Dietari (Tornar)

A les cinc en punt de la matinada ha sonat el despertador i he vist les maletes esperant-me al costat de la porta, com dos policies. M’he deixat espavilar pel fred i m’he dutxat amb una mica de pressa, sense parar gaire atenció a l’aigua. Normalment la dutxa és un dels millors moments del dia. M’agrada acompanyar dolçament el cos mentre es desperta, notar com la pell recupera a poc a poc la sensibilitat i la memòria.

És un premi poder viure cada matí com un renaixement, assaborint la primera impressió física de les coses. Avui, però, he anat per feina i he passat sense grans ensabonades ni festes d’aigua.

Amb el cos encara crostificat per la son, i un neguit prim i desinflat que bategava dins meu com dins d’una armadura, m’he vestit i he repassat l’habitació. He mirat sota el llit, he tornat a obrir els calaixos i he comprovat si tenia controlades les coses que necessitava tenir a mà durant el viatge.

El silenci em ressonava a les orelles. La respiració de la mestressa era tranquila i navegava pel pis perfectament integrada en l’ambient nocturn. De tant en tant, els meus sospirs aïllats, produïts per una barreja de necessitats d'alliberar tensió i d'agafar forces, trencaven l’harmonia, tot i que m'he vestit i he recollit l'habitació sense fer soroll ni obrir el llum, aprofitant la claror que venia de la porta entreoberta del lavabo.

Ja devien ser dos quarts de sis, quan la mestresa ha trucat a la porta. Dos cops molt fluixos, un toc-toc tímid, suau, imbuit del clima endormiscat de la casa. No l'havia vist mai en pijama. Aquell pitram alliberat sota una samarreta escotada de cors i ossets de peluix m’ha produit una gran tendresa. Ens hem abraçat. Tenia l’alè espès, però suportable. Ha sigut com tornar a abraçar un coixí calent i usat, després d'aixecar-se a fer pipí un dia d'aquests que fas el romancer al llit i pots allargar-te.

M’han vingut ganes d'adormir-me abraçat al seu cos flonjo i voluminós, de pell tan agradable i fina (aquesta pell satinada i tersa, tan sensual, que sovint tenen les grasses); després, fins he pensat en d'altres coses.

Ha sigut, però, una abraçada curta. Li he agrait l'hospitalitat i he travessat el passadís fins a la porta dos cops. Primer he fet passar una maleta i després l’altre. Com que la casa no té ascensor, tot i que és nova (coses de l'austeritat anglesa), he hagut de baixar els dos embalums a pes. Baixar aquells dos morts tres pisos per les escales m’ha accelerat el cor i m’ha agitat de mala manera. L'esforç ha trencat l'encant del comiat i m'ha deixat indefens davant dels sentiments de la partida. He obert la porta del carrer panteixant i trist. De seguida, però, l’aire fresc del carrer m’ha revifat, com quan et llances de cop a la piscina després de prendre el sol durant molta estona.

Abans d’enfilar el camí de l’estació, he triat la música de l'ipot. La llum del pub de la cantonada ja era oberta. He somrigut pensant que la cervesa seguirà rajant igual que ja rajava abans que jo arribés. Quants litres de cervesa hauré de beure encara abans de poder dir que conec bé aquest país? El cel es començava a partir en dues meitats. Darrera meu, a l’altre banda de la rotonda, el carrer que porta cap al centre del poble s’endinsava en un fosca tètrica. Jo caminava en direcció contrària. El dia s'obria davant meu: a l'horitzó, joc de blaus i taronges i, damunt del cap, encara alguna estrella despistada. Ha passat un cotxe. La música sonava com en aquestes pel·lícules de final obert, però optimista:  "Something is gonna happend to make your whole life better, your whole life better someday.

“Tant de bo -he pensat-, tot i que potser val més no tocar res”.

