Dietari telegràfic (10.9.08)

Els morts de Brighton. No només es recorden en els monuments militars; en alguns bancs del passeig marítim hi trobes una placa: “A la memòria de la pepeta, que va estimar el cel i el mar”. Sembla que la flema anglesa només permeti dir paraules boniques als morts. El cementiri d’una de les esglésies més antigues de la ciutat, actualment és un parc. Els nois i noies seuen damunt de les tombes, escampades per la gespa, de vegades amb una cervesa a la mà (també he vist una noia que llegia). L’única tomba vallada és la d’una senyora que va viure 108 anys i va combatre en les guerres napoleòniques fent-se passar per un home. Incloure els morts a la quotidianitat em sembla tot un senyal de vitalitat i civilització. Des del parc, veiem la panoràmica de la ciutat, que fa pendent fins al mar. Dos blocs immensos, a l’estil de Palamós, ens obstaculitzen la visió. Sense ser una ciutat bonica, no hi ha gaires bunyols, a Brighton. Penso que una societat que lliga curt els seus arquitectes és una societat que coneix les limitacions de l’esnobisme i la vanitat, però potser les finestres podrien tenir una marqueteria més moderna, que no deixés passar l’aire. Passejar per Brighton, m’agrada, sobretot a la nit, sortint dels pubs amb les cames pesades i la sang lleugerament infectada d’alcohol. El camí de tornada no se’m fa mai llarg: De vegades anem de la mà, d’altres ens discutim discretament amb frases iròniques evitant de fer-nos mal. El silenci, la foscor, la fresca, els comerços tancats. N’hi ha tants que sembla mentida que hi hagi negoci per tots. És una sensació que he tingut a tots els països rics on he anat. Demà marxo. No he dit res de la platja de pedres grans i rodones, que et deixen els peus planxats si vas descalç. Ni del parc d’atraccions instal·lat damunt del mar, a la punta de la vella passarel·la de fusta, sempre animat pel ventot, les onades i les gavines. Des de l’embarcador, Brigton dóna una impressió caòtica i agitada, de pintura de Turner. La platja té un color encès, de terra batuda, que lliga amb la crispació del mar; i la façana marítima, és una pinzellada nerviosa de colors esvaits i clars, una mica bruts. Tampoc he dit res del Royal Pavilion, que és una mona de Pasqua de princep xinès, petit i vanitós. Ni de Hove, el barri ric, victorià. Brighton va ser la meca dels mots, però si hi ha una presència forta del passat és la dels temps de la Reina Victòria (aquella folladora insaciable), com a tot Anglaterra, suposo.

Click to read more ...

Dietari telegràfic (9.9.08)

Evidentment a Brighton hi ha pubs. Estan oberts a tothora però quan llueixen més és a la nit. Els carrers es buiden. La ciutat queda morta, en silenci, i damunt del mar brilla la lluna, una mica fantasmagòrica, amb els núvols desfilant davant seu. A les fosques es percep més fàcilment l’halo mariner que Brighton devia tenir fa molts anys. Si pares bé l’orella potser sents la remor de les onades. A l’hora aquesta, els gran punts de referència de la ciutat són els pubs. Allà on hi ha vida, hi ha un pub. Brillen en la foscor com les llumetes de les barques de pescador en l’aigua negre. Normalment tenen noms èpics i una mica gòtics: per exemple, Black Lion. Davant de la porta sempre hi ha un parell de clients fumant i xerrant. Primer veus la llumeta, després sents una música tènue i, finalment, veus els clients. Quan obres la porta sembla que entris a un altre món. Música forta, i la penya que parla alt i, de vegades, es deixa anar massa. Ara que no es pot fumar els pubs queden un pèl despullats; sembla que hi falti alguna cosa, com si hagués caigut una part del decorat. Abans de la prohibició, el tabac amorosia l’ambient a còpia d’emboirar-lo; ara la fusteria dels pubs té una presència massa seca i austera, i les inevitables escenes patètiques de la nit tenen un regust més amarg. He vist noies discutint-se, una colla jugant a agafar un paper de terra amb la boca, escenes que amb el fum del tabac m’haurien semblat més pintoresques i menys desagradables. Fa un efecte estrany olorar, en un pub, el perfum d’una dona, en comptes de la pudor del tabac. És veritat que no et piquen els ulls, ni se t’empudega la roba. Però pel meu gust tot es veu massa i, en fi, si tens un dia sensible i necessites una mica d’estètica, els dos llocs pijos de Brighton per anar a prendre copes són L’Havana i l’Hotel du Vin.

Click to read more ...

Dietari telegràfic (8.9.08)

Brigthon. Em sembla un bon exemple d’aquesta absència de demagògia que té la vida anglesa. Aprofitament màxim de recursos: això dóna un aire un pèl destartalat a alguns carrers, cases i botigues, però també els imbueix d’una pàtina entranyable. La pluja desgasta les coses però les manté netes. Tots els homes sense excepció fan pinta d’acabar-se de llevar i la dona habitual és un cavallot mal vestit, però tothom està per la feina i és amable. La vorera és una composició irregular de rajoles i quitrà però serveix per passejar. El conductor de l’autobús porta piercings però això no li impedeix desitjar-te el bon dia. Com que les cases són baixes el cel és gran. Els núvols corren ràpid a Anglaterra. Plou sovint i, de tant en tant, es gira un vent de mil dimonis que et doblega el paraigua. En aquests moments àlgids el mar és d’un color verdós remogut, i sembla una pòcima satànica bullint en una olla. Les xemeneies graten la panxa dels núvols. Les gavines, que comencen a emprenyar molt d’hora al matí i no callen durant tot el dia, desapareixen del cel. Els carrers es buiden però sense pressa. Quan acaba de ploure, sempre hi ha uns minuts sublims de tranquilitat. Els cables d’electricitat s’omplen de gotes d’aigua que, suspeses abans de caure a terra, fan un serrell cristal·lí d’una certa gràcia i fantasia. Normalment el gris dels núvols sembla que es fiqui a tot arreu, a Brighton, i tot sembla pintat tot d’un mateix color, mediocre. Però quan fa bo, la ciutat sembla una altra. La vegetació llueix i veus les façanes pintades de colors cridaners i tot té un aire viu i alegroi que mai no hauries sospitat.

Click to read more ...