Uns texans normals (dietari)

Vaig a buscar uns texans a Boss i m’atén un nano alt i morè, guapíssim, probablement brasiler. Va tot vestit de negre, perfectament conjuntat amb la seva cabellera de color petroli, que porta tallada amb un estil de meleneta a lo garçon una mica femení. Llavis molsuts, constitució treballada, potser depil·lació làser, fins i tot. Molt bé molt bé, però jo només vull uns pantalons.

El noi em treu peces i peces, totes amb els camals descolorits o arrugats, very fashion.

- No teniu pas una cosa més clàssica -li pregunto al cap de ben bé mitja hora d’emprovar-me modelets. De tant en tant el noi desapareixia per atendre algun client i jo quedava passejant en mitjons dins la botiga.

- No senyor.

- I no podrieu demanar-me’n uns d’iguals, exactes que aquests que porto -també són Boss, els vaig comprar fa uns mesos- no hauria de ser difícil.

- Ho sento, senyor, no podem demanar res a la central  -no s’ha descuidat de dir-me “senyor” ni una vegada, el tiu. I parla un català impecable, no com aquestes dependentes de botiga de marca no t’hi fixis. Això sí, els pantalons pintats a l’oli.

Com que em ve de pas, tornant a casa entro al Corte Inglés. Una noia d’ungles mal llimades em diu que Boss no té paradeta a la planta de roba, però a mi em sona que sí i busco una mica i allà mateix trobo els meus texans -més estètics i més barats que les rampoines ultrafuturistes que m’oferia aquell Apolo contractat. Ser modern deu ser això: fer difícil el que és fàcil per no haver d’afrontar el que és difícil de debò. Com que són uns texans típics, me’ls enduc a casa sense passar pel vestidor.

Ara me’ls poso i ni fets a mida. Veig que -molt petit, discretament- a l’etiqueta hi posa: “Classic”

I després m’intentaran fer creure que l’extravagant sóc jo.