Dietari (Calçasses a dojo)

Dilluns

És increïble l’èxit que tenen les entrades que escric sobre les dones, deu ser perquè toco tendre; i això que encara no he exposat el gruix de la meva teoria.

Fa dies que hi dono voltes i cada dia ho veig més clar: en aquest país les dones trenquen els homes. Una de les conseqüències de l’ocupació és que els mascles queden atrapats entre Espanya i la cuina de casa seva. Ja vaig parlar-ne una mica en un article sobre Samaranch. La tradició que no s’expressa a través de les ambicions personals és sentimentalisme de pa sucat amb oli, mentre que les ambicions que es desenvolupen al marge de la tradició tenen el vol efímer del cinisme i del joc brut.

A Catalunya les dificultats que la tradició té per projectar-se en la vida pública fa que, sovint, els homes amaguin les seves ambicions sota les faldilles d’una dona. Per no passar per eixelebrats o per immorals els homes acostumen a projectar tot l’amor a casa i, a la llarga, això resulta fatal perquè, després d’educar els fills, no hi ha res que agradi tant a les dones com lluir de marit i atribuir-se els seus èxits. Vull dir que així com els homes estimem les dones per la seva gràcia, les dones ens estimen per la nostra força, per la nostra capacitat de fer sentir al món el seu missatge.

Es digui el que es digui, la dona busca un heroi que la representi i la faci somiar perquè ella també té, a la seva manera, una força heroica. Com que a Catalunya els herois acaben com el rosari de l’aurora, la dona catalana tendeix a buscar un succedani, és a dir, espera que el seu home sigui un sant. En general, una dona és capaç de deixar passar qualsevol cosa a un home que la faci sentir orgullosa i doni ales a la seva vanitat, però a un home que li recordi les seves limitacions no li’n deixa passar ni una. Tot plegat, la quantitat d’amor i d’il·lusions que es concentra a les llars del país genera una frustració enorme i dóna a la vida matrimonial aquesta combinació de dona corcó i d’home asfixiat tan trista i típica del país, i que tan bé explica la nostra baixa natalitat.

La pudor de peus que fa vida de solter no és cap alternativa, esclar, però la situació és aquesta i, de fet, és significatiu que a mesura que l’estat espanyol ha guanyat influència en el país haguem passat del patriarcat al matriarcat. El pare de ventre i bigotis prominents que clavava cops de puny a la taula ha estat substituit pel calçasses amb pantalons curts i cara de boyscout que mira d’evitar com sigui els atacs d’histèria de la seva dona; no em sembla que hi haguem guanyat gaire. La manca d’autoestima de la dona catalana és el mirall de la manca de força de l’home català per fer-se valdre en el seu país. L’auge del feminisme internacional només ha agreujat el problema. Sembla mentida que no t’adonis del clam patriòtic que hi ha rera els esclats de malhumor de la teva dona, burro.

Dimarts

Fa pena de veure, la política. No hi ha cap partit que parli el llenguatge de la gent. Les consultes, l’atur, la hipòcrita campanya contra la corrupció, la sentència de l’Estatut. La gent es fa preguntes que no es feia fa dos dies i tot plegat va gestant una mena de tormenta perfecta. La crisi impedeix a l’estat d’emprar els recursos habituals de propaganda i d’embadaliment col·lectiu per mantenir l’ordre. Hi ha el mundial, d’acord, i tota la retòrica pedantesca sobre el talent dels futbolistes i la bellesa del futbol; però fins i tot si guanya Espanya quan durarà l’eufòria? Les institucions van entrant en una dinamica de descrèdit mentre el tsunami econòmic s’acosta. Diuen que després de l’estiu el daltabaix serà de pel·lícula. Mentrestant, la crisi és atiada per la covardia dels mateixos politics i l’esgotament del discursos de la transició. Por i mandra a Madrid, i por i mandra a Barcelona. Ningú no té pebrots de plantejar els problemes seriosament i ens acabarà caient la casa a sobre.

