El canvi (Avui)

Tots els experts que vaig llegint coincideixen que no sortirem d'aquesta crisi sense haver experimentat un profund canvi de paisatge. La cosa va per llarg, diuen, potser 30 anys, però canviarem la manera de consumir, de treballar, de relacionar-nos; fins i tot és possible que puguem canviar algunes banderes. Més que una crisi, ja es veu que això és un part, i hem de pensar que tota aquesta destrucció és creativa, encara que resulti dolorosa.

En les èpoques de crisi és quan s'inventa més, perquè res no fa rumiar tant com la mancança. Per això fa unes setmanes deia que l'atur era una solució perquè ja no podrem tornar enrere i com més ens aferrem a les estructures del passat més grossos es faran els problemes. Entre final del segle XIX i primers del segle XX la societat burgesa va deixar pas a la societat de masses, i cap burgès, ni cap polític, ni tan sols Ortega i Gasset, que era un torero, no va poder evitar-ho. Pensem en el cotxe, que va ser el gran tòtem dels països avançats: el cotxe va substituir el cavall enmig de canvis dolorosos i dues guerres mundials, però avui ja representa poca cosa al costat de l'ordinador portàtil.

Quan la humanitat canvia de pell, els polítics poca cosa poden fer, a banda de posar-hi imaginació i donar exemple. A tot Occident hi ha una lluita entre els polítics i els diners, perquè quan li pots penjar el mort a algú sempre és més fàcil conduir la massa. Si la vella transició espanyola es va fer amb soroll de sabres, la nova transició es farà amb amenaces de fallida financera, per això hi han posat Rajoy, que és com un placebo, i les eleccions tenen aquest aire d'autonòmiques.

A Espanya l'únic polític que realment podria manar és Aznar, igual que en temps de Suárez en part manava Franco. L'exèrcit no compta com abans, però Aznar y sus muchachos defensen el que volen i no juguen a tres bandes. Per sort, de moment no es poden pagar la seva idea d'Espanya, o aparèixer a primera fila. Seria una llàstima que els catalans acabessin sacrificats altra vegada, com el 1978, enmig del foc creuat entre la dreta i l'esquerra.

Serfs i senyors (Rac 1)

Em fa l’efecte que quan els historiadors estudiin la nostra època es faran un tip de riure amb la fe que hem posat en el progrés i els fums de superioritat amb què ens mirem l’edat mitjana. Diran: pobrets, es pensaven que eren més lliures i només vivien més sedats. Ara descobrim que haurem de pagar més i treballar més amb la irritació de l’adolescent que veu interrompudes les seves fantasies sexuals pel despertador del dilluns al matí. Ahir el Times duia a la portada la notícia d’uns pisos que s’han posat a la venda a Londres als preus més fabulosos de la història. Molts dels compradors són senyors del petroli, que volen tenir vistes al Hide Park. Sembla que el món es feudalitzi però en realitat sempre ha estat més o menys igual. Hi ha èpoques de vaques grasses i èpoques de recessió i, com és lògic, els que manen són els últims a pagar. Quan era petit es deia que vindria el cotxe d’aigua i encara espero. Com que el govern necessita diners, i ha de fer la vista grossa amb l’economia sumergida, treu suc als impostos fàcils de recaptar. Per això el preu de la gasolina va batent rècords, tot i que el petroli és més barat que fa uns anys. És cert que Zapatero podria haver deixat els diners a la butxaca dels consumidors. Però això demanaria un clima de confiança que no existeix. I malgrat que potser seria bo per l’economia, segur que no seria bo per ell. Perquè ara el seu futur depèn del deute que presenti al final de la legislatura i de quedar bé amb els alemanys.

Más madera!! (Catalunya Oberta)

Estimat Luis,

He llegit el teu article i està molt bé, per ser el primer. És clar i ordenat, no es nota que el vas escriure a la blackberry tot venint amb el Talgo de Madrid. Com vas trobar els espanyols? Se'ls ha encongit una mica la camisa? Encara que la memòria no sigui el seu fort, ni tampoc el sentit del ridícul, se'n recorden de quan anaven donant lliçons d'economia per Europa? Que lluny que es veuen ara els anys del pavito Aznar i del pavito Zapatero, eh? Fa un any ja va sortir un article a Le Monde que els retreia haver estat més pendents de lluir-se que d'aprofitar els temps de vaques grasses. Es titulava La fiesta cest fini, i avançava el diagnòstic que ara donen amb tanta alarma Paul Krugman i Nouriel Roubini. El recordo perquè la indignació de l'articulista em va fer pensar en allò que deia el nostre metge d'Oxford, el doctor Trueta, que un espanyol és un senyor que obre un llibre, llegeix quatre pàgines i es posa a donar lliçons a tort i a dret.

