Una victòria enverinada (FCO)

Benvolgut Carles Boix,

T’escric amb retard per dir-te que em va agradar molt el teu article de la setmana passada, Catalunya encaixonada. Jo tampoc no acabo de veure quin sentit té que Mas ofereixi un pacte d’Estat a un president mentider, frívol i incompetent. El discurs de salvar Espanya té avui un aire de sopa refredada i escopida pel cambrer que remou l’estómac. Amb un segle n’hi hauria d’haver prou per aprendre determinades lliçons. El teu article resumia molt bé el preu que hem pagat cada vegada que ens hem entregat a la mística de la responsabilitat d’Estat.

Aquesta política, però, era comprensible mentre calia justificar l’existència de Catalunya en una Espanya violentament centralista i anticatalana. La darrera estocada a aquesta Espanya la va donar el president Pujol en el pacte del Majèstic en què es va eliminar la guàrdia civil i el servei militar. Després d’això, i de la defunció de la pesseta, el catalanisme ha esdevingut pura retòrica. Per què? Doncs perquè ja no és davant de Madrid que hem de justificar la nostra existència, sinó davant de Brussel·les. És dins d’Europa on ens haurem de fer necessaris els pròxims anys, si volem que el país progressi, no pas dins d’Espanya.

No sé si els dirigents de CiU són conscients de la feinada que tindran -si tot va bé. No sé si són conscients del temps preciós que els ha donat guanyar eleccions sense poder governar; ni si comprenen fins a quin punt tornar a la Generalitat pot convertir-se en una victòria enverinada, si no s’assumeixen els canvis dels últims anys. Seria ingenu creure que el ridícul del tripartit és només fruit d’una mala política; també és el producte de l’esfondrament de tota una generació i, més enllà, d’una crisi de la política que afecta molts països europeus i Espanya especialment, pel retard amb què es va democratitzar.

La fotografia dels germans Maragall humiliats per José Montilla és molt més sagnant que la fotografia de Puigcercós prenent el govern a CiU el 2003. Entre totes dues imatges, però, hi ha una relació. Quan les classes dirigents deixen de fer la seva feina, les bases prenen la iniciativa i, de vegades, fins i tot el poder. La força dels quinquis al PSC i els centenars de consultes sobre la independència que s’estan duent a terme responen al mateix col·lapse del catalanisme. Fruit del mateix fenomen és l'espantosa aparició de partits com Ciutadans i, ara, el de l'Anglada.

Totes les generacions esgoten un somni i, a la seva manera, fracassen; al final només se salven persones concretes per la seva feina concreta. Pujol es va salvar perquè va deixar una obra que el transcendia i per això el pas de CiU per l’oposició ha sigut tan dolç. L’error de l’antifranquisme d’esquerres, del maragallisme, ha estat pretendre seguir traient suc d’una llimona que Pujol havia espremut fins a l’última gota. De vegades, el ressentiment et fa confondre la categoria amb l’anècdota i no et permet acceptar els èxits del contrincant; d’altres, la mandra t’apoltrona en posicions que domines però que el temps va convertint en anacròniques. 

Hem arribat al punt aquell que reivindicava Josep Pla quan deia que el catalanisme havia de ser “cosa dels xarnegos”– paraula lletja però d’un pes històric indubtable. Si el PSC vol fer la demagògia de l’Espanya plural i de la responsabilitat de Catalunya dins l’estat endut pel sentimentalisme ètnic és el seu problema. Al capdavall, si s’ha parlat tant de nacionalisme ètnic des de l’espanyolisme deu ser per alguna cosa. Però els dirigents que aspirin a fer progressar el país hauran de construir una nova centralitat, un discurs nou basat en els interessos estrictes dels catalans. Definir aquest espai haurà de ser la prioritat de CiU, si vol aprofitar el llegat de Pujol i la situació privilegiada on l’han deixat els errors dels altres.

