Dietari (més Palma)

Dissabte

Hola Eva, com estàs?

El viatge va anar bé, la conferència va ser un èxit. No vaig poder passejar gaire més, però veig que a Palma els palaus no s’acaben mai. Quina llàstima que els espanyols no ens deixessin tantes perdres dretes a Barcelona! En els palaus d’aquí venen ganes de fer-hi la migdiada. Devia ser un espectacle aquesta ciutat, fa un parell de segles: l’aristocràcia omplint els carrers amb les seves carrosses per anar a la festa del veí a menjar ensaïmades. Veus el quadro?

A Palma sempre han viscut tranquils i amples, i si la història no va amb tu ben segur que l’esponjositat de l’ambient reposa l’esperit. En l’últim dinar vaig seure al costat d’una periodista compromesa. Em temo que la gent d’aquesta illa que gasta una mica de cor i de cervell té tota el mateix aire estragat, d’animal de càrrega. Tothom es queixa de la corrupció i del Palau del Jaume Matas, però ningú no sembla veure-hi relació amb les banderes espanyoles i els tricornis que envolten la catedral gòtica -ja et vaig dir que és l’única construcció que no t’ensorra en la nostàlgia.

Llàstima que tants àpats de compromís em fessin mal. Quan vaig arribar a Barcelona em vaig fer un tip de vomitar. Suposo que també eren els nervis de l’avió. Hi ha un llibre a fer sobre la gent que et trobes quan voles: vaig quedar encaixat entre una mena de Gimferrer esquifit i escabellat i un musculman que es va passar el vol escrivint fórmules matemàtiques en una llibreta. Jo me’l mirava i pensava: però si el que sembla un geni boig és l’altre! –però res, el Gimferrer de les orelles peludes i el nas ple de barbs llegia La Vanguardia. Potser també hi van ajudar els exercicis espirituals que de vegades t’obliga a fer l’amor, però el deure és el deure i l’amor que no me’l toquin.

Avui poca cosa. Llegir i pensar, i gaudir el meu pis. He dinat una mica de rap i uns escamarlans a ca els pares –el dia que perdi la gana porta’m al metge. Li he comprat un Astèrix a un nebot i gairebé no he encès l’ordinador. Les vomitades d’ahir m’han deixat l’anima drenada. I got no forces. Estic malencòlic com si m’acabés fotre 4 gin tonics tot sol en un bar de matinada. Quan tingui temps et passo la conferència escrita i ja em diràs què et sembla.

Molts records,

Enric

dietari (Palma)

Dijous  (matí)

Dalt de l’avió, cap a Mallorca. Vaig a Palma a fer una xerrada sobre periodisme de proximitat. Miraré d’explicar quin paper juguen els blocs en espais de comunicació provincians, saturats de propaganda. Avui enterren l’última tieta que li quedava a la mare -ara deuen estar fent la missa. 94 anys mantenint la dignitat d’una vida devaluada de molt jove per una barreja de mala sort i d’ambient social poc favorable. Potser tenia més anys i tot  -no deia mai l’edat, a Barcelona hem de conformar-nos amb aquestes petites presumpcions. Per fer broma, de vegades m’hi referia com la “marquesa”: bona perruqueria, coll de cigne, una estructura òssia de gran dama i un pitram de senyora amb personalitat on les perles hi queien molt bé. Va respondre els revesos amb elegància i contenció. No va tenir criatures, que és el que més hauria volgut. Parlava el català amb aquest dring de suficiència que els francesos de París utilitzen per marcar distàncies. El seu marit era un senyor treballador i bonhomiós, més baixet que ella, que va mirar de fer-li la vida el més agradable possible. Va morir fa pocs mesos i ella hi ha corregut darrera. L’última vegada que els vaig veure va ser l’any passat en un restaurant de premià de Dalt on fan unes brases magnífiques. Havien pujat amb el Mercedes del marit -un mercedes antic, quadrat, dels anys setanta- i em vaig preguntar com s’ho feien per tenir tanta gana, encara. Van viure de manera plàcida i discreta, en un pis de l’eixample fosc i humit que ella portava com si fos un palau. Hem de ser discrets o acceptar la selva. Sobretot en aquest país on la selva comença tan arran de casa.

