El pont estret (Catalunya Oberta)

Benvolgut Artur Mas,

T’escric per felicitar-te per la victòria que has obtingut, tan treballada i tan merescuda. Em va agradar el discurs que vas fer en saber-se els resultats: “Humilitat, responsabilitat i esperança”. Les teves paraules tenien uns ressons churchillians prometedors. Churchill no va triomfar perquè fos un orador agut sinó perquè darrera l’agudesa dels seus discursos, com aquell tan famós del “sang, suor i llàgrimes”, hi havia una persona amb una biografia i uns amors concrets, que els omplien de credibilitat i de contingut.

Rera les teves paraules -humilitat, responsabilitat i esperança- t’hi vaig veure a tu, la història que t’ha dut on ets i per això el discurs em va semblar un començament tan bo. Churchill, que havia estat a la guerra, que coneixia els sacrificis que havia costat aixecar i mantenir l’imperi britànic, va rebre uns quants revesos a la seva vida política. Però això, i el fet de ser fidel sempre a si mateix, va permetre que pogués establir un lligam fortíssim amb el seu país, un cop va arribar l’hora.

No és per espantar-te però la teva situació, benvolgut Mas, té connotacions churchillianes. Si mires enrera veuràs que tot sembla haver conspirat per preparar-te per aquest moment. ¿Creus que és una casualitat que els electors hagin donat una victòria tan ample a un exemple d’autosuperació com tu, ara que tenim aquesta situació tan complicada? Recordo l’actitud que tenies al Majèstic la tarda que vas veure sumar el segon tripartit. Vaig pensar: “Aquest home no entén res”.

El temps t’ha anat a favor. T’has anat polint mentre d’altres que t’havien perdonat la vida queien del cavall. Tens un do que és poc habitual i que és la capacitat de créixer. Durant anys es va sentir a dir que Pujol t’havia triat perquè eres el més tonto de la colla; jo sempre he cregut que et va triar perquè sabia que eres un diamant en brut -encara que potser ara et tingui gelos. La meva mare, que és molt llesta, ja m’ho va dir quan no eres ningú, un dia que et va veure en una foto del grup municipal -i consti que no t’ha votat. Pensa quin malbaratament hauríem hagut de lamentar si haguessis aconseguit la investidura en les primeres eleccions, o en les segones. Aquesta victòria no és tan dolça com les que havies esperat fa uns anys. Però té més importància.

Ens agradi o no en els pròxims anys haurem de passar un pont molt i molt estret. Tenim un pont estret davant i hem de passar a l’altre banda abans que se’ns ensorri el terra sota els peus, tu ho saps i el teu partit ho hauria de saber. Si em permets, acabo de publicar una selecció d’articles d’Augusto Assía que descriu molt bé el procés que va destruir la república de Weimar i va portar els nazis al poder. Allà s’hi veu què passa quan la por, la pedanteria i els interessos partidistes es conjuren i porten els polítics a buscar excuses, a barallar-se per detalls, a retrassar massa l’hora d’agafar el toro per les banyes. Tots els grans partits d’Alemanya sabien que el pacte de Versalles era insostenible i que l’actitud de França era intolerable, igual que tots els partits catalans fa temps que saben que la sentència del Constitucional no deixa cap sortida a Catalunya en el món que ve.

Si vols, pots escoltar-te la senyora Rahola quan diu que els votants de Laporta han respost a un impuls sentimental d’energumen de primera. Avui és gratis fer sobre Laporta el discurs que els espanyols feien contra el pujolisme quan el pujolisme posava les bases de l’etapa que hem tancat. També pots creure’t les recomanacions dels columnistes d’El Mundo de pactar amb el PP, tot i que no sé si copiar l’estratègia que el PSC va seguir amb ERC serà una bona idea.

Facis el que facis, ho tindràs difícil. L’ou que li van llençar al Miquel Iceta al crit de viva España; l’ensurt que ens va donar Plataforma per Catalunya; el pedigrí que comença a prendre Ciutadans, el seguidisme que la Camacho fa dels partits radicals, i la quantitat d’independentistes desmoralitzats que no van votar o que van votar en blanc -te’n podria presentar uns quants-, tot això, barrejat amb la situació d’Europa, són senyals que la cosa pot complicar-se de mala manera si no s’afina molt.

Per això em va agradar que comencessis parlant d’humilitat, de responsabilitat i d’esperança. Com que has guanyat tan amplament i, a més, si tu no te’n surts ara mateix darrera teu no hi ha ningú, tindràs més marge que mai per actuar. En el seu llibre de memòries, Tony Blair diu que com més contundent és una victòria més gran és la solitud del guanyador. El desitjo molta inspiració, doncs, i que la intel·ligència i el coratge sempre t’acompanyin a l’hora de prendre decisions.

Ben cordialment,

Enric Vila