Low cost (Rac 1)

Jo trobo que les rebaixes i la loteria són dues institucions que espatllen i envileixen el Nadal. De la loteria ja en vaig parlar. Prefereixo anar al bingo o apostar a les curses de gossos que ajudar l’Estat a explotar els orfenets de San Ildefonso. Pel que fa a les rebaixes, comprenc que són una bona estratègia comercial. No m’agrada l’ambient que generen a les botigues, ni les passions que desencadenen entre els venedors i els clients. Tampoc no m’agrada la cultura del low cost que promouen, perquè a còpia de posar l'èmfasi en el preu, es produeix la paradoxa que acabem vivint més pendents que mai dels diners i, alhora, més desinformats que mai sobre el preu real de les coses. Les rebaixes em recorden els supermercats de menjar barat i els basars de tot a cent, que ensenyen a comprar a l’engròs i que porten la competència en un terreny fangós que penalitza el detallisme i la creativitat. Tot i així, entenc que les rebaixes ajuden a buidar les carteres i els magatzems, i entenc que un parell de cops l’any s’han de fer. El que no entenc és perquè es fan just després de Reis. Abans, les rebaixes d’hivern es feien a finals de temporada. Ara la gent compra els regals de Nadal amb un ull posat al gener i algú que, per amor, fa l’esforç de fer un bon regal, ha de passar per la humiliació de pensar que quatre dies després el mateix producte valdrà la meitat.

Informe 2009

Passat el punt de nadal, l’any sol estar ja prou madur com per fer-ne una valoració petita, modesta, probablement absurda. Aquest 2009 he publicat un llibre i n’he començat dos més, que espero publicar el 2010. També tinc algunes idees pel pròxim totxo gros, que m’agradaria treure el 2012. El bloc ha triplicat visites i he conegut molta gent. Sumo el trio de Girona, la crispeta dolça, la dama de Flandes, la pescadora de Torredembarra, el tenor de Vilademuls, el Casanova de València, el gentleman de l’Ateneu i Herr Von Mises. Hi ha persones que s’acosten, com el Nietzche Capitalista, o que recupero, com el petit Shopenhauer. I també hi ha persones que s’allunyen: a reveeeeure!

Si penso en els moments més bonics de l’any no sento violins ni trompetes, recordo el cinema dels diumenges, els dinars a casa els pares i els quatre gats habituals. Puc filar més prim, i aleshores penso en Mister Larkin o en les trucades de l’espia o en el dia que va venir a saludar-me l’alumna que havia suspès. Ara que començo a fer memòria puc dir que el millor moment de l’any va ser la tarda que caminava cap al Majèstic per presentar el meu llibre.  Recordo que baixava per Passeig de Gràcia com un general romà tornant victoriós a casa. L’episodi més dur de l’any ha estat la detenció del Lluís i el Macià, que em va fer sentir molt petit, i la meva preocupació constant ha estat la miopia. Quan tocava la guitarra em feia mal l’esquena i ara resulta que perdo vista. Modestament, em sembla que el meu cos troba un gust excessiu a limitar els meus entusiasmes, però què hi farem, no puc prescindir-ne. Tot i que no m’hi veig gaire, les dones encara me les miro a distància. Algun dia tornaré al corral, segur; però l’amor no es pot forçar i, mentre el pollastre no plori d'alegria, és massa demanar una mica de caritat perquè pugui exercitar les ales?

Ehem. Ciutats: París i Londres. Paisatges: Calella de Palafrugell, a la primavera, tan buida que sentia passejar els gats. També l’ile de Sant Louis, de matinada, i una carretera del Llenguadoc travessant el vespre. Dels llibres, les contradiccions de Tolstoi, la duresa de Junger, la naturalitat de Gombrowicz, les excuses de Rilke, la netedat de Plató, la perspectiva d'Isaiah Berlin i la il·lusió Occitana de Rafanell. Baixes: el senyor Rosés, al cel sigui -fumant els seus purets. Altes: l’Oriol -les meves germanes sí que fan la feina. Aquest any serà recordat, també, pels meus progressos amb l'anglès, dels quals, com diria Sherlock Holmes, "there is ample evidence". Per acabar, una mica de filosofia. Aquest 2009 m’ha permès arribar empíricament a dues conclusions: primer, no intentis salvar ningú si no és molt urgent; segon, si et preocupes d’escriure bé, mai no et faltarà res ni et quedaràs sol. Les èpoques que no t'has d'esforçar a oblidar normalment tard o d'hora les enyores. Per tant, em sembla que aquest any l’enyoraré.