No vull dir que calgui tancar-se a Catalunya, ni fer independentisme de bandereta; vull dir que cal començar a parlar descarnadament dels interessos del país; canviar la poètica, tractar la Generalitat com el que és -una diputació gran- i Madrid com el que és –un adversari polític que s’interposa entre Barcelona i Brussel·les. Ser conseqüent amb el fet que un país és un projecte polític, no només una història i una geografia. El poder és la capacitat de donar relleu a una veritat. Pujol va donar relleu a la voluntat de ser dels catalans. Establerta aquesta base, cal seguir construint. Si no ens passarà com sempre, que quan Espanya va bé les aportacions de Catalunya es giren en contra del país i, quan s’ensorra, ens arrossega a l’abisme sense que hi poguem fer res.

Ja em diràs si hi estàs d’acord o si he dit un enfilall d’obvietats. Si la Universitat de Princeton necessita un jardiner o algú que planxi les faldilles de les animadores de l’equip de bàsquet, fes-m’ho saber. No em vull quedar al guetto donant voltes com un gat en una gàbia. Aquí tothom està massa espantat per pensar bé; l’única manera de salvar-se és anar entrant i sortint. Total, Catalunya no quedarà mai del tot encaixonada mentre hi hagi catalans que no ens deixem “encaixonar”, oi? Fes una abraçada al Jordi de part meva. Digues-li que cada dia escriu més bé.

Records,

Enric

Declivi de Convergència?

Una de les palinòdies més divertides que es poden escoltar avui al país és la del convergent que pateix per Catalunya. Pobre país, on anirem a parar amb els socialistes manant. És molt català això d’amagar rera una bona capa de pessimisme la pròpia covardia i mediocritat. Vinc de trobar-me amb un amic que fa deu anys només llegia llibres d’Anagrama en castellà i que avui llegia una novela de Camilieri, traduida al català. Vinc d’escoltar com un vell amic del meu pare explicava que s’ha fet subscriptor de l’Avui, quan fa 10 anys hauria corregut a rentar-se les mans després de llegir-lo (era un d’aquests cosmopolites no-nacionalistes). A mi no em sembla pas que el país s’estigui desnacionalitzant ni que sigui tan fràgil com es diu; em sembla que és Convergència que va malament i que cada dia és més fràgil, que per por i manca d’audàcia s’està convertint en un partit prescindible, que cada dia està més lluny de la seva tradicional missió històrica. No és un problema de manar, és un problema d’agafar el toro per les banyes. És un problema de liderar les il·lusions del país que representen. Per gestionar la sopa del camp de concentració ja hi ha els socialistes i aviat fins i tot el PP, si Rajoy aconsegueix civilitzar-lo. Amb tots els xous i grolleries, ERC ha contribuit més a la llibertat de Catalunya, els últims anys, que no pas Convergència. Em sembla que a Convergència fa temps que es confón l’ensopiment del partit amb l’ensopiment del país. El partit de Pujol està allargant massa uns rèdits que ja no donen per més, i comença a fer l’efecte d’ una gran balena embarrancada. Pujol, que encara és qui mana a Convergència, cada dia em fa pensar més en el Cambó dels anys 30: com a l’històric líder de la Lliga se li està podrint la fruita a les mans, els fruits que ell mateix havia plantat i recollit. Si no deixa que els ideals que ell tan va contribuir a nrmalitzar, segueixin el seu curs natural, se li giraran en contra. Aquella frase tan famosa i tan injusta, Visca Macià, mori Cambó, jo cada dia l’entenc més. No pots donar als teus les armes per creuar el riu, i després deixar-los a l’estacada. Que em presentin un sol convergent de socarrel que avui no sigui independentista. Cap pedagogia que no sigui la independentista, cap discussió que no sigui com fotre el camp d'una vegada, tindrà cada vegada més gust de moneda falsa. Si no s’entén això, si no s’entén que el catalanisme de Pujol dels anys de Franco i de Tejero tenia un valor afegit que no té avui la Casa Gran, és que no s’entén res. Sense aquest valor afegit de generositat i valentia, Convergència mai recuperarà aquell prestigi que tenia, per més corbates que portin els seus dirigents i més intel·lectuals que fitxin. El prestigi dels polítics no ve mai només de la solvència; és un aureola espiritual que la donen la valentia i el temperament que calen per liderar un país, per fer realitat uns anhels, assumint que quan no s’avança es retrocedeix. Això era el que Pujol va fer als anys 80 i això és el que els seus successors no semblen tenir el valor o la força per fer.

Click to read more ...