Catalunya i Europa (Una xerrada) (FCO)

L’altre dia el Rotary de Blanes em va convidar a sopar i després em va demanar que fes una xerrada sobre el tema que volgués. Això és el que vaig començar dient –espero que no es faci llarg: “Quan els historiadors es mirin l’època actual probablement discutiran si el segle XX es va acabar el 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, o el 2008, amb la fallida de Lehmann Brothers. L'historiador Eric Hobsbawm, en el seu llibre l’Època dels extrems, va dir que el segle XX havia sigut un segle curt perquè havia començat el 1914 i havia acabat el 1989. Després, va semblar que l’atac a les torres bessones ens allargava el segle fins el 2001, però em fa l’efecte que tot just és ara que estem acabant de tancar les últimes carpetes pendents del segle XX, sobretot a Europa, que ha de ser el nostre punt de referència.”

Click to read more ...

Macià i Companys: les dues cares del 14 d'abril (Avui, 13.4.2006)

Ahir a la nit em vaig fer unes herbes, vaig treure les galetes i vaig veure -com tothom- "Macià contra Companys". Tenim grans actors i el documental està molt ben produït, m'alegro que no faci venir vergonya aliena com aquella pel·lícula del Coronel Macià. Amb el documental del Toni Soler no quedes malament enlloc, el guió és àgil i l'episodi està ben explicat. És gairebé perfecte, només li fallen aquestes reminiscències guerracivilistes que no ens acabem de treure mai de sobre. El personatge de Cambó sembla tret d'un esquetx del Polònia. El comentari final sobre Pla -"va beneir la dictadura franquista"- sembla pensat per fer-me vendre més llibres. El Daniel Cardona sembla un mafiós o un SS, i aquest és un altre tema. La superioritat moral que el republicanisme gasta amb l'independentisme dels anys 30 és ridícula: tot aquest drama amb els escamots, com si els partits d'esquerra espanyols dirigits pels amics de Companys no haguessin organitzat quadres armats. Hem avançat molt, però una pistola en mans d'un independentista català no és encara el mateix que una pistola en mans d'un espanyol. Hi ha aquest tabú que, justament perquè és inconscient, dóna a la cultura del país una pàtina banal, folklòrica, inofensiva, inferior, de país d'actors i violonistes.

Click to read more ...

L'Europa comercial (Catalunya Oberta)

Vinc de llegir un llibre del Joaquim Albareda titulat El cas dels catalans. La conducta dels aliats arran de la guerra de Successió (1705-1742). És un llibrot editat per la Fundació Noguera amb aquella aparença dels llibres acadèmics, que sembla pensada per espantar el personal o fer-li venir son. Tot i que sembli infumable, és un llibre amè i recull una colla de documents interessantíssims sobre la guerra de successió i la situació geopolítica de Catalunya en l'Europa del segle XVIII.

Una de les coses que hi he descobert és que Leibniz, un dels autors que Josep Pla citava més en els seus articles de postguerra, era un austriacista intransigent, autor d'un pamflet titulat The Peace of Utrech Inexcusable. El pensador i matemàtic alemany, considerat per molts "l'últim geni universal", creia que els borbons eren uns tirans que només sabien governar a l'otomana. Leibniz estava convençut que els dos grans perills d'Europa eren els borbons i els turcs, i que la llibertat del continent només podia ser preservada per les potències comercials: Anglaterra, Holanda i Prússia.

Del que explica l'Albareda s'entén que els francesos volien una monarquia universal, mentre que els anglesos, els holandesos, els alemanys i els catalans pretenien un mercat universal, és a dir una globalització econòmica avant-la-lettre. En aquesta guerra, Catalunya no se la va jugar per poc, com sovint es dóna a entendre. Hi havia una visió del món i tot un pla de recuperació del Mediterrani, de liberalització del mercat d'Amèrica i d'impuls del parlamentarisme. La guerra de successió va ser una guerra entre dues dinasties, els Borbons i els Habsburg, però també va ser una guerra entre dues concepcions de la política, la que parteix de l'organització de la massa i la que parteix de la llibertat de l'individu.

