Catalunya surt de l'ou (FCO)

Ara que els sondejos donen una majoria abassegadora al PP i una altra “miraculosa” victòria del PSOE a Catalunya ja tornen a sortir comentaristes que parlen de la feblesa del país i del poc suport que tenen les seves reivindicacions. El resultat dels comicis servirà per justificar moltes renúncies. I efectivament, el múscul d’una nació es demostra amb l’existència d’una hegemonia política en el territori, com passa a Escòcia o Flandes. Però els partits sobiranistes catalans no es poden comparar amb els d’Escòcia o Flandes. Tampoc no crec que es pugui comparar Espanya amb la Gran Bretanya o Bèlgica. N’hi ha prou de veure els edificis representatius que els escocesos i els flamencs tenen a l’estranger amb el beneplàcit dels seus respectius Estats.

Des de la transició, cada victòria del sobiranisme en les autonòmiques ha estat seguida d’una victòria espanyola a les estatals. Aquesta vegada hi tornarem, tot i que l’independentisme puja a les enquestes i Barcelona s'allunya de Madrid. Com sempre, alguns miraran de pintar el resultat de les eleccions com la prova d’una feblesa insuperable que inhabilita el país per res més que no sigui resistir. Ja quan Aznar va treure la majoria absoluta un famós articulista català va vaticinar que ens tornaríem tots espanyols. No veig que hagi passat i no entenc què pretenia, si no era excitar l’independentisme -o entrar a La Vanguardia. Així mateix no entenc per què diaris subvencionats per la Generalitat repeteixen que Catalunya és un país contradictori i foll, deu ser allò tan humà d’excusar les febleses particulars convertint-les en categoria.

Jo crec que la tònica per la qual si presentes un Montilla a les autonòmiques et claves la patacada i si presentes una Chacón a les generals tens bons resultats no demostra cap esquizofrènia, sinó dos sistemes de poder en competència. Com que cal dissimular, els partits sobiranistes reserven els discursos més ambiciosos i els candidats més populars per a les eleccions autonòmiques i després, quan punxen a les estatals, diuen que el país no segueix. Pel que fa els partits espanyolistes, presenten tifes a la Generalitat i quan en presenten un de bo se'ls torna sobiranista -per això el PP va preferir les cames de la Camacho al cervell de la Nebrera. Així les coses, és normal que els millors resultats de CiU en unes generals els tragués el Miquel Roca de l’operació reformista, en una aposta que els espanyols no van comprar, però que era ambiciosa i coherent. O que les alternances al govern central es donin enmig de grans ensulsiades del partit en el poder -Tejero, els Gal, l’11-M i ara la famosa crisi.

Davant del nivell de demagògia i d’urgències nacionals que dominen la política espanyola la gent s'ha avesat a votar poder o no votar, de manera que finalment cada bàndol té allò que és seu. A Escòcia i Flandes, potser perquè la cultura democràtica és més alta, els partits sobiranistes han eliminat tota ambigüitat i això ha permès construir lideratges de país més sòlids. Quan parles amb dirigents escocesos i flamencs et diuen que si allà tenen la política, aquí tenim el moviment social. Catalunya surt de l’ou i la closca que la protegia i que alhora l’impedia créixer s’està trencant. Si Catalunya surt de l’ou es normal que es trobi el PP a Espanya. Però que esdevingui el baluard del socialisme espanyol, alhora que l’independentisme creix sense una articulació política forta, ens hauria d’inquietar i de recordar als anys 30. Mas i Junqueras tenen feina, espero que ho facin millor que els seus antecessors.

Els drames de sempre (Barcino)

Seria bo que, quan l'editorial Barcino acabi de publicar tots els volums que constitueixen la Crònica de Miquel Parets, es faci un llibre a l’abast del gran públic que reculli els greatest hits del text. Suposo que el llibre començaria igual, amb la sumptuosa entrada a Barcelona de Felip IV i el comte Duc d’Olivares, el març de 1626. Suposo que continuaria amb el jurament de les Constitucions i que aviat arribaria l’episodi en què el rei marxa de la ciutat a la francesa, ofès per les objeccions que els catalans fan a les seves demandes.