Del teu article se'n desprèn una idea que m'agrada, i és que la base d'una economia no són els diners sinó la capacitat de generar-los. Com tu dius, citant un gran liberal madrileny, Espanya es trobaria igualment en una situació difícil sense la crisi mundial. Has vist Els germans Marx a l'Oest? Hi ha una escena molt famosa. Groucho i família s'enfilen a un tren i el fan córrer utilitzant la fusta dels vagons com a combustible. Esclar: quan la fusta s'acaba la locomotora s'atura. A Espanya li ha passat això. En comptes d'aprofitar la democràcia i aquests 20 anys daurats per crear riquesa, ha viscut del patrimoni i de les aparences, exactament com sempre. Les privatitzacions, les subvencions europees, l'especulació immobiliària i l'expoli fiscal dels territoris vençuts el 1714: heus aquí la fórmula màgica del miracle espanyol. Conclòs el procés polític, quan ha sigut l'hora de demostrar la importància de la Transició, s'ha vist que l'Estat democràtic era més fruit del context que no pas una superació de la història per mitjà de la intel·ligència.

Estic d'acord amb tu que l'economia espanyola necessita "reformes estructurals". També estic d'acord que "el marc institucional determina el creixement econòmic". La contundència amb què ho reconeixes en l'article contrasta amb la contundència amb què sols negar-me el paper dels Estats en la creació de riquesa i l'organització de la felicitat. Ni tant sols la llibertat no és un absolut, estimat Luis, també necessita un marc; val la pena recordar-ho per evitar el dogmatisme, fins i tot el dogmatisme liberal. Per tant, estic d'acord que cal adaptar el marc institucional al nou concert mundial i que sense una política a llarg termini l'economia d'un país no va enlloc. Ara, a partir d'aquí, trobo que navegues. Sembla que et faci por rematar el toro. Em fas pensar en la proposta que ara Convergència ha fet a Zapatero. Per què Mas ofereix ajut a un president mentider que li ha pres el pèl i ha demostrat tanta frivolitat en els pactes i la gestió dels problemes polítics?

En l'article compares el cas d'Espanya amb el d'Irlanda, Hongria, Letonia o Grècia. El fet que es produeixi una certa coincidència de números vols dir que és tan significatiu? No havíem quedat que la crisi espanyola era d'ordre intern. Per què no defineixes les reformes estructurals que demanes? Quin marc institucional creus que afavoriria el creixement econòmic? No podria ser que Barcelona i Madrid s'anul·lin mútuament? Quin bé li pot fer a Madrid que des de Barcelona es recolzi un president mentider? Quin bé li pot fer a Barcelona haver de donar explicacions de cada decisió que pren aquí el govern votat democràticament? Una relació de competència oberta entre totes dues ciutats no afavoriria l'economia més que l'actual relació de submissió? Amb Catalunya fora d'Espanya, Andalusia o Extremadura no s'espavilarien? És culpa només dels catalans que Barcelona tingui una projecció tan feble al mediterrani? Si la indústria patriotera que genera la mala convivència la poguéssim convertir en treball productiu no ens aniria millor a tots plegats? No trobes que Barcelona i Madrid tenen més entitat i més recorregut que Sofia, Vilna, Atenes i fins i tot Dublin?

Jo crec que el cas d'Espanya s'assembla al de la Gran Bretanya. Segons les últimes enquestes més del 40 per cent dels britànics emigraria, si pogués. Els anglesos s'han adormit, i el que els despertarà serà la independència d'Escòcia, haver de competir amb els escocesos. Eliminat el perill de guerres internes, creada la carcassa comuna europea, els grans estats centralistes a la francesa han perdut sentit. És la competència interna, com a substitut de les antigues guerres, el que retornarà la força a la vella Europa. Els grans estats-nació són instruments propagandístics i burocràtics massa cars i redundants; treballen contra la geografia econòmica i maten la vitalitat. En el fons, França i la Gran Bretanya no estan gaire millor que Espanya. Les seves crítiques contra Espanya són igual d'interessades que els antics elogis, i amaguen el mateix fons de paternalisme. Per continuar amb la metafora el tren, es pot dir que, per raons històriques, França i la Gran Bretanya tenen més fusta per cremar i, per tant, més mitjans per recuperar-se, però tampoc no són un exemple gaire edificant. No creus que una aliança d'iguals entre Madrid i Barcelona tindria més força davant de París i Londres que l'actual? Jo crec que, justament per això, França i Anglaterra han estat sempre grans defensores de la unitat d’Espanya –de la unitat de pandereta. L'han defensat i se n'han beneficiat juntament amb l'immens cos de funcionaris de l'Estat i els petits judes catalans.

Si et ve de gust, pensa en tot això, i no tinguis por de donar-me la raó ni de portar-me la contrària. M'han dit que era el teu aniversari, per molts anys.

Enric