Pedacets al sol d'Àstrid Bierge (FCO)

Estimadíssima Àstrid,

Anava a escriure una d'aquestes cartes que em deixen estès al llit més groc que un ciri i que després el públic llegeix en diagonal. Volia parlar de la relació entre el militarisme i la democràcia, volia explicar perquè Catalunya ha perdut totes les guerres, però m'ha vingut a la memòria que és Sant Jordi i que avui presentes el teu primer llibre, i he canviat de pensament. 

Tots els meus escriptors preferits diuen que si vols entendre el món sense tornar-te mico has de mantenir una relació distesa amb l'erudició. Els escriptors que a mi m'agraden solen creure que la ciència diu veritats superficials. A mi em costa prescindir dels llibres i, quan són gruixuts, em sento molt segur. No tinc imaginació, no tinc res a dir. Sempre dubto i, com que alguna cosa he d'escriure, faig com els pingüins, que són purs carronyaires però tot i així fan certa gràcia. Llegeixo com un foll, doncs, per posar el meu ou cada setmana. I construeixo teories amb prudència, mirant de no agafar una indigestió. 

A mi m'agradaria saber despullar-me amb la teva naturalitat, m'agradaria mostrar-me amb la teva senzillesa, ser tan lliure com tu a l'hora d'explicar-me. És veritat que de vegades ensenyo la cama. Però només és la meva cama de fusta. Em penso que si em despullés com tu, amb aquesta confiança cega que tens en les paraules, el públic no veuria res, seria com si l'home invisible es posés a fer un estriptease -es veuria, tant sols, ballant una dansa horripilant i estrafolària, la meva cama de pirata, i tothom quedaria mut excepte alguna noia verge, que cridaria de terror. 

En els teus escrits sovint hi trobo una combinació poderosa d'elements. Tu ets foc i aigua, i jo només sóc terra, una terra eixuta i polsegosa, com la terra d'aquells testos que, el setembre, queden sols i abandonats a les terrasses dels apartaments d'estiu. De vegades, en aquestes terres desmineralitzades hi sobreviu un gerani tossut i descolorit que no s'acaba de morir mai i que les àvies compassives reguen cada agost corpreses per la seva resistència. Em fa por, quan et llegeixo, que res del que jo seré capaç d'escriure produïrà mai una sensació de vida més intensa de la que donen aquests patètics vegetals soferts. 

La meva ànima és un misteri, és una caverna de viscositats i ressonàncies fantasmals indefinides. Quan la miro no l'entenc, per això m'agrada llegir-te. Els teus textos donen una sensació de netedat que m'assossega. Transmeten la il·lusió d'un esperit angèlic, de culet o, siguem correctes, d'esqueneta de criatura que fa creure en la vida i la puresa. Llegint-te aprenc coses importants, veig els meus defectes i racons de l'ànima que encara puc il·luminar. Quan et llegeixo veig créixer flors a tot arreu, i fins els geranis s'eixoriveixen. 

La prova que el teu llibre és bo, és que em fa parlar de mi. M'agrada la carnaliltat de la teva prosa. M'agrada aquesta escuma efervescent i fresca que hi ha en les teves frases i que fa entrar les idees pels sentits. La teva relació amb el ritme i les paraules està tan plena d'erotisme que fins i tot els mots més abandonats i més bohemis t'estimen i et sonen naturals. Tens el do de la plasticitat. Tens el do de l'harmonia. Les coses que saps les saps molt bé, i per això en els teus escrits hi ha aquesta combinació de simpatia i transparència tan difícil de cuinar. Per dir-ho d'un sol cop, em sembla que tens aquest sisè sentit per la bellesa típic de les dones, que és capritxós i demagògic en moltes circumstàncies, però que, quan domineu tot el conjunt, esdevé tan absolut.

Perdona'm els elogis i aquest excés de serpentines. De vegades, la pedanteria dóna, a les femelles que volen destacar, un aire de prostituta o de set-ciències excessivament marcat. Tu no tens aquest problema. Has escrit un llibre curt i de tall net. El valor del llibre dependrà també de què facis a partir d'ara, no cal dir-ho. Però escrius molt bé. I trobo que, en aquest país desertitzat pels polítics i pels lletraferits, els escriptors que surten de la pàgina per dir-te alguna cosa cal cuidar-los com tresors. No hi ha res més terrible que el desert. La solitud és una manera tràgica de convertir-se en un insecte. Els anys passen i ens anem fent grans. Si mai em desperto de panxa enlaire, amb una closca untuosa i fastigosament cruixent, oi que tindràs la caritat de venir-me a dur un terrosset de sucre, Àstrid?

Que venguis un munt de llibres,

Enric