dit res, de vegades les idees em cauen a sobre com un temporal de llamps i trons i l’únic que puc fer es treure el paraïgua i deixar que s’omplin els embassaments. Que bé que vinguis a passar uns dies a Barcelona. Ni que sigui per contrast, et trobo a faltar. Aquí el paisatge moral és apocalíptic. De vegades em fa l’efecte que passejo per una ciutat en ruïnes, entre façances que cauen, carrers deserts, estàtues solitàries, bandes de nens orfes i grups de saquejadors. Contínuament em trobo gent que s’ha perdut el respecte i que es capaç de fer qualsevol discurs per sentir-se algú. Els intel·lectuals porten monyo.

I jo, al bell mig de tanta destrucció, com un príncep solitari.

Vas seguir la picabaralla entre López Tena i Duran i Lleida? Suposo que ja saps que ara mateix Duran és el rei del mambo de la política catalana. Tothom que vol un càrrec o necessita un favor s’acosta a ell. Encara no sabem si Mas és un xitxarel•lo o ho fa veure, el fet que permeti que Duran s’afarti de poder i que hagi marginat sense manies el grup de coristes que el va ajudar a guanyar, tan podria voler dir que no té cap personalitat com que és intel•ligentíssim. Potser Mas només deixa que es vagin cremant bengales sabent que quan vinguin els temps durs necessitarà gent fresca i d’una sola peça -tot i que no estic gens segur que sigui això.

Duran té molt prestigi però el seu prestigi és fràgil, només és fruit de la importància que l’auge l’independentisme ha donat al seu paper dins del sistema. Poc després de la manifestació del 10 de juny, va sortir un article a La Vanguardia on s’explicava fil per randa quina feina li tocaria fer. Duran és l’home dels espanyols a Catalunya i l’home de Pujol a Espanya. El secret del seu prestigi és la confiança que la aristocràcia de Pedralbes ha dipositat en ell per aturar l’independentisme. Aquest món d’homes que porten ròlex però sovint mengen amb la boca oberta i es casen amb dones que semblen lloros, té molt poder, però cada vegada pateix més per mantenir la comèdia.

El seu drama va començar quan Bassat va perdre les eleccions contra Laporta. Els furiosos atacs que va patir Laporta, tan semblants als que va haver de suportar Pujol quan va robar-los el monopoli de la política als néts de la Lliga Regionalista, vénen del disgust que aquella derrota va provocar als senyors de Pedralbes. Que un dels productes més refinats que ha donat el barri patís una ensopegada tan grossa va ser el primer avís que aquesta gent començava a perdre el tacte. El més gros és que, ara que aquests grandshommes creien haver recuperat el control del club posant el Sandro Rosell, molts dels socis i periodistes que criticaven Laporta comencen a enyorar la seva època. Aquesta aristocràcia de saldo, que és una mena de tènia enroscada al coll del país, és incapaç d’entendre que no tot es pot comprar i vendre.

I bé, em temo que si Duran no aguanta, Pedralbes intentarà la valencianització de la política catalana. Duran quedarà cremat i molta de la gent que ara li fa la gara-gara també. Aleshores, si la classe mitjana no està a l’altura ens convertiran en un parc temàtic. Ja veurem què passa. Ja saps que aquí tothom viu a un pam de l’abisme, i que els mateixos que avui et posen a la presó demà te’n treuen. Mira els Carulla, tota la vida vivint amagats sense molestar, publicant llibres de l’edat mitjana, i ara que engeguen un diari en català -res, un diari populatxer i d’esquerres, no fos cas que féssim mal- els cau la justícia a sobre. Naturalment la justícia és imparcial i tot plegat és una coincidència, igual que va ser una coincidència el cas Banca Catalana o que empaperessin al Lluís i el Macià quan la FCO estava en el seu millor moment; igual que tampoc no hi ha cap relació entre el paper que Duran ha anat agafant en la política catalana i el cas Treball.

De moment, Duran és l’home escollit per Pedralbes, per això l’article del López Tena li fa mal. Les acusacions són una qüestió menor. A la gent li importen un rave les aficions i els hobbies de Duran. L’article li fa mal perquè qüestiona el seu poder, la part de farolada que té el seu prestigi. Li fa mal pel que té d’extrany que algú li planti cara, per l’audàcia i la creativitat amb què, tot sol i en un moment difícil, López Tena s’ha encarat a l’home que encarna el poder omnipotent de l’oligarquia de Pedralbes  -amb el permís de Pujol, em temo. Qui ho havia de dir que després de barallar-se, López Tena i Laporta seguirien camins tan semblants? Ja tenim dos herois, cadascun amb les seves obsessions i els seus defectes. N’hi havia prou de llegir determinats diaris per veure que Duran va haver de fer trucades. Quins articles més dolents que li van fer! No sabies si el volien ajudar o el volien fotre. Apunta-t’ho: en aquest país intel·lectuals porten monyo.

En fi, baixa aviat que comentarem la jugada. Ara, mentre escric això, veig que López Tena strikes again.

