Que vinguin un Cruyff (Catalunya Oberta)

Després de tants anys de treballar i de viure només per tenir coses, potser hauríem de començar a preocupar-nos de ser algú. Enllestida la recuperació material del país, hauríem de modernitzar una mica la mentalitat, plantejar-nos d’iniciar un procés de regeneració moral. Hem aconseguit posar les bases d’un cert desenvolupament i benestar. Encara que el Newsweek ens situï entre les “olive republics”, no vivíem tan a prop del món civilitzat des de feia segles.

La crisi que patim és de model, aquí i a tot arreu. Sempre havíem dit que la terra canviaria d’òrbita, si els xinesos saltaven tots alhora. S’han posat a perseguir diners i el model d’explotació extensiva, de la burocràcia i de la quantitat, ha deixat de funcionar. És normal que a Catalunya patim la crisi amb especial cruesa perquè quan vas a la cua del tren els vagons sempre trontollen una mica més. Però la pregunta no és si ens en sortirem. Ens en sortirem ni que sigui per la força de l’Europa seriosa i productiva. La pregunta és què hem de fer per treure profit del daltabaix.

Necessitem polítics que tinguin dots d’artista i de psicòleg. Necessitem figures com el Johan Cruyff, que ens ensenyin a guanyar i a perdre amb alegria, que descobreixin els punts forts del nostre estil i ens canviïn l’actitud. Amb la mentalitat del patidor del Barça no anirem enlloc. La recuperació econòmica vindrà fruit de la confiança o no vindrà, però és que, a més, si la recuperació no ens marca, si no ens transforma la identitat i la manera de llegir la nostra història, no haurem acabat de fer la feina. Un dia els diners tornaran a marxar igual que ara, per la mateixa raó que van venir.

Catalunya recorda el Barça del motí d’Hespèria, aquell equip de jugadors barruts i arnats que no guanyava ni un partit. La solució jo crec que passa per treballar  els valors de base i el relat, més que no pas per fer grans discursos de gestió. Primer perquè a la Generalitat no hi ha ni un duro i, segon, perquè la política fiscal valdria més deixar-la en mans d’Europa. Necessitem polítics que tinguin un diccionari propi i els conceptes clars. Que treballin per forjar una mentalitat nova, que s’exposin i que aguantin la pressió. De moment, tenim més caspa que alegria, més escolanets tronats i previsibles que esperits forts i emprenedors amb ganes de guanyar. Veig molta por i molt catenaccio. I poca fam de gol i ganes de marcar la diferència. Necessitem polítics que donin joc però que generin sentiment d’equip. Que recordin cada dia als ploramiques que les circumstàncies són les mateixes per tothom.