Dietari (Oració)

Dissabte

Jo he patit força a la vida –sempre per tonteries. He patit força i per això sóc calb. Ara pateixo menys, però en canvi tinc molta més por. Abans, encara que patís, no se’m acudia pensar: “Collons, això es farà molt llarg”. El patiment quedava circumscrit a la circumstància i no prenia categoria metafísica. Una vegada els pares em van portar al psiquiatre perquè es pensaven que estava deprimit i vaig plegar a la segona sessió. Li vaig dir al senyor de la butaca: “Miri, ara estic trist però si li segueixo pagant aquest dineral acabaré deprimit”. La vida no m'espantava. Uns anys més tard em vaig trencar el braç i quan va arribar l’hora de treure’m el guix el traumatòleg va dir donant-se importància: “Això encara no està, haurem d’esperar dues setmanes”. Quan vaig arribar a casa em vaig tancar al lavabo, em vaig treure el guix amb unes tisores de cuina i em vaig posar a tocar la guitarra. El cos aguantava i la voluntat tenia aquesta mateixa resistència, una mica d’aire fresc ja em consolava. Tot i que el cos ja fa uns anys que no segueix, fins ara la voluntat no m’havia fallat mai: “No need to run and hide, what a wonderful, wonderful life.” Aquesta força ha irritat molta gent i ha fet que se’m titllés de Quixotesc, que és el mateix que titllar-me tonto, però era una altra cosa, era abundància. Bé: l’abundància s’acaba, noto que em vaig fent pobre. Ara pateixo menys, la cuirassa s’ha endurit, però començo a tenir por que si no em reservo això se’m farà una mica llarg. Ave maria puríssima: he provat d’amagar-me sota els llençols, però són molt prims, sisplau ajuda’m, que la por no em tregui el coratge. Si no és demanar molt, dóna’m també una mica de disciplina –em sembla que ve una mica de pujada.

Dilluns

Cap  a l’Instituto Cervantes. Pel camí demano orientació a una noia molt guapa que camina sola i decidida amb el seu trajo jaqueta per un d’aquests carrers tan elegants del Londres polític. “Eres español, verdad?”, em diu de seguida, i quedo una mica frustrat, pensant que potser en faig un gra massa amb això de Catalunya. Aleshores entro al Instituto i prenc lloc com si fos casa meva. No és casa meva, és una altra galaxia. He sortit amb un sentiment estrany d’exiliat, perplex com la víctima d'un crim perfecte.

Dimarts

Fa uns dies, CC em va trucar i em va recomanar que llegís els assajos de George Orwell. “És senzill i diu coses”, em va dir. Efectivament, és el primer escriptor amb el qual he pogut establir una certa intimitat a pesar de l’anglès. Els autors que havia llegit fins ara m’havien deixat un regust eixut, d’informe o de manual d'electrodomèstic. L’idioma se’m feia insalvable i en el millor dels casos accedia a la informació pelada. Llegint Orwell m’arriben les radiacions del seu sentit de la sensualitat i del seu ideal de llengua anglesa. Puc deixar-me bressolar per la cadència de les frases, anar i tornar del text, preveure un gir o endevinar la intenció d’una paraula; m’hi trobo molt bé, com una vaca en un prat. Un altre autor que estic llegint amb prou naturalitat és Chesterton, la seva Petita història d’Anglaterra. També li sento la veu, però té un to de mestretites que em molesta. Quina mania d’explicar-ho tot amb paradoxes, aquest didactisme de pedant de casinet! Per l’amor de Déu!, res no delata tant la impostura d’un autor com l’abús d’un mateix truc o d'un mateix registre.

Dimecres

La professora nova, que és una actriu extravagant i progre i, per tant, creu en la pedagogia recreativa, ens ha demanat que parléssim de les nostres experiències amoroses. Ha escrit a la pissarra: “Romantics gestures” i tothom ha estat molt content. Jo preferiria fer gramàtica, francament; les tertúlies les deixaria pel bar, que surten més barates i puc triar la companyia. El 90 per cent de les classes pretesament divertides, a més, acaben sent una estafa i la meva noció de romanticisme té poc a veure amb els viatges a Venècia o els rams de roses. Els gestos romàntics solen ser gestos silenciosos i tristos. La persona que es beneficia d’un gest romàntic poques vegades està en condicions de veure’l ni molt menys d’agrair-lo. L’altruisme només existeix en la consciència de qui el practica, i encara gràcies. D’altra banda, jo he estat un amant tirant a desgraciat, i m’he trobat en la dificultat afegida d’inventar-me una història per no aixafar la guitarra als nens i nenes de la classe.

Dos apunts: 1.- Si he estat desgraciat en amors és per culpa meva perquè les dones que m'han tocat han sigut totes unes santes. 2.- Parlant més seriosament, em passa que, quan prenc de referència les paraules dels altres, em sento un desgraciat; en canvi, quan la referència són els fets materials de la seva vida, ho entenc tot millor i m’agafen ganes de donar les gràcies. Aquest decalaix em desorienta i em fa sentir sol, de vegades. Ara penso en aquesta aborigen australiana que s'acaba de morir i que durant tants anys va ser l'última parlant d'una llengua que ja ningú no coneixia. Escric per traduir al meu idioma les paraules dels altres.

P.S. Escriure i resar: d'escriure ja n'he après; potser ara la qüestió seria aprendre el pare nostre.