(tarda)

Primera passejada per Palma. Fa la impressió de ser una ciutat de senyorets convertida en un FNAC. La gent d’aquí no ha aixecat una palla de terra en sa vida, ja es veu per les dimensions del nucli antic. És un born multiplicat. Carrers i carrerons plens de palaus que només deixen un filet de cel entre les teulades. El nucli aristocràtic és bestial. Després ve una anella burgesa de façanes serigrafiades que també es conserva força bé i, finalment, la xavacaneria espanyola, tota del segle XX i XXI. L’abundància de tribunes i balcons i patis interiors amb plantes tropicals i escales nobles evoca una vida regalada. He vist una carrossa dins un pati encolumnat i, en una altra casa, una nina de porcel·lana asseguda en un banc de pedra, amb aquells ulls de morta que tenen. I per tot arreu botigues i cartells. Cap senyal de creativitat, però -igual que a Andorra. L’últim que va pensar en aquesta ciutat devia ser Jaume I -i els últims a treballar devien ser els moros, que ara tornen. La catedral gòtica és magnífica, de país imperial. La resta de coses boniques tenen un regust d’aristòcrata efeminat, corromput per la pirateria i el llibertinatge. Els espanyols són tant espanyols com el primer dia que van arribar -hi ha un fotimer de quinquis. Se sent molt alemany. Els indígenes donen per treballar a la recepció d’un hotel o de taxista. Els vellets potser tenen més caràcter, però semblen mòmies d’un altre món, anterior a l’automòbil i el turisme. He conegut un parell de polítics. Són d’esquerra però ells mateixos reconeixen que podrien ser de convergència. Miren cap a Barcelona desesperadament però a Barcelona no hi ha ningú que els faci cas. Tu veus això, tanta escenografia buida, i comprens que els escriptors mallorquins perdin el cul per un càrrec.

Sostres a Nova York (Catalunya Oberta)

Estimat Joan,

Com et trobes? Aquí ja ha arribat el fred. La llum màgica d'octubre is gone. La ciutat comença a agafar l'aire recollit i fúnebre del novembre. Adéu als bronzes i als daurats, adéu als grocs i al blau. Fa dies que plou i s'ha girat un vent emprenyador que irrita els ulls i fa anar de bòlit els paraigües. Comença a donar gust d'entrar als cafès. Deixar-se abraçar per una atmosfera carregada: mmmmm, veure passar aquests caputxinos gegants m'ha fet pensar en banyeres calentes i escumoses. He descobert que les portes giratòries de Nova York es van inventar per evitar que passi l'aire.

Malgrat que el cel està tapat, per sort no és tan baix com el de Londres. Aquí  tot és de mida americana, ja t'ho vaig dir. El cel queda a una certa altura, però els edificis importants desapareixen entre els núvols i això dóna un toc fantasmagòric a les avingudes. Els carrers, en canvi, sense els contrastos agressius que hi produïa el sol, guanyen dolçor. Hi ha una llum flonja i tènue que arrodoneix els contorns de la ciutat. Les voreres són plenes de bassals, però les noies estan molt atractives amb botes d'aigua. La meva companya de pis m'ha comprat un barret de llana verd que sembla un mitjó de l'àvia. Es fa fosc més aviat, i amb les llums dels gratacels la ciutat agafa un aire futurista.

I no sé què més puc explicar-te, sóc en aquell punt en què Nova York comença a engolir-me, en què vaig perdent la perspectiva sobre allò que veig. El Jordi té raó quan diu que les ciutats acaben agafant la forma de la nostra vida. Tant se val on vagis. Els primers dies, una ciutat es pot descriure a través de qualitats externes, donar-ne una imatge de conjunt; després la seva dinàmica et vampiritza i cada cop es torna més difícil dissociar-la de les coses que hi fas i que t'hi passen. Es converteix en els carrers que estimes, en la gent que hi coneixes, en les feines que hi trobes, en els itineraris que recorres cada dia, en tot allò que hi descobreixes.