Quan el rei i Olivares van arribar a Barcelona, ja corria la brama que volien convertir la monarquia en una sola corona i unificar lleis i monedes. En el seu dietari, el jurista Jeroni Pujades, un contemporani molt més culte i ric que Parets, però que aleshores ja s’acostava al final de la seva vida, relata els intents que els dirigents de la ciutat van fer per avisar-los “dels pits que trobarien” si agafaven aquest camí.

Popularitzar testimonis com els de Pujades o Parets ajudaria a esvair l’aire de llegenda que té encara la nostra història. L’accidentada vida política del país fa que, quan els historiadors expliquen el nostre passat, els catalans sovint siguem tractats com els alemanys o els indis de les pel·lícules de Hollywood i no s’entengui gaire perquè hem fet les coses.

L’obra de Parets és irregular i extensíssima, però està escrita amb una intuïció literària notable i un estil senzill que té moments brillants en les descripcions. La seva crònica abraça un periode històric decisiu. Quan Parets es posa a escriure, la monarquia hispànica no té rival a Europa, és la força hegemònica mundial; quan mor el 1661, el poder militar ha passat a França i el mediterrani ha perdut la seva força comercial definitivament, a favor d’Amsterdam i les Províncies Unides.

Parets es va trobar atrapat al bell mig d’un greu conflicte entre un Estat que vivia de l’expoli i la conquesta i un país que necessitava el comerç per desenvolupar-se.  La crisi econòmica, l’esclat de la guerra dels Segadors i una pesta que li va matar bona part de la família van marcar la seva vida. Es va casar tres vegades i no el va sobreviure cap fill. En un moment de la crònica, escriu: “Teníem en aquell temps en Catalunya les tres plagas majós que déu pot enviar a un poble, que eren fams, pesta y guerra, que totes aquexes plagues hi eren ab abundància.”

Si no fos per l’obra que ha deixat, la història de Parets seria trista i força comuna. Sobrepassat pels esdeveniments, quan va morir només va deixar la seva mare, isolada i empobrida. L’única victòria sobre l’època que aquest artesà barceloní ple d’expectatives va aconseguir en vida, va ser escapar-se de la pesta que va esclatar a la ciutat el 1651, en ple setge de les tropes castellanes. L’altre gran victòria és la memorialística. La crònica de Parets ha sobreviscut quatre segles, tot i que fins ara sobretot s’havia anat transmetent en versions traduïdes al castellà i més o menys adulterades. Segons els experts, la descripció dels estralls provocats per l’epidèmia té pocs equivalents en cap llengua i època. De fet, existeix una traducció anglesa de l’episodi, editada per Amelang: A Journal of the Plague Year: The Diary of the Barcelona (1651), by Miquel Parets.

En tot cas, el punt més interessant de l’obra és el punt de vista. Primerament perquè les classes populars són un col·lectiu amb una veu feble dins el relat de la història moderna, però també per la representativitat que li dóna l’amplitud de contactes i relacions socials que articulaven la vida de l’autor. Tot i pertànyer a la classe popular, Parets va participar activament en la vida política de la ciutat, fins al punt que va ser un dels encarregats de negociar la rendició de Barcelona a les tropes castellanes el 1652. Parets era un home amb un fort arrelament a la ciutat, on hi tenia avantpassats des de 1389, com a mínim. Això, el fet de ser fill d’una continuïtat poc habitual en el país, pot ajudar a entendre, més enllà dels índex d’alfabetització de les classes populars, les motivacions que el van portar a escriure la seva crònica.