(Ai! quan no em sento sol, em sento massa acompanyat; de vegades, tornar a Londres em sembla la solució, d'altres em fa l'efecte que és una trampa; el camí cada cop és més estret i cal seguir avançant. Potser l'ocasió mereixia una banda sonora més rockera: "I'm just another empty head/ I got my self a one-way ticket/ I'm gonna Ride On/ One of these daaaays/ I'm gonna, ha,/ Change my evil waay/ Yeah, Ride on")

La dona de l’estació m’ha obert la porta lateral perquè passés les maletes amb més facilitat. El vigilant dels ullets de murri ha deixat de xarrupar el te un moment i ha sortit de la cabina per acomiadar-me. Quan he agafat el tren tenia un nus a la gola; Barcelona semblava tant lluny! M’he instal·lat en un racó i he començat a escriure això. A l'inici del trajecte el vagó era ple de treballadors estabornits per la son, però poc a poc els passatgers han començat a entrar i a sortir amb més i més energia. A mesura que clarejava, Londres se m'anava fent estrany, la distància entre la ciutat i jo augmentava i abans d’arribar a l’aeroport ja em semblava mentida no haver arribat encara a Barcelona.

Londres ha marxat molt abans que jo acabés de tornar.

Ride on, yeah: pedala i no caiguis. Cal mantenir el ritme.

Aquesta entrada va dedicada a l'Abel Cutillas, que se'n va a Berlín. Que els homes fem el cor fort no vol dir que no tinguem sentiments!

M'estic tornant feixista?

Benvolgut Abel Cutillas,

Hi he pensat i teniu raó. Al cinema nord-americà no li calen Gary Coopers ni Clint Eastwoods. Aquesta setmana he estat mirant serials, del tipus Lost o Band of brothers, i teniu raó. Sempre teniu raó. Al final només podré parlar amb vós per confessar-me. Els Estats Units es troben en un moment creatiu esplèndit. Mai no havien ofert una visió del món tan matisada i tan completa. Els seus productes han trencat les nostres fronteres i han perdut tot l'exotisme. Ja no els admirem amb aquella curiositat d’estranger o aquella fascinació tercemundista; els vivim des de dins, com si fossin nostres. Les noves produccions ja no ens demanen els salts metafòrics de les pel·lícules de l’Oest. Les seves reflexions sobre el poder i l’heroisme serveixen aquí i ara. Com vós dieu, han de ser una societat molt forta per mirar-se amb aquesta cruesa, per créixer tan a prop de l’abisme. El meu comentari sobre els nordamericans estava fora de lloc excepte si es té en compte que matisar és esgotador, que les cultures comencen a ensorrar-se quan arriben al zènit del seu refinament perquè el matís és un drac insaciable i, tard o d’hora, es devora ell mateix.

El matís exigeix treure forces de feblesa i una intel·ligència exponencial per defensar-lo amb accions concretes. Ara bé: hi ha alguna altra forma de créixer? O bé: creieu que hi ha alguna alternativa a créixer, per què jo encara m'enyoro dels reis d’Orient? Tot i així, comprenc que quan no es va endavant es va endarrera. Pla té un article fabulós sobre els bancs que ho explica. Amb quina gràcia se’n fot del mite de l’estalvi i dels estalviadors massa prudents! A Catalunya, fa molts anys que hem perdut la tensió amb l’abisme i que ho regalem tot a la competència. Ja fa anys que les virtuts són planúries ermes -en comptes d’un cim d'audàcia entre dos defectes-, i que les paraules no defensen res. Per això em fan tanta il·lusió els esclats de sinceritat primària, com aquest que es va produir a l’UAB l'altre dia. Els crits i les bufetades comencen quan s’acaben les paraules però digueu-me, benvolgut Cutillas, quan les paraules ja no volen dir res, deixar-les de banda no és el primer pas per donar-los una altra oportunitat?

Diàleg. Alguns joves universitaris amics meus han titllat de “totalitaris” i “feixistes” els estudiants que van sabotejar l'acte de Rosa Díez perquè no van respectar el diàleg. A mi també m’agrada el diàleg, xerro pels descosits i de vegades sóc capaç d’escoltar, quan un discurs m’interessa. Els intel·lectuals parlen de diàleg, els polítics parlen de diàleg, tothom parla de diàleg però ningú no es pregunta què s'ha fet des de la Transició per fomentar-lo, ni per què es trenca amb tanta facilitat. Pot ser aquesta la base el problema? Si Rosa Díez es planta a la UAB parlant de la Constitució com si Espanya tingués la tradició de la Gran Bretanya, ja em direu quines eines intel·lectuals han de tenir els estudiants per defensar les seves posicions? Quins recursos se’ls ha donat per donar una sortida racional als seus amors? Només amb els articles i les declaracions que ha generat el merder, ja es veu que no en poden tenir gaires.