En un suplement de cultura de la setmana passada hi trobo una crítica dedicada a una novel·la sobre la guerra civil que acaba així: “i el més important: ens trobem amb un llibre de pau, tolerancia i altruisme que et convida a cridar ben alt que mai més a tanta crueltat i vilesa…”  N’hi ha per posar-se a tremolar.

Dimarts

Buscant les sabates com un boig. I allò que deia de la força evocativa dels detalls i la capacitat que tenen d’absorbir-te i no deixar-te veure res més que el teu món immediat. Tot i que recordava la xerrera de la meva dona de fer feines, havia oblidat completament que, per més que parli i parli, mai no em diu on collons em desa les coses

Dietari (El cigne)

Dissabte

Les dones són bones. Jo les estimo. Malgrat que les retrati amb aquesta mica d'agulla, que pot semblar enverinada a determinades persones ingènues o ferides, les dones són la meva feblesa. Els homes -amb poquíssimes excepcions- mai no em fan pena ni em desperten sentiments forts. Les dones, en canvi, em commouen i, de vegades, fins i tot em fan plorar. I no només quan em fan mal o intenten xuclar-me la mèdul·la, matar la meva raó de ser, robar-me la corona, parasitar-me com fan aquests petits crustacis, com es diuen?, els ermitanys, que es mengen els moluscs desprevinguts per convertir la seva closca en una casa comfortable i segura.

Les dones són la base del món, de les famílies, són la clau de volta de la creació. N'hi ha prou d'haver tingut una mare per veure que totes les coses boniques de la vida s'aguanten damunt del seu esforç, que no funcionaria res, sense elles. Si penso seriosament en les dones, de seguida sento créixer dins meu la flor de l'admiració i de l'agraïment. També les compadeixo, no puc evitar-ho, però hi poso tota la modèstia de què sóc capaç. Les dones són sobiranes tràgiques, reines maleïdes pel seu immens poder. Viuen encadenades al seu tro, sense poder-lo disfrutar amb la lleugeresa i els aventatges amb què els homes de sort o de talent poden arribar a gaudir el seu. S'ha de ser molt fill de puta  -i difícilment estarà mai tan ben emprada aquesta paraulota- per no estimar-les. Cal ser obtús per no comprendre els seus esclats de malhumor, la seva generositat condicionada i rondinaire, i la cega agressivitat amb què defensen tot allò que estimen.

De vegades m'hi he picat els dits, amb les dones, però sé perfectament que ha estat culpa meva, culpa de la meva imperdonable ingenuïtat de Prometeu. Ara vivim uns temps interessants, com són interessants totes les èpoques en què les dones han guanyat protagonisme. L'alliberament augmentarà les seves contradiccions i això obligarà els homes a créixer, però en essència no canviarà res. Les dones continuaran barallant-se amb el destí com una au engabiada i els homes continuarem estimant-les, aprenent a tractar la vida a través seu, admirant la bellesa tràgica del seu poder. La dona? La dona és com el Cigne. Orgullós amo del seu llac, de sobte el Cigne es veu les ales, i mata amb un menyspreu fred i elegant l'enyor dels viatges que no ha fet.

Diumenge

Heus aquí una altra cançó que escolto força, últimanent. Mark Knoppfler hi descriu, amb aquesta sensibilitat seva, tan sàvia i econòmica, l'univers idealitzat de la vellesa. El món crepuscular dels jubilats sempre m'ha cridat l'atenció. Si no fos que no tinc cap pressa per morir-me, tindria certa pressa per envellir. Quan anava a escola, la vida que portava la meva àvia m'inspirava grans volades de coloms i els dies que tenia un examen o un problema que m'angoixava treia forces de feblesa pensant què faria quan fos gran com  ella o què faria, en aquell mateix moment, si tingués la fortuna de trobar-me en el seu lloc. Després, vaig aprendre que la memòria és un luxe reservat a les persones que han viscut. Em vaig adonar que darrera la malencolia reposada hi ha molta feina, i que el premi de la generositat són els records.