El dietari copsa el batec quotidià de Barcelona a través de la descripció de fets viscuts, públics i privats, però també recull notícies copiades de gasetes que corrien pel país. La creixent consciència patriòtica de l’autor es combina amb la seva decepció, també creixent, pel curs dels esdeveniments, i deixa a entreveure els drames de sempre. La manca d’unes elits capaces de fer-se respectar i estimar pel país; l’idealisme descordat dels sectors més empobrits; la ferotge rivalitat amb els castellans; i una adhesió general a les constitucions més sentimental que no pas organitzada i ambiciosa. Vista amb perspectiva, la descripció que Parets fa de l’entrada dels segadors a Barcelona té un fort regust de juliol del 1936: “Tots anaven molt ben armats ab dos o tres padrenyals i xispes llargues. Y així entraren que ningú no·ls digués cosa, que, com era de gust de la gent, ningú no·ls deia res, perquè ells feien lo que nosaltros avíam de fer”. Resumint, es podria dir que Parets va viure en una Barcelona més preocupada per mantenir els privilegis reials que per bastir una nació i que per això, justament, els va acabar.

Els assassinats de Prim i de Companys (FCO)

Quan el general Prim va arribar a Madrid el 1841, va quedar decebut amb la ciutat. Tot i que Barcelona encara vivia encofurnada dins les muralles per ordre governativa va escriure que Madrid no li arribava ni a la sola de la sabata. Per això sempre m'ha fet gràcia sentir a dir que el problema dels catalans des de la transició és que no hem sabut establir un lobby fort a la capital d'Espanya, com van fer els nostres industrials durant el segle XIX.

La manca d'una historiografia que posi Catalunya al centre del seu relat i, per tant, reconstrueixi el passat com una continuïtat i no com un seguit d'episodis inconnexos on els catalans semblem els alemanys de les pel·lícules de Hollywood, permet que qualsevol polític pugui posar la història al seu servei totalment de franc. Els polítics agafen frases d'escriptors o episodis del passat i els branden per justificar-se com si els contextos no canviessin o no fos possible aprendre de l'experiència.

Quan Prim va arribar a Madrid, la capital vivia aïllada al centre de la Península sense connexió fluvial amb el mar, en un moment que el transport marítim era decisiu per la marxa dels negocis i la circulació de les idees. En el relat a l'ús, el General Prim és un militar que va arribar a la presidència de l'Estat i això l'ha fet una figura incòmode pel catalanisme. Però una de les sorpreses que tens quan repasses la seva vida i el seu ideari és la seva profunda catalanitat, i no parlo de la profunda catalanitat de Prim perquè denunciés la política colonial que Madrid feia a Catalunya, ni perquè emprés el català en els discursos polítics, ni tampoc perquè parlés català a casa tot i que s'havia casat amb una mexicana. No. Penso en el seu pensament polític: en la seva concepció de la monarquia i la llibertat, en la seva idea d'Espanya, de l'exèrcit i de les relacions internacionals, i en l'esperit que el va portar de soldat ras d'una partida anticarlina a general de l'exèrcit i president del govern.

No costaria establir un paral·lelisme entre la condició de jueu de Benjamin Disraeli, el president britànic que va convertir la reina Victòria en emperadriu, i la catalanitat del General Prim, l'home que va intentar independitzar Espanya de França i d'Anglaterra retornant-li la base parlamentària i mediterrània que va perdre el 1714 amb la derrota dels catalans. N'hi hauria prou, per donar profunditat a la figura de Prim, de llegir aquell estudi d'Isaiah Berlin sobre els peatges que han hagut de pagar els europeus il·lustres de les minories sense estat i conèixer una mica la tradició política del país.

És trist i explicatiu del panorama actual que en una biografia de tantes pàgines com la de Pere Anguera no hi hagi ni una sola referència a l'austriacisme per explicar les obsessions polítiques de Prim, i el nerviosisme que va provocar a Madrid intentant col·locar un rei de la casa dels Savoia, l'última casa reial que va retirar el suport a la Barcelona assetjada de 1714. És descoratjador que en la biografia de Prim més completa escrita per un català la relació amb Victor Balaguer no estigui explicada i l'escriptor aparegui com un personatge secundari. Balaguer no sols va ser el primer a popularitzar l'èpica de 1714, sinó que també va ser el primer a recordar que el centralisme dels borbons havia impedit a Barcelona desenvolupar el rol que li pertocava al mediterrani.