Si arribem a guanyar aquella guerra no tant sols la nostra història, sinó la de tot Europa, i fins i tot potser la de Sudamèrica, hauria estat diferent. Vam perdre i vam pagar amb les nostres llibertats l'acord entre les potències mercantilistes i l'estatalisme burocràtic de París, tan mal copiat per Espanya i després per la Itàlia unificada. Si la guerra freda entre Rússia i els EUA va mantenir Franco al poder,  la rivalitat entre França i Anglaterra va mantenir els borbons a Espanya, fins i tot quan a París ja els havien tallat el coll. L'Europa de Leibniz,però, també va pagar-ho, perquè les guerres napoleòniques, el complex d'inferioritat alemany i les dues guerres mundials del segle XX són filles de les lògiques polítiques i la concepció de les nacions que es va imposar en aquell conflicte.

Ara que tothom demana als alemanys que liderin la Unió Europea sense complexes no puc deixar de pensar que les seves reticències venen del fet que Berlín encara pensa en clau francesa i que Prússia, la gran Prússia pervertida per Hitler i el nacionalisme de París, cria malves, mentre que els holandesos i els anglesos ja no pinten res al continent. Que els líders de la UE es mirin el món i el seu passat des d'una tradició política que no és la seva no pot ser bo. L'universalisme francès ha fet els drets humans, d'acord. Però resolt això -que potser no hauria calgut afrontar en un continent amb més mercat i menys fronteres-, que se n'ha fet de la via comercial europea ara que caminem cap a una economia cada dia més global?

Si jo fos president de Catalunya recordaria això cada dia a Brussel·les. Recordaria que Europa s'ha fet a partir de la tensió entre la febre comercial dels països marítims i la febre organitzativa i centralitzadora dels països interiors. Recordaria que la tradició comercial ha donat, si es repassa la història, més estabilitat, més llibertat individual i més riquesa que els països burocràtics, però que la tradició burocràtica i centralista ha hegemonitzat el continent. Recordaria que, en aquest equilibri, Catalunya és una baula feble però una baula important, com ho demostra la desastrosa situació del Mediterrani,  la crònica ineficàcia de Madrid per dirigir Espanya i la inhibició dels anglesos amb els assumptes europeus. Fins i tot remarcaria que el lideratge alemany i la regeneració d'Europa passen per la independència de Flandes, Escòcia i Catalunya, però sobretot, sobretot, per prendre consciència que Dalí no s'equivocava quan deia que el melic del món està a Europa, exactament a l'estació de Perpinyà.

La creu de la política (Catalunya Oberta)

Acabo de veure Pa negre i m'ha semblat una pel·lícula boníssima. No crec que sigui només una descripció -emocional i no política, com diu la wikipèdia- de la postguerra, encara que aquí, per una barreja de prudència i de mandra, ens conformem a treure les mínimes conclusions possibles de tot el que ens passa per davant del nas. La pel·lícula és una magnífica descripció de la substància moral de Catalunya. No m'estranya que, en un país com aquest, on tot està tan embolicat i costa tant tocar os sense resultar insolent, Pa negre hagi tingut èxit. Tant els personatges com els conflictes que representa tenen un abast que va més enllà de Catalunya, del franquisme i de la guerra civil, però l'obra surt de les entranyes de la nostra història, del nostre paisatge i del nostre caràcter.

Com que per vendre alguna cosa no pots anar posant el cap com un timbal al públic amb els teus problemes, comprenc que la pel·lícula s'hagi fet passar per un producte apolític. Però em costa d'imaginar una manera més política de tractar la nostra història que tocar els temes de la llibertat i del pecat original. Mentre mirava la pel·lícula, no podia deixar de pensar en les novel·les de Mercè Rodoreda. La seva literatura descriu minuciosament el paisatge moral d'un món educat en la tirania, la por, la crueltat, la desconfiança i la incultura. No sóc expert en la Rodoreda però els seus llibres em fan pensar en una frase que l'il·lustrat valencià Manuel Martí va escriure el 1707: "Nada más calamitoso puede acontecer a los hombres que sobrevivir a su patria". O en la inscripció que va aparèixer als murs de la Barcelona de 1714: "Perdudes les Constitucions, tot Catalunya s'ha convertit en una presó i, de retruc, tot Espanya"

Joan Manuel Resina ho explica en el seu llibre La vocació de Modernitat de Barcelona. A La plaça del diamant cada mort és política, darrera de cada desgràcia hi ha la política. "A casa vivíem sense paraules -diu la Colometa- i les coses que jo duia per dintre em feien por perquè no sabia si eren meves". De Pa Negre es pot dir el mateix. La política no es veu, però projecta una ombra allargadíssima que ho enfosqueix tot: la figura de l'idealista fracassat, de la dona soferta, del nen angoixat, dels cacics benestants, del mestre borratxo, del capellà dogmàtic. Hi és en els vençuts que es maten entre ells i per descomptat en l'anhel de puresa que desperta la bellesa del paisatge. Pel que fa a la simbologia dels ocells, del castrat i del fantasma, són elements típics de l'univers de Rodoreda i una metàfora perfecte dels 300 anys d'indigència política i cultural del país.