No sé vós però jo trobo que el discurs moral d'aquest país és cada dia més pervers. Tots aquests adictes a la gramola; tots aquests que escriuen amb la màquina de fer bitllets o que viuen de jugar amb les il·lusions dels altres; aquests malalts de les taules rodones que es pensen que són civilitzats perquè llegeixen i divaguen tot el dia no trobeu, benvolgut Cutillas, que haurien de preguntar-se quantes vegades han evitat aprofundir en un tema per no tenir problemes, i com han aconseguit els premis i les feines? Que es preguntin perquè necessiten paraules tan grosses per descriure fenòmens tan petits. Que es preguntin per què tanta gent intel·ligent vol fotre el camp de Catalunya i perquè el país ha generat un discurs tan provincià sobre els conflictes que l’han configurat. Que es preguntin quantes vegades han vetat un bon cervell perquè no era dels seus, o han fet la vista grossa davant del sectarisme. Què fomenta més la democràcia, viure de recitar els tòpics d'un partit o defensar les teves posicions a brams, en la mateixa universitat que no t'ha format per defensar-les? No trobeu, Monsieur Cutillas, que caldria preguntar-se tot això abans d'alliçonar els estudiants?

El diàleg és un miracle. No només perquè poques vegades es produeix, sinó perquè la gent el concep com un intercanvi de paraules, quan és l'amor de les persones allò que posa en relació. La finalitat del diàleg no són les paraules sinó  la veritat. El valor d’un diàleg depèn de la veritat que és capaç de destil·lar. La gent estima la veritat, encara de vegades la defugi o la busqui per camins estranys. Les paraules són una gran eina i en aquest país les valorem perquè van estar molt temps prohibides, però les paraules buides a la llarga generen més ressentiment i són més pernicioses pel diàleg que un bon crit o una bona bufetada perquè, insisteixo, la finalitat del diàleg és la veritat. Una cosa que s’observa als països liberals és que les persones parlen menys però viuen més aprop les unes de les altres. En els països on la llibertat té tradició, el cos a cos és més intens i els debats morals tenen més substància perquè la gent viu els conflictes sense exagerar i, en comptes d’escandalitzar-se, paga el preu dels seus amors i els defensa amb dignitat i coherència.

Sí, sí, els estudiants que van sabotejar Rosa Díez l'haurien d'haver deixat fer i després rebatre punt per punt el seu discurs. La democràcia se sustenta sobre aquest ideal: a través de la raó, la raó sempre s'imposa. Ara, si la demagògia sol produir més demagògia deu ser perquè costa més esforç desmuntar un discurs pervers que no pas orquestrar-lo, i la democràcia tampoc no cal portar-la fins al vàter de casa, oi, senyor Cutillas? Què en penseu, vós que sou filòsof? A mi em sembla que el problema d’Espanya és que els feixistes van morir al llit, i que per això hi ha tanta pedanteria i tanta por a la llibertat. Us heu adonat que "feixista" i "totalitari" són els mots de xantatge dialèctic més a l'us per fer baixar del burro els tossuts que desentonen? Compareu els serials nordamericans amb els de TV3 -o els de TVE. La diferència no la marquen els diners, sinó la sofisticació amb què el bé i el mal es representen. Més enllà de la lletra de la llei, la democràcia sacralitza la intuïció moral del ciutadà fins i tot contra les institucions que el representen. Els estudiants sabotegen els seus representants una mica bruscament i a mi em sembla un bon senyal. Algú se sent exclòs sense motiu i, ni que sigui destruint, es defensa. Digueu-me, vós que sempre l'encerteu, m'estic tornant feixista o és només que m'ha pujat la mosca al nas?

Cuideu-vos (en nom dels happy few),

Dietari (Baixant de la figuera)

Dilluns

Les notes del llibre de l’Abel Cutillas. Les porto a la carpeta dels bitllets d’avió des que vaig marxar i encara no he trobat el moment de fer-li l’article. Les passo a l’ordinador i ja n’escriuré alguna cosa més endavant. Papers i més papers. Tants robots i tanta tecnologia i encara no ens hem alliberat dels papirus.

Abel Cutillas, Per una literatura capitalista (Acontravent)

1.- Escrivim perquè triar damunt d’un paper sempre és més fàcil que triar a la vida.

2.- Triar bé la matèria dels nostres esforços és l’únic antídot contra la malencolia.