Si tinguéssim una memòria més treballada, no descobriríem cada dia la sopa d'all i el debat polític amb Madrid tindria més substància. El cas de Prim explica per endavant el posterior fracàs de Cambó -per no parlar de l'operació reformista de Miquel Roca. La vida de Prim, des de la seva actuació a la Jamància fins al seu l'assassinat, posa de manifest fins a quin punt l'aspiració de dominar Madrid des de Catalunya, per més avantatjosa que sigui la situació de Barcelona, és com l'aspiració d'establir el comunisme, una quimera que es gira contra els seus autors perquè obvia la lògica del poder i el fet que cap home no és perfecte i que sempre hi ha interessos particulars a defensar que van més enllà dels col·lectius.

Prim va buscar la seva llibertat i la del seu país a través d'una idea d'Espanya que, si l'hagués pogut consolidar, hauria capgirat el resultat de 1714. No se'n va sortir i Madrid va contratacar instaurant el règim de la Restauració i comprant els fills dels industrials que li havien donat suport amb títols nobiliaris de fireta. El problema, però, no és que no haguem pogut conquerir Madrid, sinó que d'aquella època haguem preferit exaltar l'Oda a la Pàtria d'Aribau que el general Prim, i que a més ho haguem fet com si no tinguessin res a veure. 

Prim resulta incòmode perquè volia manar de debò, i perquè no va renunciar ni a les seves ambicions personals ni al seu país, i això fa que no encaixi amb l'imaginari eufemístic del catalanisme. Recordar Prim ens obligaria a massa sacrificis, ni que fos perquè no ens permetria recrear-nos en el victimisme líric. Per això cada any traiem les torxes per homenatjar Companys i cada any ens passa per alt l'assassinat de Prim. Per això, avui, en aquest país, els covards vigilen els valents i aquestes paraules seves cada dia sonen més marcianes:

"Cataluña es un país vigoroso, Cataluña es un país robusto. Los catalanes son altivos, belicosos y de esforzado corazón, pues palo y hierro a los catalanes, decís vosotros, olvidando que al caballo fogoso y de pura sangre no se le puede domar con el látigo y la espuela, porque indudablemente se dispara y arroja el jinete por el aire."

El casticisme tranquil (Avui)

Recordo bé la imatge de Rajoy sortint a donar la cara tot desencaixat, després que Aznar y sus muchachos li fumessin la campanya electoral enlaire intentant treure partit dels morts de l'11-M. Han passat vuit anys i Rajoy no sols no s'ha retirat, sinó que se'l comença a celebrar com el salvador d'Espanya. Destrossats els socialistes per la seva pròpia demagògia, igual que van quedar destrossats els populars, Rajoy es prepara per superar Aznar en vots, sense haver fet la meitat del seus mèrits.

Encara amb més frivolitat que Barcelona, Madrid enlaira els ídols per després desfogar les seves frustracions fent-los miques. Rajoy ho sap i practica un lideratge de perfil baix a l'estil de Mas i Guardiola. En les societats apallissades els lideratges discrets són els únics que surten a compte. Rajoy guanyarà pel mateix motiu que Mas, perquè no queda ningú més dempeus sobre l'escenari. Com a Mas, el votaran molts que no fa gaire el menyspreaven, la diferència és que tindrà darrere una muntanya de funcionaris i de paràsits diversos de l'estat fent pinya perquè el negoci d'Espanya no se'n vagi en orris.

En un país espantat, on Franco va passar per “un moderado”, el casticisme tranquil de Rajoy pot causar sensació. Mas no en tindrà prou d'interpretar el paper de gestor de la crisi, com Rajoy. Tampoc no en tindrà prou d'apel·lar a la pàtria per fer obeir la tropa. Rajoy podrà viure de la retòrica, mentre Alemanya i França li fan la feina. Mas, amb un independentisme fragmentat i uns aliats d'un patriotisme dubtós, haurà de ser alhora molt seriós i molt ambiciós perquè el PP no li robi la cartera. Recordem com va patir CiU quan Aznar es va posar liberal. El casticisme de Rajoy és més perillós que el talante de Zapatero perquè el cinisme de l'esquerra no era cap novetat, mentre que una dreta que no sembli cavernícola despertarà tota mena d'esperances vanes que ens podrien fer perdre un temps preciós un altre cop.

