Revolutionary Road

He vist Revolutionary Road, i he sortit amb mal de panxa. El tema? El tema de la pel·lícula és el drama de l’amor modern, la tragèdia que es produeix quan un home mediocre li trenca les oracions a una dona que somia com un home. Amb això de les dones, cada cop em fa més por que l'única sortida és l’habilitat. Una dona és un vampir. Un vampir encantador, no cal dir-ho -"carinyo, que no em xucles la iugular avui?"- Fins i tot les dones més intel·ligents i més independents tenen com a únic objectiu a la vida vampiritzar un home, viure a través seu. Abans, quan els rols estaven clars, aquesta vampirització es produïa a través dels fills i això tenia, pels homes, la contrapartida de la vanitat i d’un cert marge d’actuació. Tolstoi va viure turmentat per la seva dona, però, com a mínim, li va poder fer copiar vuit o nou vegades Guerra i Pau. Jo encara recordo un pintoret local que m’ensenyava els seus quadres horribles mentre la dona n’exaltava els matisos com si estigués davant d’un Rembrandt; no és que fos cega, és que sabia quina era la seva obligació. Revolutionary Road és la tragèdia d’una dona que s’estima més la seva felicitat que la felicitat dels seus fills i el seu marit. El moment clau de la pel·lícula, l’escena que millor explica com funciona l’amor avui, és quan la dona es treu de la màniga la idea d’anar a París i li ho proposa al seu marit com si li fes un favor. Des que s’ha decidit que, per nassos, les dones s'han de realitzar fora de la cuina, l’única manera d’estimar una dona sense recórrer al cinisme o convertir-te en el seu titella és, o bé tenir molts diners per entretenir les seves fantasies, o bé limitar la veritat a la sensualitat. L'impuls egoïsta de les dones sempre ha sigut superior al dels homes però, abans, com a contrapartida, l'egoïsme femení tenia una grandesa que l'egoïsme de l'home no ha tingut ni tindrà mai. Ara, sense l'antiga cobertura moral, suposo que no m'he d'estranyar si les persones més nihilistes, desorientades i, fins i tot diria que més enrabiades que conec, són dones. Estimar la teva felicitat com una mare estima els seus fills, és un camí tràgic segur. Cal prendre una mica de distància amb la vida per somiar com un home. En aquest sentit, és significatiu que les dones tendeixin a creure que la protagonista de Revolutionay Road se suicida, mentre que els homes vegin el final com un accident. Potser, amb el temps, la dona superarà el seu procés de masculinització i en sortirà una nova feminitat més humana i evolucionada. De moment, jo trobo que tenir il·lusions d'home fa les dones encara menys raonables que abans. No és gens raonable exigir tots els drets i pretendre mantenir els antics privilegis. Per a mi, la dona alliberada és com un africà amb una ametralladora, un alemany amb una idea o un policia amb les manilles sempre a punt. Un espectacle curiós i emocionant, que m'agrada molt de contemplar; però a una distància prudent, sempre que sigui possible. Els homes sensibles ens hem de protegir per no quedar atrapats en el totalitarisme lasciu de la dona moderna. Què hi farem! p.d. disculpeu les versions, és un tema dificilíssim

Click to read more ...