Una victòria enverinada (FCO)

Benvolgut Carles Boix,

T’escric amb retard per dir-te que em va agradar molt el teu article de la setmana passada, Catalunya encaixonada. Jo tampoc no acabo de veure quin sentit té que Mas ofereixi un pacte d’Estat a un president mentider, frívol i incompetent. El discurs de salvar Espanya té avui un aire de sopa refredada i escopida pel cambrer que remou l’estómac. Amb un segle n’hi hauria d’haver prou per aprendre determinades lliçons. El teu article resumia molt bé el preu que hem pagat cada vegada que ens hem entregat a la mística de la responsabilitat d’Estat.

Aquesta política, però, era comprensible mentre calia justificar l’existència de Catalunya en una Espanya violentament centralista i anticatalana. La darrera estocada a aquesta Espanya la va donar el president Pujol en el pacte del Majèstic en què es va eliminar la guàrdia civil i el servei militar. Després d’això, i de la defunció de la pesseta, el catalanisme ha esdevingut pura retòrica. Per què? Doncs perquè ja no és davant de Madrid que hem de justificar la nostra existència, sinó davant de Brussel·les. És dins d’Europa on ens haurem de fer necessaris els pròxims anys, si volem que el país progressi, no pas dins d’Espanya.

No sé si els dirigents de CiU són conscients de la feinada que tindran -si tot va bé. No sé si són conscients del temps preciós que els ha donat guanyar eleccions sense poder governar; ni si comprenen fins a quin punt tornar a la Generalitat pot convertir-se en una victòria enverinada, si no s’assumeixen els canvis dels últims anys. Seria ingenu creure que el ridícul del tripartit és només fruit d’una mala política; també és el producte de l’esfondrament de tota una generació i, més enllà, d’una crisi de la política que afecta molts països europeus i Espanya especialment, pel retard amb què es va democratitzar.

La fotografia dels germans Maragall humiliats per José Montilla és molt més sagnant que la fotografia de Puigcercós prenent el govern a CiU el 2003. Entre totes dues imatges, però, hi ha una relació. Quan les classes dirigents deixen de fer la seva feina, les bases prenen la iniciativa i, de vegades, fins i tot el poder. La força dels quinquis al PSC i els centenars de consultes sobre la independència que s’estan duent a terme responen al mateix col·lapse del catalanisme. Fruit del mateix fenomen és l'espantosa aparició de partits com Ciutadans i, ara, el de l'Anglada.

Totes les generacions esgoten un somni i, a la seva manera, fracassen; al final només se salven persones concretes per la seva feina concreta. Pujol es va salvar perquè va deixar una obra que el transcendia i per això el pas de CiU per l’oposició ha sigut tan dolç. L’error de l’antifranquisme d’esquerres, del maragallisme, ha estat pretendre seguir traient suc d’una llimona que Pujol havia espremut fins a l’última gota. De vegades, el ressentiment et fa confondre la categoria amb l’anècdota i no et permet acceptar els èxits del contrincant; d’altres, la mandra t’apoltrona en posicions que domines però que el temps va convertint en anacròniques. 

Hem arribat al punt aquell que reivindicava Josep Pla quan deia que el catalanisme havia de ser “cosa dels xarnegos”– paraula lletja però d’un pes històric indubtable. Si el PSC vol fer la demagògia de l’Espanya plural i de la responsabilitat de Catalunya dins l’estat endut pel sentimentalisme ètnic és el seu problema. Al capdavall, si s’ha parlat tant de nacionalisme ètnic des de l’espanyolisme deu ser per alguna cosa. Però els dirigents que aspirin a fer progressar el país hauran de construir una nova centralitat, un discurs nou basat en els interessos estrictes dels catalans. Definir aquest espai haurà de ser la prioritat de CiU, si vol aprofitar el llegat de Pujol i la situació privilegiada on l’han deixat els errors dels altres.

No vull dir que calgui tancar-se a Catalunya, ni fer independentisme de bandereta; vull dir que cal començar a parlar descarnadament dels interessos del país; canviar la poètica, tractar la Generalitat com el que és -una diputació gran- i Madrid com el que és –un adversari polític que s’interposa entre Barcelona i Brussel·les. Ser conseqüent amb el fet que un país és un projecte polític, no només una història i una geografia. El poder és la capacitat de donar relleu a una veritat. Pujol va donar relleu a la voluntat de ser dels catalans. Establerta aquesta base, cal seguir construint. Si no ens passarà com sempre, que quan Espanya va bé les aportacions de Catalunya es giren en contra del país i, quan s’ensorra, ens arrossega a l’abisme sense que hi poguem fer res.