Qui són els etnocides?

Estimat Jordi,

He llegit el teu article sobre el silenci de les esquerres i les dretes espanyoles, sobre aquest mutisme que mantenen respecte la política etnocida de la dictadura –per no anar més enrera. Com dius tu, tots els fracassos de l’Espanya democràtica començen amb aquest oblit. Les presses per passar pàgina han convertit els espanyols en el paradigma d’aquesta Europa decadent que utilitza la història com una arma per moralitzar i per marcar distàncies amb el passat, més que no pas per créixer. Espanya no ha sabut convertir la memòria en un instrument per crear discurs universal. No és casualitat que el país més sòlid d’Europa sigui Alemanya; és el país que s’ha enfrontat a la seva història amb més honestedat i valentia.

Potser ja ho has llegit, els primers llibres de Primo Levi només van tenir èxit a Alemanya. França no va reconèixer oficialment la participació en l’holocaust fins a l’època de Jacques Chirac. Holanda, tot i l’èxit dels diaris d’Anna Frank, no va tractar com un cas a part la repressió dels seus ciutadans jueus fins el 1995. A Polònia, mentre va durar el comunisme, el milió i mig de persones que van morir a Auswitch eren presentades segons la nacionalitat del passaport, tot i que el 90 per cent eren jueves. L’altre dia un articulista del Times recordava que Jordi VI no era l’àngel cristrià que pinta la pel·lícula El discurs del rei. Resulta que després de la nit dels vidres trencats va prohibir als seus embaixadors donar visats als jueus i els va ordenar que treballessin amb els alemanys per evitar que “tota aquesta gent vingui cap aquí.”

Una mica, ho explico al pròleg de Salt a la foscor. L’holocaust ha servit per eliminar, de l’agenda dels estats decents, l’extermini d’una minoria indissoluble per la via de la violència. Cal tenir això en compte per comprendre la revifada de les nostres reinvindicacions. No obstant, el nazisme encara és viu. Ho és d’una manera gairebé esotèrica, com ho són aquests tabús que de vegades ens impedeixen d’avançar. El problema, i perdona si tiro massa fort, és que els nazis van portar a terme la fantasia de tot Europa, igual que Franco va portar a terme la fantasia de tots els espanyols, inclosos els d’esquerra. A l’esquerra espanyola li passa com a França i Anglaterra, o com a Holanda, aquest país de soldats tan humanitaris i valents.

No dic que Franco i Hitler siguin el mateix. Ni comparo la tragèdia dels jueus amb el cas catalans –ja en parlaré dels catalans. Dic que el problema de les fantasies prohibides és que per negar-les necessites una altra fantasia més potent. Els nazis van portar fins a les últimes conseqüències l’estat nació francès. I ara que tenim? Tenim una europa plena de nacionalismes invisibles, d’Estats que durant 60 anys han utilitzat l’horror nazi per fer-se propaganda. Tenim una Europa que per la seva experiència històrica podria ser una referència universal, i que cada cop és menys referència de res. Tenim també uns ciutadans plens de bons sentiments subvencionats, que tot just ara comencen a sortir de la convalescència espiritual amb què llurs estats van compensar-los per haver enviat els seus avis i els seus pares a la guerra.

És veritat que, per sorpresa d’alguns historiadors europeus i americans, l’estudi del nacionalisme espanyol -dels seus mètodes i obsessions- continua sent un vast desert. L’exemple dels alemanys només ha servit perquè els espanyols ens combatessin en nom dels dos únics valors que hem estimat més que ells, la pau i la democràcia. Però és que Franco va guanyar les dues guerres, la seva i l’europea, i Hitler va perdre. Hi ha, en les victòries i derrotes, un verdicte implícit que no es pot passar per alt. Cal afrontar els fracassos i mirar sempre d’evitar adormir-se a la palla. Des de fa un temps, els anglesos han començat a estudiar els mètodes genocides de l’imperi victorià. Com més troben a faltar l’imperi més el critiquen. Potser si els espanyols perden Catalunya els arribarà a passar el mateix.