Dietari (Madí, Duran, Rosell)

Té gràcia de veure l’esperit constructiu amb què els mitjans de comunicació es prenen els primers moviments dels nous actors polítics. Suposo que és un esperit condicionat a la incertesa que hi ha a Madrid i a les expectatives que genera la política de subvencions. Això que Madí se’n va perquè és un sant i no vol cap càrrec: a mi em sembla que Madí se’n va perquè és independentista i en un govern de CiU, avui, només hi tindria problemes. Les diferències exemplars no s’han d’establir entre Recoder o Duran, que no han parat de pidolar un lloc a Mas, i Madí, que se’n va com un home amb la feina feta. Les diferències cal establir-les entre Madí i la resta d’independentistes del seu partit, que no han passat de jugar un paper de guarniment, i que ara ja són directament com aquestes boles que es posen a l’arbre de nadal i que es desen a l’armari després de festes.

Un exemple que em sembla il·lustratiu és la designació de Duran i Lleida per encarregar-se de la política exterior de la Generalitat. Duran és el polític més espanyolista de CiU. Amb quina independència comptarà per organitzar la projecció exterior de Catalunya, que és un dels punts més forts de conflicte amb l’Estat, un home tan lligat a Espanya? Que Prenafeta li expliqui a Mas com es va posar l’ambaixador espanyol dels EUA quan li va aconseguir l’entrevista amb Bush Pare. No crec que Duran aguanti gaires pressions i menys si la seva vanitat passa per Madrid. Com ho combinarà amb la feina de portaveu al Congrés? Reflotar la vocació mediterrània de Catalunya no és fàcil, són moltes hores de pensar i d’anar amunt i avall. No entenc que se li doni la responsabilitat a un home de secà que està tan lligat a la capital. La política mediterrània  demana algú amb coneixements d’història i d’economia, contactes a Brussel·les i, si pot ser, que hagi xumat el mar. No sé si el senyor Tremosa era l’home (em sembla que té arrels a la Franja, i jo cada dia sóc més partidari que manin els barcelonins purs). Ara: així d’entrada, em sembla que s’hauria ajustat més al lema de Mas de fer un govern d’experts més que de noms. I que no em surtin amb els contactes que el líder d’Unió té a la capital. Els espanyols, si poguessin, assecarien el mare nostrum.

Ja sé que cal deixar 100 dies de gràcia, però una cosa és la gràcia i l’altre l’autoengany. Aquí hi tenim massa tirada. Heus aquí, per exemple, la indignació que ha produit l’acord del Barça amb la dictadura islàmica de Qatar. On és la sorpresa? Rosell és un home que ha viscut segons aquell principi tan extès i parafrasejat de qui paga mana. A partir d’aquest principi, ja veus que, segons les necessitats, li serà igual legitimar un fan de Hitler, de Franco o de qui sigui mentre ell no en pagui les conseqüències. Em diran que si els matisos, però a mi em sembla que la indignació que ha provocat Rosell ve de tanta gent que s’ha vist reflectida en el que ha fet. El “mercat” només és una expressió dels valors dels homes. Si l’abolició de l’esclavisme va anar bé per l’economia, és perquè els qui van aconseguir-la no ho van fer per diners. Si la independència de Catalunya aniria bé per l’economia, és perquè els qui la defensen no ho fan per motius econòmics -tot i que els exposin per convèncer els indecisos. La base de qualsevol negoci és moral, perquè així com tothom té pràcticament els mateixos problemes, no tothom busca les mateixes solucions. Rosell fa negocis que s’assemblen a ell i el món que l’alimenta. No podia ser altrament

Duran i Carrasco (Avui)

Quina llàstima que els ajuntaments hagin decidit reduir els llums de nadal per estalviar! Un nadal com aquest, cridat a tenir una pàtina memorable, era justament el menys indicat per viure’l a les fosques. Aquest nadal veurem coses insòlites, gràcies a la crisi. Veurem el nen Jesús i el capitalisme reconciliats. Amb els polítics abocats a fomentar el consumisme, els carallots que cada any critiquen l’esperit comercial de les festes parlaran d’una altra cosa. Podrem comprar tranquilament, què dic, cofois de fer una obra de caritat. Aquest nadal veurem els botiguers més contents que els clients. No és bonic això? D’aquelles cares estragades que es veien cada any rera el mostradors, d’aquelles cares que culpabilitzaven el comprador impacient, no em veurem ni una. Els botiguers faran cada venda com si fos l’última. Els empleats pencaran per assegurar-se el lloc de treball. Davant d’això, potser el client desembutxacarà els quartos una mica desconfiat, com quan li demanem un favor a algú i ens el fa xiulant, però si compra bé, li durarà poc. El verb "Tenir" és tan agradable, que gairebé consola de tot. Quants anys passaran abans no es torni a produir una conjunció de negoci i de felicitat cristiana tan favorable? Buff! És probable que triguem anys. Previsiblement, el nadal que ve serà més dur. Qui tingui al cap les expedicions de l’Everest recordarà que els alpinistes sempre fan més bona cara el dia que comencen l’ascensió que el dia que arriben al pic de dalt. La crisi tot just comença i un té dret a preguntar-se d’on treuen tants quartos els governs per salvar tants bancs i empreses. Alguns amics em diuen que no hi ha prou diners al món per tapar els forats de la crisi i que els diners surten d’una vulgar màquina falsificadora amb llicència oficial. Si és així, ho pagarem car. Si no, també ho pagarem, perquè aquests diners s’hauran de tornar. Per tant, és una llàstima que, per quatre duros, no poguem viure plenament un nadal tan especial. Si els ajuntaments no tenien pressupost, no podia demanar-li la màquina de bitllets a Zapatero, Montilla, per donar-nos l’últim bon nadal? Calia permetre que la Mayol ens fes pedalar com xinets per quatre llumetes, ara que ve un any tan dur?

Click to read more ...