Ja em diràs si hi estàs d’acord o si he dit un enfilall d’obvietats. Si la Universitat de Princeton necessita un jardiner o algú que planxi les faldilles de les animadores de l’equip de bàsquet, fes-m’ho saber. No em vull quedar al guetto donant voltes com un gat en una gàbia. Aquí tothom està massa espantat per pensar bé; l’única manera de salvar-se és anar entrant i sortint. Total, Catalunya no quedarà mai del tot encaixonada mentre hi hagi catalans que no ens deixem “encaixonar”, oi? Fes una abraçada al Jordi de part meva. Digues-li que cada dia escriu més bé.

Records,

Enric

Ciutadans o l'ou de la serp

 Em truquen de Canal Català, que si puc anar a la tertúlia. L’última vegada els vaig dir que no em tornessin a cridar per debatre amb negacionistes del franquisme i neofatxes castellans, no per vedetisme sinó perquè els meus nervis no ho aguanten, però accepto agraït, amb el propòsit de superar-me. Arribo a la tele. La Nebrera, l’Uriel Bertran i Jordi Cañas, de Ciudadanos.   Comença la Nebrera amb un discurs ben articulat, com sempre, i una mica utòpic, que demana una regeneració de la classe política i recupera la idea dels pobles d’Espanya. Després el Bertran. Mentre parla, el noi de Ciudadanos remuga frases menyspreatives. Quan li toca el torn, no gasta tres frases abans d’entrar en l’atac personal contra el contertuli d’ERC. El meu cor es dispara i penso: "però si no t’està atacant a tu", però els batecs no s’aturen. El Bertran tracta de defensar-se i el noi salta a l’estil del Rei: "Porque no té callas!". Després li diu ignorant. El Bertran, ni s’immuta; jo ja estic alterat.   Quan em donen la paraula, dic la meva mirant de rescatar les idees d’entre el bum-bum del cor i les imatges que, en el meu cap, se’m fan de Cañas disfressat de hooligan anglès o d’skinhead. Publicitat. A la pausa, mentre parlo amb la Nebrera, el nano de Ciudadanos em pregunta si el General Franco era espanyol o gallec. Jo, que sóc un bledo, miro de respondre-li i, com que a mitja explicació ja m’ha tractat de burro, ho deixo estar.   Seguim, amb Cañas en la seva línia d’insultar tota persona que qüestioni la seva espanya nacional. Agafa la cosa catalana amb una ràbia sorda i seca, amb el mateix fàstic de missioner de les indies que el professor Caja, aquell home que quan parla sembla que es mossegui la barba. Una telespectadora d’origen andalús li demana perquè és tan despectiu amb Catalunya i el noi, desconcertat, canvia automàticament al català. El meu cap es divideix i mentre una part escolta la tertúlia, l’altre mira d’entendre el fenomen que tinc davant.   Ja sé que l’atac personal és el recurs de la gent que no té cap idea; vull dir que pot semblar ingenu, per part meva, donar-li importància. Admeto que la història em pesa i que això em distorsiona la mirada. De vegades, davant d’un paisatge, una persona o una notícia de la tele, sento el passat com una cosa tan forta que sembla que hagi viscut tres vides. Però, sentint Cañas, jo veia el taxista franquista que deia que el català era un dialecte, el faiero que cremava esglésies en nom de la justícia social, el set-ciències que pontificava sobre la revolució a l’Ateneo del Pueblo, el luddista que destruia màquines per salvar llocs de treball. Hi veia, en definitiva, l’agressivitat que té el poble desorientat quan li donen una teoria i un culpable. Potser no n’hi ha per tant, però potser sí.   Per internet corre una imatge del Sostres dient embaucadors als Ciudadanos. Jo no crec que siguin embaucadors. Jo crec que són purs fanàtics. No crec que hi hagi, en el seu discurs, com a mínim en el de Cañas, ni una gota de cinisme i això, justament, és el que em preocupa i m’espanta. Vull dir que en un moment determinat de la tertúlia em deia xenòfob igual que fa uns anys m’hauria dit separatista o polaco o burgés. L’arrel és el mateix espanyolisme, el mateix fanatisme supersticiós a partir del qual s’ha muntat Espanya i que permet els polítics dir avui blanc i demà negre i, a la gent, passar del comunisme al franquisme i del franquisme a la democràcia sense cap problema.   