T’escric, però, perquè alliçonar els veïns, encara que sigui per ajudar-los, serveix de poca cosa, si un no ha fet primer la feina a casa. I no ho dic per tu. Ja sé que tens al cap de fer un segon article, però deixa’m dir-hi la meva. Tots aquests estudis sobre l’eliminació de minories, sobre els mecanismes d’opressió nacional, de substitució linguística, qui o què ens ha impedit de dur-los a terme a Catalunya, durant aquest 33 anys? Per què no som una referència acadèmica en l’estudi de temes identitaris o antropològics, amb la materia fresca i viva que tenim a mà? Per què són tan poc coneguts els estudis de Josep Benet o de Francesc Ferrer i, sobretot, per què ningú no els ha continuat? Per què hi ha tanta literatura sobre la immigració i tan poca sobre els pagesos del baix llobregat que van veure fulminat el seu paisatge?

Ja fa molts anys que estem badant. Jordi Pujol va fer una política que seguia l’obsessió de Josep Pla, que no hi hagués una altra guerra. Es tractava d’evitar “estats passionals catastròfics”, per dir-ho com el meu heroi. Això ha justificat moltes decisions. La Universitat Pompeu Fabra, per exemple, sempre s’ha dit que va ser la joguina que Pujol va donar als progressistes perquè s’entretinguessin amb les seves discussions passades de rosca mentre ell feia país. La conselleria de cultura va ser víctima de la mateixa realpolítik. Fins i tot l’educació se n’ha ressentit d’aquesta por, perquè el problema és que, per més universals que siguin, els coneixements s’han de centrar en un marc territorial. No hi ha idea sense context, i esclar: quin marc posem, Catalunya o Espanya?

El problema és que durant aquests 33 anys la política s’ho ha menjat tot. En el cas de Catalunya per l’obsessió de la convivència, i en el cas d’Espanya per l’obsessió de la unitat, no hi ha hagut vida més enllà de la política, totes les imatges i discursos s’han polititzat. És veritat que el coneixement té un gèrmen de perill que cal tenir en compte. Però si tu vas amagant el sexe a la nena no t’estranyi que un dia se’t presenti embarassada. No sé si has vist els textos dels anys 20 que han sortit de l’alcalde Porcioles: imagina’t que s’haguessin publicat als anys 70 o 80. Què hauria passat? Quin relat se n’hauria fet? Imagina’t que algú hagués escrit un llibre com el meu sobre el Companys 20 anys abans. L’altre dia vaig haver de tornar a llegir-lo per una conferència que havia de donar. Després de la ràbia amb què alguns en van parlar esperava trobar un llibre agressiu, desorbitat, fins al punt que em va soprendre de trobar-m’hi bé.

El passat fa por i així els espanyols condemnen Franco mentre es beneficien de la feina bruta que els va fer, i els catalans fa 300 anys que neguem l’ocupació mentre acusem els espanyols de voler destruir-nos. Què contribueix més a l’etnocidi: que l’Arenas digui que vigilarà l’idioma que aprenen els nens andalusos de Catalunya (ein?!), o que Arcadi Espada sigui l’única veu que a Catalunya posa en evidència la superficialitat circumstancial d’un escriptor com Javier Cercas? Per què diries que en els mitjans de comuniació del país es dóna molta més credibilitat als llibres de Cercas que no pas als meus? És normal que l’autor de dos dels llibres d’història que més ha promogut personalment el president Mas, i que més han corregut pels ambients de CiU, hagi estat exclòs a l’anomenada Casa Gran del Catalanisme des de la seva fundació? Saps què vaig entendre quan vaig treure el Companys? Que l’autoflagelació és el discurs més incisiu que permet aquest país. Per això després vaig treure el Pla.