No sé si has llegit la Trilogia de Nova York de Paul Auster. Explica la història d'un escriptor de novel·les policíaques que queda atrapat en una investigació irresoluble i grotesca. Deixo de banda la tècnica narrativa de l'autor, que en el seu moment es va vendre com una gran cosa, no ho sé. A mi el que em va interessar va ser la manera de plantejar la ciutat com un espai il·limitat, atemporal, laberíntic, hostil, atzarós, alienador. La idea que  recorre tot el llibre és que les grans ciutats multipliquen els ressorts ocults de la nostra ànima.

Si les ciutat són plenes d'excèntrics és perquè hi caben totes les exageracions possibles, perquè el bé i el mal s'hi poden desplegar amb tota la força. En una ciutat, un assassí amb l'armari ple de cadàvers pot ser el veï d'aquella dona tan cristiana i tan sensible d'aquella pel·lícula anglesa que es diu, com es diu, sempre em falla la memòria punyeta, que es diu The secret of Vera Drake, i que va d'una dona de fer feines que es dedica a fer avortaments il·legals de franc en els barris baixos del Londres dels anys 50, d'amagat de la família.

Les grans ciutats treuen el pitjor i el millor de les persones. Com més gran és una ciutat, més perillosa es torna, més pugen les apostes i més fina esdevé la línia entre l'èxit i el fracàs. A Barcelona, dubto que el protagonista de la novel·la d'Auster hagués arribat a l'extrem d'enfollir; l'haurien assaltat fantasmes més petits, els monstres que viuen a les profunditats no l'haurien arrossegat a combatre tan avall. És igual que el Sostres. Durant anys vaig pensar que Barcelona li quedava petita, i ara veig que és la ciutat allò que el salva. És el típic que a Nova York ho acabaria perdent tot. Mai no havia vist tanta gent descavalcada, tants bojos pels carrers.

Les grans ciutats et posen contra tu mateix. Els globus s'inflen més que enlloc, però justament per això el pet és antològic i no deixa cap rastre. Les grans ciutats ho redueixen tot a la substància, i la gent desvertebrada es trenca. L'oligofrènia sempre troba la seva hora. Els insults reben la resposta que es mereixen -fins que cauen en el buit, com els laments dels pidolaires. A Barcelona, la gent és més tranquil·la i els processos són més lents. Aquí no estan per pallassades. La tradició de llibertat i de cultura deixa poc marge als xaperos i als difamadors. Senzillament, aquí el meu amic hauria trobat algú que li serviria el seu mateix xarop sense ni tant sols necessitat de dir mentides. A Barcelona, en canvi, tenim més temps i estem més avorrits, i el deixem bufar l'espantasogres.

Perdona, em sap greu haver donat un to tan provincià a la carta. Suposo que encara li tinc afecte, tot i que cada vegada em fa pensar més en aquestes esponges que els xofers de Nova York utilitzen per rentar les limusines. Quan són noves i les mulles fan força impressió, s'estarrufen i semblen qui sap què, però després serveixen pel que serveixen i només treuen aigua bruta.

Bé, pobra carta ja l'hem fotuda prou, val més deixar-la aquí.

Records,

Enric

P.S. Per cert, l'Agustí Pons sí que em va convidar a participar en les jornades lujanianes i, a més, em feia molta il·lusió d'anar-hi. La raó de renunciar-hi és òbvia. Em va sortir l'estada a Nova York.





Postal de Nova York (Catalunya Oberta)

Estimat Joan Safont,

Com estàs? Diu que a Barcelona hi fa un fred que pela. A Nova York, tot i que és una ciutat que sempre mira d’estar al davant, encara no ens hem tret la calor de sobre. Els amics em diuen que quan comenci el mal temps el barret que m’he comprat no em servirà de res. Diuen que no em tapa les orelles, però a mi m’és ben igual. És un barret molt maco. Té l’ala estreta i un disseny retrobohemi de periodista dels anys 20 d’allò més cool.