3.- Abans el desafiament era domesticar la natura, ara és domesticar-nos a nosaltres mateixos.

4.- El Progrés ha deixat d’interessar, com tots els reptes col·lectius. Ara la paraula màgica és Destí.

5.- La literatura és el mitjà a través del qual passem del nomadisme al sedentarisme intel·lectual. Contra la pèrdua de la innocència, l’Autodisseny.

6.- Fem “plans de vida”. Abans dissenyàvem plans quinquenals i solucions finals. Val més que cadascú es faci el mal que es mereix.

7.- El gènere que encaixa millor amb l’esperit de l’època no és l’autobiografia sinó la confessió (com en totes les èpoques creatives, de fet). Vivim de declaracions d’intencions més que de balanços. Donem més importància a la voluntat que als fets.

8.- L’actitud és una prova de fe i, per tant, d’èxit espiritual. Avui l’èxit consisteix a sentir-se salvat.

9.- L’escriptor capitalista aspira a ser pòstum en vida. El que compta és la salvació de la vida en vida. Escriure per no cansar-se de viure o, per dir-ho com l’autor, per a mantenir l’ “ànim per a la vida”.

10.-L’escriptura és un invent irreversible. Igual que els diners és una eina que devora la seva funció.

11.- L’escriptura ens encadena a l’Aparença. Ens segresta.

12.- L’autor unifica el fons i la forma a través de la seva escriptura i la converteix en l’única realitat. De fet, tothom viu a través de la literatura, però l’escriptor se la fa a mida.

13.- Nietzsche és el nostre Homer. Contra la llum, la visceralitat; contra la vitalitat, la intel·ligència; contra Goethe exclamant “més llum” al llit de mort, les llums de l’escenari.

14.-L’escriptor ha deicxat de ser un il·luminador i ha passat a ser un il·lusionista.

15.- La història ha subsistit perquè la necessitat era més forta que la ferida. Però la ferida ens ha deixat tocats i hem perdut la capacitat de situar els esdeveniments respecte de nosaltres. La genealogia es carrega el concepte de conegut i d’essència.

I això és tot el que tinc escrit. Que la gent compri el llibre.

Dimarts

La Kanitaa ja s’ha recuperat:

-   Avui no vindré a classe –em diu a través del xat del Facebook.

-   Per què?

-   He perdut la veu.

-   La veu? La vas perdre de farra?

-   No a casa.

-   Mirant la televisió?

-   Viatjant al paradís, hahaha

Em sembla que la Kanitaa ha tingut un nadal fructífer. Jo, en canvi, he tornat a Londres acompanyat de tots els monstres. Estic més sensible que una dona enyorant la lluna de mel. (I see you in the moonlight,/ walking the empty wharf at Alicante/ like a soul waiting for the ferry,/ a new soul, still not understanding,/ thinking it is still your honeymoon/ in the happy world, with your whole life waiting,/ Happy, and all your poems still to be found).

Aquestes caigudes de la figuera són entranyables, però. Et donen lliçons que mai no oblides, que et configuren.

Dimecres

La dreta vol controlar-nos els sentiments i l’esquerra el pensament. En aquest esquema els anglesos serien de dretes i els francesos d’esquerra. Com diu el meu petit Schopenhauer aquí tot s’ha de mirar en clau d’illa. Els sentiments són més problemàtics que les idees quan es tracta de conviure en un lloc tancat. Imagina’t que et quedes atrapat en un ascensor: un atac d’histèria seria més emprenyador que no pas un debat d’idees, que encara resultaria distret.

Els sentiments és preferible dominar-los, quan la distància és curta. Els anglesos se suposa que tenen sentiments, esclar, com se suposa que els tenen tots els éssers humans, però ni la seva cara ni la seva llengua no estan fetes per expressar-los. La mala fama que en aquesta illa han tingut sempre els sentiments ha deixat una petja en la fesomia i els costums de la gent. Això dóna una homogeneïtat a la vida pública que contrasta amb la llibertat de la vida privada, que també és molt visible.

Aquest contrast, que la immigració ha reduit però no ha matat, és la base de la fascinació que produeix el país. D’aquí també ve que quan els anglesos aconsegueixen posar-se d’acord políticament la seva unitat resulti tan enlluernadora. Aleshores són un sol home. Als francesos, en canvi, sempre els ha sobrat espai per gesticular –com als espanyols.