Els castellans són un poble que no té història. Des que van perdre la guerra dels comuneros que la seva història és la història d’Espanya. L’anticatalanisme és una reacció de por i d’enveja davant d’un fenomen que furga en la ferida d’aquesta derrota. Els castellans i assimilats han sigut, durant segles, el braç armat d’uns reis i una burocràcia estrangera; primer austríaca, després francesa, per això són tan nacionalistes. Despullats de la seva condició natural, Espanya ha esdevingut la seva única raó de ser i, per tant, una excusa per tot. El pecat original d’Espanya és que es va fer des de dalt, una mica com els estats africans del segle XIX, per això sempre trontolla i la unitat només s’ha pogut mantenir a base de dictadures i populisme.   Darrera tota l’agressivitat del nacionalisme espanyol només hi ha inseguretat i buidor. L’anticatalanisme és la manifestació més pura d’aquest autoodi. L’altre dia llegia unes declaracions de Queipo de Llano a Ràdio Sevilla: "Ya se sabe que los catalanes llaman castellano a todo el que no hable como ellos". Als castellans i assimilats els sembla poc ser castellans o gallecs o bascos o catalans. Necessiten ser espanyols però per sentir-se’n han d’aniquilar tot el que els recorda el seu passat castellà, basc, gallec, etcètera. Per això va tenir tan èxit el "Espanyoles todos" de Franco, per això la gran diferència entre la verbologia graponera de Tardà i la de Fraga és que darrera les paraules de Fraga hi ha cadàvers; per això els espanyols tenen tan poca memòria i veuen sempre la palla a l’ull de l’altre; per això poden denunciar la persecució del castellà mentre es dediquen a minar la cohesió del català o són capaços d’apel·lar a la democràcia i dir-li a Pujol "mòmia siniestra" el mateix dia. Un espanyol només pot mirar cap al futur perquè si mira cap endins o cap enrera li cau la cara de vergonya.   Això és el que jo anava pensant durant la tertúlia cada vegada més excitat. Un servidor ha sentit les històries dels avis i els pares, i n’ha viscut les escorrialles. El to de Cañas no quedava gaire lluny dels nanos que, a finals dels vuitanta, em deien que em fotrien a l’aigua si no els parlava en castellà. Algú dirà: "Els Ciutadans són quatre gats". Sí, sí, però, a Catalunya, també eren quatre gats els falangistes i els comunistes, abans de començar la guerra. L’aparició d’aquest partit té a veure amb el descrèdit de la política però és que el descrèdit de la política té a veure amb l’afebliment, altre cop, del projecte espanyol, un cop allunyada la dictadura. Ciutadans, com abans els lerrouxistes, els faieros, els comunistes o els falangistes, és el tòxic que l’espanyolisme genera a Catalunya cada vegada que els catalans recuperem la confiança en el nostre país i la nostra cultura. Aquest tòxic , una altra vegada, utilitza la immigració i es presenta disfressat amb les teories d’última moda: ara toca cantar a la democràcia i el constitucionalisme igual que en altres èpoques van tocar cançons menys agradables, però, darrera, hi ha el mateix extremisme espanyolista de sempre, el mateix menyspreu a la cosa catalana.   Total. No me n’he sortit gaire bé. Amb el cap i el cor a cent per hora és difícil fer un discurs una mica clar. Segurament sóc un dèbil mental, com em va dir el professor Caja un dia. Aquesta emotivitat meva és una cosa emprenyadora, que m’obliga a fer una vida més o menys solitària i a recloure’m quan vull pensar amb tranquilitat. Per això he decidit, primer, que miraré de fer classes de dicció, aviam si parlant bé aconsegueixo evitar aquestes boires de sentimentalisme que m’obnubilen. I, segon, que la pròxima vegada que hagi d’anar a parlar d’aquests temes amb algú que em recordi, ni que sigui vagament, les històries que m’explicaven els avis, em prendré una pastilla d’aquestes que es prenen abans de pujar als avions. Una pastilla contra la por.

Click to read more ...