A Nova York si no vas amb barret no ets ningú. Aquí gairebé tothom porta el cap tapat. No es veuen les mitges calbes de Barcelona. Aquestes closques al·lopèciques en clar procés de despoblament es deuen considerar de mal gust. Suposo que la imatge que donen -una mica desmoralitzadora- no casa amb el caràcter fort que cal per viure aquí. A Nova York, si no portes un barret una mica extravagant, una gorra calçada de costat, un mocador de pirata o una caputxa que t’amagui la cara i et doni un aspecte inquietant és que tens una mata de cabell d’anunci de xampú.

L’alternativa als barrets, pels que som calbs, és rapar-se al zero com un soldat. El primer que cal saber de Nova York és que només vol gent amb empenta, que no s’hi posi per poc. Res de retòrica ni de discursos d’intencions. Si vols comprar una cervesa n’has de comprar sis; si vols comprar un boligraf n’has de comprar cinc; la música l’has de posar alta. Aquí tot va per pacs i per extrems. L’aigua no la pagues. La calefacció va tan barata que no es pot regular i a la nit has d’obrir la finestra per no fregir-te. Una altra cosa que surt tirada és la roba. Ara: el pis més merdós val un ull de la cara. Tant se val que les portes no tanquin, que el terra vagi de tort i que puguis resseguir els passos de la veïna pels grinyols del sostre. Vols o no vols viure a Nova York, desgraciat? I no em parlis més de les rates que esquives pel carrer quan surts de nit, que no n’hi ha per tant. Són criatures de Déu com tu.

Així les coses, el Graupera va pelat com un soldat i jo, que no tinc tanta personalitat, porto el cap cobert. Ara mateix sóc a la biblioteca pública del carrer 42 amb la cinquena avinguda, aquella que té els lleons a l’entrada. Les sales de lectura són immenses, deu haver 20 metres fins al sostre. Pels finestrals, veig retalls de cel entre els troncs dels gratacels. Josep Pla té escrit que Manhattan sembla un camp d’espàrrecs gegant. És veritat que l’alçada dels gratacels impressiona. Si l’arquitectura t’agrada, a més, et fa venir mal de clatell. L’efecte d’un carrer estret i fosc flanquejat per aquests edificis magnífics produeix un cert impacte. Alguns carrers donen una sensació de porta a punt de tancar-se un pèl claustrofòbica. La cinquena avinguda és una passarel·la llaaarga, inacabable, que no t’avorreix mai.

Per mi el secret de Manhattan, però, no es troba en l’altura dels gratacels, sinó en la quantitat de finestres que caben en aquests gratacels. Les finestres multipliquen la dinàmica de la ciutat. Ja no és només la sensació de densitat i multitud que produeixen. Com que els carrers no són gaire amples les finestres fan jocs de miralls entre elles i multipliquen el pas dels núvols, de les manades d’ocells que passen entre els edificis i dels neons publicitaris. La sensació de calidoscopi és total. Són les finestres les que produeixen aquesta contradicció de sentiments que fa que de vegades Manhattan et caigui a sobre i que d’altres et sembli una fantasia de Walt Disney.

Les finestres marquen el to i el ritme de la ciutat. Com que cada edifici té una mida i un color diferent d’alguna manera unifiquen i donen coherència el caos urbà. He vist gratacels immensos emparedant esglésies parroquials o cases de fusta angleses, com aquelles que es van cremar en l’incendi de Londres. Europa dóna importància a l’aparença i als records. Aquí tot funciona a cop de múscul. Tot depèn de la dèria i de la força del moment.  Tot s’aixeca a pes. I la sensació de concurs de fal·lus, de potència que transmeten els gratacels, no ve tant de la seva alçada com de la sensació de visceralitat, de solidesa i d’abundància que la qualitat dels materials dóna als edificis.