Resumint: així com per conviure en situacions complicades has de controlar els sentiments, l’única manera de cohesionar territoris habitats per gent de climes i cultures diferents és centralitzar el pensament.

A mi també m’engavanyen els sentiments, però no sé controlar-los, per això necessito viure una mica apartat, i vaig sempre a destemps.

Dietari (Fredolic!)

Diumenge

Fins avui, Londres havia estat només un carrer, per mi. Des que vaig arribar fa una setmana que pràcticament no havia fet altra cosa que caminar amunt i avall per la mateixa vorera. Cada dia agafo la Central Line i desembarco a Holborn. Si tiro amunt, arribo a l’acadèmia d’anglès; si tiro avall, em planto a la biblioteca de la London School. Com que sóc una persona de digestió lenta i tinc un cert complexe de patufet, un carrer ha estat suficient per fer-me sentir l’aventura, de moment. Suposo que el fet que sigui ample també hi ajuda. Seriosament, com que no deixaven d’arribar notícies terribles de Barcelona i, a més, he tingut feina a treure carnets i resoldre burocràcia, comptar amb un intinerari fixat fins i tot ha estat una sort. Avui, però, he quedat a Oxford Circus amb l’A.B. i hem anat a dinar. Abans m’ha dut a veure la botiga del National Geographic a Regent Street. És d’un empresari de la Seu. La botiga és enorme, monumental. He sortit preguntant-me qui dimoni comprarà tot això. És una pregunta que m’he fet igual a Berlín, a Viena i a París; deu ser la part màgica del capitalisme que no entenc. Potser perquè no he estat a Nova York, el capitalisme de Barcelona em sembla més raonable. I bé: aprofitant que els dissabtes no hi ha classe d’anglès, ahir ja vaig passejar una mica; però avui la sensació d’ocellet sortint de la gàbia ha estat total. Veig que han començat a guarnir alguns carrers  i que la meitat de Londres porta el poppie clavat a l’abric. El record dels combatents de la I Guerra Mundial es barreja amb la carnisseria que l’exèrcit britànic està patint a l’Afganistan.

Dilluns

L’Abel Cutillas m’escriu amb el seu humor habitual per convidar-me a la presentació del seu nou llibre, que ja vaig  llegir fa un temps. Es titula Per una literatura capitalista i em va agradar molt; sobretot per l’audàcia amb què demostra que l’ofici d’escriptor és el més assenyat que pot triar un home en les societats postmodernes. Em desitja una bona estada a Londres i em diu que no em preocupi si falto a la presentació. Seguint la broma, m’explica que “la tardor ja ha arribat a Barcelona” i, com que Londres sempre va “un pas endavant”, em demana si començo a notar el fred.

“Sr. Cutillas!

Aquí fot un fred que pela, ho enteneu? A la nit, la senyora apaga la calefacció i cada matí m’aixeco com una estalactita. Tinc els ossos glacificats i fa dies que miro de viure entre la biblioteca i el metro per sentir-me circular la sang. Diumenge, vaig anar a dinar amb un amic i la feina va ser meva seguir la conversa sense que el reuma em cargolés. Pla no sabia de què parlava quan deia que els pisos més freds del món eren els de l’eixample de Barcelona. Mai de la vida havia passat tan fred. En un tríptic de l’acadèmia he llegit que això de treure la calefacció a la nit és un costum anglès i recomanen ficar-se mantes a sobre. Què voleu que us digui, el fred em fa sentir vell. Però a la biblioteca s’hi està molt bé i ja sabeu com m’agrada llegir.

Records

Enric”

Dimecres

Estic tan ocupat que encara no he tingut temps de fumar, de beure, ni de pensar en …. Tot i que començo a tenir algunes teories sobre la dona anglesa, of course. Els meus estudis etnològics al metro m’han permès, fins ara, identificar-ne tres tipus: el cavallot de pub amb les cames com les potes d’un piano i la cara gravada; la normaleta que es disfressa de fulana francesa quan vol semblar una senyora; i la bellesa totterreny, d’una naturalitat espaterrant, amb la cara dura i incisiva, les faccions petites i, si els càlculs no em fallen, alhora guapa i intel·ligent.

Dijous

Avui sóc feliç. La mestressa està constipada i ha dormit amb la calefacció encesa. Li he volgut fer notar, discretament, el caliu que la temperatura donava a la casa i m’ha fet una ganyota.