La dona aranya (Dietari)

Com més s'acosta l'hora de tornar a Barcelona, més m'escolto aquesta cançó. M'agrada la solemnitat de l'entrada, la contenció amb què la cantant interpreta el tema; m'agrada el ritme, la tornada, els arranjaments de la guitarra i el contrast que hi ha entre la ingenuïtat angelical dels cors i la intensa mala bava de la lletra. No és ben bé per aquest motiu, però, que m'hi he enganxat. El que m'atrau de la cançó és una altra cosa; és el clima, és la força, és la gràcia amb què s'hi representa, ben modern i actualitzat, el ritual atàvic de la dona aranya. Jo he estat un bon estudiós de la comèdia existencialista d'aquesta dona que et xucla l'energia entortolligant-te en una teranyina de sentiments absurds, fins a ofuscar-te. Les dones tenen un instint aràcnid que seria una imprudència d'ignorar. A Catalunya, on la manca de poder ha fet els homes uns calçasses, els meus anàlisis podrien ser molt útils.

Les dones s'estimen les coses per la seva potència destructiva. Si les deixes fer, s'alimenten de les teves il·lusions i de la teva força fins a deixar-te tibat com un cadàver. Ha funcionat així des de la nit dels temps: una dona has d'estimar-la amb contundència o retirar-te, amb les coses importants no li pots deixar la iniciativa. Que el teu sistema moral sigui més fort que el seu capritx, que la teva noblesa guanyi el seu càlcul; mira de conservar una curiositat més indomable que la seva mandra. I ves en compte, perquè aquest mite de la lady in distress, looking for a knight in shining armour és una presa de pèl, una mentida infame: és la teranyina que el monstre de vuit potes ha teixit per atrapar-te. No hi ha cap princesa al caire de l'abisme, home, en tot cas hi ha una aranya que s'ha llevat amb gana. Disfressar-se de mosqueta morta és una estratègia que els funciona bé amb els mascles inexperts. Com més grossa és la taràntula, més indefensa acostuma a presentar-se, i amb més garlandes culturals vesteix la seva agressivitat irracional de depredador selvàtic.

Em sabria greu passar per ressentit, ara, perquè a mi les dones em desperten una gran tendresa. Jo he crescut entre elles i a través seu. Les dones m'han descobert sentiments que no sabia que tenia i han posat a prova la meva vocació de missioner, que per culpa de la meva vanitat és molt notòria. Això no treu, però, que perden el senderi per detalls, que defensen interessos contradictoris i molt petits que els provoquen unes angoixes increïbles. Les dones són igual que un futbolista que tingués un dribling del dimoni però que no veiés la porteria: com més potent és el cervell, més gros és el desori. No tenen sentit de la verticalitat ni del destí, per això tenen tan criteri a l'hora de triar corbates i tan poca vista amb la política. A diferència nostra, que gastem un ego quixotesc, viuen arran de terra i sovint se senten poca cosa. Com més baixa tenen l'autoestima, amb més violència ataquen els punts febles dels homes que passen pel seu llit, si bé cal perdonar-les, en aquest punt, perquè també les mou una necessitat imperiosa de salvar la figura del seu pare, que és l'únic referent estable que idealitzen i adoren.

Les dones descobreixen la generositat a través de la família, és a dir, a través de l'instint animal que els desperta la naturalesa. No tenen, com els homes, la capacitat de ser generoses en abstracte. Per això no suporten el buit, ni el silenci, ni viure fora la rutina. Per això tampoc no saben estar quietes. El seu món és la teranyina que teixeixen, al llarg dels anys, amb el seu instint aràcnid. Com que no poden comprendre per què collons pateixen, no saben pensar en res que no sigui com aconseguir viure tranquiles. Si t'estimes una dona de veritat, per l'amor de Déu!, fes-la  mare. Encara que soni fort, i que em diguin que sóc un animal, penso fermament que la maternitat és el remei més eficaç contra l'aranya. No hi ha manera més segura de protegir la dona de la seva força cega, ni tampoc d'evitar que t'acabi convertint en un bitxet d'aquests que es moren lentament, atrapats en un manyoc de filaments sedosos, a mercè d'un aranyot pelut insaciable. Mira que n'és maca, la taràntula! -llàstima que ara vingui a arrencar-te un braç i ara vulgui menjar-se't una cama.