Molt bon 2010 a tothom, fins i tot als fills de puta -aviam si així es calmen.

-Per cert, no era el teu aniversari, avui?

-El meu? Caram, quina memòria. No ho diguis gaire fort, que ja no tinc edat...

Treballar o fer campana (Rac1)

Quina llàstima que els ajuntaments hagin decidit reduir els llums de nadal per estalviar! Un nadal com aquest, cridat a tenir una pàtina memorable, era justament el menys indicat per viure’l a les fosques. Aquest nadal veurem coses insòlites, gràcies a la crisi. Veurem el nen Jesús i el capitalisme reconciliats. Amb els polítics abocats a fomentar el consumisme, els carallots que cada any critiquen l’esperit comercial de les festes parlaran d’una altra cosa. Podrem comprar tranquilament, què dic, cofois de fer una obra de caritat. Aquest nadal veurem els botiguers més contents que els clients. No és bonic això? D’aquelles cares estragades que es veien cada any rera el mostradors, d’aquelles cares que culpabilitzaven el comprador impacient, no em veurem ni una. Els botiguers faran cada venda com si fos l’última. Els empleats pencaran per assegurar-se el lloc de treball. Davant d’això, potser el client desembutxacarà els quartos una mica desconfiat, com quan li demanem un favor a algú i ens el fa xiulant, però si compra bé, li durarà poc. El verb "Tenir" és tan agradable, que gairebé consola de tot. Quants anys passaran abans no es torni a produir una conjunció de negoci i de felicitat cristiana tan favorable? Buff! És probable que triguem anys. Previsiblement, el nadal que ve serà més dur. Qui tingui al cap les expedicions de l’Everest recordarà que els alpinistes sempre fan més bona cara el dia que comencen l’ascensió que el dia que arriben al pic de dalt. La crisi tot just comença i un té dret a preguntar-se d’on treuen tants quartos els governs per salvar tants bancs i empreses. Alguns amics em diuen que no hi ha prou diners al món per tapar els forats de la crisi i que els diners surten d’una vulgar màquina falsificadora amb llicència oficial. Si és així, ho pagarem car. Si no, també ho pagarem, perquè aquests diners s’hauran de tornar. Per tant, és una llàstima que, per quatre duros, no poguem viure plenament un nadal tan especial. Si els ajuntaments no tenien pressupost, no podia demanar-li la màquina de bitllets a Zapatero, Montilla, per donar-nos l’últim bon nadal? Calia permetre que la Mayol ens fes pedalar com xinets per quatre llumetes, ara que ve un any tan dur?

Click to read more ...

Operació sortida (Rac1)

Farà cosa d’un mes i mig vaig sentir, a TV3, un economista que aconsellava no marxar de vacances aquest estiu: “Els 1000 o 2000 euros que us estalvieu us poden salvar l’any”, deia als espectadors amb un to seriós, potser una mica massa apocalíptic. És possible que 1000 o 2000 euros, i una reducció d’estómac -tal com està el preu del menjar-, puguin salvar un any negre. Però jo no conec ningú que m’hagi dit: “Al meu pis hi estic tan bé, que aquest estiu m’hi quedo.” Per tant, suposo que l’operació sortida serà un èxit en el sentit que Trànsit tindrà feina i que els amos de les autopistes guanyaran dinerons. La gent marxarà pel mateix motiu que els restaurants estan plens i que ningú es va creure que petaria la bombolla immobiliària fins que van començar a petar algunes empreses. No s’hi pot fer res: Aquest és un país de gent materialista i escèptica que no es creu les coses fins que no les veu i, encara, de vegades, fins que no les toca. Ara: com que ser descregut no vol dir ser tonto, és probable que es redueixin els viatges per mar i aire i, en canvi, augmentin els viatges per carretera, que són més barats. Això a mi em semblaria perfecte si dissabte no hagués d’anar a Lleida a collir préssecs. Ja veig que m‘empassaré de franc les cues estivals. Perquè, a diferència de la majoria, jo sí que em quedo a casa meva -que m’agrada tant i tant-; a respirar aquest baf agre, de sopa calenta d’hospici, que és l’aire de Barcelona a l’estiu.

Click to read more ...