Els gratacels de Nova York sembla que brotin de terra. I al costat d’això, Londres i París semblen decorats de nyigui nyogui. La còpia i el pastitx, que han fet tant mal a Berlín, que l’han convertit una capital tan desproporcionada i pedantesca, aquí donen una nota de color gens provinciana. Jo no havia vist mai res tant de veritat, ni que em resultés tan ofensiu. Aquesta ciutat té una força descomunal. Hi ha tanta energia que quan arribes al pont de Brooklyn sembla que Manhattan vessi al riu. És ben bé com si el famós pont fos un embut i no sabés com empassar-se tota l’activitat de la ciutat. El soroll que fan els cotxes aturats al pont, la combinació d’edificis colonials i gratacels, la grandiloqüència de les vistes, la barreja de ferro, de pedra, d’aigua i de cel confegeix un quadre ben selvàtic. Els frens gastats dels camions udolen com si fossin elefants. La visió llunyana de les barques que naveguen silencioses davant dels gratacels del districte financer dóna una imatge d’immensitat i de postal panoràmica, d’aquestes que els turistes compren emmarcades.

La gent té la dèria de l’exercici físic. No sé si els novaiorquesos fan esport perquè necessiten mantenir la forma per seguir el ritme de la ciutat o perquè no en tenen prou amb l’energia que la ciutat els xucla. El culte al cos, però, està a l’ordre del dia. Al Central Parc hi he vist jubilats fent footing amb el coll torçat per l’artrosi. Vaig anar a un ball de disfresses en una facultat d’història de l’art i els alumnes semblaven professors d’aeròbic més que no pas universitaris interessats pels llibres. Les pistes de bàsquet de l’entrada de Brooklyn estan plenes de nois que juguen respirant els fums dels cotxes que entren i surten del pont. Aquesta obsessió pel múscul no té cap correlació amb la higiene ni amb el vestuari.

Les bosses d’escombraries s’acumulen als carrers i de vegades fan muntanyes que t’arriben fins a la cintura. Per tot arreu t’assalten bafarades de menjar especiat, d’olors exòtiques i sospitoses. L’estómac se t’obre a cada cantonada i t’has de contenir per no posar-te a endrapar com un viciós. Tot i que pagant es menja bé, és ple de restaurants llardosos, d’escarabat i salmonel·la. Alguns sempre estan buits, i no sé de que dimoni viuen. Els abrics de la majoria de la gent demanen una raspatllada urgent. Ja té raó l’Sting quan canta aquest no és un bon lloc per venir-hi a fer l’anglès. En general tothom és molt amable però és bastant deixat i graponer. És un detall, però no et fas idea dels iphones que he vist funcionant amb una esquerda a la pantalla.

Fa l’efecte que la vida dels novaiorquesos estigui segrestada per l’activitat i que tot el que no sigui treballar, consumir o fer esport no els interessi. Si la graella central sembla un laberint de passadissos, Harlem, Brooklyn i Queens són barris molt més esponjats. L’urbanisme horitzontal i el caràcter de la gent dóna a la vida comercial un aire de soc berber. A tocar de casa tenim una església Corintiana escrostonada amb un lloc reservat perquè hi aparqui el capellà, que té un cotxot negre encerat i ben lluent. Fins ben tard a la nit, i des de ben d’hora al matí, sempre tinc música a l’habitació. Els caps de setmana també. De vegades és rap, d’altres soul, de tant en tant són aquestes melodies estridents i sinuoses musulmanes. Per descomptat, mai no he baixat a queixar-me als propietaris de les ràdios respectives que no em deixen dormir.

En resum, Nova York em té força distret. La tardor és una època excel·lent per passejar-hi. Hi ha aquesta llum baixa i daurada que torra els colors i que dóna profunditat a les natures mortes. Ja et pots imaginar quins efectes visuals, quins jocs de llums i d’ombres, quins volums fantasmagòrics més magnífics produeix això en una ciutat tan gegantina i de contrastos tan extrems. Hi ha instants que sembla que miris la ciutat amb ulls de peix. El cel és alt i net. El blau no te l’acabes mai, i és suau i vellutat. Els parcs s’han guarnit de groc i de bronzes vells brunyits pel sol i la ciutat, que és bruta com una guilla, que no guarda records ni estima res que sigui inútil, arriba a fer-se perdonar.

Una abraçada,

Enric