-   Really?

-   Yeah!

Només ha posat la calefacció per raons d’urgència (allò que deia: aquí només l’encenen quan hi ha perill de congelació). Segur que si li demanés la posaria, però m’ha sabut greu:

-   Que tens fred,? Perquè jo no el noto.

-   No és només el fred, és la humitat.

-   Ah, tampoc la noto…

Mentre parlavem m’he adonat  que anava vestida amb una samarreta sense mànigues de camisa. Jo portava la samarreta tèrmica, la camisa i una rebeca. Què hi farem! Hem d’evitar semblar espanyols,  i respectar casa dels altres

Dietari (Accents, v.2)

Dissabte La vida és una lògica cruel al servei d’una finalitat útil. Ara no sé d’on trec la frase. Però m’agrada. Em fa l’efecte que madurar deu consistir en assumir aquest principi sense ressentiment. Potser fins i tot cal assumir que aquesta "finalitat útil" només s'assoleix en el millor dels casos i després de treballar durant anys com una mula. Ara bé: si això és la vida, ¿per què a l’escola i a casa ens fan creure més aviat al contrari? I per què ens ho fan creure en nom de l’amor? Per què van trigar tant a dir-me  que els reis eren els pares? Suposo que les males notícies necessiten un coixí de bons sentiments per poder païr-se. El sentimentalisme és a l'home el que la música és a les feres (mira, aquesta frase té gràcia). Cal haver patit una mica per civilitzar-se (una altra!). Per  patir cal posar el llistó ben alt, haver covat grans sentiments i grans expectatives. De vegades, però, trobo que en fem un gra massa. Dimarts El Jordi m'ha organitzat un dinar amb el Carles Boix. És tímid i molt “polite”. Té un somriure lluminós i paternal, i un front alt de matemàtic. Viu als Estats Units des de fa molts anys amb la família. Això se li nota, sobretot, en la cara de benestar, però també en la manera d’explicar-se. Parla i escriu sense afectació, amb la naturalitat planera dels nordamericans. Aquí les bufetades han deixat una tendència irreprimible a la comèdia. El sentit comú és tan prim, la cohesió és tan fràgil, que la gent que pensa pel seu compte gesticula i es fa passar per boja per evitar ser percebuda com una amenaça. Sortint del restaurant ens hem trobat el Bernat Dedéu. Hem anat a fer un cafè a casa el Jordi. Com sempre, dones i política; el Dedéu molt divertit. Em sembla que el seu geni filosòfic es troba en la subtilitat amb què se'n fot d'ell mateix. Dimecres Continuo sense sentir la necessitat de posar en marxa l’aire condicionat. És un aparell gros i vell. L’àvia que va viure en aquest pis abans que jo tampoc no el devia posar gaire, i gràcies a això encara funciona.  A la tarda, he hagut de passar l'article de l'Avui  per la rentadora unes quantes vegades per deixar-lo tan educat i polit com jo volia (o sigui que no he pogut sortir a comprar les cortines de la dutxa, i demà tornaré a fotre un escampall). http://paper.avui.cat/article/dialeg/169326/vigilants/erudits.html Dijous A la facultat repassant diaris. La premsa cada dia és més feixuga de llegir. Veus totes aquestes velles meuques presumides de pits caiguts i penses: quan es quedaran sense clientela? A La Vanguardia, llegeixo que el Guillamón diu que l’Abel Cutillas i jo ens “autoqualifiquem” de descarats. Si el crític de referència del gran diari de referència té la necessitat de recórrer a mètodes de ridiculització tan ínfims, vol dir que anem per bon camí. També llegeixo la crítica del Jordi Gracia a El País. És ideològica, pedant, puritana, i diu mentides. Cap sentit de l’humor; quan vol fer una gracieta li surt la ràbia. Està escrita amb un català pretensiós d’acadèmia nocturna. Veig que, quan escriu en català, es posa l'accent obert a la "a", de Gracia, com qui es posa una perruca. Després repasso els articles sobre Porcel. Què en quedarà passades les salves? Al vespre cap a  les Borges: sis llibres, una garrafa d'oli, una ampolla de vi i un sopar ben agradable. Arribo a casa a la 1 de la matinada i aleshores, au, fes d'una volada la pastilla de Rac 1

Click to read more ...