Escric això perquè estaria bé que, per una vegada, en comptes de tractar el passat com un parc temàtic, l'utilitzéssim de mirall per mirar-nos pell endins. En el seu Viaje en autobús, publicat el 1941, Josep Pla hi va escriure un paràgraf antològic que la censura no va deixar passar:

"En el ámbito de nuestras amistades -deia- han aparecido nuevas fieras. Algunas zonas de la consciencia individual se han corrompido. Y esto es grave porque se puede recuperar casi todo en la vida menos los impulsos de bondad. Estas zonas infectadas podrán quedar con el tiempo relegadas a la inmovilidad pero llegará otro momento favorable y reaparecerán con toda su fría e implacable maldad. Muchos se han enriquecido caprichosamente sin esfuerzo alguno. Es igual. Por las mismas absurdas razones por las que se han hecho ricos, caerán. Muchos se han vuelto malos y éstos -y aquí está el drama- permanecerán."

Som fills d'aquesta crueltat i d'aquest odi, i de la ràbia de moltes aspiracions frustrades, de molts pensaments no verbalitzats, d'una llengua empobrida per la manca d'horitzons i d'esperança. L'altre dia l'exministre del govern d'Escòcia Jim Mather va explicar en una conferència a la UB com la dependència política porta a la mediocritat econòmica i social. Nosaltres no venim només de la dependència, com els escocesos, nosaltres venim de la tirania i d'una democràcia vigilada a punta de pistola. Estaria bé tenir present aquests detalls, ara que el PP arribarà al govern havent fet tant pocs mèrits com el PSOE fa vuit anys.

Les institucions polítiques marquen les relacions entre les persones i la qualitat dels valors d'una societat. El nivell de responsabilitat que la gent necessita poder assumir per desenvolupar-se i créixer depèn de la naturalesa de les institucions d'un país i el seu poder. A través de Pa negre és pot explicar la història de Catalunya i una bona part de les tragèdies dels seus fills. Fins i tot es pot explicar la diferència que hi ha entre l'empenta i la manera de vestir de l'Alícia Sánchez Camacho i l'aire de mosqueta morta de la nova secretària d'ERC Marta Rovira. Per això és una bona pel·lícula. Perquè ens parla de l'olla a pressió que és un país quan els seus fills s'han de vendre l'ànima o han d'abaixar el llistó fins a l'altura dels turmells per defensar els seus interessos més fonamentals.

Catalunya i Alemanya (Avui)

Angela Merkel ha fet una crida a milers de professionals qualificats perquè vagin a treballar a Alemanya. Mentre que aquí l’atur bat rècords, allà gaudeixen d’aquesta mena de problemes. Els alemanys recullen ara els fruits de molts anys de fer la feina ben feta. A diferència dels francesos i els anglesos, els alemanys han sabut superar la seva història. Mentre Sarkozy i Cameron juguen a fer la guerra, Merkel fa la política de Hitler per mitjans pacífics i civilitzats. Alexandre Deulofeu ja preveia un segle XXI marcat per Alemanya. També vaticinava la independència de Catalunya, però quan veus Jordi Pujol donant la culpa del que ens passa als espanyols, i casos com el de Joana Ortega, et vénen ganes d’emigrar. Aquí la feina ben feta no ha passat de ser un eslògan perquè la força del país que va manifestar-se el 10 de juliol sempre ha fet por. A diferència d’Alemanya, ens ha mancat amor per pagar el preu de créixer. Aquí hem anat parlant de sant Pancraç mentre ens carregàvem la cultura de l’esforç, igual que ara Mas juga a fer veure que ens pot treure de la crisi, com França i Anglaterra juguen a ser imperis. Adoptant el perfil baix per donar peixet als espanyols, Mas només podrà salvar els interessos dels quatre senyorets de sempre. Compte amb la comèdia, perquè, si el segle XX es va saldar amb l’extermini de la classe obrera catalana, qui ara pagarà la factura del nostre petitisme seran les classes que han constituït el nervi creatiu i econòmic del país. Si la classe mitjana no aprèn a defensar-se, de la Catalunya emprenedora no en quedarà ni la il·lusió.