Tu saps com vaig patir per publicar aquest llibre: la columna d’estiu que va volar, o el premi que deien que ja estava preparat per guanyar si rebaixava alguns passatges. L’etnocidi és que, a més d’escriure un llibre, em toqués dissenyar-ne la coberta i maquetar-lo amb un amic, i embolicar el Quim Torra amb les presses que ho vaig haver de fer. Un escriptor que ven a punta pala em va trucar: “Jo no hauria tingut collons d’escriure el que tu escrius de La Vanguardia.” El llibre li havia agradat molt: gràcies gràcies, però justament aquest és el problema. Jo no tinc res personal contra el senyor Godó. En canvi sí que tinc alguna cosa contra aquesta hipocresia. No crec que es pugui acusar els espanyols d’etnocides sense deixar molt clar, primer, que molta gent important d’aquest país ho és perquè té una columna vertebral més tova i trista que un caragol. Ningú no es mereix que li respectin allò que té, si només està disposat a defensar-ne el benefici.

Tenia un amic que em deia que no negociava prou bé els avançaments dels llibres. Jo li deia que no era això, que senzillament ell té una visió del passat i del país que convé als qui treballen en la direcció de la unitat d’Espanya i que jo no. Mai no havia posat en dubte la seva ploma ni la seva erudició, només havia discutit la seva perspectiva. Un dia els de Solidaritat van encarregar-me un article sobre un personatge que ell havia biografiat. El meu enfoc deixava en evidència el punt de vista que marcava el seu treball. La vídua del biografiat em va escriure: “Li agraeixo molt tot el que diu del meu marit perquè és molt encertat”. El nebot també em va escriure, i algú que no recordo. L’etnocidi és això: tu escrivint un article que saps que et costarà un amic, només per disciplina.

Perdona que et parli tant de mi, però és que només reconeixem l’etnocidi quan els tribunals o les universitats el tracten amb grans paraules i, sovint, aquests processos són discrets, són un dessagnar-se a poc a poc a través d’anècdotes petites i petites dimissions. El que més em desanima és pensar que tot el que m’ha portat problemes des de fa dos anys ho he fet a consciència, per amor a una idea de puresa sense la qual no crec que ens en poguem sortir. Sense una memòria forta compartida, les paraules es tornen buides  i els debats estèrils. La memòria s’ha de treballar i no la poden fer els polítics. Els polítics haurien d’estar contents que la memòria fes xup-xup al seu marge, vol dir que tenen un país per dirigir. La manca de polèmica no és un signe de civilització, sinó de ressentiment i de provincianisme. La cultura té sempre unes conseqüències polítiques, però la cultura ha de sortir de la memòria i de l’experiència de la gent, i de les seves il·lusions.

Vols que et digui una cosa: L’etnocidi és queixar-se d’Espanya per no afrontar el futur. L’etnocidi és un problema de baixa qualitat de l’èpica i del semen. L’etnocidi és tractar el veí de boig per no haver de defensar-lo; haver deixat de creure en tu mateix, abans que en el país.

Fixa’t en els exemples que poses de països on s’estudia l’aniquilació de minories. Excepte en el cas de sudàfrica, són conflictes resolts. Fins i tot els alemanys van sortir-se amb la seva amb els jueus. Van deixar Europa “ben neta”. A Espanya és diferent. El futur encara és obert. Si et passeges pel sud de França veuràs que, si ja ens haguessin aniquilat, a les rambles es vendrien barretines i no pas toros. No sé fins a quin punt la política cultural de la França de De Gaulle era diferent de la política franquista. A Bretons, Occitans, Catalans i Alsacians se’ls han carregat en nom de la llibertat i la democràcia. Els catalans hauríem de fer-nos grans, comprendre que cada grau de llibertat té un preu. I que si no ens escalfem tots acabarem fotent l’estufa al riu. Som un país fantàstic, en una terra fantàstica, amb unes possibilitats fantàstiques. Hem perdut moltes guerres però hem sobreviscut. Sempre ve de gust donar la culpa als altres. Però si tan dolor i tan d’esforç per sobreviure no serveixen per donar exemple al món, si després de tot el que hem passat només ens queda aquesta por a pensar i quatre negocis cada dia més petits, potser aleshores és que Déu s’ha despistat.

Records i abraçades per tu i per la mestressa. I per la colla pessigolla de Nova York,

Enric